casita[1]El respectable senyor Serafí Puigtrempat era un home com cal. Benpensant, bon marit, bon pare de família, catòlic practicant de missa diària, amic fidel dels seus amics i catalanista lleial a la tradició. Avui seria sens dubte un dels prohoms de la tercera via. Segons diuen les cròniques el seu pare va ser un dels fundadors de La Caixa de Pensions per a la Vellesa i d’Estalvis.

La fidelitat a la seva esposa, la senyora Restitució de la Virtut, era cartesianament idèntica a la que observava en la seva relació -més passional, això sí- amb la Ramoneta Xuclà, la seva querida. La Ramoneta era cosidora, i en Serafí com no podia ser d’una altra manera, l’havia acomodat com Déu mana, en un principal d’aparença discreta i austera però més luxós del que podia semblar a primera vista. La Moreneta ubicada en una digna capella, era ben visible a l’entrada del piset.

La Ramoneta tenia un petit taller de modisteria en els baixos del mateix edifici, a prop del mercat de Galvany. Mercat, que malgrat no inaugurar-se fins el 1927, fou acabat per l’arquitecte Antoni de Falguera -fill de notari i deixeble de Domènech i Muntaner- l’any 1912. Edificat en un terreny que havia estat propietat del compte de Galvany, personatge de més rang social que el nostre Serafí -i no cal dir que la Ramoneta-, però de patrimoni similar al de l’esposa d’en Serafí, na Restitució, fet no del tot aliè a l’amor que en Serafí professava per ella. De fet, en el fons, en Serafí, que aristotèlic practicant considerava que la virtut es troba en el punt mig, encarnava en la seva persona aquesta centralitat redistribuint la riquesa de la Sra. Restitució cap a la, si bé més vistosa, menys afavorida econòmicament, Ramoneta. Era com una mena de prestació social compensatòria, en una  època que no hi havia gaire més que la beneficència.

El mateix any 1912, la família Sendra, originària (com els meus avantpassats paterns) del Penedès, va posar en marxa una empresa de serveis essencials, impagables, que amb el temps es revelaria imprescindible per canalitzar adequadament les emocions i les passions dels habitants de Barcelona i rodalies: La Casita Blanca. Tan alta era la seva utilitat que hi ha qui no entén que aquesta prestació no fos inclosa entre les pròpies de l’Estat del Benestar, universalitzant-la així equitativament.

El Sr. Puigtrempat, ciutadà modèlic, pagava religiosament tots els impostos i càrregues fiscals, és a dir, gairebé res si ho comparem amb el que pagaria avui en dia. Ho feia més per por del que li pogués passar si mirava d’escapolir-se’n que no pas per una profunda reflexió de com aquesta aportació podia contribuir a allò que és públic. Per a ell, la solidaritat fiscal, tot i exercida per obligació, era un acte quasi santificador i mai va perdre l’esperança que, arribat el moment, representés un actiu a tenir en compte per la Divina Providència en el dia del Judici Final. Si visqués actualment no se’n sabria avenir de com l’afany recaptatori s’acarnissa amb els homes moderadament benestants, nobles i de bona voluntat com ell, deixant que els “ricassos” de veritat en paguin menys del que pagaria la Ramoneta si s’hagués reencarnat en una dependenta de El Corte Inglés.

En Serafí, empresari infatigable i enginyós com pocs, va assolir uns nivells de sofisticació tecnològica impropis dels seus temps (el que avui seria qualificat de R+D) en la concepció, producció i comercialització de màquines de fer botifarres. Amb motiu de l’Exposició Universal de 1937 de París, va aconseguir mitjançant un complex i intricat procediment (ara en diríem networking) que l’Ajuntament de la ciutat de les llums, li concedís un permís per muntar una parada per tal de poder exhibir les seves màquines. La gent, astorada, no se’n sabia avenir de la quantitat de botifarres que sortien d’aquells enginys. Amb en Serafí, home prudent en moltes parcel·les de la seva vida, res no l’aturava a l’hora de fer créixer el negoci. Ni la Guerra Civil va impedir que les seves màquines productores de botifarres arribessin als llocs més insospitats del món. Va superar el conflicte bèl·lic deslocalitzant la seva fàbrica a Andorra, per tornar al Poble Nou acabada la guerra i transformar-se en un estraperlista de primera fila fins a fer-se d’or i mentre va poder, és a dir, fins el 1952.

Enginyer Industrial, va tenir la sort de poder estudiar als Jesuïtes del carrer de  Casp de Barcelona. Gràcies a la companyia de Jesús -i a que en aquella època no hi havia, com ara, caps privilegiats que excloïen les humanitats del currículum acadèmic- a més a més d’aprendre a sumar, restar, multiplicar i dividir, operacions que esdevindrien imprescindibles per poder ser enginyer i empresari -al cap i a la fi fer créixer el negoci no és més que multiplicar-; va estudiar coses tan aparentment inútils com filosofia, història, literatura i fins i tot llatí i grec.

Això li va permetre saber de l’existència de Descartes i del racionalisme que, gràcies al coneixement del llatí, va poder deduir que aquest corrent filosòfic derivava del mot ratio, és a dir raó. Però també va aprendre que a més a més del desenvolupament a l’Europa continental durant els segles XVII i XVIII, d’aquest sistema de pensament que accentua el paper de la raó en l’adquisició del coneixement -que de fet havia aparegut sota diverses formes des del principi de la filosofia-; hi havia l’empirisme que posa en valor el paper de l’experiència i sobretot el sentit de la percepció, obrint la porta al món dels sentiments i les passions.

Els Jesuïtes no van ser obstacle, ans al contrari, perquè en Serafí sabés de l’existència dels empiristes anglesos com John Locke, irlandesos com el Bisbe Berkeley o escocesos com David Hume, pels quals l’ésser humà és més emotiu que racional. No en va en anglès emoció es diu emotion i motion evoca els motors, la força motriu. De manera que les emocions ens mouen i ens commouen de la mateixa forma que ho fan els motors amb les màquines com ara les de fer botifarres d’en Serafí. Sense saber-ho d’antuvi, ves per on tot acabaria quadrant.

D’altra banda, a les classes de religió els Jesuïtes ja prenien mesures tendents a garantir el control de les passions. En Serafí, estudiant aplicat, fins i tot recordava que ja Aristòtil i Sant Tomàs d’Aquino, propugnaven coses semblants.

Na Restitució que havia estudiat a l’escola del Sagrat Cor de Sarrià, tot i que en el cas de les noies la religió va ocupar fins i tot més espai, d’humanitats també en va tenir coneixement. De fet, abans que Maria Teresa Serra, filla d’una família rica de l’època, donés l’herència que havia rebut dels seus pares a l’ordre del Sagrat Cor perquè hi fessin el col·legi, inaugurat l’any 1846, la burgesia barcelonina acostumava a enviar les filles a França perquè s’hi formessin, ja que a Barcelona no tenien un centre femení d’aquestes característiques. El cas de la Ramoneta era diferent. No sabia del cert de l’existència de Descartes ni de Hume, però la pràctica l’havia transformat en una empirista sense necessàriament conèixer el terme i li sonava Sant Tomàs d’Aquino.

IMG_9578Encara que sembli inversemblant tot això no és aliè al fet que en Serafí fos un client fidel de La Casita Blanca, situada a la confluència dels carrers de Ballester amb l’Avinguda de Vallcarca i el carrer de Bolívar, de Barcelona. Concretament al carrer de Bolívar 2-4, on va ser inaugurada l’any 1912 i clausurada amb la mateixa discreció que va caracteritzar tota la seva existència el 2011. Gairebé 100 anys prestant humil i discretament servei a la ciutat a cavall dels segles XX i XXI. Avui en dia en aquest indret hi ha un trist parc públic on els jubilats hi van a prendre el sol i a fer-la petar i alguns a rememorar melancòlicament les gestes realitzades sense necessitat de viagres ni porqueries modernes. Un mural pintat pels artistes Sendys i Kram recorda que allà, durant aquests anys hi va haver un meublé, per no dir “el meublé” de Barcelona. De fet el degà dels meublés d’Espanya.

El metòdic i racional Serafí, durant 53 anys es va reunir cada dimecres a la tarda amb la Ramoneta a La Casita Blanca, on tenia reservada l’habitació número 12 de les 43 que hi havia en aquell temple de la passió.

Avui en dia segurament n’haguessin tingut prou amb el piset de la Ramoneta a la part alta de Barcelona. Però en aquell moment no era qüestió d’atemptar contra la moral del veïnat i no diguem ja desafiar la xafarderia impenitent de la portera de ca la Ramoneta, la Sra. Visitación.

A La Casita Blanca l’anonimat estava garantit i el servei era d’un alt nivell de professionalitat. Calia un any d’entrenament abans de tractar amb els distingits clients i no es tolerava la més mínima errada. Tot estava concebut amb la màxima discreció i racionalitat al servei de la passió desfermada. Era impossible trobar-se amb ningú. Fins i tot l’arribada amb cotxe era quasi secreta gràcies al semàfor de la porta del garatge i la pertinent ocultació del vehicle. Ningú el podia veure.

A la tauleta de nit -en aquest cas de nit i de dia- de l’habitació hi havia tres botons. Un de vermell amb la lletra “C” per avisar el cambrer, un de verd amb la lletra “S” per sortir i un de grog amb la lletra “T”, per disposar d’un taxi. La decoració concebuda pel cunyat del propietari, no era la pròpia d’un bordell. Un conegut cronista de la ciutat de Barcelona la definia com suggestiva “d’un ambient càlid i luxós, en el que s’imposava amb autoritat la fusta noble i el vermell”. La perfecció en el mètode no tenia res a envejar als sofisticats procediments de producció de botifarres de la fàbrica d’en Serafí.

Ves per on, probablement de forma inconscient, a La Casita Blanca en Serafí posava en pràctica tota la filosofia que havia après als Jesuïtes: en un marc racional i raonable canalitzava les seves emocions i passions fins i tot, ocasionalment, de forma altament desinhibida. I és que aquell imprescindible meublé feia realitat que de la mateixa manera que cor i raó, passió i cervell, cos i ànima cohabiten en l’ésser humà, el racionalisme de l’enginyer -i de la Ramoneta que també tenia el seu-  i l’empirisme d’ambdós, confluïen en l’estructura i l’ànima de La Casita Blanca.

En Puigtrempat recordava que Spinoza havia formulat una visió holística d’aquesta complexitat humana, construint una ètica que era un tractat de teologia alhora que un tractat sobre la natura humana. Partia del principi -que en Serafí experimentava en pròpia carn- que a tota persona el que la mou són els seus desitjos d’acord amb una llei fonamental, “la llei del conatus”, segons la qual tothom tendeix a optimitzar el seu benestar. Ens movem per la passió, la qual cosa no vol dir que les nostres accions no siguin racionals.

En Serafí, home passional canalitzava la cerca d’una part essencial del seu benestar de forma racional a través de La Casita Blanca. La Ramoneta, racional també en la seva organització quotidiana feia el mateix. I na Restitució, gaudia tant com podia amb en Serafí, arribant a nivells d’amor i de plaer envejables, tot esforçant-se racionalment per ignorar l’existència de la Ramoneta de la qual, en va tenir consciència 51 anys dels 53 que ambdues van compartir civilitzadament amb en Serafí. Fins i tot la racionalitat va poder modular adequadament les emocions quan l’una i l’altra, això sí, en posicions diferents i cadascuna al lloc que li pertocava, van coincidir a l’Església de la Concepció el dia del sepeli del pobre Serafí.

No cal dir que la Ramoneta va deixar passar un temps prudencial abans d’acostar-se fins el panteó familiar dels Puigtrempat al cementiri de Montjuïc. Un cop al cim del monticle, davant el panteó, mirant el mar, va dipositar-hi unes flors amb la mateixa discreció que el cambrer de La Casita Blanca els hi portava a ella, juntament amb la indispensable ampolla de “Veuve Clicquot”, cada dimecres a la tarda a l’habitació número 12 un cop premut convenientment el botó vermell “C” de la tauleta de nit.

El racionalisme i l’empirisme també van estar presents en el debat que es va produir al voltant de l’expropiació que va practicar l’Ajuntament de Barcelona de La Casita Blanca i la corresponent contraprestació econòmica a l’exemplar família Sendra. Com es podia valorar aquell bé? Amb la raó? Quant valia el lucre cessant d’una activitat finançada amb negre? D’altra banda, quin era el valor real del servei impagable, necessari, imprescindible, apreciat, de qualitat, en definitiva un servei que tant contribuïa a la pacificació hormonal i de l’esperit dels seus usuaris? Lehman Brothers, hagués tornat a fer fallida si hagués hagut de fer front a un repte d’aquesta magnitud.

Bé, finalment l’Ajuntament de Barcelona va pagar 7,5 milions d’euros. Us preguntareu què en penso sobre la valoració, si trobo que és molt o poc? I vosaltres què en penseu? Jo ara per ara, no us ho diré… Però us en donaré una pista: les humanitats són imprescindibles per anar pel món ben fornit. I per saber comptar ponderadament!!!

NORMES DE PARTICIPACIÓ

Els comentaris estan subjectes a moderació prèvia, per la qual cosa és possible que no apareguin publicats immediatament. Per participar és necessari que t'identifiquis, a través de nom i d'un correu electrònic que mai serà publicat ni utilitzat per enviar correu spam. Els comentaris hauran de ser sobre els temes tractats al blog. Com és lògic, els que continguin insults o siguin ofensius no tindran espai en aquest blog. Els comentaris que no compleixin aquestes normes bàsiques seran eliminats i es podrà vetar l'accés d'aquells usuaris que siguin reincidents en una actitud inadequada.
L'autor no es fa responsable de les opinions i informació continguda en els comentaris.

3 comentaris sobre “LA CASITA BLANCA ENTRE EL RACIONALISME EUROPEU CONTINENTAL I L’EMPIRISME BRITÀNIC

  1. Josep Maria,
    He gaudit llegint. Un moment de plaer digne, mutatis mutandis, d’una apassionant estada a la “Casita Blanca”. Durant la lectura, assaboria l’harmònica barreja literària de filosofia, descripció històrica, ètica contextualitzada … L’afirmació final, inesperada, tot i ser absolutament coherent amb el que esdevé un escrit il•lustratiu que prepara, a mena de conclusió, la tesi final.
    Per a un professor “de lletres” com jo es com predicar a un convertit. Quin plaer, però, de llegir-ho tan magníficament exemplificat. La teva tesi s’adreça a la raó. Abans, però, has fet vibrar el cor que, com deia Pascal, també té les seves raons. Un cop més has lligat el fons i la forma, el debat filosòfic que exposes i el mitjà per comunicar-lo.

  2. Ferran Escalada ha dit:

    Divertit i erudit. Em recorda l’episodi “la nostra és més bonica” reflex paradigmàtic del nostre “seny”….

  3. JMB ha dit:

    Hola Josep Maria, acabo de llegir la teva crònica ara mateix,l’ he trobada molt divertida i sobretot m’ha agradat la fina ironia que destill·la.Com dirien els auditors , l’escrit reflecteix fidelment tota una època.Tot i això, el que potser m’ha sorprès més, com a enginyer, és com acabes plantejant una qüestió gairebé trascendent com és la valoracioó d’un meuble.
    Que no et sorprengui que si un professor d’economia llegeixi l’article, aquest acabi sent estudiat a alguna escola de negocis de renom internacional com “el Caso: La valoración de la casita blanca”.
    De tota manera aprofito per dir-te que encara és més sorprenent el que m’està passant: mai no hauria pensat que llegiria un llibre sobre la sanitat catalana,…i que m’ho passaria bé! I ja estic acabant, formidable.Ja parlarem!.felicitats!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *