A CASA

“Una casa feta de llibres”

José Saramago

Aquest és el nom que José Saramago va posar a la seva casa a Tías, població de la illa de Lanzarote. Crec que no m’equivoco si ho tradueixo al català per “LA CASA”. I, personalment, posaria l’èmfasi amb el “LA”. Entenc que vol fer patent que no és una casa qualsevol, no és —només ni principalment— “allà on visc”, no és un domicili. Ni tan sols “allà on treballo”, perquè treballo a casa. És LA casa. Perquè Saramago i Pilar van triar el lloc compartint parcel·la amb els seus cunyats, que ja hi vivien, perquè la van fer construir com van voler, però, sobretot, perquè després de 17 anys de viure-hi i de vint-i-cinc llibres escrits entre aquelles parets i les de la biblioteca adjunta, l’ànima de l’escriptor, la seva presència, encara se sent. Cal dir que Pilar i l’equip de persones entusiastes i meravelloses que avui hi treballen han estat i són determinants per aconseguir que l’esperit de Saramago es deixi sentir amb una potència extraordinària. Tots ells —i, per suposat, la impressionant obra de José— contribueixen de forma decisiva a que la Vida que va donar el gran portuguès a aquella, per altra banda relativament petita i gens ostentosa, casa es renovi amb força.

A casa. Sí. Així es diu. No “la casa de Saramago”, ni “el museu Saramago”, ni “la fundació”. Simplement “A casa”. Una casa modesta i clara, banyada per la llum de Tías. Lluny del soroll i de la pretensió. Lluny de tot.

_________________________________________________________________________

EL JARDÍ

Ahir vaig tenir el privilegi de tornar a visitar Saramago —per a mi, visitar A casa és retrobar-me amb ell — per quarta o cinquena vegada al llarg de la meva vida, i vaig poder constatar que el que fan les persones que hi treballen és molt més que una feina. L’exballarina d’origen basc Maite Gorritz, que ahir va guiar la visita i va tenir la deferència de dedicar-me una estona, a banda de descobrir-me llibres desconeguts per a mi sobre Saramago, va compartir —i vam coincidir en— la seva visió de l’home i el món, avui. Estic segur que coincideix amb la de Saramago, que, en paraules de la seva vídua Pilar, “veia com el precipici avançava cap a la humanitat o la humanitat cap al precipici”. Sempre m’ha commogut l’amor i l’admiració mútues entre José i Pilar. Amor i admiració que, no cal dir, encara perduren (veure “Lanzarote no es mi tierra pero es tierra mía (José Saramago)”, de 6 de setembre de 2015).

Sigui com sigui, en aquesta ocasió vaig sentir com si A Casa s’hagués anat obrint (també) per a mi, com qui et permet passar al seu interior després de comprovar que —malgrat les aparences poden enganyar— sembles ser-ne prou digne. Ja havien passat 10 anys d’aquell 2015 en què, al jardí de A Casa, vaig enllestir la feina començada els primers anys del segle XXI de redefinir —potser hauria de dir definir— el meu propòsit de vida. Aquest viatge, 10 anys després, té un propòsit necessari i deliberat de “renovar els vots” fets aleshores. I ahir vaig tornar a visitar aquest temple.

_________________________________________________________________________

El passat 4 de juliol, vaig escriure a “Habitar-se per habitar i habitar per habitar-se: aprenentatges de Lanzarote i alguna cosa més.”  el següent:

“Molts dies, molts sentiments, moltes vivències a Lanzarote! No és estrany, doncs, que hagi decidit tornar-hi, i ho he fet amb una idea central clara: reviure Saramago i tornar a casa seva, a partir de la idea que tinc de la relació entre creativitat i cases i paratges naturals. Cases “humanitzades”… (…) Em mou reviure el dilema entre espai interior i espai exterior. Repassant els esmentats posts escrits des de i/o a propòsit de Lanzarote, Saramago, la seva casa i la seva biblioteca, m’adono que potser hi ha “vida interior” aliena a qualsevol espai o entorn físic, però que la creativitat que surt de l’interior cap a l’exterior, que es comparteix (com estic fent jo ara mateix mentre escric des d’un espai per a mi “màgic” a casa, al Delta), no es pot desvincular de l’energia que desprenen determinats indrets (…) A la casa de Saramago (com a la de Neruda) vaig sentir que, en l’origen, no era l’espai el que generava l’obra. Era l’obra —la vida viscuda amb intensitat— la que impregna l’espai. El resultat final és un cercle virtuós, una simbiosi, de manera que l’escriptura que surt de dintre humanitza la casa a imatge i semblança de qui escriu, i, per aquest motiu, aquell espai va esdevenint una mena de musa inspiradora per a l’escriptor. Es tracta d’una potenciació mútua.”

Maite Gorritz em va descobrir José y Pilar, de Miguel Gonçalves Mendes (que va fer possible primer el documental del mateix nom, fet també desconegut per a mi), l’obra El cuaderno del año del Nobel, composta dels llibres Un país levantado en alegría, de Ricardo Viel, i —fruit d’una troballa fortuïta en els arxius de Saramago— el dietari pòstum El cuaderno del año del Nobel, que es desenvolupa durant aquell any, el 1998, i completa els dos volums de dietaris Cuadernos de Lanzarote, que van de 1993 a 1994 com a tals i tenen una continuïtat amb altres volums fins al 1997. He de destacar, però, que em presentés La intuición de la isla. Los días de José Saramago en Lanzarote, de Pilar del Río. L’estic llegint, l’estic gaudint i m’emociona. Jo no sé si a Pilar cal qualificar-la de periodista o d’escriptora. Però —si com crec— cal fer-ho de periodista, és una periodista que escriu molt bé i que remou emocions. En el llibre que ha escrit, ella es fa fonedissa, no hi apareix. Es manté discretament a la rebotiga. Com si no existís. I això, considerant que, sense Pilar, José segurament hauria estat un gran escriptor, però no aquella persona que va escriure com va escriure gràcies a ella.

Em vaig quedar sorprès i emocionat quan vaig trobar resolt el meu dilema/simbiosi interior-exterior, ànima-paisatge, amb una simplicitat extraordinària. Fernando Gómez Aguilera, en el pròleg, reprodueix uns versos de Roberto Juarroz que diuen:

“¿Tal vez nos defina, / como la luz del día, / no tener lugar en ningún sitio. / Pero también nos define que podemos / crear un lugar. // Y solo se encuentra algo / en un lugar que se crea. / Hasta se encuentra uno a sí mismo, / si es posible encontrarse.” (¡¡¡)

_________________________________________________________________________

“18 de junio en Lanzarote

El día no nació para que la muerte se instalara en él, pero la muerte llegó. Lo hizo sin sobresaltar y sin provocar dolor, con la extraña serenidad de los momentos que se siguen unos a otros. Así fue: un momento antes estaba, después ya no, solo quedaba en el ambiente un sentimiento de gratitud, la vida ha estado bien, que esta percepción predomine. José Saramago fue generoso con la vida, no le restó ni un instante, fue consciente siempre de que vivir es un don que hay que aprovechar y tal vez por eso la vida le abrazó y cuando tuvo que entregarlo, lo hizo con amor. No hubo tragedia en A Casa el día 18 de junio de 2010, sí un íntimo y profundo luto que se transmitía apenas con miradas, apenas con el silencio (…)”

La intuición de la isla. Los días de José Saramago en Lanzarote

Pilar del Rio

L’habitació en la que va morir José Saramago, el 18 de juny de 2010 a les 11h30 del matí aproximadament, es veu des de la galeria que hi ha a l’entrada i fa de distribuïdor de les diferents peces de la casa. Crida l’atenció la llum natural que entra per una obertura practicada al sostre, també, el que Saramago en deia “catifa de pedra volcànica”, incrustada al terra, i un quadre molt gran —potser de dos per dos metres aproximadament— del pintor mallorquí Joan Miquel Ramírez, que, pintat amb els colors de la illa, defineix la personalitat de la casa: creativitat imbricada amb la terra i profund respecte per la mateixa, per la seva natura, la seva estètica resultat d’erupcions volcàniques, del foc explosiu que, des de les entranyes de la terra, va fer rebentar el sòl de la illa, transformant-lo amb rius de lava solidificada.

Aquell 18 de juny, Saramago tenia una visita al metge, al Centre de Salut, a les 10.30. Després d’esmorzar, es va estirar en aquell llit de matrimoni d’una estretor pròpia dels de l’època —com a mínim dels meus avis i dels meus pares quan eren joves—. Ja des de l’entrada, girant el cap una mica a l’esquerra, vaig veure aquell llit i —com ja m’havia passat en ocasions anteriors— em vaig estremir. Pilar del Río havia escrit: “A esa hora, sin agonía, sin dolores, sin lamentos ni llantos, con la misma naturalidad con la que había vivido, trabajado y amado, con la sencillez con que había sido, cerró los ojos y dejó que la vida se le fuera yendo o él se fue yendo de la vida, rodeado, querido, oyendo decir su nombre, como el mayor elogio, la mayor declaración: José, José, José. Está todo bien.” Suposo que era Pilar, amb tot l’amor que sentia per ell, qui l’hi deia.

Ella mateixa descriu el que es pot veure en aquella petita i senzilla habitació: un dibuix de Rafael Alberti, uns gravats que va trobar en un anticuari de Budapest, un silló per recollir-se quan el soroll es deixava notar, uns llibres, unes fotos i poca cosa més.

La forma en què Pilar descriu el moment del traspàs de l’escriptor em recorda la frase del pal·liativista mallorquí Enric Benito (veure Carta a la Carme Alcoriza pocs dies després de la seva mort, de 21 de novenbre de 2022) que afirma:

“Cada cual muere como ha vivido. Morir se construye durante toda la vida y no hay una forma correcta o no. Además, la casa de la muerte tiene mil puertas para que cada uno encuentre la suya. Pero, en

JOAN MIQUEL RAMÍREZ

general, si una persona ha vivido con plenitud, ha amado, querido y perdonado, cuando llega la muerte hay certeza de que la vida no es solo lo que parece sino mucho más. En ese momento puedes soltarte más fácilmente”.

Saramago va ser un home complex. Profund. Exigent. I, alhora, senzill. Radicalment senzill. Que estimava la paraula, l’amor, la justicia, el silenci, i que va viure en plenitud, va estimar, va perdonar i va estimar Pilar amb una força que encara travessa les parets de la casa.

_________________________________________________________________________

“La casa de Lanzarote no puede cerrarse

¿Y si no se cerrara A Casa? ¿ Y si se dejara abierta para compartir con los lectores de José Saramago lo que aquí ha ocurrido a o largo de diecisiete años de vida y veinticinco libros escritos, entre novelas, teatro, diarios y cuentos? ¿Y si…? Entonces, como en el proceso de escritura de José Saramago, se pusieron en marcha los mecanismos necesarios para que no se perdieran el lugar en el mundo que es Lanzarote de José Saramago, por el contrario, que abriera alas para acoger y ser un sitio de encuentro en mitad del mar, entre continentes, culturas y sensibilidades (…) Hay mañanas que se observa cierto movimiento de luz en la rotonda José Saramago: es que en ese momento alguien está continuando la tarea de escribir para que la literatura y la pasión no acaben y con ellas termine la vida (…)”

Mil gràcies, Pilar, per aquesta visió, aquesta passió, aquesta determinació i aquest amor a la literatura, és a dir —com bé escrius— a la vida. Em sento privilegiat d’haver pogut connectar des de l’ànima amb el que et va moure a adoptar aquesta iniciativa, i agraït, molt agraït, infinitament agraït per com he estat rebut, sempre, sempre, a A Casa. Sóc afortunat, però la meva fortuna l’has feta possible tu, gràcies a ell… Deixa’m dir-te que el vostre amor em commou profundament!

_________________________________________________________________________

Epíleg

Ara em queda llegir El Evangelio según Jesucristo. Maite Gorritz me’l va recomenar. A banda però, cal remarcar que si José no hagués escrit aquesta obra, probablement no hagués anat a Lanzarote, i A Casa no existiria, perquè ni Saramago s’hauria empeltat a la terra volcànica de Lanzarote, ni Lanzarote s’hauria enriquit amb l’energia del gran escriptor. I potser el que s’hauria esdevingut hauria estat meravellós, però és impossible de saber i… no tinc cap ganes d’imaginar una alternativa a aquesta opció carregada de bellesa i de poesia.

El govern de Cavaco Silva, amb arguments inquisitorials i atribuint-se la capacitat d’exercir la (pseudo)crítica literària —funció que, a banda de ser impròpia d’un govern i que no acostuma a formar part —ni ha de formar-ne— de les seves competències—, va prohibir que aquesta obra representés la literatura portuguesa a Europa (a proposta, a més a més, no d’una, sinó de tres institucions culturals) perquè “ofenía el poble portuguès” (que devia considerar d’un catolicisme dogmàtic), perquè Saramago era comunista i perquè el llibre “estava mal escrit”! Això passava el 1992, per tant, 18 anys després de la Revolució dels Clavells, que havia posat fi a 48 anys de dictadura!

El sentiment de Saramago va ser de vergonya. No del seu país, sinó d’aquells governants, i… Pilar del Río diu que va preguntar, es va preguntar, li va preguntar: “¿Y si nos fuéramos a vivir a Lanzarote?”. I d’aquest autoexili basat en valors, en principis, en vergonya i en molta tristesa, en va sortir una història meravellosa que jo he fet mans i mànigues, des de fa anys, per viure-la amb tota la intensitat de la que he estat capaç…

Tinc pendent fer un “viatge saramaguià” a Portugal, buscant l’equivalent —si és que aquesta és la paraula— del tresor que he trobat seguint el seu rastre a Lanzarote. No sense saber que aquest tipus d’idees, segons com, és millor oblidar-les i quedar-te amb el que tens, que és un dels grans regals que m’ha fet la vida.