imagesP006JV59“(…) Hay en este mundo más miedo de cosas malas que cosas malas propiamente dichas (…).

Para fabricar armas es necesario fabricar enemigos. Para producir enemigos es imperioso sustentar fantasmas (…).

Nuestra indignación, con todo, es mucho menor que nuestro miedo. Sin darnos cuenta hemos sido convertidos en soldados de un ejército sin nombre. Como militares sin uniforme dejamos de cuestionar. Dejamos de  hacer preguntas, de discutir razones. Las cuestiones de ética se olvidan porqué está probada la barbaridad de los ‘otros’. Y porque estamos en guerra no tenemos que probar nuestra coherencia ni nuestra legitimidad (…). Como en un estado de sitio, las libertades individuales tienen que ser contenidas, la privacidad puede ser invadida y la racionalidad tiene que ser suspendida (…) .

Todos sabemos que el verdadero camino (…), comenzaría por el deseo de conocer mejor a esos que, de un lado y del otro, aprendemos a llamar ‘ellos’”.

(“Fortalecer el miedo”. Mia Couto. LA MALETA DE PORTBOU. Num. 2. Noviembre-Diciembre 2013)

La corrupció i la desigualat (els corruptes i els corruptors serien, parafrasejant Couto, uns “ellos”), han generat indignació que convenientment manipulada pels altres “ellos”, s’ha transformat en odi, esperit de revenja, xantatge i por. Tot plegat sobre la base d’una democràcia feble, fruit d’un context, la transició, en el que es va tancar en fals la Guerra Civil i la dictadura, que tenia elements comuns amb l’actual moment social.

La transició ha resultat un excel·lent caldo de cultiu pels “ellos” de la corrupció. Han campat sense aturador fins a provocar un grau de desigualtat tan enorme, que amb la crisi ha dut a la misèria a molta gent i ha propiciat l’aparició d’uns nous “ellos” que com van fer els altres abans, creen fantasmes per sustentar la imatge de l’enemic. Com deia Couto: “porque estamos en guerra no tenemos que probar nuestra coherencia ni nuestra legitimidad (…). Como en un estado de sitio, las libertades individuales tienen que ser contenidas, la privacidad puede ser invadida y la racionalidad tiene que ser suspendida”.

Aprofitant el clima social general de 10, 15, 20 anys enrere, dominat pel fet que determinades pràctiques afavoridores de la corrupció tenien carta de naturalesa o quasi, els que ara s’han erigit en portaveus dels legítims indignats, a partir de transformar aquest sentiment en odi s’atorguen el  paper de jutges suprems que dicten sentència sobre qui pot expressar-se i a qui s’ha de fer callar. Hàbils comunicadors, amb paraules senzilles com “casta” decideixen qui en forma part i qui no. N’hi ha prou amb discrepar mínimament dels Generals del nou exèrcit per ser condemnat: “Sin darnos cuenta hemos sido convertidos en soldados de un ejército sin nombre” .

S’ha declarat, doncs, la guerra i en última instància tot s’hi val. Si els nous déus et claven a l’esquena l’etiqueta “casta”, la vida en aquest context de por esdevé difícil i la covardia es multiplica. Si les lleis els hi permeten jutjar-te les aprofitaran. A Puig Antich també el van jutjar. Si no tant li fa. Posaran en qüestió l’ètica del comportament, a base de deformar la realitat. O l’estètica. No hi fa res: “Las cuestiones de ética se olvidan porque está probada la barbaridad de los ‘otros’”.

La crisi democràtica es profundíssima. No n’hi ha prou fent eleccions de tant en tant per viure en democràcia. No vivim en democràcia. Vivim en un context de confusió, en el que els poders executiu, legislatiu i judicial, es confonen, no es respecten i actuen tots dominats per la por. No ho oblidem: no hi ha espai per a la racionalitat ni pel debat civilitzat d’idees confrontades. Una part important del quart poder, els Mèdia, és l’aviació dels respectius “ellos” o bàndols. El de menys és mentir desvergonyidament, “la causa” està per damunt d’aquestes “minúcies”. Quan el clima general ha aconseguit acovardir tanta gent, pots mentir insultar i difamar impunement. Els afectats rarament es podran defensar. Seran acusats d’atacar la “llibertat d’expressió” que, en l’actual clima de guerra, no és altra cosa que llibertat per destrossar sense escrúpols ni aturador qualsevol que discrepi. Que li preguntin si no a Xavier Trias amb els seus suposats comptes a Suïssa.

En aquest context, es legisla, es governa i s’actua des de l’odi d’uns i des de la por dels altres. La por sovint esdevé irracional i es tradueix en comportaments covards, injustos i reprovables, fins a oblidar les responsabilitats contretes.

Es pot afirmar tranquil·lament que a Lleida la suma de dues entitats sanitàries públiques dóna com a resultat una de privada. Els diaris donen la notícia i a ningú li crida l’atenció aquesta estranya “equació matemática”, per no parlar de “miracle diví”.  Si ho vols debatre, seràs enviat a l’infern sota l’acusació de privatitzador o directament de lladre. No calen probes, per suposat.

A una llei li posen al títol la paraula “transparència” i això ja dóna carta blanca per introduir en l’articulat qualsevol despropòsit: la por fa que ningú gosi plantejar esmenes perquè no hi ha espai per al debat racional. Gràcies a aquesta llei, tot un seguit d’empresaris i membres destacats de la societat civil que aporten desinteressadament tota la seva experiència a la governança pública, acabaran (acabarem) renunciant a tal col·laboració, farts de ser utilitzats com a peatge a pagar pels plats trencats de la corrupció. Quan intentem fer veure als polítics que han d’aturar aquest despropòsit si no volen perdre aquest capital, confessen que estan tenallats pel context. La covardia permet que paraules com “transparència” s’activin soles contra el sentit comú, com si de míssils es tractés.

Al Parlament de Catalunya avui en dia es pot qüestionar una figura jurídica legal com l’Agrupació d’Interès Econòmic, amb l’únic argument que les paraules  “interès econòmic”, sonen malament. A algú li importa com aquesta figura pot ajudar en determinats casos a la bona gestió de les finances públiques? Saben de què parlen, o no passen de la capacitat d’analitzar l’estètica de les paraules?

Els directius públics no paren de remugar i criticar “d’amagatotis” que se’ls hi equiparin els salaris a la baixa, amb els d’uns polítics que per manca de coratge han volgut fer veure que pagaven penitència de la corrupció rebaixant-se el sou. Però aquests directius i alts funcionaris són tan covards com ho són els seus caps polítics i a l’hora de la veritat callen esporuguits de ser criticats per la premsa o temen que els “jutges suprems” els etiquetin de “casta”.

Fa poc els membres del Consell d’Administració d’una empresa pública, a partir d’una informació periodística simplement falsa, manipulada i malintencionada, a banda de ni gosar contestar-la, han actuat guiats per la por i han pres una decisió contrària als interessos de l’empresa, en termes de millora de la seva capacitat d’acció i en darrer terme del seu compte de resultats. Decisió que en cap cas haguessin adoptat si hagués estat en joc el seu patrimoni personal. Han cedit als fantasmes creats pels fabricants d’enemics: “Para fabricar armas es necesario fabricar enemigos. Para producir enemigos es imperioso sustentar fantasmas”.

La por paralitza i destrueix la llibertat. És una pertorbació de l’ànim front un mal que realment amenaça o que la ment fabrica com una amenaça. Com dèiem en el post anterior de la indignació, té la seva part positiva: la por front un perill real, activa reaccions mentals i corporals que poden permetre salvar la vida. Pot també comportar sana prudència.

Ara bé, quan esdevé irracional i transforma el poruc en covard inservible, la pèrdua de llibertat que se’n deriva malmet l’interès col·lectiu, la convivència, el bon govern i la democràcia. No cal ser temerari. Ni tan sols audaç ni agosarat. N’hi ha prou amb el mínim de valentia exigible en nom de la dignitat, de la responsabilitat front els altres i de la pròpia autoestima. Encara que això suposi passar per determinades angunies i situacions desagradables.

Però per dur que resulti discrepar o anar contracorrent -jo ho he arribat a viure com a devastador-, és millor argumentar i exposar les pròpies idees i conviccions. Aquesta valentia sensata i mesurada, genera confiança i respecte. En determinats moments callar resulta prudent i pot ser un acte de valentia extrema. Però quan el silenci és el resultat de la por i la conseqüència de callar és la injustícia o el perjudici col·lectiu, s’ha de parlar per més que costi. Al cap i a la fi la covardia, obre la porta al despotisme i a les dictadures.

Amb corrupció no hi ha democràcia possible. Gesticulant estúpidament contra ella amb normes dictades de cara a la galeria tampoc. Com no s’afavoreix la democràcia manipulant la indignació i provocant l’odi i la por.

Una persona que em mereix molt respecte i que el tinc per algú de fortes conviccions democràtiques, federalista i d’esquerres i que acostuma a exhibir una coherència remarcable entre el que pensa el que diu i el que fa; afirmava fa pocs dies que “estem assistint a la substitució d’una majoria social per una altra –a l’estil “quítate tú que me pongo yo”- i viure a Espanya comença a ser perillós”.

Acabo de nou amb Couto: “Todos sabemos que el verdadero camino (…), comenzaría por el deseo de conocer mejor a esos que, de un lado y del otro, aprendemos a llamar ‘ellos’”.

Diàleg doncs. En llibertat i sense por. Per canalitzar la tensió actual entre “la casta” i “la gente”, cal aturar la guerra bruta que tot ho empastifa i perfeccionar el diàleg que no va aconseguir tancar de veritat les ferides de la Guerra Civil i la dictadura i que ens ha deixat aquesta democràcia defectuosa que cal regenerar.

NORMES DE PARTICIPACIÓ

Els comentaris estan subjectes a moderació prèvia, per la qual cosa és possible que no apareguin publicats immediatament. Per participar és necessari que t'identifiquis, a través de nom i d'un correu electrònic que mai serà publicat ni utilitzat per enviar correu spam. Els comentaris hauran de ser sobre els temes tractats al blog. Com és lògic, els que continguin insults o siguin ofensius no tindran espai en aquest blog. Els comentaris que no compleixin aquestes normes bàsiques seran eliminats i es podrà vetar l'accés d'aquells usuaris que siguin reincidents en una actitud inadequada.
L'autor no es fa responsable de les opinions i informació continguda en els comentaris.

9 comentaris sobre “LA POR TRINXA LA LLIBERTAT I LA COHESIÓ SOCIAL

  1. Ricard Bosch ha dit:

    Josep Maria: som sempre reflexions oportunes. Tanmateix oblides que avui, lamentablement, a algunes empreses públiques i predomina la mediocritat. I espera’t, que d’aqui a pocs temps, si ningú no ho arregla, entre sous de funcionari i llei de transparència, la mediocritat s’haurà generalizat.

    1. josepmariavia ha dit:

      En efecte, l’aposta és per la mediocritat. Tota la demagògia al voltant de la suposada privatització de la sanitat, persegueix transformar el sistema en un “macroICS” ineficient i insostenible. I això és fruit de la mediocritat. De vegades penso que als promotors d’aquest concepte tronat del que és públic, els finança la sanitat privada. Si mai arribessin a aconseguir el despropòsit que promouen, tornaríem unes quantes dècades enrera amb un sistema a dues velocitats: el “macroICS” pels pobres i el privat per les classes mitjanes, des de les més baixes que fent un esforç poguessin contractar una pòlissa de salut, fins els més rics. Sense oblidar que aquests que veuen privatitzacions per les cantonades, acabarien sent els protagonistes de la més gran intervenció del sector privat en la sanitat: la dels bancs que haurien de finançar un sistema públic en fallida

  2. Pere Vallribera ha dit:

    Sens dubte, Josep Maria, el teu anàlisi és encertat, descriptiu (lamentablement descriptiu…) i contundent.
    Els directius públics que anomenes i que critiques amb contundència, naveguen (navegàvem…) entre l’angoixa, la por, la prudència i l’estupefacció… això sí, sense deixar de fer la feina – en els darrers anys, la duríssima feina d’un directiu d’una entitat pública – per responsabilitat amb els ciutadans, els professionals i nosaltres mateixos. Però discrepo que l’únic o el principal problema siguin les retallades salarials dels directius, que són incoherents, injustificables i contraproduents, però que no són més que un símptoma de la malaltia.
    Molts pensem com tu, molts estem intentant contribuir a la defensa d’un model que s’ha demostrat abastament vàlid -tot i que, sens dubte, necessitava transformacions-, agredit per uns per acció, però sobretot, per Altres per omissió. I les responsabilitats no són simètriques, Josep Maria… Espero que tu encara siguis optimista en el pronòstic…
    Ah, i una cosa és la “lluita” i una altra el “suïcidi”… potser el final, malauradament, és el mateix, però el procés i la justificació no.

    1. josepmariavia ha dit:

      Sóc optimista, perquè crec en aquest país i aquesta malaltía que afecta la societat i el sistema sanitari, com tot passarà
      Vull deixar clar però que per a mí, en el sou, a banda de fer la feina i va la defensa de la dignitat.
      Com pot ser que a Lleida, la unificació d’un ens 100% Generalitat, l’ICS, amb una Empresa PÚBLICA (NO PRIVADA), formada majoritàriament per la Generalitat i minoritariament per altres administracions públiques; com pot ser dic que a això se li digui privatització?¡¡¡ Com pot ser que ningú repliqui i posi als partits polítics, sindicats i MEDIA, que simplement MENTEIXEN (dir que això és una privatització és mentir, perquè és fals), al seu lloc?
      Com pot ser que un periodista en un mitjà publiqui una falsedat i el grau de pànic que domina a polítics i gestors porti a aquests últims a prendre decisions al dictat del que diu la premsa, per por? Com es pot originar un debat sobre legalitat, ètica i estètica a partir de mentides publicades i adoptar una decisió contraproduent per por, per més que es disfressi del que es vulgui per no reconèixer que s’ha actuat sota pressió mediàtica o de partits polítics que encara pretenen atorgar-se no sé quina mena de superioritat moral que no tenen.
      Les responsabillitats són asimètriques, però tots en tenim. Trobo a faltar un centenar de persones de prestigi que posin els seus noms i cognoms sota un DOCUMENT EN DEFENSA DEL MODEL SANITARI CATALÀ. Estem fent tard, acorralats i acobardits en una cantonada per la demagògia d’uns quants indocumentats i d’uns quants perversos sense principis.

  3. Olga Pané ha dit:

    Escric poc en aquest blog perquè es fàcil pensar que a la vista de l’inevitable relació professional que mantenim, els acords que expressi son sospitosos d’agraïment.

    Ara, no m’en puc estar de traslladar que la lectura del teu bloc m’ha fet pensar en algunes questions rellevants per la convivència ciutadana.

    Per una banda la confusió de papers que de una manera permanent es viu en els últims temps a la nostra societat. El poder legislatiu entra sovint en el camp executiu, el poder judicial fa política de una manera indisimulada, els poders executius es veuen constantment afectats i interferits per l’opinió publicada, encara que sigui totalment inexacta i finalment els parlaments s’arroguen funcions executives i judicials….i el desgovern es manifest.

    I no se perquè ( o potser si) he recordat la frase que William Randolph Hearst l’hi va dir al cronista que enviaba a cobrir la guerra de Cuba, quan a Cuba encara no hi havia cap guerra: Vostè faci les cròniques que jo posarè la guerra.

    1. josepmariavia ha dit:

      En efecte Olga, aquí no hi havia cap guerra. Hi havia (i malgragt tot hi ha, perquè els que tot ho esberlen són hiperminoritaris tot i el soroll que fan) un excel.lent sistema sanitari públic. I ja fa temps que quatre polítics, periodistes, sindicalistes i líders de barri, han començat a fer la crònica d’una guerra inexistent. Sel’s hi comença a veure el llautó i comença a haver-hi gent del sector, professionals i ciutadans, molestos amb aquests cronistes de la guerra inexistent. Potser és hora de començar a desenmascarar-los. Però torno al post i sostinc que la por ha tenallat masses polítics i masses professionals.

  4. Helena Ris ha dit:

    no parlem tant de si hi ha por o no. És cert que , a vegades, la prudència ens atenalla però sovint es tracta d’encertar quines coses són eficaces per demostrar la bondat del model. Hem defensat el tema del consorci de Lleida amb polítics i periodistes però, això no impedeix que des del Parlament es demani que s’aturi i un grup polític ho denuncii al Síndic de Greuges!!!. El nivell de demagògia és altíssim. Hem d’explicar-nos a totes hores amb maneres diverses i des de diversos llocs, estaments i institucions i fer arribar al ciutadà que aquests serveis sanitaris del quals ens hem dotat com a país, han aguantat les retallades sense perdre qualitat, i no només perquè hem abaixat els sous dels professionals (que també), sinò perquè gaudim d’un model de gestió diferent, amb gestors professionals,contractació de serveis i fixació de resultats de salut, amb col·laboració públicoprivada i amb un sector públic empresarialitzat.
    Aquest any celebrem 25 anys de la LOSC i 30 (!!)de l’inici de la Reforma de l’Atenció Primaria i de la creació de la XHUP.Una ocasió especial per anar explicant-nos

    1. josepmariavia ha dit:

      Jo crec que hi ha por en masses casos. D’altra banda, recorda allò de que “la prudència no ens faci traïdors”

  5. Josep Maria,
    comparteixo en gran mesura l’anàlisi que fas de la situació en la que estem. I tal com dius, no només en el món de la sanitat, estem en un procés de crisi social molt greu. Els que ja tenim una certa edat i que vam viure el final del franquisme recordem la discussió entre la ruptura i la reforma. Es va optar per la reforma, perquè no teniem prou força per imposar la ruptura, i malauradament ara estem pagant les conseqüències. Ens falta cultura democràtica de veritat, ens falta rigor i exigència a tots nivells tant de la vida pública com privada.
    Caldria recuperar valors com l’esforç i la feina ben feta. I posar en valor el treball honest i el compromís en qualsevol àmbit professional. I aquí vull fer referència als polítics. Actualment hi ha molta gent que està en contra del polítics professionals i jo aquí discrepo de l’opinió majoritària. Jo aposto clarament per polítics que tinguin “ofici”, que sàpiguen del que parlen i que aportin valor i coneixement a la “cosa pública”. Probablement ara no n’hi hagin gaires d’aquesta mena, però tu i jo n’hem conegut uns quants. Malauradament la MEDIOCRITAT ens porta on som ara o a l’abisme i a l’enfrontament més radical!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *