Escena de

Escena de “Love and Death”. Woody Allen, 1975

Recentment he estat als Estats Units i al Canadà. He retrobat antics companys d’estudis, alguns d’ells avui professors i responsables de departaments i equips de recerca a grans universitats com Georgetown, Johns Hopkins, McGill o el MIT. Tots, sense excepció (i molts dels professionals que he trobat en les reunions de feina), m’han preguntat sobre la qüestió catalana i en concret sobre si es faria el referèndum d’autodeterminació. Quan els hi deia que no és gens probable que el Govern espanyol l’autoritzi, no podien entendre que la norma constitucional passés per damunt d’un principi democràtic tan elemental, com és permetre a un poble expressar-se lliurament si el seu Parlament així ho aprova. Jo ho atribuïa a la pobresa democràtica d’Espanya, al fet que l’essència de la democràcia no s’ha internalitzat, sent aquesta més formal que real. Els hi explicava que la Constitució espanyola, redactada des de la llibertat condicionada pel soroll de sabres, és l’arma emprada pels polítics espanyols per negar als catalans el dret a decidir el nostre futur. Una norma que com han admès diversos constitucionalistes catalans i espanyols, permetria, amb voluntat política, que els catalans practiquéssim la democràcia i votéssim. L’absència de la versió més noble de la política, la gran política, no el safareig que suportem cada dia,  és un reflex del dèficit democràtic greu que pateix Espanya.

M’imagino la cara dels meus interlocutors si han escoltat les declaracions d’Aznar enyorant poder engarjolar el President de la Generalitat a partir de confondre en el seu caparró la pràctica de la democràcia amb el “delito de sedición”. Algú s’imagina un ex- Premier canadenc pretenent engarjolar al Primer Ministre del Québec per convocar un referèndum d’autodeterminació, per més que el prohibís -que no és el cas- la Constitució del Canadà? Simplement impossible. Canadà, al contrari que Espanya, és una democràcia real.

Arribant a Barcelona he vist tot el que s’ha publicat i s’ha dit sobre els sous dels responsables públics i no he pogut evitar preocupar-me encara més pel futur del nostre país. La pobresa democràtica, combinada amb una dosi  d’enveja excessiva i nociva, porten a confondre equitat i sentit de la justícia, amb mediocritat. Aquest fals sentit democràtic estimula una ridícula cursa consistent en competir per  veure quin responsable públic cobra menys, alhora que, no sempre però sovint, els “Bárcenas” de torn van repartint sobres. El resultat no pot ser pitjor: s’expulsa als millors del sector públic i de pas s’afavoreix -encara més- la corrupció. Aquest exercici d’equiparació amb els nivells més baixos -salarials i intel·lectuals- tranquil·litza molt als envejosos i als “demòcrates” que creuen que la pràctica del populisme basat en donar “carnaza al pueblo”, els hi aportarà vots o altres avantatges.

A Espanya, entre les organitzacions menys democràtiques que hi ha, hi trobem la major part de partits polítics. Això unit al fet que els partits han esdevingut un mur infranquejable que separa els ciutadans de les institucions i les pràctiques que els han caracteritzat, ja sigui oposant-se a aprovar lleis que facin realment transparent el seu sistema de finançament o protegint i defensant militants seus poc exemplars o directament corruptes; això i altres desafortunades característiques han allunyat els ciutadans de la política i els hi ha fet perdre el respecte cap els polítics i els partits.

El terreny està totalment abonat pel creixement del populisme. I la combinació de populisme demagògic (parlamentari, que també n’hi ha, i extraparlamentari) amb crisi -econòmica sí, però fonamentalment de valors-, ha estat explosiva. Els ciutadans castigats pels efectes de la crisi, constitueixen un “caldo de cultiu” inigualable per a la demagògia desfermada, el foment de l’enveja i l’odi i la manipulació despietada d’aquells que més pateixen que, alhora són els que els manipuladors diuen voler defensar. Certs moviments socials convenientment adulterats per determinats/es líders/”lideresses” messiànics/ques, suportats per experts en replicar viralment per Internet cíniques mentides i falsedats, com també sindicalistes inquiets d’haver perdut el seu rol en la nostra societat, completen “la feina”. I del citat “caldo de cultiu”, sorgeixen, entre d’altres,  disbarats com el que afecta el tractament que es dóna als sous dels responsables públics. De forma implícita o explícita, es presenta els responsables polítics i per extensió, sense diferenciar, els funcionaris i els gestors del sistema públic, com uns aprofitats i uns pocavergonyes.

Davant d’aquest panorama, cal separar el gra de la palla. Per començar és un error posar en el mateix sac polítics, funcionaris i gestors professionals que han apostat pel sector públic però que ni són politics, ni són funcionaris, ni volen ser-ne.

Pel que fa als polítics, malgrat cal suposar-los-hi una vocació pública específica per damunt d’altres interessos, alerta. No sempre qui tingui un MBA i un doctorat en una de les millors escoles de negocis i universitats, alhora que presenti experiència en el maneig d’organitzacions complexes públiques i privades, parli quatre idiomes, hagi fet surar empreses i conquerit mercats i la seva retribució anual multipliqui com a mínim per 12 els salaris més baixos (per dir alguna cosa i donant per bo el plantejament del referèndum que faran demà a Suïssa), més bonus, variables, plans de pensions, salaris en especies i avantatges socials; per més vocació política que tingui aquesta persona altament qualificada, potser no acceptarà ser president del Govern espanyol per 80.000 euros bruts anuals.  Obama, Cameron o Merkel cobren entre 4 i 6 vegades més del que cobra Rajoy. Bé, allà, fins on sabem no hi ha Bárcenas ni “Bigotes”.

Anem als funcionaris. Els casos de corrupció o presumpta corrupció que afecten els polítics, han provocat reaccions i decisions, sovint insuficientment madurades, més dominades per l’efecte estètic que per l’eficàcia, consistents en una pluja de procediments i controls dels procediments, que acaben dificultant l’eficàcia i l’eficiència de la gestió pública i tampoc eviten els efectes indesitjables que les van motivar. I com dèiem, han provocat reduccions salarials per necessitat de retallar, però també per “tranquil·litzar consciències”.

Quan es posa l’èmfasi en el procediment i el compliment de la comptabilitat pressupostària, no sempre es presta l’atenció necessària als resultats. Si no són millors seran pitjors i ja en pagaran les conseqüències els ciutadans amb impostos!! Amb aquesta mentalitat, dominant tant a l’Espanya del “brillant” Zapatero com a la de Cristóbal Ricardo Montoro, a la Catalunya del Tripartit i a l’actual; en la mesura que no es posa l’èmfasi en l’eficiència, no cal management professional. Amb aquesta estretor de mires, no és necessari. En aquest cas pagar sous atractius a bons professionals, preparats per a obtenir resultats altament competitius, sí que pot ser llençar els diners. Pensin que complir estrictament amb el pressupost administratiu pot ser equivalent a obtenir mals resultats de gestió. En aquest context, amb funcionaris mínimament formats per  administrar partides pressupostàries n’hi ha prou.

Com molt bé diu el professor Longo d’ESADE, al contrari del que passa en el sector privat, “el conjunt de les administracions de l’Estat, la de la Generalitat també, tendeixen a internalitzar el tràmit i a externalitzar la intel·ligència”. I afegeix Longo: “El resultat és que en les plantilles públiques, predominen els perfils de qualificació mitja-baixa, i sovint es troba a faltar capacitat de lideratge, d’articular i processar informació complexa i de negociar, comprar i supervisar amb intel·ligència”. Si al damunt d’aquesta realitat hem de qüestionar els salaris dels cada vegada menys professionals qualificats que podent treballar al sector privat ens permeten gaudir de les seves capacitats al sector públic, l’únic que s’aconseguirà  serà la fuga de l’escàs talent que queda cap el sector privat d’aquest país, o d’altres.

Presentar a l’opinió pública castigada per la crisi el fet de què professionals altament qualificats, cobrin 120.000 euros bruts anuals per gestionar organitzacions complexíssimes amb 3.000 treballadors i/o 300 milions d’euros de pressupost i tots els problemes del món, com un greuge comparatiu, per no dir una estafa, és jugar brut. Algú ha pensat que si aquests professionals se n’atipen de tanta difamació més o menys encoberta i decideixen deixar-nos per anar a cobrar 300.000 euros bruts anuals a la privada, la pèrdua d’eficiència de les nostres organitzacions públiques pot multiplicar per 20 el cost d’aquests salaris que es presenten com un abús? Sobrecost que pagaran els soferts ciutadans amb els seus impostos i amb retallades de prestacions.

No ha d’estranyar que l’indicador combinat d’efectivitat del Banc Mundial, situï l’administració espanyola a la cua de la Unió Europea. Si a la burocratització i l’intervencionisme dels partits polítics que redueixen l’espai per a la capacitat gerencial fins a extrems ridículs, hi afegim la demagògia de voler presentar sous normals per a un gestor professional com a desproporcionats i abusius, com carai pot resultar atractiva l’Administració per als professionals d’alta qualificació?

No hi ha dos professionals idèntics, ni dues organitzacions iguals. Em preocupa que els dos partits que estan clarament a favor de la independència de Catalunya hagin caigut en aquesta trampa i vulguin tirar endavant despropòsits del tipus equiparar els sous dels gerents de les empreses públiques al d’un Secretari General d’un Departament de la Generalitat. Què té a veure l’organització Ferrocarrils de la Generalitat, amb TV3, amb el Consorci Parc de Salut Mar o amb el Departament d’Agricultura? Com es compara això? Que té a veure gestionar un Departament de la Generalitat amb la Universitat Pompeu Fabra o l’Hospital Clínic? Parlem del mateix?  De la mateixa càrrega de treball? De la mateixa complexitat? Els criteris de contractació de gestors han de ser idèntics? Aquests gestors han de ser clònics? Tothom treballa igual? Amb la mateixa dedicació i implicació? Amb els mateixos resultats? Són uns robots idèntics que han de cobrar el mateix? Què pinten els Òrgans de Govern pel que fa a determinar els salaris dels executius d’aquestes empreses públiques? Quin és el valor de la Governança? On és l’autonomia de gestió? Així volem que sigui la Catalunya independent?

Per replicar aquest model anacrònic i nefast per a l’eficiència no ens cal la independència. En tenim prou amb la carpetovetònica Espanya de sempre que va fer famós l’eslògan “Spain is different”. Si el país al que aspirem s’ha de continuar caracteritzant per aquestes maneres de fer, ni evitarem que els nostres joves segueixin emigrant  ni que els professionals de talent continuïn apostant pel sector privat nacional o estranger. Ni retindrem els pocs que ens queden ni en reclutarem de nous.

NORMES DE PARTICIPACIÓ

Els comentaris estan subjectes a moderació prèvia, per la qual cosa és possible que no apareguin publicats immediatament. Per participar és necessari que t'identifiquis, a través de nom i d'un correu electrònic que mai serà publicat ni utilitzat per enviar correu spam. Els comentaris hauran de ser sobre els temes tractats al blog. Com és lògic, els que continguin insults o siguin ofensius no tindran espai en aquest blog. Els comentaris que no compleixin aquestes normes bàsiques seran eliminats i es podrà vetar l'accés d'aquells usuaris que siguin reincidents en una actitud inadequada.
L'autor no es fa responsable de les opinions i informació continguda en els comentaris.

5 thoughts on “ELS SALARIS PÚBLICS: DE LA DEMOCRÀCIA (?) AL POPULISME SENSE ABANDONAR LA DEMAGÒGIA

  1. Olga Pané ha dit:

    Un dels efectes debastadors de l’igualitarisme es l’exemple per les generacions futures. Si es igual el que facis per que la societat ho recompensi o be ho valori, perque cal esforçar-se?? Ens posem les mans al cap pel alt fracàs escolar, per l’indolència de molts dels nostres joves, per l’abandó dels estudis de nois i noies que han tingut oportunitats com cap ganeració les ha tingut a la vida. Cal recuperar a la societat el valor de l’esforç, del treball dur i valorar els resultats. No pot ser que els nostres fills creguin que l’unic esforç social visible sigui el del Messi o el del Pau Gasol.

  2. Pere Vallribera ha dit:

    Amic Josep Maria, gràcies per ser, per ara, la única persona amb càrrec institucional que ha plantejat aquest tema amb claredat, coherencia i argumentació. El teu pesimisme, que comparteixo, no ha d’evitar qu seguim intentant (amb poques esperances, per que no dir-ho) tirar endavant un sistema de salut que ha donat uns resultats excel·lents i ha estat referent, però que al que ara tothom s’apunta a desqualificar…

  3. Helena Ris ha dit:

    es desesperant que no se’ns (se’m) acudeixi com canviar aquesta mala decissió sobre els sous d’EPiC. A qui se li ha pogut acudir que era una bona cosa publicar els sous i ara preparar un pacte per limitar-los a nivell de funcionari? Tinc sensació de pèrdua, la darrera victòria dels interventors, la puntilla! Quin model de gestió pública volem? Les diatribes que se senten és com si anessin adreçades al director de caixa catalunya ( 1 milió d’euros vs 130.000) és de riure!
    Hem de pensar i fer alguna cosa útil. No sé què.

  4. Comparteixo plenament amb tu el diagnòstic que fas de la situació i em desespera pensar que amb aquestes iniciatives som i serem els primers de la classe. Tot molt trist i lamentable.
    Ens caldrà fer molta neteja mental per desprendre’ns dels tics gens democràtics que impregnen moltes de les decisions que estem prenent con a país. Malauradament la mediocritat crida a la mediocritat que la necessita per no posar-se en evidència!.

Respon a Pere Vallribera Cancel·la les respostes

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *