El vent bufa amb força. El cel està ple de núvols de diferents tonalitats amb clar predomini del gris. Ha plogut. Res comparat amb el “diluvi” de la setmana passada.

“(…) Però si això no fos felicitat -qui ho pot saber?- un dia pensaré que aquest ha estat un dia feliç. I aquest estat d’ànim que anomenem malenconia ja no serà negre ni obscur cap altre dia” (Edward Thomas).

Entretant jo segueixo amb les meves cabòries quotidianes…: “A veure si amb una mica de sort, aquesta ventada asseca les humitats que han infiltrat alguns murs de casa que més valdria que estiguessin secs”. Mentre penso aquesta i altres coses, m’adono que els meteoròlegs aquesta vegada han encertat i sento en l’ambient com la temperatura baixa per moments, mentre continuo pensant en tot tipus de banalitats: “No sé per què no vaig canviar aquestes velles finestres de fusta quan vaig reformar la casa”. “Sí que ho sé” -em dic a mi mateix- “perquè tenen el seu encant”. Però la realitat s’imposa i les hauré de canviar ara, amb tot l’enrenou que suposa…

Tot d’una sento la presència d’un dimoni que perversament em diu:

-Ves fent cas als que et diuen que els béns materials no fan la felicitat!!! (només li falta afegir “burro!”, però deu témer que em reboti amb ell i no caigui en la temptació…).

I jo li replico:

-És que no la proporcionen, maleït diable! Au, torna a l’infern, que aquí no et sortiràs amb la teva.

Acostumava a agafar aquest camí,

però ara sembla que no podria ser a cap altre lloc que no fos aquí;

era casa meva; només teníem una pàtria,

tant jo com els ocells que cantaven,

un record a retenir (…)” (Edward Thomas).

Perquè en el fons cada casa és una pàtria…” (Marcel Riera).

Tens raó, Marcel, més enllà del fet material cada ànima necessita trobar la seva llar… I alguns humans sensibles contribuïu decisivament a fer-ho fàcil. Saps? He decidit que a partir d’ara, cada vegada que vingui un amic a casa li demanaré que em regali un llibre. Com vas poder comprovar, tot i que la casa és petita, té moltes prestatgeries buides, esperant acollir-hi llibres…

Fins a data d’ahir no sabia que havia existit Edward Thomas, el que no deixa de ser una prova més de les meves limitacions en el camp cultural, que assumeixo plenament. Em temo, però, que no dec ser l’únic que no sabia de Thomas. Gràcies a la teva feina de traducció de la seva obra completa -i adaptació i…- al català, durant nits d’insomni, si us plau per força o de bon grat, segurament aviat serà més conegut a casa nostra.

Aquest és un llibre que cal llegir des del principi. En cas contrari et perds la meravellosa il·lustració que fa Pere Ballart sobre la poesia d’Edward Thomas i les teves magnífiques “Notes a una edició sense notes” que precedeixen la poesia del britànic. Ja sé que sou legió els que doneu aquesta afirmació per òbvia, però no tots som tan disciplinats!

Hi va haver un temps llunyà, molt abans dels videojocs, del manga i dels superherois, en què els nens de la vella Europa descobrien el poder de la imaginació sota l’estímul d’històries molt menys convulses i crispades (…).

(…) No és freqüent, en efecte, que l’obra sencera d’un poeta es lligui tan íntimament a un paisatge concret (tot i que a casa nostra podríem pensar en un estricte coetani com Guerau de Liost, també nascut el 1878 i devotament unit al Montseny); però el cert és que el vincle de Thomas amb les terres gal·leses i del sud d’Anglaterra data de molt més enrere que cap de les seves composicions. Nascut a Londres i amb un règim de vida perfectament urbà fins al final del segle, van ser primer, durant la infància, les vacances d’estiu a Gal·les i més tard una passió creixent pel món rural allò que el va empènyer a freqüentar cada cop més els camins, els hostals i la gent d’unes contrades respecte a les quals els suburbis de la ‘City’, amb la seva rutina i grisor, les seves obligacions i estretors, quedaven força lluny (…)” (Pere Ballart).

Fugir del soroll de ciutat per desvetllar la capacitat de creació poètica…

Tinc ganes, Marcel, de què em passis els teus poemes sobre el Delta. Jo, per ara, no em sento satisfet del que he estat capaç d’expressar en relació a tot el que em desvetlla aquest paratge peculiar. Vàrem parlar molt de com pot ser que en un parc natural de tan extraordinària bellesa, permetin construir magatzems agrícoles i altres -per a mi- estranyes edificacions, tan horribles, com ho són la major part d’edificis antics i moderns de la totalitat de poblacions i bona part de camps del Delta. L’atac que suposen al sentit de l’estètica unit a altres signes de deixadesa propis dels humans que hi viuen o que corren per aquí, configura un estrany conjunt en el que, oh, sorpresa!, he de confessar que m’hi trobo a gust. Potser gràcies a això -almenys en part- molta gent no s’interessa per aquesta terra com ho fan per altres que objectivament -parlo de les construccions humanes, no de la natura- són d’una bellesa incomparable a aquest guirigall urbanístic. No saps com aprecio la combinació d’aus, camps d’arròs, riu, mar i cels preciosos amb la poca presència humana -que pot arribar a ser estremidora- que caracteritza aquesta terra. I en aquest conjunt ja hi he integrat perfectament les horribles edificacions!

Em va agradar mostrar-te la vella masia deltaica en runes, rodejada de camps d’arròs i propera a una platja de dunes que havia de ser casa meva. Malauradament, al final, el propietari es va fer enrere i no n’he pogut gaudir. Et mirava mentre voltaves pel sequer d’arròs que delimitava el que hagués estat la finca que hagués acabat barrant al voltant de la caseta, per separar-la dels arrossars. L’amo m’havia explicat com antigament es procedia al procés d’assecat diari de l’arròs, solcant-lo amb els peus, en aquella era exposada de ple al calor del sol, que evaporava l’aigua dipositada durant la nit damunt els grans d’arròs.

Em vas interrogar sobre si m’havia plantejat l’aïllament que suposava viure al bell mig d’un munt d’hectàrees d’arròs. Però em va semblar que no se t’escapava la bellesa de l’efecte mirall que feia l’aigua que ja inundava bona part dels arrossars, combinat amb la varietat d’aus que es veien per totes bandes, ara a terra, ara volant. I això que no era època de flamencs!

No sé si algun dels estímuls d’ahir t’inspiraran algun poema. Potser la idea de vacuïtat que em vas mencionar en diverses ocasions… És curiós com la buidor pot emplenar i pacificar l’ànima. I també entristir i dur a la depressió que s’intueix per moments en la poesia d’Edwards…

Devia ser cap a finals dels anys vuitanta, una època en què solia fer un parell de viatges l’any a Londres, en una llibreria de vell dels voltants de Russell Square on m’agradava entretenir-me sota l’efecte d’aquella olor, barreja de pols, fusta i humitat, pròpia de les capelles on els cada vegada més escassos practicants d’una antiga religió van a la recerca d’exemplars de boniques i sovint desconegudes edicions antigues, que vaig palpar -segurament enfilat a una vella escala de fusta envernissada o ajupit a tocar d’un sòcol vinclat pel pes- un exemplar prim, entre blanquinós i esgrogueït, amb lletres blaves carrinclones i sanefes vegetals verdoses a la portada, i amb el títol ‘Selected Poems of Edward Thomas’, que, a sota, reblava: ‘Edited by R.S. Thomas’.

(…) L’arravatament que els lletraferits feligresos experimentem en aquests foscos temples, em va dur a la conclusió que el llibre m’havia estat esperant i de seguida el vaig posar a la pila d’adquisicions líriques on, probablement, exemplars de diverses edicions d’Auden devien predominar.

Sense embuts: si això no hagués passat si fa o no fa així, ara jo no escriuria aquestes ratlles, ni vosaltres les llegiríeu, ni tindríem la ‘Poesia completa’ d’Edward Thomas traduïda al català, si més no a càrrec meu” (Marcel Riera).

Què bé que escrius, amic, i com et surt de dintre la poesia encara que aparentment o formalment sembli prosa!

Mentre escrivia s’ha anat fent fosc i he vist desaparèixer des de la “meva pàtria” el far de la punta del Fangar. Torna a ploure, la temperatura no para de baixar i el dia és òptim per a la lectura. L’ambient, la grisor i la vacuïtat a la que al·ludies rimaven amb la tristor dels poemes que he llegit de Thomas. Poemes que parlen de natura i de paisatges i gairebé gens de persones, però que permeten entreveure una ànima turmentada i esgarrinxada…

No conec la (teva) “pàtria” des de la que escrius i treballes. Però m’has explicat que malgrat viure en un habitacle urbà, el despatx, la taula de treball, la tens en una zona especialment tranquil·la. I sé que sovint t’hi poses tard i t’hi estàs fins a altes hores de la nit. M’imagino per un moment en el teu lloc i, a banda de l’esforç que suposa un treball que va molt més enllà de la simple traducció, crec que la negror i el silenci de la nit no m’impedirien apreciar la bellesa de fragments com ara “They met inside the gateway that gives the view, a hollow land as vast as heaven” que has traduït escrivint: “Es van trobar passat el cancell des d’on s’admira la vista, una terra buida immensa com el cel...”. Ara bé, intueixo que en algun moment, a altes hores de la nit, la connexió amb l’aparentment desconegut autor d’aquests versos, però per força esdevingut per moments una mena d’ànima bessona, m’acabarien sumint en 
laberints emocionals de tota mena i, crec que, en aquest cas sí, els moments de buidor per empatia podrien resultar esgarrifosos…

Hagués estat bé compartir ahir les ortigues, les navalles i l’arròs amb galeres amb en Thomas, al cap i a la fi eren fruit de la natura que tant va inspirar la seva obra. No sé si el lloc que, com el Delta en el seu conjunt, era d’una estètica espantosa, directament proporcional a l’exquisidesa dels productes tan ben elaborats que ens van servir; li hagués servit com a material d’inspiració. Però no ho descarto… Tu que el coneixes perquè t’has passat nits senceres amb ell, potser m’ho podràs dir.

Estimat amic, gràcies per la visita a la “meva pàtria”, pel llibre, que és una forma d’agrair la teva feina i la teva obra, i per la dedicatòria que, vulguis o no, sempre és un aliment per a la maleïda vanitat de la que pequem tant -uns més que altres- els humans. Una dedicatòria que m’ha servit, a més a més, per posar títol a aquesta entrada del bloc.

 

NORMES DE PARTICIPACIÓ

Els comentaris estan subjectes a moderació prèvia, per la qual cosa és possible que no apareguin publicats immediatament. Per participar és necessari que t'identifiquis, a través de nom i d'un correu electrònic que mai serà publicat ni utilitzat per enviar correu spam. Els comentaris hauran de ser sobre els temes tractats al blog. Com és lògic, els que continguin insults o siguin ofensius no tindran espai en aquest blog. Els comentaris que no compleixin aquestes normes bàsiques seran eliminats i es podrà vetar l'accés d'aquells usuaris que siguin reincidents en una actitud inadequada.
L'autor no es fa responsable de les opinions i informació continguda en els comentaris.

4 comentaris sobre “CADA CASA ÉS UNA PÀTRIA

  1. Sònia ha dit:

    Ja fa 4 anys que segueixo el teu blog,i l’únic que puc dir és agraïment per compartir els teus coneixements en gestió(sóc supervisora quirúrgica en un hospital de tercer nivell)però més encara per compartir els teus pensaments i sentiments,amb els que ben segur molts dels teus lectors han gaudit i potser també s’hi han identificat.
    Aquests darrers posts del mes d’octubre m’han agradat especialment i no podia deixar passar-ho sense aportar als teus seguidors,aquelles sensacions has trasmès de manera exquisita en les paraules que has escrit…
    Certament quan llegim els teus posts molts tenim el desig de comentar ,però el que em passa a mi i també imagino que passa a bastants dels teus seguidors,és que un post com el teu requereix comentaris fets en un espai de silenci,estant sòl i amb temps,i al final amb aquest ritme desenfrenat que portem amb el dia a dia ho acabem demorant,i no fem el comentari oportú que podriem compartir entre tots els que llegim el teu blog.Tinc especial tendresa pel Delta del Ebre,hi guardo records entranyables de quan era petita i els meus pares ens hi portaven amb els meus dos germans….Aquest post em transmet sensacions diferents,un escrit planer,pròxim,senzill…
    I amb les finestres de fusta m’has fet recordar quanta gent haurà tingut aquest dilema…la fusta té vida i per això és fa malbé,imagino que això dóna encant a aquests cases tan peculiars que hi han en zones apartades del Delta….I com descrius els colors del Delta,els nuvols…ets capaç de fer sentir al lector,tancant els ulls,que s’hi troba…i sentir a la pell la humitat,el vent … el soroll captivador de la pluja…la pau,el silenci des del porxo que descrius d’una casa…
    No se si el fet de guardar aquests vells records de la meva infantesa amb els pares i germans al Delta,em força a trobar un espai per contetar aquest post…
    Ben segur li haurà passat a més d’un dels que et llegim…Només puc dir-te tal com et va dir un amic teu(ho dius en un dels teus posts)No deixis mai d’escriure…encara que de vegades ho facis amb menys freqüència.
    Dedicatòria exquisita del teu amic Marcel Riera,a El Perello,lloc on imagino tens la teva patria…

    Gràcies Josep Maria!!!

    1. josepmariavia ha dit:

      Molt agraït pel teu comentari i interès pel blog!
      No hi ha satisfacció més gran que saber que el que un expressa escrivint, connecta, ressona, amb el lector. Estimula, fa sentir!
      I gràcies per la teva valentia. El teu comentari és en sí mateix, tot una expressió de sentiments…
      Sovint em trobo comentaris semblants però adreçats personalment. Mota gent (massa crec jo), no vol fer públics els seus comentaris/expressió de sentiments, sensacions…, i m’escriu personalment, demanant que no elevi a públic el que em transmeten.
      Pel que fa al que expresses sobre el Delta, ja ho saps… Sobre això he escrit bastant i confio seguir-ho fent. Encara fa massa poc temps que frequento aquest paratge, però t’asseguro que em te encisat!!!
      De nou Sònia, gràcies per apreciar l’esforç i m’alegro que hi hagis connectat!

  2. Mª Luisa ha dit:

    Apreciado Josep Maria Via
    Hace tan solo 2 meses he conocido tu blog.

    El destino a veces nos da maravillosas casualidades…
    ¿¿Y porqué??…
    Disculpas primero por no escribir en catalán ,lo entiendo perfectamente pero mi expresión escrita en catalan tiene un nivel bajo y no me gustaria desanimar a tus seguidores…Acabo de cumplir 65 años y mi vida laboral ha finalizado con una muy deseada jubilación,a pesar de haber ejercido durante 36 años una maravillosa profesión en el mundo de la judicatura.Mi vida laboral me ha aportado una inmensa satisfacción y felicidad…y creo con certeza haber aportado a la sociedad unas muy justas sentencias..
    La casualidad hizó que buscando el blog de un compañero cuyo nombre empieza como el tuyo y añadiendo en la búsqueda un restaurante en El Perelló,sitio neutró para reunirnos, y celebrar nuestra jubilación cerca de Barcelona,Valencia y Tarragona ,me hiciera encontrarte.
    Y coincidiendo todavía más que mi maravillosa sobrina ,Catalina,médico especialista en cardiologia y que desarrolla su ejercicio profesional en la preciosa ciudad de Barcelona,es seguidora tuya desde hace 2 años!!!!increibles casualidades…ella fue precisamente con 48 años quien me envio hace 5 meses un poema maravilloso “Mi alma tiene prisa” de un poeta brasileño Mario de Andarde(Sao paulo 1893¬- 1945),poeta,novelista,ensayista y musicologo Uno de los fundadores del modernismo brasileño.
    Poema que no transcribo totalmente para no alargar el comentario,y que podría ser un post exclusivo para desarrollar en tu blog, por esta capacidad impresionate y facilidad que tienes para expressar sentimientos y emociones, y con la madurez que también te aportan tus 60 años cumplidos y expresados delicadamente en tu post de julio.
    Solo mencionar las ultimas palabras del poema que dice: “Tenemos dos vidas y la segunda comienza cuando te das cuenta que solo tienes una…..”que pena siento no haberlo leido antes,cuando tenia 40-50 años…pero eso hace todavía que desee mas la jubilación ,para amar y sentir el tiempo me pueda quedar sin atadura laboral…tiempo simplemente para emocionarme con esas maravillosas palabras transcribes de tu patria en el Delta del Ebre…El Perelló me pareció precioso ese domingo, y mis 2 compañeros ,Carlos y Luís,con los que celebrabamos la comida se sorprendieron de mi reacción,se dice que El Perelló no es precisamente un pueblo bonito…Quizás son mis ganas y amor por disfrutar de la comida con mis amigos del alma que hizó viera El Perello precioso,o quizás fue simplemente que estaba con dos amigos de facultad a los que simplemente adoro y estimo…y cuando compartes el tiempo con personas queridas cualquier lugar te parece bonito…y eso ninguno de tus seguidores podrà negarlo…..cualquier sitio es precioso,maravilloso con las personas adecuadas…
    Seguiré tu blog y espero que mis comentarios sean alguna muy pequeña aportación…

    1. josepmariavia ha dit:

      Gracias M Luisa! Conozco el poema de Andrade que citas y, sí… vidas en este planeta, sólo hay una y mejor descubrirlo temprano que tarde!
      Ya sabes que hay una cierta moda de repetir que no hay casualidades, sino causalidades. Eso dicen muchos! Sinceramente, no lo sé. No tengo una posición clara al respecto y sí una cierta “alergia” a las frases hechas, en especial si están de moda.
      En cualquier caso, sí que constato día a día que cuando hablas desde la zona de los sentimientos, conectas con mucha gente. Tal vez sea porqué vivimos en un mundo frío, en el que se llega a asociar expresión de sentimientos a debilidad… No sé… Eso es lo que me surge a partir de tu comentario.
      Eso y otra cosa: me alegra saber que en el terreno judicial hay sentencias justas. Estoy seguro de ello. Pero suelen ser anónimas. Las que ocupan espacio en los Media dan una imagen preocupante de la justicia. Sé que los Media, a base de seleccionar sesgadamente lo que configura la realidad hacia imágenes vomitivas, nos desinforman a todos construyendo una “actualidad” que da asco. Pero las noticias judiciales que son noticia, son preocupantes.
      Lastima que la mayoría de colegas tuyos que, cómo tu, os esforzáis en hacer bien las cosas, viváis en el más absoluto de los anonimatos y todos veáis vuestra imagen cuestionada por la actuación poco ejemplar de vuestra cúpula!!!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *