FEBRER 2024 (2)

Katherine Mansfield va néixer a Nova Zelanda el 1888 i va dedicar la seva curta vida ―va morir de tuberculosi als 34 anys― a escriure. El meu amic Marcel Riera, poeta i traductor literari, va revisar tota la seva obra poètica, en va fer una selecció, la va traduir i ahir va presentar el resultat de la seva feina. Aquesta dona, però, va ser millor escriptora de papers privats, de cartes i articles, intensos, escrits sense filtre, que no pas poetessa. En algun moment va escriure:

“Mira ―per a mi―, la vida i la feina són indivisibles. Només si soc autèntica en la vida, puc ser autèntica en l’art. I ser autèntica en la vida és ser bona, sincera, senzilla, honesta”.

En el post anterior (veure “Febrer 2024 (I)” del 24 de febrer de 2024), anunciava una continuïtat del tema, el de la trajectòria professional i deia que “(…) la dimensió professional és una. Però una persona és molt més que un professional, per bo que aquest pugui ser”. La vida és molt més que la feina. En el cas de Mansfield, la seva vida, en la mesura que va ser creativitat artística a contrarrellotge ―un art que s’havia de desenvolupar a tota pressa per tenir, ella, data de caducitat sempre present en l’horitzó immediat― vida i feina, van ser una mateixa cosa. Viure i escriure varen esdevenir indivisibles. En aquest cas ho interpreto com un fet positiu, ja que qualsevol activitat artístic-creativa, connecta o ajuda a estar connectat amb un mateix, amb l’essència més humana.

Però no sempre és així. En el meu cas, podria dir que la meva vida i la meva feina, malauradament, durant massa anys, varen ser el mateix. També ho podria expressar dient que durant massa anys vaig treballar en lloc de viure i que, al voltant dels 50 anys, vaig bandejar progressivament el treball i vaig tornar a viure. I això malgrat durant molts anys treballats ―no pas tots, però sí molts―  la feina va ser molt creativa.

Com és lògic, la meva trajectòria professional s’ha vist influenciada per la meva realitat. Si com a persona, soc el fruit de mi mateix i de les meves circumstàncies, com a professional soc el resultat de la meva formació, la meva experiència i també les meves circumstàncies.

Per un fet completament atzarós, em vaig formar en salut pública, gestió sanitària, gestió pública i planificació de sistemes i models sanitaris. El final dels meus estudis va coincidir amb el moment àlgid de la concepció i desenvolupament del model sanitari català, i aquest fet ―i no cap altre― em van portar a “l’empresa” encarregada de fer aquesta feina al meu país: la Generalitat de Catalunya. Participar d’aquesta gran oportunitat implicava formar part de l’equip directiu, de l’àmbit polític. Però mai vaig deixar d’exercir com a professional de la Health Policy. I destaco la paraula Policy per diferenciar-la de Politics. Per a molts, un matís sense importància. Fals! És molt diferent. Per això mai m’he considerat un polític, sempre he partit d’una base tècnica, i fins i tot durant la legislatura que vaig ocupar el càrrec més polític dels que he exercit, el de secretari del Govern de la Generalitat, la meva formació va ser determinant per comprendre com vaig encarar la meva feina. Una bonica experiència, un gran aprenentatge de l’exercici de la funció de “primus interpares”.

                                                                                 ____________________________________________

Font: LA VANGUARDIA

No fa gaire (veure “Gener 2024” del 3 de febrer de 2024) parlava del meu amic Àlex Susanna, definint-lo com a home culte i sensible, prosista, poeta, gestor cultural i escriptor de dietaris. L’últim, “La dansa dels dies”.

En una entrevista a La Vanguardia d’abans d’ahir, a la pregunta del periodista Francesc Bombí-Vilaseca, referida al dietari, “pot saltar d’un tema a un altre sense haver-se de justificar com passaria en un assaig?”, l’Àlex responia  “(sí) perquè aquí la veu narrativa té plena llibertat”. I abans havia declarat: “Practico el dietarisme gairebé com si fos un transgènere que permet passar d’un to i d’un registre a un altre”.

Sense voler-me comparar al professional que és l’Àlex, aquestes afirmacions m’ajuden a escriure i respondre a qui es pugui estranyar de la barreja ―per a mi aparent― de temes que hi ha en l’anterior post i en aquesta segona part. Per a mi tenen una coherència que, al final d’aquesta segona entrega, espero arribi a més lectors.

Quan m’he referit a Katherine Mansfield en la seva vessant de ―penso que es pot dir així― “dietarista”, deia que els seus escrits “són intensos i sense filtre”. Tornant a l’entrevista de l’Àlex, quan Bombí-Vilaseca li fa notar que “de crítiques no n’estalvia”, la seva resposta és contundent. Va de cara i respon: “Sí, dic el que penso per exemple de Porcel o Margarit, i si fossin vius els ho hauria dit a ells, també”.

Parla de persones que coneixia bé, que respectava i reconeixia en molts aspectes. L’Àlex demostra saber separar la part del tot. Malgrat no sempre és fàcil d’encaixar, l’amistat i l’estima no són incompatibles amb manifestar les discrepàncies.

Un altre problema endogàmic en àmplies capes de la nostra societat, és el de, des del fariseisme, el cinisme i/o el maleit “políticament correcte”, fer la gara-gara a qui en un moment, un context, una situació, en realitat el consideres un perill, un desastre, que va més enllà del que, amb la seva actuació, perjudica el proïsme, la comunitat. Això passa des de diversos petits cercles anònims quan el que s’expressa en públic és diferent del que s’expressa en privat ―quan no l’oposat― fins als entorns polítics en relació als poders econòmics o des de sectors econòmics i empresarials en els que l’obsessió per l’aparença de neutralitat arriba a l’adopció de mesures repressives i a la depuració dels que trenquen la norma sagrada de no contrariar a cap poderós, per miserable que pugui arribar a ser una tal actitud i el poderós en qüestió.

Agraeixo la crítica i l’autocrítica, la prefereixo als silencis covards o malèfics, opino que ni la llibertat d’expressió s’ha de posar a la venda, ni que els silencis valents, sacrificats, guardats per coherència, com la llibertat de parlar quan es vol, tampoc han de cotitzar al mercat.

Agraeixo els escrits intensos i sense filtre de la Mansfield, i les crítiques amb noms i cognoms de l’Àlex Susanna. Al contrari que els silencis “neutrals”, vergonyants o covards, afavoreixen l’interès col·lectiu. Valoro altament els silencis valents, perquè valoro tant la llibertat de callar com la de parlar. Valoro la llibertat i detesto els repressors que no la respecten.

                                                                             ____________________________________________

Diumenge vinent farem una trobada de cosins Via. Serem una quarantena de familiars directes i sobrevinguts de quatre generacions. El  grup de WhatsApp que hem creat per organitzar la trobada, ha servit també per recordar i clarificar fets de la història familiar. Malgrat cap de nosaltres va conèixer el nostre avi, Cristòfol Via Canals ―el meu pare tenia 9 anys quan va morir― la posada en comú dels fets ens ha permès reconstruir millor la història de la seva mort, que ja coneixíem. El van anar a buscar a casa seva a La Granada del Penedès, el van traslladar a Barcelona, on va el van empresonar, sembla ser que al Castell de Montjuïc. D’allà el van traslladar a un camp de treball a Ogern (Alt Urgell), on va morir el 12 de juliol de 1938. El van matar. Una manera de matar, aquest va ser el cas, és deixar morir de gana i de set una persona humana. Sembla ser que està enterrat en una fossa comuna, segons dades del Banc de la Memòria Democràtica de la Generalitat.

Soc català, com l’avi, el pare i tota la família. Formalment la història ha volgut que hagi de ser espanyol, però aquesta no és, no ha estat mai ni ho serà, una elecció lliure. És una imposició. El meu avi, tampoc va escollir morir de fam i de set.

Des que tinc ús de raó i des de fa segles, el meu país, la llengua i la cultura catalana han patit i pateixen persecució i repressió. Com passa amb el masclisme, les formes d’agressió i assetjament poden arribar a ser molt subtils, quasi imperceptibles, o brutals. En el cas català, les formes han variat segons les èpoques, però l’agressió i la intolerància ―una característica predominant a Espanya és la intolerància al que és diferent en general i a les especificitats de les nacions històriques en particular― per part d’Espanya han estat una constant.

El valor que atorgo a la democràcia i a la llibertat, així com el sentit de pertinença a la meva comunitat nacional, em van portar a implicar-me en política des que era joveníssim, en la clandestinitat forçada per l’obscuritat, la barbàrie i l’odi del franquisme cap a tot i tothom que no combregués amb aquell règim criminal que, a hores d’ara, encara no ha estat condemnat per massa instruments de l’entramat polític-institucional i de la societat espanyol. Per aquest motiu vaig decidir militar políticament. Per consciència, per convicció personal i per compromís amb el meu país. Per cap altra raó.

Els que defensen que les condicions polítiques proposades en el període 1976-1978, Constitució inclosa, confereixen a Espanya la condició de democràcia amb tots els ets i uts, ignoren que un règim de llibertats no es pot construir sobre la base de l’oblit de les víctimes de la Guerra Civil i el blanqueig dels seus botxins. Molts dels hereus d’aquests ocupen llocs clau de l’aparell de l’Estat. Des de la monarquia, fins a partits d’extrema dreta i no tan extrema, passant per elements de la cúpula del poder judicial, amplis sectors policials ―alineats amb la “policia patriòtica” ― i de la Guàrdia Civil que encara s’emocionen veient el mostatxo de Tejero sota el tricorni fotent trets al Congrés dels Diputats i multitud de funcionaris dels anomenats “cossos d’elit de l’Estat”, s’ocupen de reprimir massa llibertats per poder parlar d’una democràcia plena.

Una qüestió personal? Familiar? Tant de bo! Però, malauradament, no. No sento odi cap els que van matar cruelment i enterrar en una fossa comuna el meu avi, ni cap els seus hereus que encara avui persegueixen judicial i policialment i empresonen companys i amics, tan innocents com el meu avi. Puc perdonar-los i els perdono. Però ni oblido ni vull oblidar. Sobre l’oblit forçat, no es pot construir un sistema democràtic, i a Espanya la democràcia no podrà ser completa fins que es recuperi la memòria i es dignifiqui els morts i els desapareguts de la Guerra Civil. Aquesta setmana ha fet 50 anys de l’execució a garrot vil de Salvador Puig Antich i encara no s’ha acceptat la revisió de la seva causa.

El feixisme social està ben present en una Espanya en la que cridar “a por ellos” no és delicte d’odi, però organitzar un referèndum és un acte terrorista. Encara avui es castiga la discrepància i es reprimeix la llibertat d’expressió. En massa llocs encara, està prohibit pensar diferent de qui, bé o malament, mana. Qui calla, atorga.

                                                                                  ____________________________________________

Vaig iniciar el post anterior repassant succintament la meva trajectòria professional i avui, de forma deliberadament separada, m’he referit a idees, sentiments i pensament polític. Dues parcel·les que res tenen a veure. El valor professional que hagi pogut aportar als meus clients, es fonamenta en la meva formació acadèmica i universitària i en la meva experiència. Els meus ingressos no han depès de cap militància política, ni de cap fidelitat partisana. Vaig treballar en governs Pujol i vaig rebre propostes de ministres del PP, com Ana Pastor, i del PSOE, com Julián García Vargas, persones ambdós als que respecto, valoro i aprecio sincerament. L’una i l’altre sabien com pensava. Però per  damunt de tot van valorar el meu currículum. El mateix ha passat amb els responsables de les empreses amb les que he treballat. N’hi ha hagut de tos els colors i ni les idees, ni la llibertat d’expressar-les han estat un obstacle en 40 anys de vida professional, fins el febrer de 2024.

Pels meus serveis professionals, rebo la contraprestació econòmica acordada en cada cas. Ara bé, la meva llibertat d’expressió no forma part del contracte. No està a la venda, perquè no té preu. La cultura democràtica, més enllà dels actors polítics, implica al conjunt de la societat. Quan aquesta no és prou robusta, s’esdevenen aquest tipus de situacions: directius que s’haurien de limitar a valorar la dimensió professional independent dels assessors, emeten judicis de valor personals perquè les idees diferents de les seves no els hi agraden.  Com deia Forges: “país¡”.