Lanzarote no es mi tierra pero es tierra mía”.

José Saramago (veure post del 6 de setembre de 2015)

LANZAROTE

LANZAROTE

Acabo de sopar al jardí. La temperatura és ideal. No sé quant deu marcar el termòmetre, però amb un jersei molt prim n’hi ha prou per gaudir de la màgia de Lanzarote.

La llum que trenca la foscor de la nit em permet distingir els colors vermell i taronja de les flors que coronen uns arbrets, i que contrasten amb el negre de les pedres volcàniques del jardí. Un jardí característic d’aquesta illa, amb plantes austeres i boniques. Un conjunt amb aire de misteri. Com propi d’un altre planeta. Potser a moments inquietant quan no hi estàs avesat, però d’una bellesa extrema i molt relaxant. La realitat nocturna barrejada amb el record diürn dels paisatges configura un quadre d’un realisme abstracte.

El silenci es veu interromput pel so del vent que mou les palmeres, semblant al brogit de les onades del mar. Entre ventada i ventada escolto els lladrucs d’uns gossos procedents de la llunyania…

La fauna és variada. Puc comptar fins a set aranyes penjades a les seves respectives teranyines, uns quants dragonets i un gat que em visita cada vespre atret per l’olor del menjar. S’acosta i es deixa acariciar agraït. Un any més, descans estival a Lanzarote.

En aquesta meravellosa terra volcànica, sembla com si el temps s’aturés. L’esperit es pacifica. El silenci i la tranquil·litat m’ajuden a adaptar-me a noves situacions vitals…

Divendres passat va abandonar l’illa el meu fill petit, després de compartir uns dies amb mi. D’aquí a pocs dies tornarà a França, on va marxar fa un any, a continuar els seus estudis. Feia, doncs, un any que no passava tants dies seguits amb ell. Conclourà els seus estudis a Suècia i desprès… Després veurem si aquest país nostre li ofereix possibilitats millors que les que probablement tindrà on estudia…

El fet que el seu germà gran marxi a treballar a un altre continent allunyat del nostre és el que defineix i completa aquesta nova situació consistent en tenir els fills vivint a l’estranger. Com tant jovent, i no sempre perquè els hi resulti plat de bon gust.

En aquest cas no es tracta d’haver de marxar per necessitat. No és un d’aquells joves que han de marxar com qui diu “forçosament” perquè aquí no troben feina.  En té de feina i teòricament una “bona feina”. Ara bé, el cert és que les possibilitats de prosperar i entreveure un pla de carrera clar han aparegut abans fora que aquí…

La pau de Lanzarote m’ajuda a acabar de situar-me en aquest nou escenari en què la convivència amb els fills serà força més escassa… Les vacances permeten contemplar aquestes situacions des d’una perspectiva diferent…

Les hores dedicades a escriure i a la lectura marquen clarament el meu dia a dia

JOSÉ SARAMAGO

JOSÉ SARAMAGO

a Lanzarote. Aprofito les estones de platja per gaudir de lectures més o menys lleugeres, deixant aquelles més exigents pel capvespre o la nit. Esport i platja quasi completen la descripció de com ocupo el temps. No puc negligir les estones que em passo badant, quasi en estat de meditació, contemplant embadalit la peculiar bellesa d’aquesta terra, que entra a dintre, fins el més profund d’un mateix i s’hi queda.

Aquesta contemplació, no cansa. Els mateixos paisatges canvien molt amb la llum dels diferents moments del dia. Ara el sol és intens, ara el vent arrossega un núvol que difumina passatgerament la llum solar, ara el sol es pon, tot d’una ja és el capvespre… El mar i la terra adopten si no tots els colors, sí totes les tonalitats del món dels colors que els hi són propis.

Aquestes són unes vacances volgudament solitàries, només parcialment compartides amb el meu fill i la seva novia, i un molt bon amic que, casualment, ja fa uns quants estius que visita l’illa veïna, Fuerteventura. Si hi vinc, doncs, és perquè busco aquest espai silenciós i tranquil, allunyat de la fressa ensordidora i creixent pròpia d’això que no sé si irònica o sarcàsticament anomenem “civilització”.

Hi ha una altra activitat molt important que no deixaré de fer: repetir -agraït de tenir aquesta possibilitat- la visita que vaig realitzar l’any passat a la casa de José Saramago i a la seva biblioteca personal que conté més de 16.000 obres… No em considero mitòman. Crec que no és això. Qualsevol que hagi visitat aquella casa pot haver sentit la presència del gran escriptor. Em costa poc imaginar-lo escrivint al seu despatx contemplant des del seu escriptori, a la seva esquerra, des del monticle on vivia, a uns pocs kilòmetres, una vista preciosa de l’Oceà Atlàntic just davant del Puerto del Carmen.

L’estona que la seva vídua, Pilar del Río, dedica tot sovint als visitants, fa més present l’escriptor absent. La seva obra ja és immortal. Ella fa que la seva figura, si no ho és ja -que probablement sí- acabi sent-ho. D’aquella casa surts amb una idea clara -fidel o no- del personatge Saramago, que Pilar manté viu amb força, entrega i il·lusió.

L’any passat vaig llegir “Cuadernos de Lanzarote” de Saramago. Aquest estiu, però, he decidit repassar Josep Pla. Però la primera lectura ha estat “La femme au carnet rouge” d’Antoine Laurain. Una obra refrescant i lleugera. A primera vista potser d’aparença “prima” segons com. Però no ho és. Reflecteix bé la condició humana, les il·lusions, les inquietuds, els riscos, els canvis per mirar de ser feliç… El fet que tingui un rerefons romàntic, ensucrat, pot fer caure en allò de “bah! una historieta rosa”. L’estètica intel·lectual o la dificultat per expressar els sentiments, pot fer que qui n’és víctima se senti condemnat a banalitzar el que és un bon treball sobre vivències quotidianes d’homes i dones comuns i corrents.

Només qui escriu sap com de difícil pot arribar a ser aquesta pràctica en un moment determinat. En ocasions les idees, els sentiments, el que vols expressar, brolla amb una fluïdesa fins i tot extrema, desbordant. Si les mans poguessin pitjar el teclat més ràpidament, seguiries escrivint com si estiguessin directament connectades al cervell o a l’ànima. Però altres vegades… La velocitat del treball pot ser un afer vidriós que hom el viu com pot en la intimitat…

JOSEP PLA

JOSEP PLA

No sé si “La femme au carnet rouge” va ser per Laurain un treball d’aquests que et surten de dins de forma màgica o… La construcció ben elaborada del relat em fa pensar que probablement deuria tenir els seus moments de dificultat. En qualsevol cas, la història està ben travada, és sòlida, et fa viure la trama amb interès, suscita emocions, té dinamisme, i amb capítols curtíssims que alternen episodis paral·lels, atreu i enganxa. Els capítols comencen “a l’inrevés”, pel final, sovint un final sorprenent que a continuació, llegint fins el “final físic” del capítol acabes comprenent. Personalment valoro molt la feina que hi ha darrere d’aquesta obra. Laurain escriu i descriu molt bé.

Tornant a la dificultat i l’esforç que suposa escriure,  reprenc Josep Pla, aprofitant que aquest estiu el tinc “molt a l’abast”. Que un autor tan prolífic i de la categoria de Pla, titlli -cal tenir en compte el seu estil, el seu llenguatge tan seu- als “que escriuen amb facilitat”, “d’obscurs i complicats”, fa pensar que el geni de Palafrugell es devia haver quedat més d’una vegada, i de dues i de tres, assegut al seu escriptori de Llofriu o en alguna de les “cases de dispeses” del món que tan bé va descriure, amb la ploma a la ma i les quartilles en blanc davant seu esperant ser emplenades…  Josep Pla va qualificar “l’ofici d’escriure” com “inhumà” i “sanguinari”…

Jo no sé com li va anar a Dante amb la creació de la “Divina Comèdia”, però en una ocasió referint-se a la velocitat o lentitud d’un treball de creació literària va escriure el següent: “Non vi si sabe quanto sangue costa”…

Algú pot concloure que efectivament, per escriure, “cal estar inspirat”. A mi no m’agrada parlar d’inspiració. Com deia Picasso, “millor que la inspiració t’agafi treballant”. I és que no hi ha més. Sospito que com qualsevol activitat a la vida, per condicions que tingui qui la practica, cal perseverar. En aquest cas escriure. A poder ser cada dia. Cal posar-s’hi encara que en un moment donat sembli que no hi ha res a dir. Així és com la producció pot esdevenir torrencial. Fins i tot incontinent. Però ni tan sols en aquest cas afortunat, res està garantit. Després, cal reelaborar, més o menys segons el dia, tot el material fins a obtenir un producte satisfactori. Així és l’aventura d’escriure. Una gran aventura, estimulant, meravellosa. Exigent i dura segons com. Mai he sentit ningú dir que escriure fos fàcil. És, però, fantàstic i enriquidor.

En un passatge de “La femme au carnet rouge”, Antoine Laurain em va sorprendre en fer-s’ho venir bé per assenyalar la diferència entre escriure -entenent per escriure crear, aportar valor afegit literari- i descriure, com donant a entendre –així m´ho va semblar almenys- una certa categorització segons la qual escriure és literatura i descriure…

No ha d’estranyar que la distinció -deixada anar com si res per Laurain- entre escriure i -afegeixo jo, “merament”- descriure, llegida en un “estiu Pla”, m’hagi xocat. No hi ha literatura sense descripció, ja sigui de fets, de sensacions, de sentiments, de neguits, de records onírics… Serà en forma de narrativa o de novel·la, de poesia, o d’obra teatral… Però la separació em sembla artificial.

Bé, no cal insistir-hi més i en tot cas l’excusa és bona per seguir parlant -amb tota modèstia i respecte, malgrat si llegís aquesta expressió es fotria un tip de riure i potser replicaria amb to “enfotetes”- de Josep Pla, gran escriptor o si es vol “descriptor” d’immens valor afegit literari.

Amb el seu estil genuí va descriure de forma rigorosa i fidel a la seva societat a la seva època. La seva obra és ingent i un s’imagina que si hagués estat immortal li hagués faltat temps per escriure tot el que volia escriure. La seva crònica havia de ser inacabada per definició.

9782081295940_LaFemmeAuCarnet Rouge_cv.inddPla escrivia a raig. Tot el que l’envoltava era susceptible de ser usat com a material per escriure. Gran observador, aprofitava qualsevol fet, qualsevol realitat, per escriure. Una frase caçada al vol en una tertúlia de cafè, la flaira d’un rostit, el color del mar en un moment precís, les sensacions d’un viatge. Qualsevol cosa. I sí, també les sensacions perquè a la literatura de Pla es combina meravellosament la descripció rigorosíssima de la realitat que l’envolta -amb un vocabulari ric i peculiar- amb la reflexió i també la confessió. Literatura de qualitat sense pretensions intel·lectuals ni estètiques, fonamentada en una capacitat d’observar i descriure excepcional.

Llegeixo Pla perquè m’agrada, i per aprendre i millorar. Quan em disposo a (d)escriure a Lanzarote, imagino Pla assegut amb la seva boina i el seu posat sorneguer contemplant aquesta terra. Intento imaginar-me’l escrivint/descrivint sobre aquest paisatge, aquesta gent -els “homenots” d’aquí-, la duresa del cultiu del raïm en terra ventada i de monticles volcànics, i crec entreveure un possible producte deliciós…

Imaginació que no en falti. Què bonica hagués estat una trobada entre Pla i Saramago a Llofriu o a Tias, tant li fa…. Us imagineu?

Bé, el cert és que volia escriure sobre Lanzarote i en part ho he fet, però en aquesta illa on es perd la noció del temps i en la que el vent no saps mai cap a on et porta, avui m’ha conduït cap a la literatura. Continuarà. No sé com, ni sobre què. Però continuarà… Si Déu vol em tornaré a asseure davant el teclat i -no sé amb quin grau de dificultat- alguna cosa sortirà…

NORMES DE PARTICIPACIÓ

Els comentaris estan subjectes a moderació prèvia, per la qual cosa és possible que no apareguin publicats immediatament. Per participar és necessari que t'identifiquis, a través de nom i d'un correu electrònic que mai serà publicat ni utilitzat per enviar correu spam. Els comentaris hauran de ser sobre els temes tractats al blog. Com és lògic, els que continguin insults o siguin ofensius no tindran espai en aquest blog. Els comentaris que no compleixin aquestes normes bàsiques seran eliminats i es podrà vetar l'accés d'aquells usuaris que siguin reincidents en una actitud inadequada.
L'autor no es fa responsable de les opinions i informació continguda en els comentaris.

4 comentaris sobre “ESTIU A LANZAROTE

    1. josepmariavia ha dit:

      A tú Guillermo!

  1. Teresa ha dit:

    No conec Lanzarote, però despres de les teves croniques…”ja estoy tardando”

    1. josepmariavia ha dit:

      Crec que no pecaré d’excès de subjectivitat si dic que es tracta d’un lloc molt particular, amb una màgia especial…

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *