Arribo cap a les 6 de la tarda a Miami. Passar el control d’immigració, recuperar la maleta i llogar un cotxe m’ocupa un parell d’hores. Normalment hagués continuat cap a San José de Costa Rica, però demà al migdia tinc una reunió i un dinar que els clients s’han avingut a fer en dissabte.

Miami és una ciutat a la que hi he hagut d’anar molt sovint per feina, a banda d’un viatge privat amb la família. Recordo haver-m’hi instal·lat a diferents zones. En dues o tres ocasions a Key Biscayne, una vegada al Downtown, dues a North Beach, dues o tres a South Beach i la resta a un hotel de l’àrea de l’aeroport que trobo molt pràctic per estades curtes en les que, amb un tres i no res, has de marxar agafant un avió a les 6 del matí.

No sóc capaç de recordar l’última vegada que vaig venir. Diria que va ser durant el 2012. Trobo l’aeroport força canviat, millorat. Hi ha hagut inversió.

La Dolphin Expressway no està atapeïda i en 10 minuts estic a l’hotel. En baixar del cotxe un cop d’intensa xafogor em fa connectar tot d’una amb una sensació tropical molt familiar. El cel es va obrint, les clarianes guanyen la batalla als núvols però, ja se sap, en qualsevol moment pot tornar a fer un xàfec torrencial. El terra està moll. Les palmeres i la resta d’arbres i plantes també, i l’olor és característica, la pròpia de la vegetació tropical escalfada durant hores a 35 graus o més i amarada d’aigua de cop. La humitat es respira…

El primer que em ve a la memòria són escenes, records d’aquest mateix pàrking de l’hotel a l’aire lliure. Recordo que durant anys hi va haver dos o tres papagais engabiats davant l’entrada. Miro cap allà. Ja no hi són. Però veig els meus fills, petits, divertint-se escoltant els lloros repetir el que els hi van dient.

Recordo una parada inesperada, tornant de fer una consultoria a Costa Rica, l’any 1995 o 1996, per indisposició d’una companya que ens va obligar a interrompre la tornada i quedar-nos un parell de dies a aquest mateix hotel. Afortunadament, no va ser res. Molts records… Amb un exsoci… Després de realitzar una operació important (així ho sentíem nosaltres aleshores) a Brickell Avenue, vàrem anar a celebrar-ho a un restaurant cubà de Key Byscaine. I per suposat, una tempesta tropical inoblidable, que em va deixar calat i em va obligar a comprar roba per canviar-me i poder-me assecar.

Aquell dia, o algun abans o després, arribant a l’hotel, una noia va baixar d’un cotxe i es va posar a ballar la cançó de Matt Bianco, Ordinary day, que es deixava sentir amb força pels altaveus del vehicle amb les portes obertes. Com si ho veiés…

Reunions de treball amb socis i clients mexicans i argentins. Miami, en certa manera és una capital llatinoamericana. Moltes empreses de tot el món que operen a Llatinoamèrica hi tenen oficina, sovint el headquarter. Alguna d’aquestes reunions havia donat pas a vetllades amb productes nicaragüencs (Flor de Caña) i cigars de la terra de Fidel.

A la “calle ocho” i a les terrasses i restaurants de Miami Beach, l’oferta de cigars havans feta per membres de la nombrosa i influent comunitat d’exiliats del castrisme, inclou de tot: falsificacions grolleres i peces autèntiques… Majoritàriament conservadors i republicans, no estan gaire contents amb la iniciativa d’Obama (o de Castro? O del Papa -que com a mínim va fer de mitjancer-? O dels dos o dels tres?), de restablir relacions amb el castrisme.

Arribo pel carrer 5 a Collins Avenue, aparco i decideixo caminar una estona per Ocean Drive. He de fer temps. Fa molta calor. Un termòmetre marca 91 graus Fahrenheit -uns 33-34 graus centígrads- i m’aturo una estona a una terrassa, en la que records i pensaments diversos arriben a la meva ment.

El Park Central Hotel està mig enderrocat. Renovació? Seguirà sent un hotel peculiar a Miami Beach? Què pot ser sinó aquest edifici art decó en aquesta zona? Recordo que una vegada m’hi vaig allotjar i vaig passar molta calor. L’aparell d’aire condicionat, fabricava més soroll que no pas aire fresc i vaig acabar maldormint amb el clàssic ventilador penjat del sostre, sobre el llit.

Recordo que una nit, sopant a la terrassa del Larios, un dels negocis de Gloria Stefan i el seu marit a South Beach, un grup de 4 o 5 persones van començar a interpretar la cançó “Macarena” dels germans sevillans Los del Río i una massa de gent s’hi va afegir fins a col·lapsar Ocean Drive cantant i fent “palmas”. Era tot un espectacle. Gent dreta mirant-ho, els que estaven asseguts a les terrasses afegint-se a la festa. Una limusina Hummer, bloquejada com la resta de cotxes, va descarregar una quantitat important de gent que es van afegir a la “processó de la Macarena”. Ferraris, Maseratis, Corvettes i altres esportius i grups de motards amb motos Harley Davidson, frustrats de no poder exhibir-se circulant lentament, per aquesta avinguda, amunt i avall -una atracció característica del lloc- es dividien entre els que s’afegien a la festa cantant des dels vehicles i els que esperaven poder circular, més o menys divertits o fastiguejats.

Jo no sabia qui era Gianni Versace fins que el dia que el van assassinar, el juliol de 1997 (ho recordo perquè jo tancava la meva primera etapa professional com a consultor i estava a Miami) passejant per aquesta avinguda, vaig veure policies i càmeres de TV davant casa seva, una mena de palauet difícil de qualificar, però que, en qualsevol cas, crida l’atenció pel contrast amb la resta d’edificis art decó de la zona.

Una reportera i un càmera de TV anaven preguntant a la gent que voltava per allà i em van demanar què pensava de la mort de Versace. Quan els hi vaig dir que no sabia qui era es van estranyar bastant. Així va ser com em vaig assabentar que es tractava d’un gran dissenyador de moda italià, que tenia una casa allà i que va ser assassinat en circumstàncies estranyes.

– Em va semblar veure’t al peatge de Key Byiscaine amb un Jaguar XK vermell descapotable acompanyat d’una noia rossa guapíssima.

Li vaig dir, tot afegint:

– Pot ser?

– Pot ser… (contestà ell)

Reprenc la marxa. He quedat per dinar amb dos jueus a Lincoln Road i no vull arribar tard. Al cap d’una estona ja torno a ser a Collins Avenue i passo davant del Delano i…

L’home estava a la dutxa en un hotel de Chicago. Acabava d’arribar de Zurich i mirava de refer-se una mica, quan de sobte va sonar el telèfon. No parava de sonar i una vegada refet i assecat el va agafar.

– Sí?
– On ets?
– On vols que sigui? A Chicago i tu?
– A Miami.
– A Miami?! Què hi fas a Miami? No hauries d’estar aquí?
– Deixa estar ara. M’has d’ajudar. M’he escapat amb la Julie i m’han enxampat els paparazzi a la platja amb ella… En fi, ja saps… de nit.
– No ho podíeu fer a l’hotel? En quin hotel estàs?
– Al Delano…
– Però com se t’acut anar al Delano amb la Julie? No pots ser més discret? I ja que hi ets no et pots quedar a l’habitació a fer la feina en lloc de fer-ho a la platja? Has perdut el cap!
– D’acord, d’acord. Para! Ara cal negociar perquè no venguin el material a cap agència o mitjà.
– Em sembla que ho tens difícil. Però el teu cap de premsa és bo. Que miri de parlar-hi.
– Ja ho ha fet i no volen parlar per telèfon, s’ha d’anar a Dallas a parlar amb qui et diré i vull que acompanyis al Jaume.
– No fotis!!! Acabo d’arribar de Zurich i ara vols que me’n vagi a Dallas? Si no he tingut temps ni de desfer la maleta!!!

El dinar amb els jueus ha anat bé. Signarem el contracte la setmana vinent a Buenos Aires. Decideixo tornar a peu per Washington Avenue fins el carrer 7, on tinc aparcat el cotxe.

El cel es va tapant i la tempesta tropical es veu a venir. Cau un primer xàfec torrencial i em poso a cobert en el primer lloc que trobo. És un bar-restaurant llibreria, bio. Menjo un pastís de pastanaga que potser sí que és bio, però sembla -pel gust- més aviat un terròs de sucre big size.

Tempesta tropical… Tanco els ulls i recordo una conversa mantinguda anys enrere en un d’aquests restaurants de Miami Beach, amb una persona entranyable. Tot va venir de la lectura d’un relat africà. El moment, el context i el contingut del relat van fer que ens quedés gravat a la memòria dels dos. Sempre que ens veiem ho recordem…

Ja són les 4 de la tarda i demà he de matinar molt per viatjar a Costa Rica. Sense estar recuperat de les 6 hores de diferència, n’hi afegiré dues més. Decideixo anar fins el Downtown, amb la idea de tornar cap a l’hotel, a la zona de l’aeroport, per Coral Gables. Agafo la 395 W i a aquesta hora veig els creuers que ja han atracat al port. Barcelona és, no sé si el tercer o el quart port creuerístic del món. Però el primer és Miami.

No m’atreu gens la idea de fer un creuer, però la vista de tants vaixells mastodòntics atracats un darrera l’altre impressiona.

Surto de l’autopista en direcció sud i arribo al Downtown, prou transitat per ser dissabte. L’American Airlines Arena, on juguen els Miami Heat, Brickell Avenue. Vaig a buscar la “calle ocho”, la petita Cuba i si bé el castellà, amb totes les varietats llatinoamericanes s’escolta per tot, allà domina la versió cubana. Més que “spanglish”, “cubanglish” diria jo.

En un moment determinat tombo cap el sud fins arribar a Coral Way, avinguda atractiva per la seva vegetació tropical, que travessa el cor de Coral Gables. Un semàfor em fa aturar a la cantonada amb Ponce de León i tot d’una recordo que allà hi havia un steakhouse de la cadena Houston. Ara, essent el local aparentment igual des de fora, veig que ha canviat de nom. Ja no existeix el Houston. Em ve a la ment el record d’un sopar amb un company colombià i la seva dona.

Ell i jo arribàvem de Nicaragua de fer una consultoria pel Banc Interamericà de Desenvolupament. Ell feia poc que vivia a Miami, precisament a Brickell Avenue. Va anar a casa, jo a un hotel a Key Byscaine i al capvespre vàrem trobar-nos al Houston. Era l’any 2006 i la situació a Colòmbia era força insegura. A contracor i pensant en els seus fills van esdevenir emigrants “si us plau per força”, amb dificultats per regularitzar la seva situació als Estats Units…

Aquest escrit el vaig iniciar el 10 de juny. Fa una setmana justa. Ara segueixo escrivint en un avió que em porta precisament a Bogotà, des de Washington, per fer-hi escala i canviar d’avió cap a Buenos Aires. Per la pantalla veig que estem sobrevolant Fort Lauderdale, ciutat ubicada a unes 30 o 40 milles al nord de Miami. Tornaré a creuar Cuba -aquesta vegada per Camagüey- com ho vaig fer diumenge 12 i dimecres 15, aleshores pel terç est de l’illa, per anar i tornar de San José de Costa Rica. Avui seguirem per Jamaica, acabarem de creuar el Carib i sobrevolarem Colòmbia fins a Bogotà.

Però estava a Coral Gables… Acabo dient només que em dirigeixo a l’hotel, cap a la zona de l’aeroport i, sense solució de continuïtat, el glamour d’aquest barri, dóna lloc a un suburbi llatí amb majoria de cubans, que contrasta força amb el paisatge urbà que acabo de deixar. Definitivament, l’avinguda 57 SW no és Coral Way, ni Valencia o Granada Street o altres carrers que pel nom recorden la dominació espanyola de Florida.

Deixo les coses a l’hotel i vaig a sopar a un restaurant cubà d’un mall de barriada, en el que tots estan més pendents de la Copa Amèrica de futbol (juga Estats Units contra no recordo qui) que de servir els clients!

Segueixo? No, paro ja. Al cap i a la fi, quin sentit te compartir aquesta mena de (molt) mala guia de viatge? Potser poc -o cap- per algun lector. Per a mi el de reviure sensacions que intento transmetre. De fet és un subproducte marginal de l’activitat central i que motiva el viatge, que és l’obligació de fer-lo per feina.

Feia anys que en tants pocs dies, no feia tants kilòmetres ni visitava tants països i/o ciutats.

Si imagino un univers -que no crec que quedi ben representat per la mostra de possibles lectors d’aquest post- una minoria que saben de què va, ho viuran o ho viurien entre la sensació de normalitat absoluta de feina i la “mandra” de posar-se al meu lloc, pensant el que suposa fer uns 45.000 km en 12 dies, amb canvis d’hora continuats i passant per les 4 estacions de l’any en aquest relativament curt període de temps. I no cal ser pilot d’avió o assistent de vol. Jo mateix, fa dues dècades volava una setmana al mes (en ocasions dues) a algun o diversos llocs d’Amèrica, des de Canadà fins la Patagonia. I conec desenes de consultors, professionals i empresaris que han de viatjar a ritmes que alteren la fisiologia i l’homeòstasi del cos humà. Quan arribaven les vacances, no només no volia ni sentir parlar de viatjar, sinó que no agafava un avió ni per anar a les Balears!

Fent bona la dita que tothom vol allò que no té, quan vaig deixar de viatjar a aquest ritme, trobava a faltar el poder moure’m pel món. Per tant puc entendre que algun lector senti enveja (si us plau, que sigui sana!!!), però gairebé gosaria assegurar-li que aviat es cansaria d’aquest tipus de viatges: havent treballat a gairebé tots els països americans, només conec una mica bé Costa Rica, Perú i més o menys algunes capitals. Conec moltes regions i ciutats d’Amèrica del Nord, però per haver-hi viscut durant un període llarg universitari i alguns de curts.

Reconec que dóna gust retrobar antics clients i companys de feina. Alguns ja jubilats, altres encara fent la mateixa feina que fa 5, 10, 20 anys. La part més agradable del viatge són aquests retrobaments que fan revenir records aparentment oblidats, viscuts o suscitats per les persones retrobades i el context, el lloc físic, les olors, els accents, el tipus de menjar, el gust que té i tantes i tantes coses que podria llistar i altres que no, perquè segur que operen sobre mi, però de forma inconscient.

Les hores de viatge, la feina i el cansament no em permetran escriure en el moment ideal que no és altre que aquells instants en què alguna persona, alguna veu, alguna imatge, alguna sensació m’impulsarien a transmetre vivències amb una intensitat i una frescor que, quan passen els dies, vas perdent. És el que em passa ara mateix, moment en el que acabo aquest escrit iniciat fa una setmana i continuat a estones perdudes…

Estic a punt d’aterrar a Bogotà i recordar García-Márquez, el Gabo, m’emociona. La foscor nocturna em fa pensar en un vol un divendres al vespre, tard, després d’una setmana de treball a Mendoza, des d’aquesta ciutat andina a Buenos Aires. A l’aeroport de Mendoza, anomenat “El Plumerillo” hi havia monjos budistes -probablement actors secundaris- que participaven en les escenes rodades als Andes, de la pel·lícula “El pequeño Buda”.

I per què aquest record ara? És tard, és de nit, estic molt cansat i tot i que encara he de fer escala a Bogotà i volar 6 hores llargues més fins a Buenos Aires, la situació m’ha recordat a la d’aquell dia. Era tard, era de nit, tot i tenir 20 anys menys, estava molt cansat i el destí final del dia era, com avui, Buenos Aires. Aleshores Aeroparque, un aeroport perillosament urbà, que continua existint. Avui Ezeiza, aeroport que durant un any, vaig freqüentar gairebé cada mes.

NORMES DE PARTICIPACIÓ

Els comentaris estan subjectes a moderació prèvia, per la qual cosa és possible que no apareguin publicats immediatament. Per participar és necessari que t'identifiquis, a través de nom i d'un correu electrònic que mai serà publicat ni utilitzat per enviar correu spam. Els comentaris hauran de ser sobre els temes tractats al blog. Com és lògic, els que continguin insults o siguin ofensius no tindran espai en aquest blog. Els comentaris que no compleixin aquestes normes bàsiques seran eliminats i es podrà vetar l'accés d'aquells usuaris que siguin reincidents en una actitud inadequada.
L'autor no es fa responsable de les opinions i informació continguda en els comentaris.

4 comentaris sobre “TEMPESTA TROPICAL A MIAMI

  1. Olga ha dit:

    De Barcelona estan he pogut sentir aquesta olor intensa i penetrant de fulles i terra molla…..la estimada i acollidora América on hi caben tots els colors del mon.

    1. josepmariavia ha dit:

      Gràcies pel comentari Olga. Aquests dies a Costa Rica he recordat amb satisfacció periodes de treball compatits en aquell pais

  2. Helena Ris ha dit:

    ho veus com us ho passàveu bastant millor del que reconeixíeu quan arribàveu? 🙂
    molt bon escrit. M’ha agradat molt

    1. josepmariavia ha dit:

      Fina ironia Helena. En resum diria que quan viatges per feina molt sovint, t’acaba neguitejant la sola visió d’un avió. Quan deixes de fer-ho, trobes a faltar viatjar. Som així els humans. Com dic al post, sempre volem el que no tenim¡

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *