foto (18)Tot fent-ne ús (de les possessions materials), l’home ha de procurar protegir-se de la seva tirania. Si la seva debilitat és tanta que ha d’empetitir-se per adaptar-se a allò que el cobreix, llavors comença un procés de suïcidi gradual per encongiment de l’ànima”

Rabindranath Tagore.

Aquesta cita és del llibre de Martha C. Nussbaum, “Sense ànim de lucre. Per què la democràcia necessita les humanitats”.

Nussbaum raona que els països on la riquesa es mesura fonamentalment pel creixement del PIB, ignorant la distribució i l’equitat, i oblidant quines són les condicions bàsiques per a una democràcia estable, acostumen a tenir sistemes educatius centrats en el foment d’habilitats útils i altament aplicables, capaces de generar guanys a curt termini. Prioritzen la formació instrumental però descarten, irresponsablement, el foment d’aptituds bàsiques per a la convivència, l’equilibri i la pròpia democràcia.

És el que acaba de passar a Espanya amb la Llei Wert que, en la mesura que exclou les humanitats del currículum, porta, entre altres coses, a què els futurs estudiants desconeguin els valors socràtics destinats a formar ciutadans actius, crítics, curiosos, capaços de resistir-se a l’autoritat i a la pressió de l’entorn. Em sorprèn que, en un moment en què la necessitat de regenerar la vida política i el sistema democràtic són un clam generalitzat, s’ignori que la filosofia i l’art són essencials per formar persones lliures i dotades de capacitat crítica per fomentar el pensament crític rigorós, és a dir, dotat de rigor.

“Donat que en les nostres societats –diu Nussbaum- els ciutadans discrepem sobre moltes coses com ara l’ètnia, la religió, la riquesa i la classe, les discapacitats físiques, el gènere i la sexualitat, i en què tots els votants fem tries que tenen un impacte important a les vides de persones que són i pensen diferent, el cultiu de la capacitat de pensament crític i la reflexió són crucials per mantenir la democràcia viva i desperta”.

En la mesura que el pensament socràtic superposa la raó a les emocions, l’autora recorda que el cultiu de la literatura, de les arts i de les humanitats en sentit ampli, aproxima a la idea de “comprensió dels altres”, desenvolupant el respecte sense el qual la democràcia no és possible. Recorda que naixem amb una capacitat rudimentària de comprensió i de preocupació pel proïsme i que les primeres experiències estan dominades per un potent narcisisme. Per aquesta raó posa en valor mestres com Rousseau, Tagore, Dewey, que per la importància que donen a imaginar i comprendre l’experiència aliena i fomentar l’empatia i la reciprocitat, afegeixen valor a la racionalitat socràtica.

Tot això per dir que em disposava a escriure de nou sobre la importància de les humanitats i l’art per a la democràcia, quan la confessió de Jordi Pujol -que personalment m’ha commocionat- m’ha provocat moltes emocions de les quals, ara per ara, vull destacar-ne dues.

Primera, citar Jesucrist, Tagore o Mandela no ens fa més bons, ni ha d’induir a pensar que el fet de conèixer el seu pensament equival a estar a l’alçada d’aquests éssers excepcionals i extraordinaris. Sense anar més lluny, el que ara estic fent, escriure, és (també) un intent de millorar i d’expressar desideràtums. En tot cas, expressar conviccions o desitjos, no s’ha de confondre amb voler exhibir res ni molt menys alliçonar ningú. Defensar uns determinats valors, no ha d’induir la creença de què qui ho fa els compleix a la perfecció i sempre.

Dit això repeteixo una frase de Mandela amb la que m’hi identifico: “Un sant és un pecador que continua esforçant-se”. No hi ha dubte que la llibertat d’expressar desitjos i divulgar el que es considera positiu no significa necessàriament que qui ho practica sigui capaç de passar un examen al respecte i aprovar amb nota.

Segonament, sento la necessitat de recordar allò de què “qui estigui lliure de pecat tiri la primera pedra”. El que Pujol ha dit que ha fet no està bé, és contradictori amb el que ha predicat, ho lamento, ho condemno i és evident que, venint de qui ve, l’onada expansiva de la bomba que ha esclatat fa molt mal, tant a nivell personal com col·lectiu, i no ens ajuda ni com a persones ni com a país. Però alerta amb la quantitat de llenya que es vulgui fer a partir d’aquest arbre que ha caigut estrepitosament. Que la crítica legítima i exigible a Pujol, no ens distregui de l’autocrítica imprescindible per regenerar la democràcia espanyola i catalana i higienitzar el país.

Em preocupa tant que CDC, UDC, PSC, PSOE, PP, monarquia i en general els “de tota la vida”, també sindicats, mitjans de comunicació, institucions, organitzacions i grups diversos, no aprofitin aquesta lliçó per fer neteja; com m’inquieta que els nous moviments socials i organitzacions sorgits dels efectes destructius que la crisi està tenint sobre les persones, ens vulguin conduir reactivament cap a una mena de “règim chavista” que allà on ha assumit el poder, a banda de la nul·la capacitat de gestió de la cosa pública, no ha demostrat cap superioritat moral. El que està malament està malament i s’ha de condemnar. Alerta, però, amb les alternatives.

436px-Jordi_Pujol[1]També em preocupa i condemno a tots aquells que, aprofitant la confessió de Pujol, empastifen el dret a decidir que vol exercir una part molt important de la societat catalana fins a l’extrem de fer manifestacions que resulten vexatòries per a la totalitat de ciutadans de Catalunya. Comparteixo la crítica feta a Pujol durant anys per l’assimilació que feia d’ell mateix, del pujolisme i de CiU amb Catalunya. Ara bé, si aleshores Pujol no era Catalunya, que no ho era, ara tampoc ho és. I si entre els seus hereus que ara piloten, amb companys de viatge diversos, el projecte d’una Catalunya independent n’hi ha algun que pugui estar involucrat amb el que Pujol hagi fet malament, és exigible que abandoni el vaixell d’immediat.

Però després de la confessió de Pujol, ni els catalans som millors del que érem abans, ni tampoc pitjors, ni el comportament de qui va ser president de la Generalitat i referent per a molta gent ara decebuda, treu ni una sola raó ni resta legitimitat a Catalunya, als catalans, per decidir quin futur volem.

Catalunya és un país mil·lenari, que no desapareixerà per les males pràctiques que hagi pogut cometre Jordi Pujol. Molt de compte amb els judicis col·lectius i amb pretendre condemnar Catalunya pel que hagi fet un català, per més que hagi estat un president emblemàtic per a molts que ara ens sentim decebuts.

Subratllades aquestes dues reaccions personals, fruït de la inesperada decisió de Pujol i de la lectura del llibre esmentat, m’aproximo de nou a aquesta obra a partir del fet que parlar de Pujol durant dècades ha estat parlar de lideratge.

L’autora del llibre ens recorda que per a Jean-Jacques Rousseau l’objectiu de l’educació és transformar l’home jove en un ésser autònom, capaç de formar-se un criteri independent i de resoldre problemes pràctics pel seu compte sense dependre de l’autoritat.

La cita em fa pensar en el moment que vivim com l’adequat per revisar el concepte de “lideratges forts”. No parem de sentir queixes en el sentit de què no disposem de líders sòlids capaços de guiar-nos en aquests temps de patiment i confusió. Jo no dic que no hi hagi d’haver líders sòlids ni qüestiono el lideratge basat en valors. Però els riscos són evidents. Tant pels qui deleguen excessivament les pròpies responsabilitats en aquests “lideratges màgics”, com pels propis líders.

Com deia Gandhi, el líder que decideix encapçalar una lluita política en favor de la llibertat, el progrés, la reducció de les desigualtats…, el primer que ha de saber gestionar és la pròpia lluita interna que tenim totes les persones de carn i ossos -per tant totes-, de manera que la compassió i el respecte als altres, més si cap als qui ens han fet confiança, ens han de permetre combatre les pors, l’avarícia i l’agressivitat narcisista. I si el lideratge de l’ocupant del poder s’allarga durant anys, la revisió d’aquests principis i el reciclatge són fonamentals pel bé del líder, però sobretot, pel bé de la col·lectivitat.

L’Émile de Rousseau no rep cap ensenyament basat en l’autoritat del professor, sinó que ha d’experimentar les coses per sí mateix mentre que el professor simplement fa preguntes per ajudar-lo a investigar. Que aquest professor/líder sàpiga mantenir-se en el seu lloc esdevé fonamental. La temptació de la dominació pot acabar amb la capacitat de respecte i d’igualtat democràtica. En aquest cas, els números de què l’Émile sigui un ciutadà lliure i no perdi la capacitat de pensament crític, disminueixen.

La coincidència en el temps de la lectura del llibre de Nussbaum i la confessió de Jordi Pujol, m’ha portat a establir moltes correlacions mentals entre una cosa i l’altra. Crec que es poden intuir i, en qualsevol cas, convido al lector a llegir el llibre i a treure lliurement les seves pròpies conclusions.

Acabo amb un paràgraf de l’obra citada, que referint-se a la formació humanista assenyala que aquest tipus d’educació -que no oblidem que desapareix progressivament de les escoles-, “estimula el pensament crític i la imaginació (i) ens permet interioritzar que les relacions humanes van més enllà de l’ús i la manipulació”. Afegeix “que quan vivim en societat, si no aprenem a veure’ns a nosaltres i als altres com a humans, imaginant-nos mútuament facultats de pensament i emoció, la democràcia està abocada al fracàs, perquè es construeix sobre el respecte i la preocupació, que, al seu torn, es basen en la capacitat de veure als altres com a éssers humans i no com a simples objectes”.

Bon estiu a tots!

NORMES DE PARTICIPACIÓ

Els comentaris estan subjectes a moderació prèvia, per la qual cosa és possible que no apareguin publicats immediatament. Per participar és necessari que t'identifiquis, a través de nom i d'un correu electrònic que mai serà publicat ni utilitzat per enviar correu spam. Els comentaris hauran de ser sobre els temes tractats al blog. Com és lògic, els que continguin insults o siguin ofensius no tindran espai en aquest blog. Els comentaris que no compleixin aquestes normes bàsiques seran eliminats i es podrà vetar l'accés d'aquells usuaris que siguin reincidents en una actitud inadequada.
L'autor no es fa responsable de les opinions i informació continguda en els comentaris.

5 comentaris sobre “ESCRIT -APARENT O REALMENT- CAÒTIC

  1. Ricard ha dit:

    Josep Maria: coincideixo amb la teva visió sobre les conseqüències del comunicat de Jordi Pujol: tocats i enfonsats. Ara bé, malgrat això el reconeixement a la feina ingent que aquest home ha fet per Catalunya hi ha de ser per força. Com hi ha de ser un respecte a la dignitat d’un país que no es pot estar amb els braços creuats quan sent com algú crida impunement: “Ahora ya sabemos quien roba en Catalalunya”. Aquest tipus d’afirmacions tan cíniques (el dèficit fiscal no té res a veure amb Jordi Pujol) requereixen també el rebuig de la societat catalana, i en aquest punt trobo a faltar contundència en les respostes.

    Ho comento, per que de l’escrit potser el que més matitzaria és en el tema dels lideratges. Crec entendre el que vols dir, però l’olla de grills actual necessita al meu entendre d’un lideratge potent, no tant per que ens guiï cap a Itaca (que tambè), sinó sobretot per que ens faci recuperar l’autoestima en moments com els que estem vivint.

    Trobo a faltar referents en el camp de la política, en el de la industria, en el mon económic; trobo a faltar referents en l’àmbit social, i em preocupa que en alguns d’aquests espais s’hi comencin a situar elements oportunistes en busca d’un moment de glòria. La mediocritat fa molt mal, i a Sanitat ho sabem bé per que n’hem patit algunes etapes. Confio que la llei del pèndul comtinui repetint inevitablement els seus cicles, i que ben aviat aquesta foscor preocupant es converteixi amb una claror del tot necessària.

    Afortunadament ens queda Mas, que està responent molt millor del que jo hauria dit, però contràriament al que caldria esperar, el seu recolzament està molt afeblit com a conseqüència d’aquests oportunismes populistes que estan apereixent. Esperem que el fet de deixar llast, serveixi per recuperar la confiança de la gent d’aquest país

    1. josepmariavia ha dit:

      La situació és difícil. Ens trobem entre un sistema democràtic que ha de passar del discurs de la necessitat de regeneració a posar-la en pràctica i un neopopulisme mancat d’escrúpols que manipula el malestar de la gent sense aportar alternatives útils, o simplement sense aportar rés més que discursos destructius i amenaces.

      Jo també entenc el que dius dels lideratges i no hi estic pas en contra. El que passa és que tot el que apareix em recorda massa a Beppe Grillo i el que veig és que aspectes tant bàsics per a la regeneració com és una educació humanista que fomenti la crítica responsable i les actituts positives, lluny de contemplar-se es marginen cada vegada més…

      Malgrat tot, crec de veritat en les persones i en la capacitat col.lectiva de millora social en sentit ampli.

  2. Pau V ha dit:

    Molt interessants les teves relexions i comentaris que majoritariament comparteixo. Pau V

  3. Maria ha dit:

    Molt encertat.com sempre.Una persona no fa una nació .Els catalans les clatallades ens fan mes forts.GRACIES per tot persones com tu ens donen coratge.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *