DIETARI DEL TEMPS, LA LENTITUD I LA INACTIVITAT: UN VIRATGE CAP A LA VIDA AUTÈNTICA

“Nada te turbe, nada te espante todo se pasa (…)”
Santa Teresa de Jesús

Introducció

En un món dominat per l’acceleració i on la pressa s’ha convertit en norma, recuperar el sentit profund del temps és una necessitat indispensable per comprendre el sentit de la vida. Aquest dietari explora la paradoxa entre la naturalesa humana plena d’errors i contradiccions i la possibilitat de viure amb un propòsit noble i autèntic, és a dir, simplement, la possibilitat de viure. En aquest recorregut, el temps deixa de ser un enemic per esdevenir el nostre tresor més preuat, i la lentitud, fins i tot la inactivitat, sovint menystingudes, emergeixen com a valor fonamental per a la humanitat.

La física, la filosofia, la poesia, la prosa poètica…, permeten navegar pel misteri del temps, des de perspectives i sensibilitats molt diferents. Deixo de banda la física i la poesia, el que no ha de portar a concloure que les ratlles que seguiran assoleixin cap gran nivell filosòfic, ni de prosa poètica. Ofereixo, humilment, algunes reflexions.

_________________________________________________________________________

El temps i la mesura de la vida                                                                                                                         

El temps. El gran misteri. El límit de tot. És l’escenari on transcorre la vida, però ningú no el pot retenir. Tal vegada per aquesta raó el temps és el bé més preuat, per damunt dels diners i les possesions. Ho és, si més no, quan prenem consciència que viure és una possibilitat efímera. Que un dia (cal recordar-ho?. Sembla que sí!) deixarem de ser. I no sabem quin serà aquest dia. Justament perquè no sabem quant temps ens en queda, hauríem d’aprendre a mesurar la vida, cadascú la seva, no amb rellotges ni calendaris, sinó amb una pregunta essencial: té sentit, el que vivim, la manera que tenim d’emprar el temps que ens ha estat donat?

Més enllà d’incerteses, enganys i autoenganys, caldria interioritzar que el temps és un regal preciós, limitat i irreversible. A mesura que passa, no el podem recuperar. La infantesa no torna. Tampoc l’adolescència, ni la joventut. I la maduresa avança, inexorable, cap a la vellesa i la mort, tancant el cercle. En aquesta certesa implacable, res no té valor si no és viscut amb consciència i respecte.

Kierkegaard ens recorda que la vida només te lloc en el present, l’únic temps que realment posseïm. Podem mirar enrere per comprendre i mirar endavant per decidir. Per a Kierkegaard, el present és l’instant com a lloc de decisió existencial. I és en aquest instant —petit, fugaç, però radicalment viu— on s’esdevé tot. Abraçar l’ara, viure’l plenament, pot esdevenir una experiència real i transformadora. En cada instant hi cap tota l’eternitat.

Així entès, la proposició de Kierkegaard esdevé una forma de resistència. En un món programat per produir i consumir sense pausa —un món governat per una forma de capitalisme que, tot i haver tingut virtuts importants en el passat, ha degenerat de manera irreversible en un sistema que exhaureix persones i planeta— aturar-se no és una fugida, sinó una insubmissió lúcida.

La lentitud, i encara més la inactivitat —entenent-la no com a desconnexió o apatia, sinó com una renúncia voluntària a formar part d’aquesta lògica que esclavitza— poden ser actes radicals de llibertat interior. No fer res, més enllà de l’imprescindible per garantir el sustent mínim essencial per existir amb dignitat, és una manera d’habitar el món sense posar-se al servei d’una maquinària que només ens vol útils, rendibles, esgotats i deshumanitzats.

SØREN KIERKEGAARD

Perquè aquesta màquina que alimenta el diable, no només ens roba el temps. Ens roba també la possibilitat de preguntar-nos pel sentit de tot plegat. Ens nega el silenci i la pausa necessaris per pensar quin propòsit volem donar a la nostra existència, per imaginar una vida amb sentit, no només amb objectius instrumentals. I encara que això ens pugui generar inquietud, fins i tot por —a la buidor, a la solitud, al vertigen de decidir per nosaltres mateixos—, és precisament aquí on comença la llibertat.

Per això la inactivitat —entesa com a resistència, com a afirmació del ser per damunt del fer— no és una absència de vida, sinó la seva reivindicació més profunda. És espai per a la contemplació, per a la paraula no dita, per a l’escolta del que som. És deixar que el temps es desplegui sense urgències. I potser és així, només així, que podem recuperar la dimensió humana del nostre pas pel món, i silenciar el soroll que ens aliena i ens allunya de nosaltres mateixos.

En aquesta tensió entre la inquietud i la llibertat és on es forja la dignitat.

_________________________________________________________________________

Demà ja no hi seràs: què faràs avui?

Res en l’home és permanent. Ni tan sols la consciència del que és essencial. Pots comprendre que el temps és vida, pots intuir-ne la fondària filosòfica o l’horitzó espiritual… i igualment acabar atrapat en la fotesa més banal al cap de poques hores.                                                                                                                                   

Font: ESPAÑA DIARIO

Feia tot just un dia que havia escrit sobre la importància de no viure distrets ni sotmesos al temps-màquina, quan em vaig trobar –ja de bon matí– immers en una jornada absurda: gestions administratives, requeriments reiterats de dades, tràmits digitals que no funcionaven, temps d’espera sense sentit i plataformes que et fan voltar fins al paroxisme. Tot plegat adobat  el so de fons d’una ràdio que, com un metrònom del caos, escopia notícies de bombardejos, morts al Mediterrani i l’últim escàndol polític. La tragèdia universal ressonava com un fons neutre entre la burocràcia local i la impotència individual.

Em desperto neguitós i no trigo gaire a agafar el telèfon: MOVISTAR ha fet quatre càrrecs desorbitats al meu compte que no sé a què corresponen. Ni ho podré saber. M’han explicat que estic en una base de dades antiga i m’han de “migrar” a una altra de nova. El canvi l’han de fer ells i no el fan sense justificar per què. Entretant, no tinc accés a factures ni contractes, ni puc canviar de modalitat de contracte cap a un de més avantatjós que ells mateixos em diuen que existeix. Han decidit que he d’estar en una terra de ningú, en un planeta “entrebasesdedades”.

A això s’afegeixen problemes amb Amazon, amb Correos Express, amb AGBAR (abans SOREA, ambdues diferents d’Aigües de Barcelona. Esbrinar a quina porta s’havia de tocar ha suposat llargues estones d’escolta de música “d’ascensor”).

Entre gestió i gestió, escolto a la ràdio que si Trump amenaça Putin, que els aranzels imposats als productors de vi i cava ara pugen i ara no. Cerdán reclama al PSOE que pagui la seva defensa jurídica i aquest es nega a fer-ho —“per qui ens han pres!?”—. Ucraïna, Israel, Hamas, el serial diari de rodalies…

Entretant, el camí que porta des del centre d’El Perelló a casa és cada dia més impracticable. L’Ajuntament promet “tapar els sots”, però no ho fa. Ni resol els problemes amb el servei de recollida d’escombraries, ni canvia el fanal que malmet el camió de la brossa, les escasses vegades que passa. Les obres per renovar les conduccions d’aigua, iniciades el gener passat, que havien de durar dos mesos, encara no s’han acabat. I, per si fos poc, l’empresa adjudicatària, malgrat incomplir el previst en els plecs de licitació, posar en risc la salut dels treballadors —de les empreses subcontractades de les subcontractades, de les subcontractades— i la seguretat viària, ha guanyat un altre concurs públic per fer una altra obra al poble. Està clar que saben presentar ofertes. Com ho està la seva incompetència, frivolitat i negligència.

La Generalitat, l’ICAEN, continua sol·licitant requisits i més requisits, a afegir a l’ingent quantitat de documentació ja entregada, per aconseguir subvencions per a cotxes elèctrics, carregadors per a aquests vehicles i instal·lacions fotovoltaiques. Comparo la militància ecologista que cal per a tot això —i per trobar carregadors per a cotxes elèctrics pel país. Un acte que et pot fer sentir heroic i/o estúpid— amb els discursos dels polítics que, campions com són de la lluita contra l’escalfament global, s’omplen la boca amb les renovables i la descarbonització. Segueixo? No cal: així no passaríem l’últim dia de la nostra vida.

HANNAH ARENDT

Com deia Hannah Arendt:

“Si tothom et menteix constantment, la conseqüència no és que acabis creient les mentides, sinó que ja no creus res (…) I un poble que ja no pot creure en res, no pot formar-se una opinió. Se’l priva no només de la capacitat d’actuar, sinó també de la capacitat de pensar i de jutjar. I amb un poble així, pots fer el que vulguis.”

Hem d’acceptar-nos amb les nostres contradiccions, però alhora tenir clar que, al final, res del que he descrit o similar ens alteri la pau, depèn de nosaltres. No sempre ens en sortirem, però ignorar més sovint als que no ens ajuden a assolir el nostre propòsit vital, és més fàcilment assolible del que pot semblar. No cal regalar-los-hi  el bé més preuat que tenim: el temps.

_________________________________________________________________________

Epíleg                                                                                                                                                                           

I mentre el dia s’escola entre petites o grans misèries i sura de nou  la desproporció entre l’essencial i l’accessori, vaig retornant al meu centre. El desgavell al que avui he sucumbit, no és només cansament o frustració. És un símptoma, un senyal  benvolent de l’Univers.

Afortunadament quan has pogut gaudir del silenci, de la lentitud, aproximar-te a l’atenció pura, saps què és viure amb propòsit. I quan et tornes a veure atrapat en la xarxa d’obligacions absurdes, en la selva burocràtica, en el teatre grotesc d’institucions i corporacions que s’alimenten del teu cansament; aleshores compren’s que el problema en el fons banal, funcional, envaeix la dimensió espiritual.

Perquè malgastar el temps, a banda de no permetre’t fer res útil, és perdre’s a un mateix. És permetre que el teu ser —que anhelava quietud, sentit, presència— cedeixi front un sistema programat per dissoldre’t. I el més greu és que aquest fet, lluny de provocar escàndol, porta a la resignació. Ens hem acostumat a l’absurd com qui es resigna al mal temps. Però no és meteorologia, és destrucció moral.

La bona notícia és que mai és tard per dir prou. Pots decidir no sacrificar el teu temps —que és vida— als diables d’aquest sistema: ni a les multinacionals, ni a les administracions negligents, ni als polítics sense visió, ni als algoritmes que t’imposen la urgència com a estil de vida. I és en aquest tornar a començar, cada vegada més lúcids, més resistents, més desperts, que batega la dignitat. I la llibertat. L’autèntica desobediència no és cridar més fort, sinó deixar de córrer cap on t’empenyen. És asseure’te, respirar, escoltar-te, i restablir l’ordre interior.

_________________________________________________________________________

Apèndix literari                                                                                                                                                       

JOSÉ SARAMAGO

Acabo reproduint uns escrits de José Saramago, recollits al meravellós llibre de la seva vídua, Pilar del Rio, La intuición de la Isla. Los días de José Saramago en Lanzarote:

“La paradoja de la existencia humana estriba en que cada día se muere un poco más, pero ese día es también una herencia de vida legada al futuro, que el futuro, amplio o breve, deberá hacer fecundo (…) Soy consciente de que, por sí sola, la Fundación José Saramago no podrá solucionar ninguno de estos problemas, pero tendrá que trabajar como si hubiera nacido para hacerlo. Como se ve, no les pido mucho, les pido todo”

Cap de nosaltres hem nascut per resoldre, cadascú individualment, tots els problemes del món. Però mentre vivim, amb independència del temps que ens quedi de vida, si actuem per millorar el món des del nostre petit radi d’acció immediat, cadascú amb els instruments i capacitats de que disposi, si aquest és el nostre propòsit de vida pel que fa a l’ús del temps, el nostre pas per aquest món haurà tingut sentit.

“La paz es posible, si nos movilizamos por ella. En las consciencias y en las calles”.

Qualsevol fita valuosa pel futur de la humanitat, si treballem per contribuir a aconseguir-la, la farem possible. Certament, amb un major o menor grau de probabilitat d’èxit. I si això està en les nostres consciències, serà el nostre propòsit de vida, lo nostra capacitat d’entendre el sentit del temps que ens ha estat donat i no malbaratar-lo.