HIGINI RAVENTÓS NEGRA

HIGINI RAVENTÓS NEGRA

Estimat Higini, ens has deixat massa aviat i som molts els que et trobarem a faltar. Tot just fa 15 dies en vas fer 67. En aquest precís moment, l’impacte de la teva prematura desaparició fa que em resulti paradoxal que compartíssim el projecte que es va acabar anomenant “Edad y Vida”. Avui en dia la Fundació “Edad y Vida”. Si la mort hagués d’arribar a tothom tan aviat, “Edad y Vida” no existiria. Va ser l’impacte de l’envelliment i el canvi demogràfic sobre la societat, l’economia, les famílies i les persones, el que ens va portar a posar-nos darrere del teu lideratge en la creació d’aquest projecte apassionant.

Ens vàrem conèixer a finals dels 80, principis dels 90, i el motiu va ser el teu interès pel món de la gent gran. Volies anar més enllà del voluntariat (molt important) i sobretot del voluntarisme a l’hora d’afrontar professionalment una realitat que acabaria canviant la nostra societat i la manera de viure: risc de fallida del sistema de pensions, necessitat de desenvolupar professionalment l’atenció a la dependència, fer entendre que el sistema sanitari havia d’esdevenir sociosanitari i que l’hospital d’aguts, ja no seria més d’aguts. Seria de crònics. L’envelliment de les plantilles a les empreses, la repercussió en la productivitat i la competitivitat, el dirigir-nos cap a un continent europeu geriàtric, els canvis en l’organització familiar, l’adaptació dels serveis sanitaris, socials i de tota mena… Ens vàrem conèixer parlant de tots aquests temes i molts més relacionats. No saps el dolor que em provoca que les projeccions d’esperança de vida de les que havíem parlat tantes vegades, en el teu cas no s’hagin pogut complir en els seus màxims o més a prop dels mateixos.

A Catalunya havíem creat l’any 1986 el Programa “Vida als Anys” i ja aleshores era evident que des del pressupost públic era del tot impossible finançar la inversió necessària per afrontar degudament l’atenció social i sanitària a les persones grans amb professionalitat, qualitat i dignitat. Impossible afrontar el repte sense la col·laboració entre el sector públic i privat. Aleshores era així, i ara ho segueix sent i encara amb més raó ja que la població envelleix cada vegada més i la situació de les finances públiques és d’insuficiència crònica.

El que ha canviat és que ara no se’n pot gairebé ni parlar. El fanatisme irracional i la gosadia que es deriva de la ignorància camuflada d’ideologia de progrés, han aconseguit dimonitzar el sector privat prestador de serveis socials, sanitaris i sociosanitaris, fins l’extrem de fomentar l’odi cap allò que és privat, obviant que l’èxit del sistema sanitari català es va basar en el caràcter mixt, públic i privat del mateix. Un model d’èxit que no s’entendria sense cap dels jugadors que el van fer possible: ni els públics, ni els privats, ambdós essencials i igual d’importants.

Però avui el que em motiva no és parlar de models d’atenció, ni d’aspectes professionals ni de l’efecte letal de la politiqueria barroera que hem de suportat dia sí i dia també, sobre els mateixos. Em motiva destacar i reivindicar el teu tarannà positiu, creatiu, prepositivament innovador i, sobretot, sobretot, conciliador i cercador infatigable d’acords i consensos pel benefici de tots, de la societat. Una forma de ser i d’actuar que la necessitem més que mai.

Les nostres discrepàncies no eren menors. No compartíem ni afinitats polítiques ni visió de país. Els nostres mons quotidians eren força diferents. Però això mai va ser obstacle perquè tu confiessis en la meva trajectòria professional i jo en el teu lideratge indiscutible. Un lideratge tremendament humà i basat en valors sòlids que permetia superar totes les diferències que esdevenien secundàries.

Recordo que un dissabte del mes de desembre de 1999, em vas citar al teu despatx, em vas explicar una idea -que acabaria sent amb el temps “Edad y Vida”- i em vas demanar que n’assumís la responsabilitat tècnica abans de la seva existència formal. El teu somriure càlid, la teva mirada franca, la teva bonhomia, la teva delicadesa en el tracte, la teva refinada educació, la teva determinació, la teva constància, el teu no defallir a l’hora d’anar a “predicar” en camp propi i en camp contrari, fins i tot en camp hostil, tot plegat feia impossible no col·laborar amb el teu ambiciós projecte. Quantes vegades al cap de 5, de 10, de 15 anys ens havíem dit l’un a l’altre: “Recordes la raresa que semblava la idea d’ajuntar empreses de diferents sectors, institucions acadèmiques i de recerca, i associacions de gent gran, per engegar un projecte de millora de la qualitat de vida dels més grans?” I la resposta invariable: “Ostres, i tant!. Si ens arriben a dir que estaríem en el punt que estem avui, no ens ho haguéssim cregut!

I si ara hi fossis seria igual. Jo et diria “Ostres Higini, t’imagines que quan vàrem començar ens haguessin dit que ‘Edad y Vida’ acabaria sent referent a Espanya en matèria d’envelliment i qualitat de vida de la gent gran?” I a continuació, tanco els ulls i veig el que passaria. Se t’il·luminaria la cara, riuries amb aquell riure teu tan i tan especial, els teus ulls blaus brillarien i em diries “Ostres tu, i tant¡¡¡ Sembla mentida eh?

I tu continuaries amb les teves idees polítiques diferents de les meves, amb molts punts de vista també diferents i, seguiríem col·laborant sense problema. Perquè la connexió era més profunda que tot això, afortunadament. I si ara dic que el 80% del mèrit era teu (pel cap baix), algú pensarà “És clar, que vols què digui aquest ara”. Però tu i molta gent que ha compartit el teu projecte que vas aconseguir que acabés sent “el nostre”, saben que això és així. L’Albert Vergés, el Ramón Guardia i tants altres, dirien el mateix. Perquè també ho han viscut. I no saps la falta que ens farà això ara… Gràcies a la teva paciència infinita, l’onada perillosa passava com si res i seguíem treballant i sumant. Tu no estaves per crear problemes ni fer grans els problemes creats per altres. Estaves per sumar i aportar solucions.

Doncs sí, en aquesta societat líquida, en la que sembla que tot s’hi valgui, no saps la falta que ens fa aquest tarannà teu. En aquest món estrany que deixes, sembla que les persones haguem oblidat el que tu sempre vas tenir clar: que abans que res som persones. Què difícil barallar-se amb tu!!! Què fàcil discrepar cordialment!!! Quin privilegi ser ben acollit des de la diferència i poder-ne parlar tranquil·lament!!! I després seguir avançant i treballant i no aturar-nos, perquè el que ens unia era sòlid. Formava part d’allò que fa que no perdem la confiança en les persones i l’esperança en el futur. I això no forma part ni de la dimensió política, ni dels estils de vida i de relació social. Forma part de la naturalesa humana més profunda i autèntica.

El teu cap sempre bullia. De cop i volta apareixies pel despatx, seies i demanaves opinió sobre això o allò. Tu ja tenies les teves pròpies idees, però volies escoltar-nos a tots nosaltres, els teus col·laboradors. Després feies el que qualsevol líder ha de fer, acabar decidint en la direcció que fos. I fos quina fos la decisió t’asseguraves que els possibles efectes no desitjats fossin mínims. Em vas arribar a fer dubtar d’aquella sentència que diu que “no es pot fer cap truita sense trencar ous”. Els trencaves de meravella. I si alguna vegada no quedàvem tan contents, te les enginyaves magistralment per passar pàgina i seguir amb la mateixa cordialitat, simpatia i optimisme de sempre.

En ocasions el teu afany per promoure l’associacionisme a la cerca de solucions a mil problemes, amb l’anhel de fer de contrapès intel·ligent, raonable i educat, des de la societat, a determinades iniciatives polítiques, feia que et miréssim i penséssim i/o et diguéssim: “Higini, vols dir?…”. Aleshores ho deixaves de banda. Però sempre tornaves amb un plantejament renovat per aconseguir el teu objectiu. Erets incansable. No defallies mai.

Eres la constància personificada i la teva persistència era imbatible en una societat caracteritzada creixentment per la ideologia de la caducitat permanent. En aquest món en el que tot es viu en passat encara que acabi de passar, en el que un terrible atemptat deixa de ser notícia per un cop d’Estat que a la vegada deixa de ser notícia per un altre atemptat, i així successivament i de forma cada vegada més ràpida, ser capaç de mantenir el rumb i ser constant en els projectes sense cedir a la pressió de “la vida líquida” i a la superficialitat, té molt de mèrit.

“Edad y Vida” va néixer amb vocació de constància i permanència i aquí segueix fent una funció rellevant impregnada dels teus valors. Tots t’ho hem d’agrair.

Estimat Higini, de les persones en tenim una imatge, una idea, un sentiment global. I sovint hi ha escenes que es queden gravades fotogràficament. Ens hem passat hores junts, hem compartit esmorzars, dinars, sopars, hores de treball i espais de descans entre el treball. En aquest moment hi ha quatre imatges que em vénen al cap.

Una, coincidint amb una de les primeres vegades que et vaig veure. Estaves esperant a l’entrada de l’aleshores Departament de Sanitat i Seguretat Social de la Generalitat. Patint les conseqüències d’un molt mal hàbit que tenen molts polítics: fer esperar a la gent de forma desconsiderada. No és una exclusiva dels polítics tenir visites esperant de forma exagerada. Però sovint en els rectors de la cosa pública, hi ha una prepotència més o menys larvada o explícita, menys present en altres àmbits. Tractant de plasmar-ho una mena de: “Comprendràs que sóc molt important i, és clar, si et concedeixo audiència i per tant tu optes al privilegi de què et rebi es dóna per suposat que esperaràs el que calgui content i agraït”. Es pressuposa que el teu temps no té cap valor…

Em vaig aturar i, abans de seguir, he d’esmentar en primer lloc l’efecte balsàmic i càlid del teu somriure inoblidable, que va mitigar la meva “incomoditat aliena”. A continuació et vaig saludar, vaig expressar-te que sentia l’espera a la que et sotmetia en aquell cas un company meu d’equip directiu, i tu amb l’educació i fair play que et caracteritzaven li vas treure tota importància. Eres tot un senyor, malgrat lamentablement aquesta expressió avui molts mal educats la trobin rància.

Recordo especialment un viatge en cotxe a València amb motiu del I Congrés Internacional sobre Dependència i Qualitat de Vida de “Edad y Vida”. Recordo la llarga i entranyable conversa que vàrem mantenir i que va seguir en estones perdudes i en el viatge de tornada. I que encara va tenir una rèplica volant un dia de Madrid cap a Barcelona. Moltes lliçons apreses. Gràcies!

Per acabar amb els episodis de concreció d’aquesta imatge i records globals inesborrables, faig referència a una passejada per les vinyes de Raimat amb motiu d’una de les trobades anuals que fem cada mes de setembre a aquelles terres. El que em vas explicar em va impactar, em va dir molt de tu i ho tinc gravat amb els colors d’un final d’estiu agradable. Ja no hi ets, però ho porto a dintre.

Estimat amic, gràcies. Moltes gràcies. Acabo com he començat: et trobarem molt a faltar. Ens has deixat massa aviat. Pel que fa a “l’edat” se’ns ha fet curt. Pel que jo sé i l’experiència compartida amb tu, “la vida” va ser plena. Allà on estiguis et desitjo el millor!!!

NORMES DE PARTICIPACIÓ

Els comentaris estan subjectes a moderació prèvia, per la qual cosa és possible que no apareguin publicats immediatament. Per participar és necessari que t'identifiquis, a través de nom i d'un correu electrònic que mai serà publicat ni utilitzat per enviar correu spam. Els comentaris hauran de ser sobre els temes tractats al blog. Com és lògic, els que continguin insults o siguin ofensius no tindran espai en aquest blog. Els comentaris que no compleixin aquestes normes bàsiques seran eliminats i es podrà vetar l'accés d'aquells usuaris que siguin reincidents en una actitud inadequada.
L'autor no es fa responsable de les opinions i informació continguda en els comentaris.

10 comentaris sobre “MOMENT PER AL DOL

  1. Jaume Padrós ha dit:

    Brillant, Josep Maria. Hem perdut un home complet i valuós per a una societat que va molt mancada. És d’aquestes persones que passa per la vida dels altres i deixa petjada. Descansi en pau

    1. josepmariavia ha dit:

      Moltes gràcies Jaume. El trobarem a faltar

  2. Josep París ha dit:

    Impactat encara per la noticia del traspàs de l’Higini, llegeixo emocionat les teves paraules cap a ell.
    Gràcies per voler compartir els teus sentiments en aquest dur moment. I gràcies també a ell per deixar-me compartir un breu trosset de la VIDA.

    1. josepmariavia ha dit:

      Moltes gràcies Josep. Jo crec que tots els que hem tingut la sort de compartir projectes amb l’Higini(i ja no et dic amistat) coincidm en valorar-lo de forma inmillorable i compartim la tristesa provocada per aquesta mort massa prematura. Per a mí, com escric en el post, el més destacable en la conjuntura que vivim, és la seva capacitat conciliadora i de construir consensos positius per a la col.lectivitat. I fer-ho des del perseguit i injustament vilependiat sector privat…

  3. Molt sincer e intim, molt per aprendren. Gracies

    1. josepmariavia ha dit:

      Moltes gràcies Joan¡

  4. Jusnjo Mulero ha dit:

    L’Higini es mereixia unes paraules tan plenes de respecte i afecte com les teves Josep Maria. Si, s’ha anat massa aviat però ha deixat assenyalat un clar camí, camí que molts volem seguir per millorar la qualitat de vida dels més grans.

    1. josepmariavia ha dit:

      Gràcies per tot Juanjo i en especial perquè aquest camí que va convidar-nos a fer l’Higini, amb la dedicació que teniu molts de vosaltres a “Edad y Vida”, el podrem continuar amb èxit. I aquest és el millor homenatge que li podem retre.

  5. Joaquim Borras ha dit:

    Gràcies Josep Maria. Que maco el que dius.

    Jo el vaig conèixer mes tard a l’Higini, pero vaig tenir la sort de compartir, com tu, moltes converses i situacions especials. Vaig tenir la gran fortuna de viure amb ell i amb tots els companys de Edad y Vida les llargues jornades a Raimat, on amb bona voluntat arreglàvem el mòn, i seguirem fent-ho. No es corrent trovar persones com ell, simpàtiques, positives, implicades, properes, que fan allò que diuen. A mi em queda un buit molt gran.El mòn no es el mateix sense ell.

    1. josepmariavia ha dit:

      Gràcies a tu Joaquim. Ben cert tot el que dius i venint de tu el valor és alt. Afortunadament a “Edad y Vida” hi ha molta qualitat humana. Aquests dies plens de records heu estat molts els que amb els vostres comentaris m’heu fet reviure escenes inoblidables amb l’Higini i amb tots vosaltres. Com deia en Pere Alsina, continuarem amb entusiasme i els bons records ompliran el buit que sentim ara. Però l’Higini era especial i el trobarem a faltar

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *