Avança el mes de maig i la temperatura segueix sent més baixa del que -em sembla- correspondria. Potser si mirés una sèrie històrica veuria que no, i que el canvi climàtic ja ens té tan confosos que hem perdut el sentit de “la normalitat”. Al carrer, la gent víctima de “la vida moderna”, particularment dels smartphone i d’Internet, i del “procés” i de les respectives dèries personals, conviuen, s’ignoren, s’odien i també s’estimen, en un món estrany i enrarit.

-Què fa en Marc?

-Els japonesos l’han acomiadat. Ja saps… les multinacionals! Fins i tot sent un alt directiu ets un número i un any de resultats no tan bons -tampoc cal que siguin catastròfics- pot amb tot. Tant li fa que durant anys hagis fet uns resultats extraordinaris. De la mateixa manera que és igual que siguis una gran persona amb valors sòlids que un fill de…

-Ja. L’EBITDA, no?

-Sí!!! La resta són punyetes. Això és la selva.

-Ara em ve al cap el món de l’esport. Una mala temporada, si m’apures un mal partit, després d’haver-ho guanyat tot, pot ser tan letal o més per a un entrenador que un mal EBITDA per a un directiu. La dimensió humana sembla un record del passat en aquest món competitiu disposat a destrossar el planeta per millorar resultats, obsedit per produir més i més, com si no hi haguessin límits.

-Com et va amb la Lali?

-Com vols que em vagi? Si està casada!!! Això no té ni cap ni peus!!

-Però si tu eres un comunista progre i ateu, i predicaves l’amor lliure!!!

-Doncs mira, m’ha sortit una filla de Ciutadans, estic enamorat d’una casada amb la que ens estimem a estones i clandestinament, i tinc un amor/desamor que no sé què fer-ne amb una convergent o del PDeCAT o de Junts per no sé què o com es digui. Ja ho veus! Sí… junts per a no sé què… Està bé.

-I la Marina?

-Viu en un núvol. Vol anell de promesa, casar-se i tenir un fill. Encara creu que existeixen els prínceps blaus. La vaig veure fa poc després de 10 anys. Ja en té 40 o 41 i potser està a punt de rebaixar plantejaments. Però jo crec que tot són excuses. Té més pors de les que tenim la majoria, necessita tenir-ho tot controlat -sense adonar-se que no controla res- i amb els tíos que li agraden, potents i que trepitgen fort, no s’atreveix, i amb els que s’atreveix, no li agraden perquè els troba “`poca cosa”. Es refugia en el treball i no para d’estudiar carreres, i així està ocupada i pot mitigar la sensibilitat i els sentiments amb la racionalitat i el coneixement. Ah! I no entén que amb el currículum que té no trobi la feina que voldria: la seva híper racionalitat fa que confongui el món que imagina amb el real. La seva rigidesa mental li impedeix acceptar lògiques diferents de les seves i… no avança gaire en res. No entén que amb el currículum que té no trobi la feina que voldria i no s’adona que el problema és ella i que no el resoldrà amb carreres i màsters.

-Cony! Sembles un psiquiatra o un bruixot que tot ho sap!!!

-Jo no sé res. És el que em sembla. Potser m’equivoco amb tot. A més, qui pot dir a qui que s’equivoca o no?

-No pares de preguntar. I tu què?

-Jo? Estic cansat de gairebé tot. No trobes que la societat està malalta? Ens estem carregant el planeta amb gran indiferència col·lectiva. Ni pensem en les factures de tot tipus que deixarem als nostres fills. La gent està de mala llet. Només cal que observis l’agressivitat dels conductors. Poca gent pensa en els altres. I la política? I la democràcia? I les llibertats? I Trump, Putin o Maduro? O en Rivera mateix… De veritat que s’hi val tot? I creus de veritat que la gent, si acaba votant majoritàriament Ciutadans no sap el que vota? No és un exemple més de desafecció cap als principis humans més bàsics?… I la soledat? Quanta gent viu sola amb risc d’aïllament i quanta està més sola que l’una tot i viure acompanyada i rodejada de persones amb les que no es comunica o si ho fa és de forma superficial i mecànicament. Sense ànima, sense posar-hi sentiment… No estàs cansat de les notícies? Hi ha gaires tortures més presents a tota hora que les anomenades “notícies”?. La puta actualitat! Estan torrats! Són cròniques de successos. Recordes “El Caso”? Era millor que les notícies d’avui en dia. Per no parlar de les tertúlies i els tertulians: Quina gent! Quina gosadia! Quina poca vergonya!

-Para, para!!! Calma, noi! Ens suïcidem ara mateix o fem una cervesa primer? Mira què he rebut. Un e-mail d’aquests que t’arriben i que no saps què ni qui hi ha al darrere. Diu així:

“Cesad de extrañaros y de quejaros del mal comportamiento de los humanos. De una vez por todas, sabed que son capaces de lo mejor, y desgraciadamente también de lo peor. Tomad la decisión de no ocuparos más de sus defectos, de sus errores, porque esto no hace más que desencadenar en vosotros reacciones negativas. Y dado que existe una correspondencia entre aquello de lo que nos preocupamos y el estado en que nos sentimos después, si sois tan sensibles a las malas acciones de los demás, seréis invadidos por sentimientos hostiles: la cólera, la agresividad, el rencor, etc. Y un día incluso vuestro rostro reflejará todos estos sentimientos negativos que habréis alimentado. Las personas inteligentes no hacen depender su estado interior del comportamiento de los demás. Diréis que la cólera y la indignación están a menudo justificadas. Sí, sin duda, pero sabed que ni vuestra rabia ni vuestra indignación harán cambiar a la gente”.

-Està bé. Qui això diu té raó i és molt savi. Però com es fa això? L’altre dia en una sessió de treball sobre el final de la vida discutíem sobre un fet paradoxal: poques, probablement cap, professions com les sanitàries -metges, infermeres, altres professionals de la salut- hauran de fer front amb tanta freqüència al final de la vida de les persones i a la seva mort. Doncs bé, cap de les respectives carreres contempla aquest fet. Els plans d’estudis, generalment, no incorporen continguts formatius al respecte. En el debat va sorgir la qüestió relativa a fins a quin punt es pot aprendre a acompanyar adequadament les persones en el final de vida i a ajudar a ben morir, o bé aquest saber fer, saber estar, són innats. Com passa amb gairebé tot, la conclusió és que hi ha persones més ben dotades que altres per a això com per a qualsevol altra cosa i que, sobre la base de les aptituds personals, la formació ajuda a millorar. Suposo que a l’hora d’afrontar la pròpia vida és el mateix. Tenim les habilitats innates que tenim i sempre podem millorar… És a dir, que sí, el que diu aquest savi no és fàcil però valdria la pena entrenar-se una mica!

Per fi un dia primaveral dels que ja semblen voler donar pas a l’estiu! Com canvia de color el mateix mar segons la lluminositat! Em quedo una estona embadalit mirant com els pins de color verd intens, donen pas a les oliveres de fulles platejades i al fons, darrere de tota la vegetació, una punta de terra que s’endinsa cap a un mar de color argent. Al final de tot del braç de terra, un far que cansat de treballar tota la nit, ara descansa prenent el sol.

Decideixo buscar una emissora de música clàssica per arrodonir el moment i, mentre busco, momentàniament apareix una veu que explica que l’Estat veu com una “provocació” que el Govern estigui format per consellers exiliats i presos polítics. Penso: “Veus? Allò que altres anomenen fugits de la Justícia i polítics presos”… Bé, el dia continua, però, essent radiant!

Agafo la bicicleta amb la idea d’arribar-me a la platja. El sol es deixa sentir. El camp està preciós i fins que no arribo al poble no em creuo ningú pel camí. M’aturo a fer un cafè a la pastisseria. Obro distretament un diari que hi ha damunt la taula. Llegeixo el següent: “Parapetar-se darrere la llei només condueix a canviar-la per fer-la més repressiva contra aquells a qui no es vol reconèixer sinó combatre”… “tothom al cap coses que són morals i són il·legals i altres que són immorals i són legals”.

La cambrera és amable, simpàtica i empàtica. Se la veu gaudir fent la seva feina. Tracta la clientela amb cordialitat i és delicada. “Mercè, que li van agradar les lioneses que es va endur diumenge?”. Segurament no sap que el clergue xiïta Muqtada al-Sadr ha guanyat les legislatives a l’Iraq i haurà de formar govern. Com Quim Torra… Tampoc sembla que ni una cosa ni l’altra l’hagin d’afectar gaire. Ella seguirà atenent gustosament els clients, pendent de què tot estigui al seu gust i esforçant-se per fer-los feliços.

Reprenc el camí i recordo que quan vaig arribar ahir a casa em va sorprendre la quantitat d’insectes que hi havia. La Nadia devia obrir tot per ventilar i després, com que no suporta matar ni als mosquits, devia decidir no tirar insecticida. Aquesta noia, callada i tímida, és curiosa. Al despatx de la casa tinc un joc d’escacs amb les fitxes col·locades al tauler. Cadascuna al seu lloc. Un dia em vaig adonar que el peó blanc de davant de la reina havia avançat dos quadres. Vaig moure peça i la setmana següent vaig veure que les blanques havien continuat la partida. La Nadia venia cada setmana a netejar i continuava la partida. Al cap d’uns mesos em va fer escac i mat… Vaig pensar que algú que no era capaç de matar ni un mosquit, no havia tingut problemes per matar un rei!

Acabo aquest post el dia que l’Església celebra la Pentecosta, la festa de la Pasqua Granada, 50 dies després de la Pasqua de Resurrecció. L’Esperit Sant va arribar i en forma de llengües de foc que tot ho purificaven es va posar sobre el cap dels deixebles que, de sobte, es van posar a predicar en la seva llengua i la multitud present que parlava diferent llengües, tothom els entenia en la seva pròpia. Us imagineu que tot d’una els catalans anéssim pel món parlant català i els alemanys ens entenguessin en alemany, els anglesos en anglès i els xinesos en xinès? Suposo que els únics que no ens entendrien serien els espanyols. Probablement ni amb la intercessió de l’Esperit Sant! Més valdrà que l’Esperit Sant ens regeneri, que ens ajudi a saber interpretar el nostre rol propi i diferent sense fer cas dels comportament que ens irriten com recomanava el savi esmentat uns paràgrafs més amunt i que ens uneixi en el que de bo puguem tenir els humans. Al cap i a la fi aquestes són les seves funcions: regenerar, diferenciar per tal que la fe qualli en homes de tota mena i reagrupar els esperits de la comunitat…

Per bo, en el sentit de bondat i de jugador de futbol boníssim, Andrés Iniesta. Mentre acabo aquest post, l’Iniesta juga els seus últims minuts com a estrella indiscutible del Barça. Després de 22 anys deixa el club de la seva vida i de la de tants: el Barça. Stamford Bridge, aquell gol que va acabar valent una Champions… Tants records. Però per damunt de tot, predomina el record d’una persona humil, exemplar i, sí, així ho crec, sàvia. D’aquelles de les que es pot aprendre molt. Un noi senzill al que la fama no l’ha pertorbat…

Si no m’hagués quedat en aquest racó de món a resguard del soroll excessiu que encara em molesta -ni he aconseguit viure com encertadament recomana el savi al marge dels errors i defectes dels altres, ni he estat prou amatent al foc de l’Esperit Sant-, hagués anat a la meva localitat del Camp Nou i de ben segur que m’hagués emocionat acomiadant com es mereix al gran Andrés, tot un exemple de com viure aportant valor afegit. Tot comença i tot acaba en aquesta vida. I tot torna a començar. Entretant, la lluna va creixent, seguint el seu cicle d’aparença infinita d’aparicions i desaparicions…

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

NORMES DE PARTICIPACIÓ

Els comentaris estan subjectes a moderació prèvia, per la qual cosa és possible que no apareguin publicats immediatament. Per participar és necessari que t'identifiquis, a través de nom i d'un correu electrònic que mai serà publicat ni utilitzat per enviar correu spam. Els comentaris hauran de ser sobre els temes tractats al blog. Com és lògic, els que continguin insults o siguin ofensius no tindran espai en aquest blog. Els comentaris que no compleixin aquestes normes bàsiques seran eliminats i es podrà vetar l'accés d'aquells usuaris que siguin reincidents en una actitud inadequada.
L'autor no es fa responsable de les opinions i informació continguda en els comentaris.

2 comentaris sobre “ESCRIT DE PASQUA GRANADA

  1. Josep Maria,
    Molt encertades paraules “Cesad de extrañaros y de quejaros del mal comportamiento de los humanos …” Però, tal com tu has dit, no sempre fàcils de practicar. En el fons no som més que simis lleugerament més evolucionats, no hauria de sorprendre el nostre comportament tan poc racional. El que passa és que, al mateix temps tenim, no sé si una flama, però sí una espurna d’Esperit que ens projecta cap a un esdevenir humà més ample, que la realitat, tossuda, ens vol fer oblidar.

    1. josepmariavia ha dit:

      Lluitar, fer front, a la realitat que massa sovint és deshumanitzador i fer-ho serenament és el repte. La temptació d’esquivar-la ésa alta. Ser víctima de la mateixa, és fàcil i encara és pitjor… Cal no perdre de vista aquesta visió més ample que comentes.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *