imageLa frontera entre la desigualtat extrema i la corrupció és prima. La crisi de valors ha permès l’existència d’actituds causants de desigualtat exagerada i també la crisi econòmica i la indignació social que ens domina alimentada per la pròpia corrupció.

La indignació és un sentiment que pot ser molt positiu quan és una resposta justa a un atac contra la dignitat. Alerta, però, si més enllà de la sensació de patiment, d’impotència esgarrinxadora, de vexació, de terrible injustícia, de frustració, el que apareix és un excés de ràbia, d’ira i no diguem ja d’odi. Compte també si és purament fruit de l’enveja, d’alegrar-se de què les coses li vagin malament al proïsme i porta a la temptació d’actuar sense escrúpols per aconseguir-ho i practicar així la revenja.

Quan el motor és directe i obertament l’odi, els riscos no són menors que els derivats de la corrupció i la desigualtat desproporcionada. Nosaltres afortunadament no vam viure la Guerra Civil espanyola, però va ser fruit i causa -entre altres- de grans dosis d’odi acumulat entre els bàndols .

Sento que la nostra societat experimenta un moviment pendular molt perillós. Hem passat d’un extrem a l’altre. Molts van veure en la caiguda del mur de Berlín la fi de la història i en el capitalisme desfermat l’únic paradigma per a definir un nou i únic model de societat, dominat per una minoria d’ultra rics. El menyspreu a l’alteritat que gairebé va donar carta de naturalesa a la corrupció, ha provocat la indignació d’una majoria formada per classes mitjanes que han esdevingut nous pobres i de pobres cada dia més paupèrrims i miserables. El paper de certs polítics, d’alguns Mèdia, de determinats líders emergents de moviments socials, i fins i tot elements del poder judicial, ha estat un magnífic catalitzador per esberlar la fina limitant que separa la indignació de l’odi i l’esperit de revenja.

La indignació, doncs, té molt de virtut. Però no tot és virtut. Nietzsche ja va dir que “ningú menteix tant com l’indignat”. El sentiment d’indignació, si no es controla, pot portar a mentir, a manipular o a odiar i usar la violencia -no necessàriament armada- com a vehicle.

Fa pocs dies, Gemma Ubasart va anunciar en unes declaracions que en la campanya electoral del 27-S Podemos farà servir l’odi contra el president de la Generalitat, Artur Mas. Concretament va dir: “Després del 9-N Mas va tenir un mes de glòria, però al míting de la Vall d’Hebron (al desembre, amb la participació de Pablo Iglesias) vam veure l’odi que desperta la seva persona i aquest odi contra Mas és el que farem servir contra ell en la campanya”. No cal que digui -entenguem-nos bé- que el de menys és que es referís a Mas. El que importa és aquesta actitud guerracivilista vehiculada -sigui contra qui sigui- amb les armes pròpies del segle XXI a Europa, que no totes són del tipus de les usades a Espanya el 1936.

Els polítics s’han adonat que com que hi ha hagut tanta corrupció, cal lluitar-hi. Potser alguns pocs es limiten a fer-ho veure, però crec que la majoria n’estan convençuts. S’entén que es promoguin lleis de transparència que a altres països fa anys que existeixen. Ara bé, quan aquestes transformen subtilment l’odi expressat literalment per Gemma Ubasart, en articles de lleis, es fa patent que la societat continua tan malalta com ho estava quan permetia robar impunement. Substituir el diàleg racional que podria permetre acords raonables pel foment de la sospita generalitzada en forma de preceptes legals, acaba tenint efectes col·laterals empobridors. Ja em vaig referir fa poc al sacrifici que suposa perdre empresaris i persones digníssimes de la societat civil que fins ara han dedicat de forma altruista hores a la millora del secor públic, amb mesures que suposen convidar-los a marxar.

És una llàstima que la tensió social no deixi espai per posar sentit comú a la qüestió dels salaris dels polítics i obrir un debat socialment acceptable i raonable. Que Rajoy, Mas i equiparables, tinguin unes remuneracions tan distants de les que tenen Obama, Merkel, Cameron i responsables d’Estats de la federació o landers, o ministres i similars; no té sentit. Com a ciutadà em preocupa viure en un país en el que entre els polítics s’ha desfermat una cursa esbojarrada per veure qui cobra menys. Potser això millora la seva imatge davant segons quins sectors de la població. En especial si se’ls manipula i se’ls estimula per passar de la indignació o l’enveja a l’odi. No es pot demostrar que els diferents casos tipus “Bárcenas” que han afectat a tots els partits que governen o han governat, tinguin a veure amb aquest fet. Però tampoc estic segur del contrari.

Que aquesta cursa cap als salaris no homologables internacionalment dels nostres politics, es vulgui traslladar a més a més a funcionaris i directius públics, suposa generalitzar el risc de predomini de la mediocritat en la política, l’administració i el sector públic i el pot fer més corruptible. Com algú ha pretès a l’escola, la solució no està en rebaixar el nivell promig al dels pitjors de la clase!!

Una cosa és entonar el mea culpa corporatiu i apostar per la regeneració política i democràtica. L’altra és viure permanentment mancat de coratge per introduir el diàleg en un context dominat pels apriorismes i la generalització de la sospita fomentada per nous lideratges messiànics. Certs líders sorgits de moviments socials, ben coordinats amb alguns Mèdia -que alhora actuen com a fàbriques de nous manipuladors- apareixen com a salvadors i justiciers, i s’atorguen a sí mateixos la capacitat de determinar qui és dels “bons” i qui no, qui és víctima i qui és botxí, qui ha robat i qui no, qui mereix viure amb llibertat i qui no té dret ni a exposar els seus arguments. Es condemna a qui convingui sense jutjar i si no es pot parlar d’il·legalitats, la condemna es basa en judicis ètics que hom s’atreveix a fer quan es tracta dels altres. La pressió social és tanta que fins i tot algun jutge, a manca de bases legals sòlides, ha usat aquest argument o la priorització del judici ètic per condemnar algú!

En definitiva, es tracta de desinformar en lloc d’informar, no tant de mentir com de difondre mitges veritats o presentar els fets de forma deliberadament adulterada, amb la finalitat de provocar una revolta social que de fet és una fractura social. Fractura que tard o d’hora s’haurà de reparar. I per arreglar-ho “regeneradors i revolucionaris”, hauran de dialogar i arribar a un acord. Ara es promou activament la supressió de l’espai de diàleg.

Si els Parlaments català i espanyol que surtin de les properes eleccions presenten la fragmentació que prediuen les enquestes actuals, fins que passin els processos electorals pot ser que la dinàmica “guerracivilista” adquireixi dimensions forassenyades. Vull pensar, però, que coneguts els resultats, s’aturarà l’actual caça de bruixes i de la necessitat es farà virtut, i el diàleg i l’acord per regenerar la pseudodemocràcia sorgida del règim del 78 s’imposaran. Si la millora econòmica es va consolidant i es nota al carrer, confio que ajudi a assolir a aconseguir aquest objectiu.

NORMES DE PARTICIPACIÓ

Els comentaris estan subjectes a moderació prèvia, per la qual cosa és possible que no apareguin publicats immediatament. Per participar és necessari que t'identifiquis, a través de nom i d'un correu electrònic que mai serà publicat ni utilitzat per enviar correu spam. Els comentaris hauran de ser sobre els temes tractats al blog. Com és lògic, els que continguin insults o siguin ofensius no tindran espai en aquest blog. Els comentaris que no compleixin aquestes normes bàsiques seran eliminats i es podrà vetar l'accés d'aquells usuaris que siguin reincidents en una actitud inadequada.
L'autor no es fa responsable de les opinions i informació continguda en els comentaris.

Un comentari sobre “DIÀLEG PER A REBAIXAR LA TENSIÓ SOCIAL

  1. Assenyades reflexions, Josep Maria, com de costum!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *