vcarballido.blogspot.com

vcarballido.blogspot.com

La lectura d’una revista que segueixo habitualment em fa revenir a un tema del que he parlat en diferents posts en aquests últims anys. M’he referit a què “Escriure és una forma d’exercir la llibertat” (“Més a propòsit de la passió per escriure, del 1/11/2015).

El 25/2/2014 escrivia: “Per tant doncs avui, a la pregunta de si té sentit seguir treballant en el bloc, responc que sí, que sento que el té per aprendre i per compartir. I imposar-me l’obligació de compartir, suposa exigir-me intentar aprendre més”.

En un parell de posts almenys, advertia del risc, en especial quan s’escriuen diaris o assajos autobiogràfics, de caure en l’exhibicionisme. Sempre he procurat ser curós, pel que fa a aquest aspecte, a l’hora d’escriure en aquest bloc. Vosaltres jutjareu si me n’he sortit o no.

Llegeixo un article de Luciana Castellina titulat “Literatura y democràcia”. Si acceptem que literatura és l’art d’escriure, els blocs poden formar part de la literatura. N’hi ha que s’aproximen més al periodisme i n’hi ha en els que la paraula “escriure” potser s’aplica, però potser el mot “art” no sempre.

Castellina fa referència al “68”. M’he referit mantes vegades a què, malgrat reconèixer els canvis socials que es van derivar del Maig del 68, sempre m’ha pesat més la imatge del “Pijoaparte” de la novel·la de Marsé “Ultimas tardes con Teresa”, que no pas cap gran revolució. La primera imatge que em ve a la ment quan sento parlar del Maig del 68 és la d’uns nens de papà, d’estètica “pija” jugant a fer la revolució amb les esquenes ben cobertes, més que no pas la de manifestants obrers. De fet, el “Pijoaparte” de Marsé, és un lladre de motos que es fa passar per obrer militant revolucionari per seduir una burgeseta, Teresa, universitària i falsament rebel.

Castellina fa referència a una utopia del “68”, segons la qual perquè la literatura sigui democràtica, cal desmantellar “l’elitisme de l’autoria”. Està bé… Dit per les elits, no deixa de ser curiós! Els de la “Gauche Divine”, són part, conformen una elit classista i sectària que té el seu encant…

A continuació, Castellina, crítica amb aquesta visió “revolucionària”, conclou que, de tota manera,  això -acabar amb l’autoria- s’ha assolit gràcies a la tecnologia digital i fa una sèrie d’afirmacions amb les que, fonamentalment hi estic d’acord. En el fons lamenta, citant Kevin Kelly, “la mort de l’autor ja que tots els fragments de les obres confluirien en un llibre global i únic anomenat Internet.” Cita Jaron Lanier que en el seu llibre “Contra el rebaño digital: un manifiesto”, defineix la nova “creativitat col·lectiva” com una “papilla”.

Em sembla interessant que l’autora afirmi que li costa definir aquest allau participatiu com una “explosió de democràcia” per, a continuació preguntar-se el següent:

“¿El hecho de haber eliminado a los ‘guardianes de la puerta’, es decir, a los agentes, a los editores, a los distribuidores, a los libreros y también, obviamente, a los críticos literarios (casi todos los que estáis en esta sala) y por consiguiente haber puesto a la humanidad en condiciones de evitar el embudo que representaban, y concediéndole a todo el mundo la oportunidad de llegar a ser un autor, ha provocado que la literatura sea más democrática? ¿Es democracia la pérdida de la jerarquía del saber, el hecho de que todos hablen y escriban y que nadie escuche ni lea?”

Abans de saltar, per analogia, de “literatura i democràcia” a “política i democràcia”, reprodueixo una frase que em fa pensar en algun digital que ha servit de plataforma per al llançament d’alguns “nous polítics”. Diu: “Y tampoco puede decirse que haya ampliado la esfera pública gracias al aumento de los productores de contenido, porque, si acaso, lo que se ha dilatado ha sido lo privado, pues el espacio se ha visto ocupado por la desbordante manifestación casi pornográfica de lo íntimo, en un delirio casi narcisista”.

En efecte, més enllà de la literatura, el efecte “democratitzador” d’Internet aplicat a la política ha permès que suposats periodistes, moguts per l’afany narcisista, messiànic i d’ambició personal, a través de digitals, manipulessin les masses indignades per acabar transformant-se en polítics d’una pretesa “nova política” que, cada dia que passa queda més clar que és tan o més miserable que la política de sempre.

En la mateixa revista, hi ha una sèrie d’articles sobre la democràcia, que la qualifica d’esgotada i mancada de representativitat real, reconeixent que, malgrat això sigui així, ara per ara no hi ha alternativa, definint d’utopia la democràcia directa via Internet.

Un altre paràgraf de Castellina, em fa pensar directament en Pablo Iglesias i Albert Ribera. Diu:

La acelerada comercialización del ciberespacio, no ha hecho de ninguna manera más libre la elección de un producto literario o no literario que se ofrece en Internet, sino que por el contrario, ha vuelto a jerarquizar, bajo su propio diseño, las prácticas de producción y de consumo cultural, que se han convertido en mercancía a todos los efectos”.

elmanifiesto.com

elmanifiesto.com

Afegeixin a Internet les TV, triïn  el “producto no literario”, en aquest cas personatge de “la nova política”, i acceptin que, els que han jerarquitzat les “noves mercaderies” -es diguin aquestes Rivera, Iglesias o el que sigui- ho han fet d’acord amb les seves prioritats (no necessàriament polítiques), d’acord, en definitiva, amb el que aquests poders ocults han decidit en cada cas prioritzar. I així és com d’un aparent “no res” han sorgit aquests “nous polítics”.

Tornant al tema literari, a la pràctica d’escriure, d’acord amb el que acabo de resumir, aquest bloc seria un de tants que potser pot contribuir a “prostituir” la literatura. No cal dir que res més lluny de la meva intenció, però… Com deia, els correspon a vostès, lectors, jutjar-ho. En qualsevol cas, i malgrat ser autor de bloc, estic molt d’acord amb el que propugna Luciana Castellina.

Continuo amb la “Gauche Divine” i el seu sectarisme elitista. Molts ingenus s’han queixat que cap “intel·lectual” (poden treure les cometes si volen) espanyol, en especial d’esquerres, cap artista o gairebé cap, hagin criticat obertament les posicions polítiques contràries a permetre que els catalans votem en referèndum quin futur polític desitgem.

A la mateixa revista a la que m’he referit abans, José Álvarez Junco, deixa unes posicions sobre “los nacionalismos”, respectables, però a parer meu qüestionables. En reprodueixo algunes:

“(…) Ya que los historiadores y los científicos sociales no tenemos fuerza suficiente para desactivar el potencial destructivo del nacionalismo, nuestro deber es, al menos, desacralizar a la nación (…)”

“(…) Tengo la firme creencia de no ser nacionalista, en ninguno de los sentidos de este término. Mi única lealtad, cuando escribo, es hacia el conocimiento riguroso, y si la nación se opone a la ciència, me alineo desde luego con la ciencia y no con la nación”.

Oblida les humanitats, les emocions. Intueixo que les deu considerar negatives i contràries a la ciència. Però hi són i, eliminar-les de l’anàlisi per no ser científiques, porta a un experiment de laboratori que no és realista. Puc arribar a comprendre que, com a desideràtum, eliminar les emocions, pugui ser ben intencionat. Però mancat de realisme. Puc arribar a entendre que si el que te al cap –ell i els que opten per questa estètica, molts del quals són nacionalistes espanyols- és el nacionalsocialisme de Hitler, prefereixi eliminar les emocions i situar el fenomen en el terreny científic. Això hagués evitat la barbàrie antisionista. Però, si pensem en Escòcia, el Quebec, Flandes, Catalunya o Txèquia i Eslovàquia quan es van separar, em sembla evident que ni és comparable, ni l’anàlisi rigorosa permet eliminar emocions i sentiments, gens científics, que estan al darrere d’aquests processos i que no sempre són necessàriament negatius.

Crec que el problema a Espanya, en parlar de posicions contraposades -no només relatives als nacionalismes- és un altre, és molt greu, i ve de lluny. No és científic. Precisament és emocional. El problema és l’odi. Em preocupa el silenci de la “Gauche Divine”, davant aquest fet.

Diumenge passat vaig anar a veure una magnífica exposició de fotografia al Palau de la Virreina, titulada “Barcelona. La metròpoli en l’era de la fotografia, 1860-2004″. Un magnífic recorregut històric de l’evolució de Barcelona a través de la fotografia.

Algunes fotografies de la Setmana Tràgica i de la Guerra Civil espanyola posaven la pell de gallina. Sense emocions -negatives en aquests casos-, sense (in)sensibilitat humana, no hi hagués hagut Setmana Tràgica el 1909, ni Guerra Civil el 1936.

Em quedo amb una foto d’una nena morta durant la guerra civil, un cadàver infantil amb el número 29 al pit que, certament, en un món sense emocions, científic i asèptic, no hagués existit. Però els humans tenim emocions i darrere el nacionalisme, l’anarquisme, el feixisme, el populisme, hi ha emocions i manipulació d’emocions. Vist així tots subscriuríem ràpidament les tesis de Álvarez Junco. Però el camí no és la negació. Més aviat és la reconducció i gestió en positiu, humana, de les mateixes.

A l’exposició vaig poder veure un parell d’audiovisuals. Un d’anarquistes i un altre de feixistes. L’odi que destil·laven les intervencions, m’ha recordat un article que em van enviar, d’Antoni Puigvert, “La pàtria de la negació” (“La Vanguardia” del 16 de maig passat), en el que afirma: “La democràcia espanyola és un monocultiu de la planta de l’odi” que, segons explica, és una tradició que ve de lluny. El més important de tot és derrotar i a poder ser vexar l’oponent polític, que es considera enemic.

En aquest context, pretendre eliminar els sentiments a l’hora d’analitzar el nacionalisme o, simplement la política espanyola, em sembla, en el millor dels casos, una floritura intel·lectual estèril. No és això el que esperaríem dels intel·lectuals: ni falsos igualitarismes per tranquil·litzar consciències que poden donar lloc a productes tipus Iglesias o Rivera, ni propugnar l’eliminació de les emocions per falsejar la realitat. I, encara ho esperariem menys potser, dels intel·lectuals d’esquerres. Més “Gauche” i menys “Divine”.

La Guerra Civil es va acabar amb la dictadura franquista i d’aquesta va sorgir, sobre la base d’un suposat oblit –que ara es veu que no era tal-, l’actual sistema polític. Els nous partits parlen del Règim del 78, per posar de manifest que la transició democràtica va suposar un tancament en fals de la dictadura. Però ho fan des de l’odi. El mateix odi que va provocar la Guerra Civil, que es va exacerbar durant la dictadura, tant en els repressors com en els reprimits, que va quedar aparentment latent durant els primers anys de la transició i que ha reaparegut amb força a partir de la crisi del 2008.

elmeuportafolisdigital.blogspot.com

elmeuportafolisdigital.blogspot.com

Amics acomodats i encantadors de la “Gauche Divine”, intel·lectuals tan burgesos com els de dretes, polítics (deixem ja això de “la nova política”? Ja hem vist que es tracta de mer populisme a l’estil Lerroux, per posar un exemple, no?), a tots vosaltres i a tothom, descendents de nacionals i de rojos, d’anarquistes i de feixistes, militants del 15M, a tothom; recomano anar a veure l’exposició esmentada  i aturar-se una estona davant el retrat de la nena morta durant la Guerra Civil, amb el número identificatiu 29. El cadàver 29. No sé de quin bàndol era la seva família. Importa? El que importa és que va ser víctima de l’odi. El que encara vivim. El que es desferma a través de tuits, de reality shows polítics, en directe o televisats, de manifestacions i declaracions de polítics, buides de propostes i plenes d’ànim de destruir l’oponent de torn.

Trobo a faltar veus qualificades i legitimades que pronunciïn el mot d’ordre -que Luciana Castellina, per exemple, emet pel que fa a la relació entre democràcia i literatura- respecte a la relació entre política i democràcia a Espanya, i a l’eradicació del “monocultiu de la planta de l’odi” que esmenta en Puigvert. Massa veus autoritzades que no es pronuncien però, personalment, hi trobo a faltar en especial, la de la “Gauche Divine”. Massa desapareguda per al meu gust.

NORMES DE PARTICIPACIÓ

Els comentaris estan subjectes a moderació prèvia, per la qual cosa és possible que no apareguin publicats immediatament. Per participar és necessari que t'identifiquis, a través de nom i d'un correu electrònic que mai serà publicat ni utilitzat per enviar correu spam. Els comentaris hauran de ser sobre els temes tractats al blog. Com és lògic, els que continguin insults o siguin ofensius no tindran espai en aquest blog. Els comentaris que no compleixin aquestes normes bàsiques seran eliminats i es podrà vetar l'accés d'aquells usuaris que siguin reincidents en una actitud inadequada.
L'autor no es fa responsable de les opinions i informació continguda en els comentaris.

2 thoughts on “EL DISCRET ENCANT D’UNA “GAUCHE DIVINE” MASSA DISCRETA

  1. Josep Maria,
    Només l’últim post que has escrit justifica ja el teu bloc.
    Qualsevol generalització és un abús, qualsevol restricció limita la significació. Ho podem aplicar a diferents temes tractats en el teu post, prefereixo, però, centrar-me en el tema dels sentiments. El nacionalisme no és únicament un sentiment, però qui pot comprendre’l amb precisió sense utilitzar el “cor”? Un cor que segons Pascal té raons incomprensibles per a la raó. I l’enamorament? I la força de voluntat per aconseguir una fita “irracional”?, i el sacrifici per algú, una idea o un objectiu? … Crec sincerament que la ciència i la raó necessiten una bona dosi d’humilitat. Recordo un llibre que vaig llegir fa molts anys: Métaphysique du sentiment en el que Theodor Haecker intenta convèncer els pensadors en general d’ incloure el mon dels sentiments en les seves reflexions. Sembla no haver reeixit …
    L’home animal racional? Som el més irracional dels animals! Les accions d’aquests responen a factors naturals molt més lògics i comprensibles per a la raó que la conducta humana. Però és que som molt més que raó i/o sentiments per separat. No existeixen raons sentimentals i afectes raonables? La psicologia actual afirma que darrera la decisió més racional i raonada hi ha, en últim recurs, un element afectiu i/o d’intuïció. La literatura i el pensament en general han volgut distingir tant, que massa sovint han caigut en un dualisme irreal oposant: cos i ànima, pensament i emoció, matèria i esperit, … Som molt més que aquestes dualitats plegades. El conjunt és major que la suma dels elements que el composen. Tan difícil és tenir una visió unificada i harmònica de l’esser humà i la seva existència?

    1. josepmariavia ha dit:

      A mi em costa entendre com es pot ometre el món de les emocions o contemplar-lo ailladament al parlar de l’ésser humà. Ja no diguem tractar temes eminentment emocionals en el marc del mètode científic.
      De tota manera, crec que hem compartit debats molt dominats per el qüestionament de tot allò que no tingui explicació racional o científica.
      Com sempre, gràcies per la teva aportació.

Respon a josepmariavia Cancel·la les respostes

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *