AND1

Vaig arribar a El Tarter abans d’ahir divendres 8 d’abril al capvespre per tancar la temporada d’esquí. Fa 25 anys que hi vinc, abans amb la família, ara habitualment sol.

Nevava, a les 8 del vespre la temperatura era de -2 graus i l’endemà dissabte, quan em vaig aixecar, em va semblar que devia haver estat nevant tota la nit. A aquella hora del matí el dia era assolellat. Els taulats de davant de casa estaven emblanquinats. “Deuen haver caigut 2 o 3 centímetres de neu”, vaig pensar. Durant l’hivern, que ha estat climàticament tan estrany –tan estrany com aquest món globalitzat que escalfa el planeta-, haguéssim desitjat tenir moltes nevades com aquesta.

El motiu de venir no era tant esquiar, com retrobar-nos per acomiadar la temporada els amics que esquiem plegats. Tot i així hem esquiat una mica. Jo no tant. El dia s’ha tapat. Els núvols es succeïen escatimant molt el gaudi del sol que ben poquet hem vist. No sóc un gran esquiador i quan la visibilitat no em permet veure el relleu… Quan era més jove seguia esquiant. Ara… En qualsevol cas avui he plegat.

Miro l’espai d’aquest microapartament i recordo fa anys quan veníem  amb els nens petits. Primer amb un. Des del 1994 amb dos. Recordo que els meus fills van aprendre a esquiar, com aquell qui diu, tot just després d’aprendre a caminar. Evidentment, impossible seguir-los; no ara, ja fa anys!!! En primer lloc perquè ja rarament esquiem junts. Però les poques vegades que ho fem es fa evident que en saben infinitament més que jo i també que tenen 30 i 35 anys menys que jo, respectivament.

Des d’on escric veig les muntanyes nevades. Ha tornat a sortir el sol i està desfent la neu. El que al matí eren caramels de gel, a mitja tarda és aigua que cau. El sol il·lumina l’estança i si els núvols ho permeten, d’aquí a una estona podré veure com s‘amaga darrera els cims nevats que tinc al davant.

Només s’escolta el silenci. Aquest és un lloc magnífic per contemplar la majestuositat de les muntanyes i escoltar el silenci. Des d’aquí he vist moltes vegades les postes de sol. I també tota mena de nevades. Lleugeres i silencioses i veritables tempestes de neu, amb fort vent trencador del silenci, impulsant els flocs en totes direccions, de manera que l’efecte és el d’una cortina blanca que permet veure a través d’ella, més o menys, el paisatge segons la intensitat de la nevada.

Des d’aquí també he vist pluges de primavera i tempestes d’estiu amb fort aparell elèctric i trons esclatant i fent ressonar l’eco per tota la vall.

Vint-i-cinc anys donen per molt. Records d’una època en la que l’esquí era una activitat en família. Celebracions d’aniversaris. Ben bé 10 o 11 del meu fill petit, nascut un 27 de desembre. Un parell de meus a l’estiu, però no en família.

Entre 2007 i 2011 aproximadament, vaig seguir esquiant amb els meus fills. Com deia, després ells van començar a fer la seva vida i a esquiar amb amics i/o novies.

Confesso que va ser un problema. I això que -malgrat moltes activitats les faig amb amics i companys- el cert és que fa anys que estic acostumat a fer sol gairebé tot. Però esquiar és de les poques coses que trobo que ve menys de gust en solitari. Ho faig a vegades. I com que m’agrada la sensació de gaudir del paisatge -especialment quan els dies són òptims (sol, bona neu, poc fred…)-, contemplar aquestes muntanyes, els arbres, el sol, ja sigui esquiant o bé parant una estona a d’alt d’un cim, aquí o allà o des dels telecadires i, sobretot, des dels -ja escassos- remuntadors,  és una experiència plaent. El silenci i la pau exteriors pacifiquen el “soroll interior”…

Afortunadament però, fa 4 o 5 anys vaig descobrir que un amic d’una amiga comuna, era veí i amic d’altres veïns que coneixia de vista però mai hi havia tractat. Al final som una bona colla que ens reunim per esquiar i també, de tant en tant, per dinar i més sovint per sopar a casa del “pal de paller” del grup. Una persona discreta i gelosa de la seva intimitat i espai personal, però molt generós i amable i que és feliç oferint-nos casa seva per sopars i agradables sobretaules. Sopars preparats per ell mateix i altres cuiners i, -diguem la veritat- sobretot, cuineres.

L’arribada a casa després d’esquiar és un moment agradable en el que les endorfines fan el seu efecte. Aquell cansament sedant. Treure’s la roba d’esquí i posar-se còmode. Música, alguna beguda calenta, migdiada o no, contemplació passiva del paisatge amb el cap en blanc com la neu, llegir, escriure, treballar… Moltes tardes preparant informes o fins i tot fent alguna reunió de treball per Skype… Dutxa reparadora i temps per fer moltes coses. I això malgrat amb els anys la sensació que el temps cada vegada passa més de presa és creixent.

Temps per pensar i recordar també. Escenes i records de quan els nens eren petits i havíem de dosificar la durada de la dutxa per tal que el quart i últim membre de la família es pogués dutxar amb aigua calenta! Records de moments d’alegria i felicitat. És ben cert que cal viure el present. Que el passat ja no existeix. Que cal estar en el ara i aquí. Però la ment i l’ànima són lliures, tot i les pràctiques disponibles per educar-les. Sortosament, amb el temps queden els bons records i es van esborrant els no tan bons.

Els pensaments s’encadenen i una cosa porta a l’altra, de manera que mentre escric això penso en una persona a la que fa dies que miro de convèncer que intenti sortir d’un passat de mals records -certament duríssims alguns d’ells- i que se n’adoni que només existeix el present i que més val gaudir-lo. És algú amb pocs anys menys que jo. Per tant algú que, com jo i els de la nostra edat –ens aproximem als 60-, amb sort i si la salut no ens juga cap mala passada ens queden… els anys que siguin… En qualsevol cas molts menys dels que hem viscut, per seguir vivint amb bona qualitat de vida. Estar limitat pel record de males experiències i pretendre que per poder viure tot el que es pot viure cal esperar a superar-les… Ufff!!!

La tarda va caient i refresca. Encenc la llar de foc. 9 d’abril i encenc la llar de foc! Em ve al cap un 24 de setembre de fa molts anys. Ens van visitar els meus pares, l’única vegada que van venir. Va nevar intensament, ens vàrem quedar sense llum –i per tant sense calefacció- i la vetllada amb espelmes i la llar de foc encesa va ser molt especial..!

He fet estiraments i a fe de Déu que he notat que calia fer-los!!! Ara vindrà la dutxa…

Abans, però, obro un llibre i llegeixo:

Cuando miras un árbol y percibes su quietud, tú mismo te aquietas. Conectas con él a un nivel muy profundo. Te sientes unido a cualquier cosa que percibes en y a través de la quietud. Sentir tu unidad de ti mismo con todas las cosas es verdadero amor”.

O bé:

El equivalente del ruido externo es el ruido interno del pensamiento. El equivalente del silencio externo es la quietud interna.

Cuando quiera que haya silencio a tu alrededor, escúchalo. Esto significa que, simplemente, has de darte cuenta de él. Préstale atención. Escuchar el silencio despierta la dimensión de quietud dentro de ti, porque sólo la quietud te permite ser consciente del silencio”.

Em poso l’anorac, surto al balcó i escolto el silenci… Miro els arbres verds i blancs. Ara la lectura m’ha impulsat a fer-ho. Però ho faig sovint i experimento el silenci i la quietud. Com els visc quan vaig a dormir i apago la llum. La sensació és relaxant: no es veu ni se sent res. Se sent el silenci. Es veu la foscor…

Aquest no és però, el llibre que estic llegint aquests dies. Llegeixo “Conversaciones con José Ignacio González Faus“, jesuïta que he visitat en alguna ocasió a casa seva: el Centre Borja de Sant Cugat, lloc que visitava sovint quan era petit amb el meu pare, amic com era de molts jesuïtes. Recordo que l’edifici i els jardins, aleshores allunyats d’un Sant Cugat poble, m’imposaven molt. Avui el Centre Borja està integrat a la ciutat que ha esdevingut el que va ser el meu poble i l’edifici està amagat darrere de l’ESADE Creapolis…

Reprodueixo algun fragment d’aquest teòleg. Un primer de quan era jove, anys 50. Explica que va patir una crisi de fe l’any 1958 (l’any que jo vaig néixer a Sant Cugat precisament. Ell va néixer el 1933 a València):

Recuerdo que entonces yo me creía seriamente y me impactaba mucho aquello de Sartre: ‘El hombre es una pasión de divinidad, y como Dios no existe, es una pasión inútil’. También lo de Nietzsche, de la Gaya ciencia, la famosa parábola del loco y la idea de que, muerto Dios, no hay norte ni sur, ni este ni oeste, y que además todos los valores desaparecen y han de reconstruirse, y que todo está permitido. La frase de Dostoievski: ‘Si Dios no existe, todo está permitido’ hoy en día muchos la discuten; pero Nietzsche la aceptaba y Sartre la acepta también. Entonces surge de ahí un proyecto de intentar reconstruir valores desde la nada que ¿cómo los vas a construir? Esto era para mí un problema serio. Luego he podido encontrar otro texto de Nietzsche, en Zaratustra, que lo empalmo con la idea de Ignacio Ramonet del pensamiento único. Porque Nietzsche no solo dice que hay que ir al superhombre, sino que, si no llegamos al superhombre, acabaremos siendo los últimos hombres, que es lo que a mí me da miedo que nos está pasando hoy un poco. O sea, cuando en lugar del Dios de Jesús entra el dios Dinero (que es nuestro dios actual), pues parece que llegamos al pensamiento único”.

Afegeix: “En otros sitios ya he parodiado aquello de Nietzsche: “Cristianos no ha habido más que uno y ese murió en una cruz”, diciendo: “Ateo de veras no ha habido más que uno y ese murió en un psiquiátrico”.

Acabo amb una última frase a propòsit de la crisi: “las crisis o se afrontan o pasan factura”.

Em ve al cap Rajoy. Però val per a tots!

Normalment a  aquesta hora de la tarda, a l’hivern, el sol ja hagués desaparegut darrera les muntanyes. Però en aquesta primavera que sembla l’hivern que no vàrem notar gaire, és una hora més d’hora i ara que si fos hivern seria una hora més tard, l’astre rei ja hagués desaparegut.

S’ha acabat l’esquí aquesta temporada. D’aquí dues hores llargues ens trobarem bona part dels companys de neu -un dels absents, l’esmentat “pal de paller” de la colla, ens envia unes fotos de la platja per recordar-nos que l’hivern ha donat pas a una primavera que ràpidament esdevindrà estiu. Ens trobarem, deia, per acomiadar aquell l’hivern que ja ens ha deixat. Soparem en un restaurant que deu estar a uns 2.000 m i no sembla que la nit hagi de ser estelada ni que la lluna -que no sé en quina fase està-, si és prou visible des d’aquest planeta que ens estem carregant, hagi de reflectir-se en la neu. Un espectacle bonic que no sembla que estigui programat en els actes d’acomiadament d’enguany. Sembla però que entre passatges de núvols hi haurà clarianes i potser algun estel podem arribar a veure….

Com cada any, no faltaran les al·lusions a que ens hem de veure a Barcelona, fer alguna activitat a l’estiu… El de sempre! I cal dir que molt esporàdicament ens veiem fora de temporada però…

AND2Aquests són els amics de l’hivern i passarà allò que ens passava quan érem petits amb els amics d’estiueig o amb els amors platònics de les vacances d’estiu d’adolescència: ja no els veies fins l’any següent…

Entretant la vida continua i hem d’estar contents d’haver pogut compartir, un any més, estones agradables d’exercici a la natura, dinars i  sobretot sopars entranyables, alguna confidència i tenir la sensació que a l’hivern, al Pirineu, tots tenim, els uns en els altres, una petita família que ens fa la vida més amable i ens aporta emocions que ens agrada compartir.

Amics, fins l’any vinent si el Déu de González Faus o el destí de Sartre o Nietzsche així ho volen!

NORMES DE PARTICIPACIÓ

Els comentaris estan subjectes a moderació prèvia, per la qual cosa és possible que no apareguin publicats immediatament. Per participar és necessari que t'identifiquis, a través de nom i d'un correu electrònic que mai serà publicat ni utilitzat per enviar correu spam. Els comentaris hauran de ser sobre els temes tractats al blog. Com és lògic, els que continguin insults o siguin ofensius no tindran espai en aquest blog. Els comentaris que no compleixin aquestes normes bàsiques seran eliminats i es podrà vetar l'accés d'aquells usuaris que siguin reincidents en una actitud inadequada.
L'autor no es fa responsable de les opinions i informació continguda en els comentaris.

4 comentaris sobre “ESCRIT LLEUGER PER ACOMIADAR L’HIVERN (QUIN HIVERN?!!!)

  1. Gràcies Josep Maria per compartir aquests moments i sensacions entranyables.

    1. josepmariavia ha dit:

      Gràcies a tu i als que us interesseu pel contingut del bloc!

  2. Present ha dit:

    Bé, ai que aquest escrit lleuger desprèn certa melangia ??? Mira sigui com sigui ens fas una miqueta d’enveja… microapartament, paisatge idílic, amics, amics que cuinen per a tú, sobretaula, silenci….. No hi ha res millor !!! Ets afortunat. L’unic que em “grinyola” és reunió de treball per l’skype !!! El tema és si és perquè ja t’agrada i et ve de gust, o perquè has de solucionar un “marró”.

    Apa, a veure si finalment hi ha algú amb voluntat i feu la trobada d’estiu a ciutat.

    SALUT !!!
    Present

    1. josepmariavia ha dit:

      Gràcies Present. Pensa que hi ha clients amb els que es pot treballar a distància amb els mitjans actuals i que la feina de consultor, no s’ajusta als laborables i festius convencionals. Et pot tocar haver de fer un informe en diumenge i un dijous estar més lliure…
      Melangia? Potser una mica…Però agradable, sana!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *