DIEGO ARMANDO MARADONA

Bastante tengo con mi vida, como para ocuparme de la ajena”, va dir el meu amic uruguaià i seguidor del Peñarol de Montevideo, Juan Pablo Vico. Afegint: “Habiendo visto jugar a Pelé y con la rivalidad deportiva que los uruguayos mantenemos desde siempre con los argentinos, creo que Maradona es inigualable”.

En el post anterior (veure “Records associats al futbol en la mort de Maradona (1)” de l’1 de desembre de 2020) vaig avançar que no evitaria entrar en “el terreny minat que va ser la vida de Maradona”. Ho faré en aquest post i en el següent, repassant en primer lloc episodis viscuts pel jugador a Barcelona en aquest mateix post, i amb la selecció argentina i amb el Nàpols, en el següent. Per fer-ho, he conversat amb els amics Pilar Calvo, Christian Sturla i Josep Martí, respectivament.

Pilar Calvo, com a periodista esportiva, va conèixer Diego Armando Maradona quan va arribar a Barcelona, l’any 1982. Diego tenia 22 anys i la Pilar, 19. Em puc imaginar el que significava per a una jove periodista afrontar la primera trobada amb qui ja era un crack del futbol mundial. El primer que explica és el record del bon tracte rebut per part de Diego. El mateix, segons m’explica, que dispensava a tots els periodistes joves en aquesta etapa inicial al Barça. El Maradona d’abans de les addiccions era una persona sensible a qualsevol que lluités amb determinació i il·lusió per obrir-se pas.

No sé si cal haver estat i viscut l’ambient d’una “villa miseria” per poder ponderar el judici moral -segons el rigorós periodista Santi Segurola, “paradigma de la destrucció”– per, si no comprendre, en cap cas justificar, però sí entendre una mica la situació que es va trobar Maradona. La d’algú que nascut i criat a Villa Fiorito (“villa miseria” situada al sud de l’anomenat Gran Buenos Aires -l’àrea metropolitana-), va esdevenir un ídol mundial multimilionari, essent adolescent.

La feina em va portar durant anys a viatjar sovint a Buenos Aires i altres indrets d’Argentina. En una ocasió, com a consultor de l’Organització Mundial de la Salut (OMS), vaig haver de visitar una “villa miseria”, en el marc d’un programa de salut materno-infantil. M’hi va acompanyar -i “entrar”- una empresa de seguretat especialitzada en protegir qualsevol que, com jo aleshores, precisés anar-hi per la raó que fos. La policia feia temps que havia renunciat a entrar-hi. Crec que aquesta experiència i el coneixement que tinc d’aquell país, em permeten entendre una mica millor les reaccions de Maradona, inclosa la d’ajudar a la gent jove que començava, com va fer amb els companys que venien del futbol base, o amb periodistes

MARADONA AMB PILAR CALVO 1982

com la Pilar Calvo, facilitant-li la tasca.

La Pilar reivindica al futbolista i a la persona que era Diego abans de l’inici del desastre. El defineix com a alegre, afable i bon company. Es va erigir en defensor del grup, malgrat la seva joventut i la seva situació econòmicament molt privilegiada. No tothom ho fa. I va mantenir una relació respectuosa i de proximitat amb la premsa. Una relació que, això sí, es va anar tensant i distanciant a mesura que passaven els mesos i creixia el circ mediàtic que l’envoltava. Però en aquella època, segons expliquen la Pilar Calvo i altres companys seus, l’accés als jugadors era força directe, res a veure amb el que es viu avui, pel que fa a l’accés de la premsa als cracks.

Avui, els grans jugadors són el nucli central de les seves pròpies societats mercantils, que els protegeixen aixecant murs que fan que la seva vida sigui inexpugnable. La Pilar em va explicar que, en aquella època, als matins “feia l’Espanyol”, i a les tardes el Barça per a “Catalunya Ràdio”. César Luis Menotti va implantar els entrenaments de tarda. “Només era qüestió d’anar allà, esperar que acabessin i entrevistar qualsevol. No era complicat”, em va dir. Avui, aquesta accessibilitat és història.

No havia passat tant de temps, però Maradona ja començava a tancar-se en el seu “castell”, aparentment -només aparentment- protector. Aleshores el motiu no era encara tant el de transformar els astres del futbol en grans negocis multinacionals, com és avui. Obeïa al fet que Diego, cada vegada escollia pitjor els components del seu clan, els primers interessats en mantenir-lo tancat en l’ambient tòxic que entre tots construïen.

A Barcelona comença el canvi que acabaria destruint la vida de Diego. Esportivament, no va anar bé. En el post anterior ho vaig resumir així: “La hipotètica o real hepatitis que va patir, la destrossa del turmell que li va provocar -com a Schuster- Goikoetxea i la sanció de tres mesos sense jugar com a conseqüència de la batalla campal que es va organitzar en la final de Copa contra l’Athletic de Bilbao, al Bernabeu, el 1984 -sanció que ja no va complir perquè va anar al Nàpols- no van contribuir a què arrelés en el cor blaugrana”.

L’addicció a la cocaïna, també va començar a Barcelona. Sembla ser que, inicialment, la droga va arribar a la casa que Diego tenia a Pedralbes -sempre repleta de familiars, amics i gent diversa, integrants del clan- a través del germà de Claudia Villafañe, la seva parella aleshores. Tot l’entorn de Maradona vivia “a la seva esquena” i, entre els més aprofitats, la família de Claudia. El gener de 2017, “El Pelusa” va reconèixer:

Tenía 24 años cuando consumí droga por primera vez. En Barcelona. Ha sido el error más grande de mi vida”.

MARADONA AMB PILAR CALVO 1982

A partir d’aquí, tot canvia. Apareix un Maradona cada vegada més agressiu i violent, menys dedicat a la feina i més entregat a un estil de vida “dissipat”. Les drogadiccions són malalties, amb efectes devastadors sobre el sistema nerviós -inclosa la psique- i el conjunt de l’organisme. Els drogoaddictes són malalts, i Diego era un malalt. Ja sabem que si un malalt viola, agredeix, degrada els que l’envolten, el que sigui, les víctimes són víctimes i en pateixen les conseqüències de totes aquestes actituds i accions indesitjables. Però Maradona presentava greus alteracions psíquiques i físiques.

Lluís Canut informava a “El Mundo Deportivo”, el 30 de gener de 2017, que a Josep Lluís Núñez, en aquells anys, li “va arribar” un informe policial segons el qual Maradona i altres membres del seu clan, havien estat protagonistes d’una batuda policial, relacionada amb la droga, al restaurant Corrientes 348, vinculat a l’exjugador de bàsquet argentí Norberto Draghi. Un lloc conegut per ser freqüentat per Diego i els seus, i al que li escauria allò de “si les parets poguessin parlar…”.

La relació entre Núñez i Maradona i el seu entorn era molt tensa. D’una banda, Diego continuava exercint “d’advocat dels pobres” encarant-se al president del Barça per defensar les primes i condicions contractuals dels seus companys (cal dir que era el capità). Poc a poc, mentre l’agressivitat de Diego anava a més, començà a tenir la sensació que Núñez no li dispensava el tracte que es mereixia. Diego reivindicava carinyo mentre el seu pare exigia més diners per al jugador i, de retruc, per a tots els que vivien d’ell amb l’esquena dreta, que eren molts.

A Núñez, el preocupava el poc rendiment del jugador pels contratemps abans esmentats i pels efectes de la droga, però el que més li molestava era que algú brillés més que ell, fos més protagonista que ell. Recordem com va acabar la relació entre el constructor i Johan Cruyff.

Finalment, els esdeveniments li van posar fàcil poder treure’s del damunt Diego, traspassant-lo al Nàpols i recuperant els 1.200 milions de pessetes que va costar Maradona.

Em sap greu que sent el millor, cosa que ningú discutia enlloc ni, per suposat, a Barcelona, el Barça fos l’únic club en el que l’argentí no va triomfar. No es va crear un bon vincle emocional entre els aficionats i ell, i em diuen que mai més va tornar a Barcelona després d’abandonar el Barça.

El Lobo Carrasco, company de Diego al Barça amb el que va fer amistat, ha dit que “si a Diego li haguessin donat set dies més de vida, hagués visitat el camp de Boca, del Nàpols, d’Argentinos Juniors, el Monumental on va guanyar el Mundial… Hagués passat per Barcelona, sí, però no per veure el Camp Nou sinó per veure els amics”.

El millor homenatge que se li ha retut al camp del Barça, ha estat pòstum i ha anat a càrrec de Messi. Va ser un gest bonic i emotiu que Leo Messi,

MARADONA I MESSI

quatre dies després de la mort de Diego, el 29 de novembre, celebrés el gol que va fer contra l’Osasuna lluint la samarreta del Newell’s Old Boys, el club que va veure Messi iniciar-se com a futbolista i pel que va passar Diego. La samarreta, com no podia ser d’altra manera, portava el dorsal 10 i el gol marcat per Messi quasi idèntic a un que va marcar Diego amb el Newell’s. Casualitat o grandesa de Messi?

Va ser l’homenatge del millor al millor. Dos argentins, dos exjugadors del Newell’s i del Barça.

NORMES DE PARTICIPACIÓ

Els comentaris estan subjectes a moderació prèvia, per la qual cosa és possible que no apareguin publicats immediatament. Per participar és necessari que t'identifiquis, a través de nom i d'un correu electrònic que mai serà publicat ni utilitzat per enviar correu spam. Els comentaris hauran de ser sobre els temes tractats al blog. Com és lògic, els que continguin insults o siguin ofensius no tindran espai en aquest blog. Els comentaris que no compleixin aquestes normes bàsiques seran eliminats i es podrà vetar l'accés d'aquells usuaris que siguin reincidents en una actitud inadequada.
L'autor no es fa responsable de les opinions i informació continguda en els comentaris.

10 thoughts on “DIEGO ARMANDO MARADONA (2)

  1. Juan Pablo Vico ha dit:

    Excelente José María Como te comentaba, el fútbol en Uruguay es parte principal de su identidad cultural Quien crea que el fútbol son 22 individuos detrás de una pelota, público, instituciones y gente que dirige y hace negocios, se equivoca. Incluye sentimientos y pasiones difíciles de definir y describir con connotaciones de la mayor diversidad. Tus relatos sobre la realidad de estos lares parecen escritos por un uruguayo o un argentino. Felicitaciones un abrazo y un viva el fútbol Cataluña Uruguay y mi amado Peñarol

    1. josepmariavia ha dit:

      Muchas gracias Pablo. Tus palabras me halagan. Sabes que soy un enamorado de tu país, al que me gustaría poder viajar más a menudo. El futbol tiene significados distintos en cada país, más allá de los aspectos comunes, más vinculados a la parte estrictamente deportiva, técnica. Quien no sea catalán, o no haya vivido por acá o, por lo menos, no nos conozca bien como país, no puede comprender lo que es el Barça para nosotros y, mal que les pese a algunos, que el país no se explica de igual modo sin el Barça y, el Barça, simplemente ni se explica sin Catalunya.
      Yo creo que eso me facilitó entender el significado profundo del “maracanazo” para todos los uruguayos desde 1950, o lo que significa Peñarol y que hay detrás de la rivalidad deportiva entre Peñarol y Nacional. Nadie llegará a comprender bien todo el significado de Uruguay sin adentrarse en el fútbol.
      En 2018, cuando River Plate y Boca Juniors jugaron la final de la Copa Libertadores, yo lo viví con una emoción grande. Salvando las distancias, me trasladaba a una hipotética final de Champions entre el Barça y el Real Madrid (que nunca se ha dado). Sólo imaginarlo -y puestos a imaginar ya lo hago con victoria azulgrana, claro!- me trasladaba a una dimensión desconocida. Imagínate -creo que no se ha dado nunca no?- una final Peñarol-Nacional de Montevideo, de la Libertadores!!!
      Eso sí, por favor, si se produce, no la jueguen en el Bernabeu!!! No hay paradoja mayor que celebrar la final de una copa sudamericana llamada “Libertadores” en un estadio que simboliza la esencia del espíritu colonizador español!!! Fíjate todo lo que hay detrás del futbol, más allá del deporte!. Abrazo amigo

      1. Juan Pablo VICO ha dit:

        Querido para darte un ejemplo de la significación de este fenómeno cultural que era el fútbol, me remonto a mediados del siglo pasado. En mi ciudad natal San José de Mayo, (a 90 kms de Montevideo) desde la ventana de mi cuarto y previo al almuerzo dominical en familia, mi abuelo materno conversaba con un tío sobre el fenómeno migratorio, en especial el proveniente de las penínsulas Ibérica e Itálica. El abuelo esquematizaba, con una serie de válidos argumentos, que las corrientes migratorias mayoritarias en el Uruguay se agrupaban dentro de estos parámetros: por un lado la “migración española, cristiana, identificada con el Partido Nacional, y simpatizante del club Nacional de fútbol”. Por otro lado “la migración italiana, atea o agnóstica, adepta al Partido Colorado y simpatizante de Peñarol” . Por supuesto que con matices y discutible como cualquier esquema que pretende encasillar realidades de cierta complejidad. Pero en términos generales podía admitirse que era así El tema es que el fútbol formaba parte de la definición de esas corrientes. Peñarol cuyo nombre proviene de la deformación en la pronunciación de una ciudad italiana “Pinerolo” conjugado con los obreros ferroviarios ingleses. En contraposición un grupo de jóvenes universitarios reivindicando lo local crea las bases fundacionales del club Nacional de fútbol. Si será este hermoso deporte mucho más que una expresión deportiva. Abrazo grandote querido amigo

        1. josepmariavia ha dit:

          Que bueno Pablo!!! Siempre se aprenden cosas y, una vez más, confirmamos que el fútbol nos ha marcado más allá de lo deportivo
          Por cierto, no sé porqué tu comentario me ha evocado que, personalmente, siempre he situado a Nacional, en un bloque con River Plate y Real Madrid. Que curioso que los tres equipos vistan de blanco o con predominio del blanco. Sé que Nacional en el origen vestía con predominio de rojo.
          Me gustan más las franjas amarillonegras de Peñarol, la horizontal amarilloazul de Boca (o la rojinegra de Newell’s Old Boys) y las azulgrana!!!
          Y mira que tengo grandes y respetados amigos de River!!! Pero yo también tuve un abuelo que me contó cómo entre River Plate y Milonarios de Bogotá, en el Barça nos quedamos sin el gran Di Stefano!!! Y haciendo fútbol-ficción estoy irracionalmente convencido que el palmarés del Madrid, distaría de ser el que es, sí Alfredo Di Stefano hubiese recalado en el Barça, como debería haber sido!!!

  2. Antoni Rovira ha dit:

    Hola Josep Ma,
    De nou, un gran article futboler on analitzes una mica per sobre l’atzarosa vida de l’astre argentí en la seva curta estada -menys de dos anys mal comptats- en el Barça. Molta gent, i especialment els culers, ens hem preguntat el per què no va triomfar en el club blaugrana, quines són les claus que definirien del seu pas més aviat discret i de no haver arrelat en el cor dels aficionats de casa nostra. Crec que el fet que marxés tan ràpidament cap a Nàpols amb un traspàs rècord per l’època que tothom va percebre com a profitós per a l’entitat, que la seva curta singladura esportiva estigués farcida d’incidents i polèmiques a nivell esportiu -i que tu ja esmentes en l’article- i la percepció generalitzada que la vida privada de Maradona no era modèlica- van enfosquir la gran dimensió esportiva del crack argentí. Potser també el fet que en aquells dos anys, el FCBarcelona tampoc no aconseguís l’anhelat títol de lliga després de 12 o 13 anys intentant-ho sense èxit, va contribuir a desdibuixar la grandesa futbolística de Maradona.
    Recomano en aquest sentit un magnífic documental que vaig veure per televisió arran de la mort de l’astre argentí i que explica molt descriptivament aquells dos anys de vida d’en Diego a la ciutat comtal. Val molt la pena visionar-lo i poder escoltar l’opinió d’una desena de persones que van conèixer-lo de ben a prop: jugadors, entrenadors, periodistes i amics personals. Tots ells confegeixen un fresc molt precís de Maradona i del per què no va triomfar del tot a can Barça.
    Un darrer apunt que és collita pròpia: potser el caràcter i cultura del treball i de l’esforç dels catalans, caçava poc amb el model de vida dissipada i alegre que va emprendre Maradona, i que va conduir-lo a canviar d’aires, a la recerca de més llibertat i d’un model de societat que no fos tan exigent amb el seu model de vida. A Nàpols va trobar, sens dubte, el tipus de felicitat que ell anhelava, personal i esportiva…potser per què allà, la gent que el va idolatrar, eren més com ell, com la gent del barri de Villa Fiorio, en el seu Buenos Aires natal.

    1. josepmariavia ha dit:

      Gràcies pels teus comentaris enriquidors Toni. Dona gust compartir afició pel futbol, sentiment barcelonista i de país.
      En el proper post -i últim de la sèrie Maradona- analitzo el seu pas per Nàpols i per l’albiceleste.
      Es tracta d’un fenòmen complex. Per a mi, el fet de conèixer una mica l’Argemtina, crec modestament que em dona moltes claus interpretatives…

  3. Antoni Rovira ha dit:

    El documental s’anomena “Futbol Club Maradona”, disculpeu.

    1. josepmariavia ha dit:

      El buscaré Toni. M’interessa molt. Gràcies!

  4. Teresa ha dit:

    Josep Maria saps que soc culé. Vaig començar a anar al camp, amb el meu pare, fa més de 60 anys (amb interrupcions). Comparteixo gairebé totes les reflexions respecta la rellevància del futbol en la nostre societat i la d’altres països, però…no he sentit en especial la mort de Maradona. No com vaig sentir la del Johan.
    Perquè? Segurament perquè em pesa més la seva conducta personal. El que si m’ha produït tristor, vergüenza ajena i pena, es la conducta dels argentins i dels estaments polítics, començant pel seu president. Puc entendre el sentiment que tenien en el mundial respecta a Anglaterra, però ara…
    Solament la misèria i la destrucció d’una societat em pot explicar que tinguis que crear deus per poder continuar malvivint

    Teresa

    1. josepmariavia ha dit:

      Gràcies pel comentari Teresa. Entenc -crec que molt bé- el que dius.
      Penso que falta llegir el tercer post de la sèrie, que tracta el tema d’Argentina, els argentins i la seva reacció amb la mort de Maradona. El penjaré aquesta setmana.
      Intento matisar, ser equanim i evitar el contrapesar blanc (futbolista) o negre (vida privada).
      Hi ha grisos. Menys que ningú els sanitaris podem obviar el deteriorament que provoquen sobre el cervell i la conducta la cocaïna i l’alcohol. Diego era un malalt!
      Et proposo esperar el tercer post pel judici definitiu. No crec que canviïs d’opinió ni ho pretenc, però…
      Jo em quedo amb l’anàlisi de la benvolguda Pilar Calvo, que el va conèixer bé, amb la felicitat que va provocar el joc de Maradona a tanta gent i amb el “Bastante tengo con mi vida, como para ocuparem de la ajena” de l’uruguaià Pablo Vico. No em sento còmode fent judicis morals. L’excel.lent periodista esportiu Santi Segurola, els qualifica de “paradigma de la destrucció”.

Respon a Teresa Cancel·la les respostes

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *