Arribo a l’Hotel Lafayette, al carrer Soriano de Montevideo, cap a quarts de 4 de la tarda. Fa molta calor. Recordo un dia d’estiu de l’any 1995 arribant també d’hora a la tarda, mort de calor i desitjant entrar a l’habitació per dutxar-me i esperar reconfortat per l’aire condicionat que afluixés la calor. Venia de l’Hospital Militar, on dirigia un projecte de reforma. No recordo el nom del responsable militar de l’hospital. Crec que era un coronel. El que sí que recordo és que havia participat en el cop d’Estat de 1973.

Només pretenc retrobar amics i tornar a visitar llocs de Montevideo que em traslladen a una època de la meva vida plena de bons records. Potser simplement és allò de “cualquier tiempo pasado fue mejor” o, dit d’una altra manera, incapacitat de practicar el difícil art de viure i gaudir el present. Però el present d’aquest viatge al passat estic absolutament predisposat a gaudir-lo.

No ha estat fàcil retrobar tots els vells amics que volia veure. Estan de vacances a la platja. El Pablo a Piriápolis i l’Hugo a Punta del Este. El que ells denominen “estaciones balnearias”. Recordo la primera vegada que vaig escoltar aquesta expressió. Hi ha varietats de l’idioma que encisen i se’t queden gravades…

Em quedo palplantat contemplant la façana del Lafayette. Està igual! A l’exterior de cada habitació, pertorbant l’harmonia de la façana, segueixen veient-se les màquines dels vells aparells d’aire condicionat. Travesso el carrer Soriano, per mirar amb més perspectiva la façana i la cal·ligrafia peculiar del rètol que posa “Hotel Lafayette”.

El vaig reservar amb temps per intentar assegurar-me que tindria l’habitació 805, que era “la meva” quan hi anava per feina fa més de 20 anys i en la que vaig rebre una trucada telefònica decisiva, esmentada en dos dels últims post (veure “Estiu andí” del 28 de gener de 2018 i “Uruguai no es pot explicar sense el futbol” de l’11 de febrer de 2018).

Juraria que l’ascensor era el mateix. Vaig pujar fins el 8è pis i la primera impressió que vaig tenir a l’obrir la porta de l’habitació 805 va ser que res no havia canviat. I com que res havia canviat, tot era molt més vell, però ben cuidat. A mà dreta el mateix armari encastat amb portes corredores de fusta clara, perforades amb tres files de quadradets que foradaven la fusta. A l’esquerra el WC idèntic, amb el mateix i característic assecador de cabell adossat a la paret. Davant meu la nevera, el moble amb la TV i al fons, tocant a la finestra, la mateixa taula rodona amb dues cadires i un vell llum penjant al damunt. Taula en la que m’hi havia passat hores escrivint… El llit… tot igual. I la llum d’estiu de primera hora de la tarda també. L’únic nou era el Wifi, inexistent fa 23 anys…

Una dutxa i cap al carrer. No he aconseguit contactar amb en Pablo Vico, però he trobat la seva adreça a la guia telefònica d’ANTEL. Em dirigeixo cap al carrer Ingeniero Eduardo García de Zúñiga i arribat a lloc truco al timbre. Ningú contesta. Estic ja a punt de marxar quan sento una veu. L’intèrfon no funciona gaire bé i qui m’ha contestat, el fill d’en Pablo, em diu que esperi, que baixa a l’entrada. Quan el veig no tinc cap dubte que és el fill del seu pare! M’explica que Pablo està a Piriápolis, però que el truqui. “Conozco a mi padre y no se perdonaría ignorar la visita de un amigo venido de Barcelona”. Són les 4 de la tarda. Pablito, el fill, truca al seu pare i li diu “tengo una sorpresa para ti” i me’l passa. Gran alegria mútua, petit intercanvi i ràpidament en Pablo em diu que sopem junts a Montevideo. Ell està a Piriápolis a la seva residència de vacances, a una hora i mitja de cotxe. Li dic que tot i que m’encantarà veure’l, que potser tot plegat és massa forçat… Quedem que a les 20:30h al restaurant.

Torno al Lafayette per iniciar un passeig pel centre de Montevideo fins el barri antic. Segueixo per Soriano, tombo a la dreta per Héctor Gutiérrez Ruiz fins a San José i d’allà a la Plaza Cagancha, atravessada per l’Avenida 18 de julio (el 18 de juliol de 1830, dos anys després de la independència, es va jurar la primera Constitució de la República Oriental del Uruguay al Cabildo de Montevideo). Ràpidament connecto amb el record d’aquell indret de regust de vella capital llatinoamericana deteriorada, del que tenia gravats els símbols alquímics de la façana del Palau de Justícia. Segueixo per 18 de julio fins la Plaza de la Independencia. S’ennuvola i sembla que hagi de ploure.

A la Plaza de la Independencia no sé si caurà un xàfec d’estiu o tot quedarà en 4 gotes que l’únic que faran serà incrementar la xafogor. M’aturo, m’assec, i el que devia ser -fa molt temps, ja què jo la veig tan vetusta com fa 20 anys- una plaça moderna d’estil afrancesat, combina un edifici governamental relativament modern sense cap atractiu, amb el Palacio Salvo, d’estil art déco. Mentre compto 26 o 27 plantes, un vianant m’explica que en el seu moment va ser l’edifici més alt de Montevideo. Al centre de la plaça, l’estàtua eqüestre del Libertador Artigas, i al subsòl, el mausoleu amb les restes mortals de l’heroi custodiades per dos soldats vestits de gala, amb les parets plenes de sentències patriòtiques.

A tocar de la plaça hi ha el Teatro Solís. Evidentment m’hi arribo i recordo una nit d’òpera amb l’amic Galimberti. Vàrem gaudir de “L’elisir d’amore” en una producció que venia del Teatro Colón de Buenos Aires. Dins el meu coneixement limitadíssim de Montevideo, el Teatro Solís i el museu Torres García i el de Arte Precolombino e Indígena, em provoquen la sensació de gran ciutat que no és Montevideo, però sí que ho és fins a cert punt a Llatinoamèrica. Una ciutat en la que hi viu la meitat del país!

Em quedo mirant la façana del Solís reconstruït després de l’incendi de 1998 (l’última vegada que jo hi havia estat va ser abans de l’incendi) i la trobo igual. Una noia amb un mapa de la ciutat, parlant castellà amb accent anglès i mirant al cel (està negre, el vent bufa fort i sembla que la tempesta sigui imminent) em pregunta pel Parque Rodó. Li dic que sóc estranger, que no conec bé la ciutat, però que em sona que a peu no crec que hi arribi en gaire menys d’una hora. M’explica que és de Wellington, New Zealand, li explico que hi vaig estar fa una mica més d’un any i expressa certa sorpresa… Decideix que agafarà un taxi per anar al Parque Rodó i jo entro al Teatro Solís. Tinc sort perquè estan fent una reparació i em deixen accedir a la platea. Sí que m’adono que ha canviat, però no sabria dir què exactament…

M’endinso cap a la ciutat vella i a la Plaza Constitución recupero una de les imatges més agradables que recordo de Montevideo. Arbrat impressionant, una font preciosa al centre i un quiosc francès que havia oblidat completament i que en veure’l em va retornar de cop al passat! Els artesans recullen les parades tot i que sembla que el temporal ja ha passat i ha descarregat sobre el Río de la Plata. Entro a la Catedral i en sortir m’aturo a escoltar un grup de 3 músics, que interpreta de forma increïblement magistral “The Dark Side of the Moon” de Pink Floyd! M’asseguro que no sigui un playback, ja que no puc donar crèdit a la qualitat amb la que interpreten. Els filmo i ho envio a un munt d’amics absolutament impressionat per la qualitat. Deixo un bitllet de no sé quants pesos uruguaians (no sé si resulto generós o ranci) al barret que tenen a terra i segueixo per l’afrancesat i de vianants carrer Sarandi. Regust agradable. La ciutat vella es va fent estreta i cada vegada que travesso un carrer veig el Río de la Plata a banda i banda. Giro a l’esquerra i camino fins la Rambla de Francia. Gent passejant, corrent, circulant en bici, pescant a la vora d’un riu/mar de la Plata amb unes onades excepcionals que esquitxen més enllà de la vorera fins els cotxes aparcats al carrer amb conductors i acompanyants que contemplen el mar i la ciutat al fons, o que esperen potser que caigui la nit… Miro el Río de la Plata, miro enrere els edificis alts del centre de Montevideo, respiro fons i m’impregno d’aquelles sensacions tan positives que em produïa sempre l’arribada i l’estada en aquesta ciutat. Com diuen ells, “la capital más austral de América”.

Torno a tallar cap a la dreta fent ziga-zagues fins al Mercado del Puerto i

PLAZA DE LA CONSTITUCIÓN

tot d’una em trobo l’Hospital Maciel! Recordo perfectament quan el vàrem visitar fa dues dècades per veure si es podia desenvolupar un projecte de “hospital de autogestión”. El trobo extraordinàriament vell i deixat. No em sembla que hagi millorat gaire en 20 anys!

La meva no és una visita turística. Selecciono els llocs que vull veure en funció de com em connecten amb les bones vibracions que em provoca aquest país o el record que tinc del mateix. L’endemà a quarts de 5 de la tarda he d’anar cap a l’aeroport per tornar cap a Xile i tinc moltes coses per veure. Busco un Uber i a part de demanar-li que em porti al restaurant on he quedat per sopar amb en Pablo, quedo amb ell perquè em reculli a les 9 del matí de l’endemà a casa el Dr. Hugo Mussacchio, que m’ha convidat a les 8 a esmorzar -veure post “Estiu andí” del 28 de gener de 2018-. Li explico que vull veure l’antiga Estación Central, el Palacio Legislativo -que visito pel gust de veure un bonic palau iniciat per l’arquitecte italià Vittorio Meano, un de l’equip d’arquitectes que va dissenyar el Teatro Colón de Buenos Aires,  i per veure el petit Senat i el no tan petit Congrés d’un petit país independent-, l’Obelisco, l’Hospital Militar en el que vaig treballar i l’hospital públic i Facultat de Medicina Hospital de Clínicas, també freqüentat fa anys per feina. Vaig visitar tots aquests llocs i també els estadis de futbol Centenario -escenari de la primer Copa del Món de futbol l’any 1930-, el del Nacional (en construcció) i el nou estadi del Peñarol inaugurat no fa gaires anys. Tornant vaig voler parar a la platja de Pocitos per la que vaig passejar i vaig seure una estona a contemplar el Río de la Plata. A la meva dreta, en un mini estadi de Mecano, hi havia una competició de futbol platja. Creieu-me que no es pot connectar amb aquest petit país si no es copsa el significat del futbol.

A les 20:30h en punt entro al Restaurant “El Rincón de los poetas” i veig al Pablo assegut i poc canviat per fer dues dècades que no el veia. Els seus ulls clars i el somriure dolç reflex de la bondat que el caracteritza, no han canviat. Una profunda i sentida abraçada és el preludi d’una conversa que més enllà de les formalitats s’endinsa ràpidament i sense barreres cap allò que ens fa vibrar. Petit espai per la posada al dia de les respectives situacions laborals i per la situació política a Catalunya, i gran espai per compartir la felicitat que li proporciona el seu nét, la sort que tenim de tenir els fills que tenim, el bonica que és la vida quan de forma inesperada et fa aquests valuosos regals i evidentment un espai per al Peñarol, per al Barça i per a Luisito Suárez!!! I el gust de reviure junts moments viscuts que, gràcies a la memòria selectiva, són tots grats de recordar.

L’endemà a les 8 del matí em rep a casa seva l’Hugo Mussacchio. Esmorzo amb ell i la seva dona. Contràriament al Pablo, ell sí que ha canviat. Té 80 anys, per tant vol dir que l’última vegada que el vaig veure fa 20 anys tenia aproximadament la meva edat. Confesso que veure transformat aquell home madur elegantment vestit de blanc a l’hospital i fora d’ell, en un ancià venerable, em fa reflexionar… Convalescent d’una pneumònia, s’excusa de no acompanyar-me al tour que vull fer per la ciutat. Només faltaria! Ni parlem de la feina que vàrem compartir a meitat dels 90. Els fills, els nets i la salut centren una conversa que, endevino en l’expressió melancòlica dels seus ulls blaus, ell pensa que probablement serà l’última que tindrà amb mi… Jo li dic que mai se sap, “quién te habría dicho hace un mes que estaríamos desayunando tan a gusto los tres en esta casa donde tantas veces cenamos y compartimos alegrías e inquietudes…”.

Cap a quarts de 5 de la tarda -no fa ni 30 hores que he arribat a Montevideo- el conductor de l’Uber -que no és ni de Peñarol ni de Nacional, és de l’Huracán, ara a segona o tercera divisió i amb qui ja hem confraternitzat- em porta de nou cap a l’aeroport. Per les Rambles, vorejant el Río de la Plata. Em passo el viatge amb la finestra oberta,  mirant a la dreta el Río de la Plata. Normalment hagués vist molta gent banyant-se i prenent el sol. Avui, pel vent i el mal temps, només surfistes i altres esportistes. Rambla República Argentina, Playa Ramírez, de nou Pocitos, Playas Buceo, Malvin, Brava, Honda, de los Ingleses, Verde, de la Mulata, Carrasco…

De nou travesso amb l’avió Argentina i els Andes, i a Santiago de Xile m’espera el meu fill amb qui després d’explicar-me la seva jornada laboral, comparteixo sensacions i records viscuts. Crec que una mica sorprès, però alhora feliç que m’hagi sentit tan feliç de retrobar amics que vaig conèixer quan ell era petit i jo… molt més jove!!!

NORMES DE PARTICIPACIÓ

Els comentaris estan subjectes a moderació prèvia, per la qual cosa és possible que no apareguin publicats immediatament. Per participar és necessari que t'identifiquis, a través de nom i d'un correu electrònic que mai serà publicat ni utilitzat per enviar correu spam. Els comentaris hauran de ser sobre els temes tractats al blog. Com és lògic, els que continguin insults o siguin ofensius no tindran espai en aquest blog. Els comentaris que no compleixin aquestes normes bàsiques seran eliminats i es podrà vetar l'accés d'aquells usuaris que siguin reincidents en una actitud inadequada.
L'autor no es fa responsable de les opinions i informació continguda en els comentaris.

2 comentaris sobre “URUGUAI, PETIT GRAN PAÍS

  1. Josep Maria,
    Gràcies per compartir “el present d’aquest viatge al passat”, he trobat l’expressió molt encertada. Si és cert que no podem viure de la nostàlgia, menys encara de la dolor del passat, seria poc assenyat, a la nostra edat, no gaudir dels records, de l’experiència acumulada, del que, de fet, està constituint bona part del nostre present. Com en tantes coses és una qüestió d’equilibri, de saber englobar de manera constructiva els diferents elements de la nostra existència …

    1. josepmariavia ha dit:

      Gràcies Guillermo. Vaig assaborir molt aquest viatge. He intentat quelcom difícil: compartir sensacions. No sento que me n’hagi sortit gaire, però confio que alguna cosa es pugui intuir i desitjo que us sentiu lliures de fervos-les vostres, cadascú a la seva manera

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *