RECORDS ESTIUENCS. AGOST 2025

El framework: una lectura d’estiu

Aquest estiu he llegit un llibre força interessant, Condenados a entendernos, d’Arun Mansukhami. En reprodueixo alguns fragments (traduïts del castellà) que trobo idonis per emmarcar el que seguirà després.

“El cervell genera una representació determinada del món, crea un mapa mental. Aquest mapa és una hipòtesi (…) o, fins i tot, (…) una “al·lucinació sobre la realitat”.

“Creiem veure el món, però el que veiem no és sinó el marc de la finestra per la qual el mirem”.

“La informació procedent del món exterior que arriba fins al nostre cervell és gairebé infinita. El nostre cervell, però, té una capacitat de processament força finita. I ha d’utilitzar aquesta capacitat per donar sentit al món. Si no ho aconsegueix, el món ens resulta caòtic i impredictible. (…) William James va plantejar que era increïble que veiéssim un món ordenat en lloc d’una confusió caòtica i aclaparadora. Per evitar això, el nostre cervell s’ha especialitzat a buscar patrons i significats (mapes mentals) que donin sentit al món a partir de dades parcials. Tenim una facilitat especial per convertir una determinada seqüència d’esdeveniments independents en un patró significatiu”.

Cadascú de nosaltres té els seus propis “mapes mentals” i, en funció dels mateixos, processem la informació, els estímuls que rebem i creem patrons.

En aquest post, trobareu els “patrons” que el meu cervell ha construït a partir dels estímuls rebuts, sobre la Costa Brava de fa anys i de l’actual, i particularment sobre Calella de Palafrugell. Alguns potser hi coincidireu en part o en molt, i d’altres poc o gens. Jo només us puc oferir, de primera mà, els meus.

_________________________________________________________________________

ILLES MEDES I MAR MEDITERRÀNIA

En una vida hi caben moltes vides

El meu record de la Costa Brava s’estructura, en gran part, quasi en exclusiva, al voltant de Calella de Palafrugell. Molts estius de la meva vida van transcórrer allà. Hi teníem casa i, més enllà dels mesos d’estiueig, també hi passàvem dies aprofitant ponts, festius i vacances de Setmana Santa. Cap Sa Sal, Palamós, La Fosca i, una mica més endins, Begur, completaven aquella visió “calellocèntrica” que donava forma al meu univers estiuenc.

Voltàvem molt pel Baix Empordà: Torroella, Corçà, Madremanya, Ullastret, Sant Feliu de Boada, Peratallada, Sant Antoni de Calonge, S’Agaró… I també per l’Alt Empordà, amb Figueres com a destí assidu, atrets sovint per la cuina del Motel Empordà, que s’ha convertit en un record tan saborós com entranyable.

Quan penso en l’Empordà i en la Costa Brava, la memòria es dibuixa en blanc i negre, amb tota una gamma de grisos. Hi ha els primers anys, plens de color i vitalitat, i també els darrers, encara vius, però tenyits d’una desafecció creixent envers un territori que havia pogut gaudir d’una manera privilegiada i, perquè no dir-ho, exclusiva.

L’any 2007, el darrer que vaig passar a Calella, ja sentia que la massificació d’agost —platges desbordades i cales on era tan difícil ancorar una barca com aparcar al Passeig de Gràcia— m’allunyava del lloc. En realitat, feia temps que hi notava el desgast. Potser a partir dels anys noranta vaig començar a percebre aquella costa, fins aleshores tan bella, com una obra castigada per la mà d’un homo sapiens massa sovint destraler.

La setmana passada hi vaig tornar, cinc dies seguits per primera vegada des del 2007. Era, certament, la setmana menys indicada —la del 15 d’agost—, amb la gentada i la pressió habitual sobre el territori. Però, malgrat l’escenari, va ser una gran setmana per les trobades amb fills, nets i amics, que eren l’objectiu real d’aquella estada. El contrast amb els records d’una costa més verge i respectada hi era present, però el valor dels moments compartits el superava. Els meus fills es van criar en gran part allà, hi han mantingut amics antics i n’hi han fet de nous, i encara hi continuen anant amb els seus fills, com jo vaig fer amb ells. Admeto que el mateix que em passa amb Calella, l’Empordà i la Costa Brava, m’ocorre amb el meu poble natal: Sant Cugat del Vallès. Quan hi vaig néixer, hi havia 8.000 habitants. Ara n’hi ha 100.000. Vaig intentar tornar-hi l’any 2007 i vaig aguantar fins al 2011.

Tot plegat, són apreciacions de gent gran? Potser, però, com que en soc art i part, no puc opinar sense incorporar-hi la meva pròpia experiència. És cert que molts defensen que qualsevol temps pretèrit fou millor. Jo no em sento dominat per aquesta idea. La veritat és que cada generació, cada persona, viu i jutja amb els seus propis ulls. El meu sentiment és aquest, i segurament hi ha tantes mirades diferents com persones que s’hi expressin.

_________________________________________________________________________

CALELLA DE PALAFRUGELL

La Calella guardada a la meva llibreta (i a la meva memòria)

Avançada la vintena, o potser a inicis de la trentena, em vaig interessar per la història de Calella. Recordo converses amb el Dr. Josep Alsina i Bofill, avi de la Marta Bonet, amb l’alcalde i farmacèutic palafrugellenc Frederic Sunyer, i amb el pintor nord-americà —que va salvar la vida per un pèl a la guerra de Corea— Rodolfo Candelaria, nascut a una ciutat que, coses de la vida, conec bé, El Paso, a Texas, i que es va establir a Calella l’any que vaig néixer jo, el 1958, raó per la qual també recordo aquest detall. Les visites a “La Polèmica”, estanc i llibreria, em van aportar molt. La Polèmica, almenys durant els anys 80 i 90, tenia força activitat cultural.

El cas és que, a partir de totes aquestes fonts i alguna altra, em vaig formar una imatge de Calella que vaig escriure a bocins en una llibreta que conservo i que, amb motiu d’aquest post, he recuperat. Feia anys que no la mirava! La imatge que es reflecteix en les notes està molt vinculada a la seva història com a “refugi” de pescadors. Un grapat de cases arran de mar, amb porxos i voltes per aixoplugar barques i xarxes, bastaven per sostenir una vida feta de mar, sal i tramuntana. El Port Bo —primer— i el Canadell —poc després— eren aleshores el mateix. En el meu imaginari, pedres, sorra i olor de peix fresc, amb la gent de mar com a únics habitants i amos d’aquell horitzó.

Però ja a finals del segle XIX, la calma de les cales va començar a veure’s alterada. Des de Palafrugell, que vivia el moment d’esplendor de la indústria surera, algunes famílies van decidir buscar al litoral un lloc d’estiueig. Eren industrials, comerciants, professionals que havien fet fortuna i necessitaven un racó on desprendre’s de la pols de les fàbriques i dels carrers. Els Brugarol, els Boix, els Barceló, els Vendrell, els Cuatrecasas…, noms que encara ressonen en la memòria del poble. Van ser els primers a alçar cases més grans, d’un altre aire, que anunciaven una nova manera de viure el mar, diferent de la dels pescadors. No era qüestió de feina: es tractava de contemplar, gaudir de la vista i descansar-hi. Quan jo vaig començar a anar a Calella, encara hi havia famílies de Palafrugell —situat a quatre o cinc quilòmetres, potser menys— que hi anaven a estiuejar. Tancaven la casa de “Pala” a començament d’estiu, tapaven els mobles amb aquelles fundes blanques o llençols i no hi tornaven fins que l’estació acabava. Associo les pluges de setembre, quan ja quedàvem quatre gats, amb el retorn dels estiuejants a Palafrugell.

Tornant als orígens, Calella i, particularment, el Canadell, no van néixer burgesos. Ho van esdevenir. I en aquest trànsit hi ha condensada tota la història de Calella: de la barca a la torre, de la xarxa a la balconada o al jardí que mira al mar, de la dura vida del pescador a l’estiueig de l’empresariat local naixent. Tot plegat, en un espai reduït, on la memòria encara conserva les dues veus: la del pescador i la del visitant. Encara vaig conèixer algun pescador. Un vivia al costat de casa. Dubto que en quedi cap.

Més endavant, al primer terç del segle XX, hi arribaren també famílies de Barcelona. La fama del lloc creixia i el Canadell esdevenia símbol d’una nova manera d’habitar el litoral. A La Polèmica m’explicaven que entre els primers barcelonins documentats hi havia Ramiro Torres, que trobava en aquella platgeta un refugi de calma i llum mediterrània. Josep Pla, fill de Palafrugell, ho va saber retratar com ningú: aquella convivència fràgil i inevitable entre el món antic dels pescadors i el món nou dels estiuejants.

Als anys trenta i quaranta, i sobretot després de la guerra, el Cap Roig es va convertir en un espai mític. La propietat, amb vistes infinites al Mediterrani i jardins que semblaven créixer directament del penya-segat, va ser el marc de les famoses festes organitzades per la coneguda com a “la russa”, mecenes apassionada pel paisatge i l’art. Dorothy Webster, una aristòcrata britànica, era l’esposa de Nicolai Woevodsky, un coronel tsarista que va fugir de Rússia abans de la revolució de 1917. La parella es va establir a la Costa Brava el 1927, on van adquirir terrenys a Cap Roig i van construir el que es coneix com “Cal Rus”. La seva presència va deixar un llegat que encara avui es reflecteix en l’actual Jardí Botànic de Cap Roig, concebut sobre els terrenys i jardins originals de la propietat. La cala que avui coneixem com la “banyera de la russa”, rep el nom per l’afició de Dorothy a banyar-se i a observar el mar des d’aquell racó, on sovint s’asseia o feia els seus rituals diaris de relaxació, convertint el petit replà de roca i aigua en un lloc emblemàtic.

Al Cap Roig s’hi celebraven vetllades que reunien figures semblants a personatges de somni: Salvador Dalí amb la seva extravagància i Gala, Winston Churchill, admirador de la pintura i de la costa mediterrània, Coco Chanel, icona de l’elegància, així com Elsa Schiaparelli, Bárbara Hutton i altres artistes, diplomàtics i membres de l’alta societat europea. Les vetllades combinaven sopars a la fresca, concerts improvisats i llums que feien brillar la nit sobre el mar, conferint a Cap Roig una aura cosmopolita i gairebé irreal. Aquesta informació provenia de fonts locals, i costa valorar-ne la veracitat. També es comentava que aquestes festes, en realitat, eren orgies… A saber on comença la realitat i on acaba la imaginació!

Ja a les dècades posteriors, quan la Costa Brava s’omplia d’artistes buscant inspiració més que festes, el pintor Candelaria va trobar en les cales i els penya-segats de Calella un espai ideal per treballar. El seu traç i els seus colors retrataven les barques, les xarxes i els estris de pesca, i sobretot les figures dels pescadors i de les seves dones. Les seves pintures eren un homenatge silenciós a la història de Calella, a la memòria dels pescadors, a la vida quotidiana al Port Bo i al Canadell. Recordo que a la porta de casa seva, al Golfet, s’hi podia llegir “La casa del pintor feroç”, diria que al costat del cap d’un gos bordant. Candelaria sabia més de la història de Calella que molts locals.

Aquest flux de veus —mariners i estiuejants, pintors i mecenes, llum i sorra, olors de peix i de flors de jardí— condensava la paradoxa de Calella: un poble que podia ser alhora ordinari i extraordinari, humil i sofisticat, un lloc on la memòria del treball al mar coexistia amb la contemplació, la pintura i la música, amb l’esplendor efímer de les festes i l’atemporalitat de la llum del Mediterrani.

RODOLFO CANDELARIA

La relació amb Candelaria, amb el Dr. Alsina Bofill i amb segones generacions dels primers estiuejants gironins i barcelonins em dibuixava un horitzó que incorporava les dues veus de Calella, la del pescador i la del visitant. Un horitzó que el sentia tan mariner com literari, tan real com imaginari. M’agradava pensar que cada cala guardava secrets d’història, art i fantasia. No ha d’estranyar que, havent conegut una Calella molt diferent de la d’avui i havent imaginat a partir d’històries escoltades els seus orígens, a la meva manera, quan hi poso els peus avui, m’envaeix de cop el sentiment de “cames, ajudeu-me”.

_________________________________________________________________________

FAMÍLIA VIA, SAS, COLOMER

Família i amics: el millor del viatge

Mai no es pot dir mai, però dubto molt que torni a la Costa Brava, a l’Empordà, per quedar-m’hi, ni tan sols per estiuejar-hi. Sí, per veure família i amics, com vaig fer la setmana passada. Retrobar els meus fills, les seves parelles i els meus nets, o els amics que et ve de gust veure i que tenen disponibilitat, sempre serà motiu més que suficient per passar-hi uns dies. Llàstima, però, que la majoria hi vagin a l’agost, quan aquell paisatge s’omple d’una gentada que avui em resulta del tot insofrible.

En aquest darrer viatge vaig ser a Sant Feliu de Guíxols, a Sant Feliu de Boada —una bellesa artificial, pròpia de parc temàtic, com un cos “embellit” amb botox i cirurgia plàstica—, a S’Agaró —si hi heu d’anar, no us perdeu el restaurant Terracotta—, a Torroella de Montgrí, al meu estimat Palafrugell (estimadíssim, en el record), a l’Estartit, a la Platja de Pals i a Colomers. Colomers és, de fet, un indret on hi podria viure perfectament, i a la Platja de Pals tampoc no em faria res passar-hi uns dies.

Guardo un record càlid de la Salomé i l’Alain —i dels fills d’ella—, que em van acollir a casa seva, antiga i preciosa, i prou farcida d’obres de la Salomé. Les seves pintures sempre m’han transportat a una visió embellida dels paisatges coneguts i, alhora, m’han connectat d’una manera especial amb aquells espais, paisatges i llocs desconeguts que retrata amb tanta sensibilitat. Sempre m’han fascinat i m’han fet sentir dins d’un univers que és alhora familiar i misteriós.

Vaig ser feliç de compartir estones amb els meus fills Pau i Oriol, les seves parelles Carla i Adriana, i els meus nets Claudi i Enric. Vaig gaudir de l’Espai Cuixart, a Palafrugell, amb la Maria Ireland i els seus amics. Retrobar, després de molt de temps, en Marc Farrarons a S’Agaró va ser una posada al dia entranyable i carregada de gratitud. Compartir gairebé un dia amb el bon amic Eugeni Bruguera, que conec des de quan érem joves estudiants de medicina, a casa seva, a Colomers, va completar aquesta càlida amalgama de retrobaments. La dosi d’escalf humà que vaig rebre, de tots ells, va ser intensa i plena, com una agradable marinada estiuenca que travessa els anys i et recorda que hi ha vincles que mai no s’esvaeixen.

Però, per sobre de tot, el meu mapa mental em retorna una vegada i una altra a aquella Calella ben conservada en les meves llibretes antigues. La de les cases blanques amb voltes del Port Bo i les cases prou senyorials del Canadell —com la de la bona amiga Esther Casademont, que encara hi estiueja i que segurament entendria bé el meu sentiment— abans que el monstre de ciment que ha anat creixent darrere d’aquestes construccions fundacionals ho alterés tot. I les cales: La Marquesa, la Banyera de la Russa

SALOMÉ DE CAMBRA. CASA SANT FELIU DE GUÍXOLS

(potser amb un nom oficial diferent), Cala Pedrosa, Aiguadolça, Aiguagelida —entre les dues, la cova d’en Gispert, on al voltant del 15 d’agost, a les set del matí, hi entra el primer raig de sol i els ratpenats penjats es mostren com un secret revelat per la llum—, Aiguablava, Fornells, la Platja del Castell, la Foradada, la Fosca… Records de partides de bitlles a “La bolera”, tot prenent un cremat o una orxata i de les passejades pel camí de ronda fins a Llafranc.

Tot aquell univers, avui només accessible en la memòria, es converteix en un espai idíl·lic que encara em convida a escriure. Una memòria feta d’ànima, de mar i d’històries d’homenots, que m’arrossega una i altra vegada a aquella Calella desapareguda, la de la meva joventut, viva dins meu, intacta, encara que ja no existeixi fora. És un lloc que, per respecte, podria dir que només puc visitar jo d’aquesta manera, encara que imagino que alguns podrien compartir el meu marc mental o “una al.lucinació sobre la realitat” prou semblant, per acompanyar-me en aquesta visita. Així, en silenci, amb la consciència del que fou i de la bellesa irrepetible que continua ressonant dins meu.