El 2 de novembre de 2013, la imminent mort d’un amic que estava en la fase terminal d’una malaltia que es va manifestar sobtadament, em va portar a escriure unes reflexions en aquest blog, al voltant de la mort. Deia aleshores que la mort en la nostra societat és un gran tabú del qual gairebé no se’n parla. I citava Epicur escrivint: “Mentre vivim, la mort no hi és present i quan es fa present ja no existim. Per tant la mort no afecta als morts sinó als vius”.

EP

Penso que aquesta sentència d’Epicur serveix per sintetitzar els motius que han dut l’empresa de serveis funeraris Mémora a encarregar-me la constitució d’un Consell Assessor. El perquè, les finalitats que perseguim, les trobareu sintetitzades en els articles que s’adjunten, publicats al “Diario Médico” i a “El Periódico”, els dies 7 i 8 d’abril de 2014 respectivament.

Malgrat no parlar-ne, la mort afecta als vius. Morir bé i sense patir és qualitat de vida. Expressar voluntats anticipades -des de la donació d’òrgans fins a la configuració de l’herència patrimonial, passant pel testament vital-, poder reconciliar-se amb alguna persona abans de morir o compartir inquietuds espirituals, aquests i altres neguits i preocupacions, constitueixen una qüestió de vius. Com ho és el dol dels familiars o la necessitat de suport abans, durant i després de la mort, d’aquests familiars. Hi ha un munt de necessitats no sempre ben cobertes o senzillament no cobertes que per falta de diàleg, per recança de parlar-ne, poden continuar mal ateses durant temps i temps. Això és el que es vol evitar.

Algú m’ha manifestat la seva sorpresa quan ha llegit la meva declaració relativa a què introduir amb normalitat el tema de la mort a l’escola, és d’alt valor afegit social. Tot el que es parla es pot preveure. En canvi, el que no s’ensenya, el que s’oculta, acaba generant pors i ansietat.

DM

Si estrany hauria de ser no parlar mai de la mort, que tampoc se’n “parli” -o quasi- en els currículums de les facultats de Medicina i de Ciències de la Salut en general, resulta encara més paradoxal. Com paradoxal és sovint la relació dels metges i del personal sanitari amb la mort. La comunicació amb el malalt terminal i els seus familiars és un camp susceptible de grans millores.

Aquests són alguns dels temes que han derivat en l’interès de Mémora en aproximar els serveis funeraris al sistema sanitari, i han portat a la decisió de crear aquest Consell Assessor per abordar-los amb una finalitat última molt clara: cobrir necessitats no cobertes o mal cobertes en el tram final de la vida, en el moment de la mort i després de la defunció en el cas dels familiars.

El forense Josep Arimany, la psicooncòloga Maria Die, els especialistes en cures pal·liatives Xavier Gómez-Batiste i Marcos Gómez, la treballadora social Ana Isabel Lima, el notari Juan José López Burniol, l’infermer Fernando Martínez Cuervo, el filòsof i teòleg Francesc Torralba i jo mateix, tenim el privilegi i la responsabilitat de tirar endavant aquesta iniciativa pionera, que ens ofereix la possibilitat d’aprendre alhora que ens compromet a intentar aportar valor afegit.

NORMES DE PARTICIPACIÓ

Els comentaris estan subjectes a moderació prèvia, per la qual cosa és possible que no apareguin publicats immediatament. Per participar és necessari que t'identifiquis, a través de nom i d'un correu electrònic que mai serà publicat ni utilitzat per enviar correu spam. Els comentaris hauran de ser sobre els temes tractats al blog. Com és lògic, els que continguin insults o siguin ofensius no tindran espai en aquest blog. Els comentaris que no compleixin aquestes normes bàsiques seran eliminats i es podrà vetar l'accés d'aquells usuaris que siguin reincidents en una actitud inadequada.
L'autor no es fa responsable de les opinions i informació continguda en els comentaris.

Un comentari sobre “LA MORT: UNA QÜESTIÓ QUE AFECTA ALS VIUS

  1. Josep París ha dit:

    Una excel·lent iniciativa, Josep Maria.
    Des del punt de vista de la societat en general és un important tabú, però des de la vessant professional, encara que pugui semblar una paradoxa, també ho és. Ho dius en el teu post, la formació és cabdal!!. I la multi-professionalitat és la clau per abordar amb excel·lència el procés final de la vida.
    Josep París

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *