El dia s’allarga a poc a poc. El cel nítidament blau, va enrogint de forma també nítida. El mar s’està enfosquint. Hi ha inversió tèrmica i el fred es deixa sentir, sobretot a primera hora i a partir del capvespre. La humitat també es fa notar. A moments tinc la sensació que el deshumidificador que hi ha a casa és tan essencial com les estufes de pellets i de querosè… Però amb la caiguda progressiva de la nit, cal activar tots els mecanismes que ajuden a impedir que l’hivern entri a casa…

Veure sortir el sol sempre és plaent. I sempre és diferent. Cada dia és diferent, cada instant és diferent. Fins i tot quan semblen tediosament iguals són diferents o almenys la nostra percepció els fa diferents.

Què curiós que com més gran et fas més ràpidament sents que la vida va accelerant-se cap al destí final. I això no obstant, hi ha dies que no hi ha manera que passin les hores. Els minuts es fan llargs. Ja tens ganes que corrin per acabar el dia i anar a dormir. I alhora, la vida passa cada dia més i més de pressa, què paradoxal!”.

Desprès de mirar el mar, el cel blau, sentir el sol a la cara i respirar fons agraint poder gaudir d’aquest regal, poso la ràdio. Tertulians, els de sempre, que van voltant de ràdio en ràdio i de tele en tele… Que si Sánchez, que si Vox, que si “viva el Rey”, que si Marchena, que si el TJUE, que si la JEC, que si Torra ja no és president, que si sí que ho és, que si Roger Torrent desobeeix, que si no, que si… Uff!!! Quin calvari!!! A tot això diuen que l’Iran reconeix haver abatut l’avió ucraïnès, alhora que els seus mandataris manifesten que si Trump no hagués fet matar al general Soleimani això no hagués passat. Tot sigui dit de passada, quin gran record tinc de la bellesa de Pèrsia!!! I què desagradable haver de passar la immigració dels USA amb el visat de l’Iran, tot i portar un visat especial al que obliga el govern americà als que hem visitat aquest país!

L’Eva Santana, a qui no conec -no l’he vist mai, ni he parlat amb ella-, o la conec en la mesura que es pugui conèixer una persona a través del que escriu en el seu bloc (no us el perdeu: www.aveceshablosola.com), em pregunta -a través de Linkedin- si conec en Francesc Torralba. Abans de dir-vos què li vaig respondre, permeteu que expliqui per què em va interessar el bloc -de fet la web- de l’Eva Santana. Perquè diu:

No sé cuál es el momento de afirmar con rotundidad que uno es escritor. Lo único que sé es que escribo sin parar”.

Em crida l’atenció que ella consideri que per ser escriptor calgui que et publiquin, que et premiïn, que et truquin els Media per parlar del que escrius, o que visquis del que escrius!!!

Entenc què vol dir, però per a mi ser escriptor, és senzillament escriure amb capacitat d’emocionar i/o interessar als que et llegeixen… Per això aprecio d’ella la frase: “Lo único que sé es que escribo sin parar”.

Torno a la pregunta de l’Eva sobre si coneixia al Francesc Torralba. Li contesto que sí, sense gaire més precisió. De fet el conec, l’aprecio, l’admiro i el respecto.  I el “link mental” amb el Francesc em fa pensar en un dels seus llibres -en té desenes!- titulat “La vida secreta de l’oració”. La segona part es titula “El parenostre explicat a l’incrèdul que hi ha dintre meu” i en ella analitza frase per frase aquesta oració. I quan es refereix al vingui a nosaltres el Vostre Regne, diu:

(…) El Regne haurà vingut del tot quan ja no s’esperi res, quan ja no hi hagi espines, ni arestes, ni agulles clavant-se.

En aquest Regne que imagino regnen els humils, els bondadosos, els mansos, els que s’obliden d’ells mateixos i viuen en la lògica de l’amor més gran, els que treballen, suen i vetllen per fer feliços als altres. L’incrèdul que hi ha dintre meu torna a fastiguejar-me i em diu que aquest Regne no arribarà mai, que el món es regeix pel diner, pel sexe, per la glòria i la vanitat, que els senyors d’aquest món són poderosos i astuts i que el Regne de l’amor és un bonic somni de fades, un conte per a nens (…).

La història és una macabra successió de lluites sanguinàries entre homes sense escrúpols i cínics sense entranyes, que només volen tenir més. L’ego regna en el món”.

Ràpidament canvio les notícies per música clàssica i, malgrat estar a 11 de gener, esmorzo al porxo i sento ben present la lluita que descriu el Francesc a dintre meu. Apagar la ràdio, refugiar-se en paratges solitaris i tranquils, no deixa de ser amagar el cap sota l’ala. Però… el que en podríem anomenar “la vida moderna”, el comportament social dels humans al segle XXI, no m’agrada. I això malgrat ser conscient de què estic suficientment atrapat com per contribuir més del que voldria a tot això que no m’agrada…

Quan acabo d’esmorzar fullejo la novel·la de Milan Kundera “La inmortalidad” que vaig comprar la setmana passada, de segona mà, per 2 euros, al mercat de la Concepció. Anava a comprar mandarines i peix. I a banda de comprar mandarines i peix, vaig passar mitja hora llarga en una parada -diria que nova- de llibres, discos i vídeos usats i em vaig quedar aquest llibre. I també “El mayorazgo de Labraz” de Pío Baroja. Potser algú que em conegui trobarà paradoxal que aquests bascos de naixement (Pío Baroja, Miguel de Unamuno, Ramiro de Maeztu, el “Grupo de los tres”), de la “Generación del 98” que, enamorats de “la Meseta”, tant van contribuir a enaltir Castella com a embrió d’una concepció Espanya -tan present, patent i dominant en els nostres dies- de matriu castellana unitària i al·lèrgica a la diversitat i a la diferència; em puguin interessar. Doncs sí! Llegiu, per exemple i per no estendre’m més, “El árbol de la ciencia” de Pío Baroja: quina meravella!!!

Però estava amb Kundera i “La inmortalidad”. El primer capítol ja enganxa. Explica com Agnes, una senyora que “podía tener sesenta, sesenta y cinco años” seguia les indicacions d’un instructor, des de la piscina, en un club de gimnàstica situat a dalt de tot d’un edifici des del que es veia “todo París”. Acaba una deliciosa descripció detallada, explicant com aquesta senyora “granada”, s’acomiada del seu jove instructor:

(…) ¡Aquella sonrisa y aquel gesto pertenecían a una mujer de veinte años! Su brazo se elevó en el aire con encantadora ligereza. Era como si lanzara al aire un balón de colores para jugar con su amante. Aquella sonrisa y aquel gesto tenían encanto y elegancia, mientras que el rostro y el cuerpo ya no tenían encanto alguno. Era el encanto del gesto, ahogado en la falta de encanto del cuerpo. Pero aquella mujer, aunque naturalmente tenía que saber que ya no era hermosa, lo había olvidado en aquel momento”.

Després de Nadal, trobo que la meva panxa és més voluminosa que mai i em fa pensar en la d’un amic meu que sempre m’ha cridat l’atenció per la seva panxa enorme i arrodonida. Miro una foto meva que tinc al despatx de casa de quan tenia 17 anys, assegut damunt una moto, jove i atlètic, i comprenc l’apreciació de Kundera sobre Agnes… Almenys, afortunadament, jo no desitjo per a res la immortalitat!

Sense que tingui res a veure amb el que acabo de comentar, decideixo anar a fer kilòmetres amb bici. Tota la vida he fet -amb major o menor mesura- algun tipus d’esport. M’agrada, em fa sentir bé. I estic content d’haver recuperat l’hàbit d’anar amb bici, abandonat des de que vaig deixar de passar moltes temporades a l’Empordà. Com ja sabeu els lectors del bloc, ara pedalo pel Delta de l’Ebre. Una terra bellíssima i plana en la que pots gaudir passejant amb bici, sense cansar-te excessivament. Ahir vaig fer una cinquantena de kilòmetres i el temps em va passar volant i vaig gaudir molt del paisatge lluny de les terribles notícies del matí, lluitant contra els meus propis diables perquè “el Regne” vingui d’una vegada a nosaltres, respirant aire pur i sentint la fresca a la cara i a les mans (em vaig descuidar els guants!).

Em vaig dedicar a cercar nous camins. Durant bona estona vaig vorejar el mar i a banda de les gavines, a mesura que m’endinsava per zones poc concorregudes (almenys en aquesta època de l’any) vaig veure, a banda de molts ocells i aus que estic acostumat a veure, però en desconec la denominació, bernats pescaires, ànecs i una gran colònia de flamencs als que vaig dedicar força estona a contemplar-los. Quina sensació de pau i de llibertat!

El temps –business as usual– va transcórrer rapidíssim i no sabia si quedar-me a dinar per la zona i arriscar-me a fer la pedalada final fins a casa amb la panxa plena i potser l’inici de la baixada de temperatura de la tarda, o continuar fins a casa. Vaig anar a un restaurant atrotinat, que conec bé i en el que la qualitat del que cuinen és inversament proporcional al mal efecte que fa l’aspecte del lloc. Un restaurant d’aquells que, si estigués en una carretera, s’hi aturarien els camioners, els antics “viatjants de vetes i fils”, gent humil i, de ben segur, gent benestant amb classe i ganes de menjar bé. No s’hi aturarien els “nous rics”, ni gaires “pijos de la Bonanova”.

Estava sol en un menjador immens. Vaig seure al costat d’un finestral adjacent a un inacabable camp d’arròs que, per l’època, estava inundat i, a banda del preciós efecte mirall, semblava que estigués navegant amb un vaixell per aigües tranquil·les.

Quan vaig haver enllestit l’amanida i estava gaudint d’un plat d’anguila amb suc, van aparèixer una parella d’alemanys, segurament jubilats, amb molt bon aspecte i bon humor. Em varen saludar amablement i varen iniciar l’àpat amb closca del “terreno” i pintes grans de cervesa, per continuar amb una paella de llamàntol i una ampolla de vi blanc que, no ho puc pas precisar, però diria que era de la Terra Alta. Feia goig de veure’ls gaudir mentre tractava d’imaginar què els havia portat fins allà. La familiaritat amb els propietaris i cambrers del restaurant em va fer pensar que vivien allà, o almenys hi passaven llargues temporades. Jo els mirava i imaginava… El pensament és lliure, encara que potser poc coincideixi amb la realitat! Els imaginava encantats amb el sol i el clima, amb les platges, amb l’excel·lent gastronomia del Delta, amb el plaer de passejar tranquil·lament amb bicicleta -els vaig veure arribar- als posem-hi 75 més/menys, amb el cost de la vida al Delta quan tens una pensió alemanya -o potser una fortuna que no et condiciona a cap tipus de vida concret, més enllà del que et vingui de gust-, potser eren afeccionats a les aus… Ves a saber! Però se’ls veia feliços, des de que van arribar, abans de prendre’s les cerveses i l’ampolla de vi!

Vaig tornar tranquil·lament cap a casa, pedalant suaument i, com temia, amb la progressiva baixada de temperatura que es deixava sentir. Però encara feia un bon sol! Vaig anar buscant dreceres fins a arribar a la Bassa de les Olles, i em vaig parar a La Barraca a fer un cafè i gaudir de la contemplació del mar en una terrassa assolellada compartida amb un parell de parelles.

Finalment vaig recórrer els sis kilòmetres que hi ha des d’aquest indret fins a casa. Estiraments, dutxa reparadora i abstracció mental i quasi corporal contemplant el preludi de la nit des del porxo, convenientment abrigat.

Quan ja va ser fosc vaig continuar amb la novel·la de Kundera, la ressenya de la contraportada de la qual diu:

En esta novela, en que los distintos aspectos del mundo moderno se transforman en  cuestiones metafísicas, las reflexiones del narrador sobre el deseo de inmortalidad de los mortales en general -y de algunos famosos en particular- se entrecruzan con la narración  de la contradictoria y esquiva historia de Agnes, su hermana Laura y el marido de ésta, Paul. Inmersos en este mundo contemporáneo en el que se rinde culto a la tecnología y a la imagen, estos personajes ya no consiguen ser dueños de sus propias iniciativas y caen en las grotescas trampas de ese gran juego que es aquí la vida para Kundera”.

Jo no sé a qui li van encarregar aquesta ressenya, però era la persona adequada per seduir a un individu com jo. Que la vida sigui entesa com un joc, segons com, pot estar bé. La immortalitat no li desitjo a ningú i fa temps que intento posar límits a la capacitat de la tecnologia per envair la meva vida -amb més o menys èxit, les coses com siguin-. La imatge cada dia m’importa menys, la metafísica sempre m’ha interessat i m’esforço per no perdre tot el control sobre les meves iniciatives. I… no sé quantes coses més, però potser per avui ja n’hi ha prou!

NORMES DE PARTICIPACIÓ

Els comentaris estan subjectes a moderació prèvia, per la qual cosa és possible que no apareguin publicats immediatament. Per participar és necessari que t'identifiquis, a través de nom i d'un correu electrònic que mai serà publicat ni utilitzat per enviar correu spam. Els comentaris hauran de ser sobre els temes tractats al blog. Com és lògic, els que continguin insults o siguin ofensius no tindran espai en aquest blog. Els comentaris que no compleixin aquestes normes bàsiques seran eliminats i es podrà vetar l'accés d'aquells usuaris que siguin reincidents en una actitud inadequada.
L'autor no es fa responsable de les opinions i informació continguda en els comentaris.

4 comentaris sobre “GENER 2020

  1. Gràcies Josep Maria, per les teves paraules, per la teva recomanació sobre el que escric i per la teva amabilitat. Continuo en castellà, la llengua del teu blog:
    Opinas que el escritor es aquel que sabe “escribir con capacidad de emocionar y/o interesar a los que te leen”. No puedo estar más de acuerdo. Años atrás, por respeto al oficio, si empezaba un libro lo acababa. Ahora, le doy cien páginas, que no es poco. Si no interesa o no emociona, por muy bien escrito que esté, lo abandono. Hay autores densos, descriptivos, eruditos… que me aburren. Y al revés, he leído libros cuya calidad literaria era mínima, pero cuyo contenido, la esencia de las ideas o la trama, no estaban mal. No citaré ni a unos ni a otros. Sin embargo, cuando la calidad del estilo se combina con la del contenido… para mí ese es el Escritor, así con mayúsculas. Me gustan, entre otros, Isabel- Clara Simó o Genís Sinca en catalán. O David Trueba o Alejandro Palomas, en castellano. Pierre Lemaitre, en francés… Todos ellos han publicado, han sido premiados y salen en los Media. De ahí la ironía de mi descripción del escritor. En mi caso, con cinco novelas escritas, (además del blog, de artículos académicos y de manuales de publicidad) solo puedo decir que aspiro a ser ese tipo de Escritor. Poco a poco, con el tiempo. Con la práctica. Por eso escribo sin parar.

    1. josepmariavia ha dit:

      Gràcies pel comentari Eva. T’entenc i trobo que està molt bé aspirar a ser un escriptor tal com el descrius i et desitjo que te’n surtis, perquè la teva aposta ha estat molt sòlida. A mi m’ha agradat el que he llegit de tu.
      Pel que a mi respecta, m’agrada molt escriure, de fet és una necessitat vital i confio que alguna de les coses que escric -no pas totes!- interessin, emocionin, ajudin… I ja està 😊

  2. No podies haver resumit millor què és ser un escriptor. I treballar, treballar i treballar la millor manera d’arribar-hi. Gràcies per les teves amables paraules.
    Pd: molt interessant el teu blog. Et seguiré!

    1. josepmariavia ha dit:

      Moltes gràcies Eva i endavant! Penso que el millor que podem fer els que, a banda de necessitar escriure, creiem en els beneficis comunitaris de fer-ho i difondre-ho, hem d’escriure sense parar!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *