OBRA DE SALOMË DE CAMBRA

OBRA DE SALOMË DE CAMBRA

Ja em vaig referir al retorn d’Abraham J. Steinberg a Europa, anys després d’haver abandonat el vell continent. També a la seva decisió sobtada de visitar Barcelona durant aquell viatge cap a la recerca del que era desconegut.

Però abans val la pena endinsar-se en els motius –difícils d’explicar amb paraules- i sobretot en alguns aspectes de com van ser les dècades viscudes lluny d’Europa, en un indret dels més freds del món.

El document que, no sé com, va arribar a l’armariet del meu club a Barcelona, signat per Abraham J. Steinberg, dins del manuscrit de García Márquez, en dóna molts detalls. Per cert, com vaig explicar, ja m’havia estat entregat a ciutat de Mèxic anys abans, el vaig regalar, no me’n vaig quedar cap còpia i ara apareixia d’aquesta forma misteriosa de nou a la meva vida.

Està clar que moltes vegades m’he preguntat quina va ser –quina és potser encara- la meva relació amb Abraham J. Steinberg. No ho sé. He pensat moltes coses que suposo tindré ocasió de compartir…

El document de Abraham J. Steinberg, escrit en primera persona descriu la seva vida, com la última de centenars de vides viscudes anteriorment durant segles. Com si el repòs etern estigués vinculat a “aprovar moltes assignatures” pendents. El mite de l’etern retorn fins el repòs final o, en aquest cas, la multiplicitat de retorns a la vida fins el repòs etern de l’ànima.

Si en una sola vida hi ha moments de tota mena, si en una sola trajectòria vital s’hi superposen diversos mons, en aquest cas, síntesi de centenars, potser de milers de vides, viscudes pel personatge, hi trobem de tot. En la seva última vida, precisament aquesta, hi apareixen algunes de les parts més aparentment fosques de totes les seves existències. Sense ella però, potser no hagués trobat mai la manera de posar fi al cicle infernal de l’etern retorn, única forma d’arribar al destí final i assolir la Felicitat.

En el document es pot llegir:

Vaig fugir de la vella mansió familiar, la mateixa en la que vaig néixer i viure durant la infantesa i bona part de la joventut, com si estigués posseït pel diable. Vaig marxar del meu país convençut que no hi tornaria mai més. Ho vaig fer sense deixar cap rastre, ni cap pista sobre el meu destí geogràfic i vital. Tret dels llibres, que els vaig enviar en vaixell, el que me’n vaig endur va cabre en una motxilla.

Vaig anar molt lluny, a un lloc on no em coneixia ningú. Decidit a tornar a començar des de l’anonimat. Volia oblidar. Necessitava esborrar el meu passat. Quan durant vides i vides, no te’n surts, quant durant segles i segles no aconsegueixes viure ni una sola vida plena, acabes exhaurit.

Aleshores encara no era conscient o no acceptava que el conflicte el portava incorporat en el més profund de la meva ànima, en la meva essència més íntima i que no el resoldria simplement marxant, per lluny que anés. La tortura m’acompanyaria sempre, si no trobava la forma d’estar en pau amb mi mateix i amb el món.

Esgotat doncs d’aquestes vides, dels homes i sobretot de mi mateix, vaig anar a parar a un país ric i civilitzat. Les cares de la majoria dels seus habitants eren força inexpressives, no estava del tot ben vist manifestar gaire les emocions, especialment en públic. Sovint eren amagades i contingudes. Reprimides.

Els conciutadans rarament es saludaven quan es creuaven pel carrer o per les zones veïnals. No semblava que s’ajudessin gaire els uns als altres. Tot estava previst i protocol·litzat, de manera que per a qualsevol contingència vital hi havia un manual de procediments. Fins i tot en cas de risc de mort, costava visualitzar quelcom més que els serveis professionals. Parlaven de l’estat del benestar, fins i tot de la societat del benestar, amb molt d’orgull. Però l’amor, la solidaritat, la compassió, la misericòrdia, no és que no hi fossin presents, però s’administraven amb molta contenció i mesura. La taxa de suïcidis era elevada.

Es tractava d’una societat però, que havia apostat decididament pel desenvolupament accelerat i no s’escatimava cap esforç per assolir nivells superiors de democràcia, de riquesa i de seguretat. El nivell de ingressos per càpita era el més elevat del món i pràcticament no hi havia corrupció ni en l’àmbit públic ni en el privat.

Durant anys vaig viure sol en aquell país de solitaris. Jo estava tranquil. Almenys aparentment. En qualsevol cas, en aquell moment, la meva soledat era volguda i desitjada. La sentia necessària. I l’entorn no invasiu era de gran ajut. De moment pretenia retrobar-me a mi mateix, mancat de forces com estava per estimar els altres, per cuidar-me’n. Prou feina tenia amb aguantar-me jo. Per això aquella societat desenvolupada i constituïda per egoistes, m’oferia el que necessitava.

Pel que vaig poder saber després però, les coses no eren ben bé com semblaven. Sota aquella aparença de civilització pacífica i modèlica el problema de la majoria era que no volien estar sols. No sabien estar sols. No podien estar sols. Contràriament al que em passava a mi, no es tractava d’una soledat desitjada. La possibilitat de trobar-se a sí mateixos, de conèixer-se de veritat, els hi provocava pànic. Això feia que alguns acabessin vivint junts en formats poc aptes per donar cabuda als sentiments. Però l’avorriment i la rutina angoixant compensaven aquests riscos associats a la soledat no desitjada.

De fet, en el meu món de procedència ja havia conegut moltes organitzacions familiars i d’altres tipus que es fonamentaven i persistien amb l’únic objectiu d’evitar la soledat per alt que fos el cost a pagar. En principi es suposava que l’amor i altres sentiments nobles eren el ciment que relligava aquella civilització. Però no acabava d’estar clar del tot que això fos ben bé així. En qualsevol cas, la comunitat que vaig triar per recomençar la meva vida es regia per pautes formalment molt diferents…

De tota manera, en aquell món de clònics d’aparença exemplar, molts d’ells, en la intimitat, quan entraven a casa, tancaven la porta i es sentien resguardats del gran teatre exterior no havent de fingir més davant els altres, el món els hi queia sobtada i pesadament al damunt, d’un sol cop quasi mortal, i experimentaven tota mena de trastorns físics, psíquics, sensorials i espirituals. Tenien sentiments, necessitats afectives i ànima. Metges, psicòlegs, psiquiatres, terapeutes, agents de tota mena de religions i gurus de tot tipus, eren personatges clau per tal d’apuntalar aquella civilització.

Jo estava bé però en aquell món. Ningú es ficava amb mi. Podia estudiar, podia crear, podia meditar. L’enveja i l’odi, que sens dubte hi eren presents, no es manifestaven. Com tampoc es manifestava el racisme que estava profundament arrelat. Mai vaig sentir parlar de violència domèstica, d’assetjaments i maltractaments. Però sempre vaig intuir que es practicaven en la intimitat.

L’individualisme, el desinterès pel que no fos la pròpia persona eren tan grans, que no hi havia espai pels altres. Ni tant sols per demostrar enveja o odi.

Jo aleshores ho vaig viure positivament. Molt positivament. Ningú m’emprenyava i em sentia lliure. La vida era tan plàcida com un encefalograma pla. Transcorregut un temps, la manca d’espai per a compartir emocions i sentiments començava a ser problemàtica però.

De sobte, transcorreguts 30 anys, un dia un veí va interrompre la meva pau. L’havia vist moltes vegades. Vivia a la casa del costat. Però naturalment, mai hi havia parlat. Era neozelandès i feia 40 anys que havia optat per aquella vida.

Cap tret de la seva fesomia ni res en el seu aspecte el diferenciaven de la resta de ciutadans d’aquella comunitat. Era un clònic més. Com una mena de robot amb algunes característiques pròpies d’un vegetal.

El cas és que va sentir curiositat per tornar al seu país d’origen i de forma inhabitual m’ho va venir a explicar. El vaig escoltar i he de dir que per primera vegada des de que havia abandonat Europa, em va fer pensar en tornar al meu país. Em vaig sorprendre a mi mateix amb aquesta idea. Semblava que les paraules del veí haguessin connectat amb alguna part del meu interior que jo no controlava i haguessin tingut un efecte inesperat.

Em va resultar estrany. Jo aleshores no sentia cap interès pel passat. Dintre meu no hi havia espai ni pel passat ni per a les altres persones. De fet, la sola presència del neozelandès, em resultava francament molesta.

Tot això passava en un moment en el que ja feia temps que no sortia de casa. No tenia el més mínim interès en sortir de casa, més enllà del necessari. Bàsicament comprar l’indispensable per poder continuar vivint i cercant.

Llegia, escrivia, pensava, meditava i descansava.

La casa era austera i petita. Tenia quatre peces i mitja amb un petit tros de jardí. Primer vaig desprendre’m del telèfon. Vaig conservar una vella màquina d’escriure. Periòdicament llençava les poques cartes que rebia, sense obrir-les. Els de la companyia de la llum, de l’aigua i del gas, venien de tant en tant a amenaçar-me que em tallarien el subministrament. També els del telèfon. Però aleshores els hi pagava els deutes, suposo que amb recàrrecs i no tornaven fins el cap d’un temps. Finalment els hi vaig deixar en dipòsit a compte una quantitat ingent de diners i durant anys no em van emprenyar més. De fet no van tornar mai més.

Vaig conservar la ràdio només per escoltar música. Vaig llençar la TV. Només havia de trobar una manera de poder-me morir sense haver de molestar ningú. Gràcies a la ràdio precisament, vaig assabentar-me que uns científics de El Álamo havien inventat un estri capaç de detectar la manca de vida humana i procedir d’immediat a la incineració i eliminació de qualsevol vestigi d’ésser viu, un cop mort.

En primera instància doncs, vaig iniciar els tràmits per comprar l’estri dels científics de El Álamo.”

Però a mesura que va anar passant el temps, alguna força inquietant, esgarrinxadora, difícil d’identificar i encara més de descriure, però cada vegada més present, l’impulsava a fer una visita al seu país. Alhora que començava a sentir que tant cert era que sense pau interior no es pot estimar com que l’estimació implicava deixar l’aïllament i relacionar-se amb els altres.

Arribat a aquesta etapa, el lloc no era el més indicat per dur a la pràctica aquest canvi.

Va comprar un bitllet d’avió amb destinació a Londres, tenint clar només que el primer que havia de fer era visitar la casa on va néixer i créixer… La idea de visitar Barcelona sorgiria després.

NORMES DE PARTICIPACIÓ

Els comentaris estan subjectes a moderació prèvia, per la qual cosa és possible que no apareguin publicats immediatament. Per participar és necessari que t'identifiquis, a través de nom i d'un correu electrònic que mai serà publicat ni utilitzat per enviar correu spam. Els comentaris hauran de ser sobre els temes tractats al blog. Com és lògic, els que continguin insults o siguin ofensius no tindran espai en aquest blog. Els comentaris que no compleixin aquestes normes bàsiques seran eliminats i es podrà vetar l'accés d'aquells usuaris que siguin reincidents en una actitud inadequada.
L'autor no es fa responsable de les opinions i informació continguda en els comentaris.

2 comentaris sobre “MONS SUPERPOSATS (2). EL PAÍS DELS CLÒNICS

  1. Vaig amb retard. Ràpid cap a la tercera part!

    1. josepmariavia ha dit:

      Doncs el quart és a punt d’aparèixer!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *