SIMONDE DE BEAUVOIR
Font: Gatopardo

La Neus té 32 anys, és alta i prima, i té la melena rossa, abundant, llarga i frondosa. Els cabells, primer estirats, esdevenen progressivament rinxolats, li cobreixen els pits i els depassen. Els ulls brillen al mig d’un contorn enfonsat. Pòmuls lleugerament marcats, i llavis fins i estilitzats. Crida l’atenció la seva cintura el·líptica i el ventre pla, discretament enfonsat, darrere d’un jersei negre de coll alt, molt arrapat. Parla de Jean-Paul Sartre i de la seva obra mentre va d’un costat a l’altre de la tarima, mirant al davant o a terra i, només de forma escadussera, les persones que l’escolten assegudes davant, a les cadires de l’auditori de l’Aula Magna de la Facultat d’Humanitats. S’asseu, creua les cames, llargues, enfundades en uns texans de pitillo, recolzant les mans sobre les cuixes, una sobre l’altra. Són fines, els dits, llargs, i les ungles, també, pintades de color marró granat. Segueix parlant i mirant a terra, a dalt o als costats, però escassament als grans mestres que, sembla, l’escolten.

En Tony n’acabava de fer 54. És alt i prim, tirant a sec. Menys alt que la Neus, que és molt alta, i més prim que ella, que és proporcionadament prima. Assegut al mig de la primera fila, porta uns pantalons, tipus Dockers, d’un beige descolorit. Són tan estrets que només poden cobrir unes cames molt primes. Acaben a mig camí del genoll i les sabates nàutiques, gruixudes, marca Gorila, deixant veure un tros de pell blanca cerúlia entre la vora descosida i els mitjons vermells que porta al garró. A la camisa texana li manca un botó, just el de sobre del cinturó vell de cuir, la pua de la sivella del qual s’insereix en l’últim ullet, de manera que la resta d’ullets queden a la part esquerra de la cintura arribant, el primer d’ells, quasi a l’alçada de la regatera. A la dreta no queda cap ullet, perquè la cintura d’en Tony és més estreta que la, ja de per sí estreta, de la Neus. Les mans són de pell i os, i les ungles, llargues i descuidades, però no mossegades. Damunt el coll, llarg i prim amb la nou prominent, una cara resseca i igualment allargassada, es caracteritza per un nas aguilenc de corba sobresortida, unes orelles de pàmpol, i uns ulls de color marró fosc enfonsats a les òrbites i empetitits pels vidres gruixuts d’unes ulleres de pasta de color negre. El cabell blanc, que no arriba a tapar les entrades pronunciades, convergeix en una coroneta de diàmetre remarcable que precedeix un occipici voluminós, com la resta del crani. Quan la Neus acaba la dissertació i en Tony s’aixeca per aplaudir -és el primer en fer-ho i el que pica més fort de mans- els pantalons li arriben a tapar el tros de cama, però queden encara a distància de les Gorila, mostrant els rebrecs dels mitjons vermells. Les ulleres li cauen per terra.

Visiblement emocionat i admirat per la dissertació -i també per la dissertant-, en Tony s’adreça cap a la Neus per felicitar-la efusivament. Ella envermelleix i no sap on mirar ni on ficar-se. En Tony, com a degà de la facultat que l’ha convidat, fa una petita cloenda, desfent-se en elogis i destacant les aptituds de la Neus, que tot just acaba de doctorar-se en Humanitats a la Universitat de Stanford. La resta dels assistents, tots ells professors, doctors, catedràtics, investigadors i intel·lectuals -entre els quals un Premi Nobel de la Pau i un de Literatura, que s’ha sentit un xic molest quan la Neus ha recordat, en la conferència, que en Jean-Paul Sartre va refusar el Nobel- tenen, excepte en Tony, una edat que se situa entre el doble i el triple de la de la Neus.

Satisfet d’haver descobert el talent de la jove a partir d’un seguit d’articles publicats per ella en el segon any d’estudis de grau i d’haver-la tutelat fins la seva marxa a Califòrnia, estava content que hagués tornat a Boston. Anant cap a casa, amb el seu vell i atrotinat Ford Monarch, pensava: “Quina noia més enigmàtica. Els seus raonaments brillants i la seva capacitat d’anàlisi em van cridar l’atenció des que va arribar ja fa dotze anys… Avui és una dona molt madura donada la seva edat, però tan manifestament tímida com sempre. Només l’ambició professional sana i legítima pot explicar l’esforç que, sens dubte, ha estat per a ella, que sempre evita qualsevol forma de protagonisme, posar-se davant d’aquest auditori i sostenir els seus punts de vista front tota aquesta gent molt més gran i experimentada”.

Mentre pensava, s’adonava que tanta capacitat i bellesa unificades en aquella persona, l’estaven destarotant: “Però si mai he estat capaç d’adreçar-me a una dona, si les poques vegades que m’he fixat en algú m’he reprimit per no distreure’m de l’estudi i la recerca, ara… la Neus? Potser estic perdent la xaveta? Però si podria ser el seu pare… i si ho nota? El pitjor que es pot fer en aquesta vida és el ridícul, però tanmateix…”.

Aquella nit va haver de triplicar la dosi de somnífers, però no pas pels racionalistes ni pels empiristes ni per la filosofia del llenguatge ni la metafísica ni la hermenèutica de Heiddeguer. Qui li impedia dormir era la Neus.

La Neus va penjar el telèfon emocionada, després que en Tony la convidés a dinar. “Sense les limitacions imposades per la pandèmia a la restauració, m’hagués convidat a sopar? Per què ha trigat tants anys en trucar-me si des que el vaig conèixer tots els de la meva edat m’han semblat uns ‘pipiolos’ i no me l’he pogut treure del cap? És clar que la meva timidesa extrema devia fer opacs els meus sentiments! Potser la invitació només respon a un acte de reconeixement intel·lectual? Espero que no!…”. El cap li bullia.

Es va armar de valor i, mentalitzant-se per tal que la seva timidesa no li esberlés una possible oportunitat, va decidir esforçar-se en treure el

CLAUDE LANZMANN
Font: Libertad digital

màxim partit del seu atractiu natural. La bellesa del seu rostre i la perfecció del seu cos feien fàcil assolir l’efecte, en part temut però, per damunt de tot, desitjat. Així, un cop pentinada, es va esvalotar una mica els cabells, adquirint un aspecte desenfadat. Un toc de maquillatge als ulls per engrandir la seva mirada penetrant i intensa. Els llavis repassats amb un no res de pintallavis color rosat suau, carn. Pel front, el nas i la barbeta va usar un maquillatge clar i gairebé imperceptible que li il·luminava la cara, i a la part lateral, sota els pòmuls, ho va enfosquir un pèl més. Arracades criolles grans, jersei negre cenyit amb escot estudiat i texans arrapats per ressaltar la seva esveltesa. L’abric negre de pell permetria mostrar tot el seu atractiu al moment de treure-se’l arribant al restaurant. Només calia retardar-se uns minuts per assegurar-se que el Tony ja hi seria, cosa esperable donada la seva reputada puntualitat.

En Tony, per la seva part, sense entendre encara com havia gosat, i sentint-se entre insegur i ridícul, va fer el que va poder, que no va ser altra cosa que canviar les Gorila per unes sabates de pell girada amb cordons, substituir els Dockers d’imitació, desgastats, per uns d’autèntics que conservaven el color i posar-se, en lloc de la camisa texana, la blau cel -amb tots els botons cosits- i l’americana blau marí que es va comprar per a l’acte de nomenament com a degà. Es va tallar les ungles i va intentar endreçar millor els seus cabells, poc acostumats a les pintes.

Quan va arribar la Neus, en Tony -tal que previst- ja hi era, i van haver se substituir els dos petons pel xoc de colzes, fent encara més estranya la trobada. “Maleïda COVID-19”, va pensar ella (i ell també). “Sembla mentida. Ara que ja havia aconseguit relaxar-me una mica, gràcies a les converses mantingudes amb en Tony per preparar la conferència, tot d’una sento un nus a l’estómac”, va pensar la Neus. Això no li va impedir, però, adonar-se que havia aconseguit l’efecte perseguit sobre en Tony.

Tant va aconseguir l’efecte, que en Tony, decidit com anava a parlar d’alguna cosa més que de filosofia o literatura, es va quedar bloquejat. “Estic boig, tot el restaurant deu pensar que soc un ‘viejo verde’. Soc tan lleig com Woody Allen -diuen que m’hi assemblo- però no tinc la seva gosadia amb les dones joves. Ni amb les joves ni amb cap!”. Incòmode, va optar pel camí fàcil…

El temps els hi va passar volant. El contingut -que cap dels dos desitjava- de la conversa ho va facilitar. Primer, el dilema moral de Heinz. A continuació, la correspondència entre Jean-Paul Sartre i Albert Camus…

-Després de deu anys de relació epistolar, certament amb moltes discrepàncies, va acabar ben malament…

“Vaja, no s’adona que potser no és bona idea parlar de relacions que acaben malament, precisament ara”, va pensar ella, veient-se obligada a seguir la conversa…

-Sí, la publicació de L’home rebel” per part de Camus va ser definitiva.

-I tant, perquè el debat no era literari, confrontaven ideologies. Sartre creia en el socialisme i en la seva superioritat moral sobre el capitalisme, i Camus opinava que, precisament, aquestes visions feien el socialisme igual de condemnable que l’explotació capitalista (“almenys si algun comensal o cambrer ens escolta, veurà que no caic en el ridícul. Però què dic, si no és d’això que vull parlar!”).

-Clar, L’home rebel” va ser definitiu, pel simple fet que Camus intentava identificar algunes de les antinòmies filosòfiques que, a criteri d’ell, varen ser decisives per transmutar l’idealisme revolucionari. Considerava que, en la naturalesa radicalment nihilista d’aquesta dinàmica, estava l’origen de règims que, en nom del projecte emancipatori, acabaven implantant la repressió social de la forma més despietada. Encara recordo quan ens ho vas explicar, Tony. Ha passat tant de temps… (“A veure si canvia de tema d’una vegada!”).

-Sí, cert. I això que podia ser ben acceptat per sectors de l’esquerra anti estalinista, no ho era tant pels ambients propers al Partit Comunista, i quan Camus va publicar aquest llibre, Sartre començava a acostar-se al Partit Comunista Francès i…

“I per què en lloc de parlar de la correspondència de Sartre amb Camus no parlo de la que mantenia amb Simone de Beauvoir, que anava més enllà?”, pensava en Tony. I seguia: “Però què dic? Si era una feminista radical, contrària al matrimoni, promíscua i promotora de l’amor lliure i… jo no em veig competint amb jovenets per una Neus polígama oberta a tots els homes. Al cap i a la fi, la Beauvoir anava boja per llençar-se als braços del cineasta Claude Lanzmann, divuit anys més jove que ella. Encara la decantaré per les relacions amb homes més joves que ella! Déu meu, estic embogint…”. Estava tallat per sentir-se vell davant la bellesa jove i exuberant de la Neus!

El cambrer, estupefacte pel que deien que inevitablement escoltava, feia estona que estava a una distància prudencial amb la safata i el compte al damunt, sense trobar el moment d’interrompre’ls. Finalment, però, va irrompre i va fer “horaris COVID-19” sense aconseguir dissimular la satisfacció per poder tancar el restaurant i plegar!

JEAN-PAUL SARTRE
Font: MR Online

Ella hagués continuat i desitjava que en Tony fes el gest. Però amb l’interruptus del cambrer, cap dels dos va gosar proposar allargar la tarda amb una passejada. Els bars estàven tancats i la idea de proposar anar a casa no hi tenía cabuda…

En Tony va tornar cap a casa, sentint-se ridícul i prometent-se que retornaria a la cordura. “Com m’he pogut confondre tant?”, es va dir.

Ella, decebuda de no resultar prou interessant per a aquell home, pel que estava boja des que el va conèixer, es lamentava “Em penso que mai m’havia confós tant!”.,,

NORMES DE PARTICIPACIÓ

Els comentaris estan subjectes a moderació prèvia, per la qual cosa és possible que no apareguin publicats immediatament. Per participar és necessari que t'identifiquis, a través de nom i d'un correu electrònic que mai serà publicat ni utilitzat per enviar correu spam. Els comentaris hauran de ser sobre els temes tractats al blog. Com és lògic, els que continguin insults o siguin ofensius no tindran espai en aquest blog. Els comentaris que no compleixin aquestes normes bàsiques seran eliminats i es podrà vetar l'accés d'aquells usuaris que siguin reincidents en una actitud inadequada.
L'autor no es fa responsable de les opinions i informació continguda en els comentaris.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *