ISLA NEGRA

ADÉU XILE!

Fa dos mesos que no escric al bloc. Alguns amics m’han preguntat si em passava alguna cosa. Els hi he explicat que, en aquest moment, estic escrivint bastant, però no en el bloc i sembla que han quedat tranquils.

Un Nadal estrany en una vida enrarida per un virus i un nou i entranyable viatge a Xile, han proporcionat molt material escrit. Però no per a aquest bloc. Bloc inaugurat, aviat farà deu anys durant un vol transatlàntic, no recordo si anant a Montreal o a Washington. Molts posts del bloc, normalment els que anomeno “escrits de viatges”, han estat redactats en avions i aeroports.  Aquesta vegada, les 14 hores de vol d’anada i aproximadament les mateixes de vol de tornada, quan ja havia conviscut amb el meu fill, la seva parella i els meus nets i després d’entrar en contacte, de nou, amb Pablo Neruda, varen donar molt de si. No vaig parar d’escriure. Però per ara cap d’aquelles línies seran mostrades a ningú. Passaran a engruixir els escrits que es podran llegir quan jo ja no hi sigui.

Era el dia de Reis i a l’arbre de Nadal, ses majestats havien deixat un missatge i un regal per als 11 membres de la família immediata. La COVID i els 10.000 Kilòmetres de distància que hi ha entre Barcelona i Santiago de Xile, van provocar una entrega fragmentada d’aquests regals. Donat que dos dels destinataris, un fill meu i la seva parella viuen a París i els Reis allà no reparteixen, vaig haver de demanar als mags que portessin els seus regals uns dies abans i els van poder recollir el dia de Sant Esteve. Visita ràpida de vint minuts en la que vaig haver d’idear una intricada fórmula per tal de garantir que no els hi encomanaria la COVID. Vaig haver de passar els dies de Nadal i Sant Esteve sol a casa, a Barcelona i també per aquest motiu, vaig menjar escudella i carn d’olla una setmana seguida, donat que l’aprovisionament era per a tota la família que no va poder acompanyar-me.

La nit de Cap d’Any, per segon any consecutiu, va comportar, a causa de la COVID, és clar, una “celebració telemàtica” i el dia de Reis pròpiament, només quatre dels onze vàrem poder recollir els nostres missatges i regals. La degana de la família, convalescent d’una intervenció quirúrgica realitzada el 27 de desembre, va haver d’esperar al 17 de gener per rebre el missatge i el regal dels Reis.

El mateix dia 6 de gener a les 21h, iniciava el meu viatge cap a Isla Negra, amb parada prèvia a Santiago de Xile on vaig poder entregar el missatge i el regal dels Reis al meu fill gran, la seva parella i els meus dos nets. Els Reis es van arribar a Xile per deixar regals al Pau i a la Carla i per primera vegada a l’Enric i per segona al Claudi.  Si us dic que -evitant entrar en el sentit del Nadal i totes les disquisicions habituals i repetides sobre el mateix- varen ser unes festes estranyes, estic segur que m’entendreu.

Entrar a l’aeroport també va ser molt estrany. El vespre del dia de Reis l’aeroport de Barcelona semblava un cementiri solitari. Unes poques ànimes esperàvem per enfilar-nos en sengles avions. Tot d’una em vaig adonar que no viatjava en avió des del mes de novembre de 2019. I estàvem a gener de 2022! Aquest pensament em va causar impacte. Com pot ser que mai abans, des de l’inici de la pandèmia, hagués pensat en el significat profund que, un viatger habitual com jo, fes vint-i-sis mesos llargs que no agafava un avió? Quantes coses més deuen haver passat i, de forma inadvertida encara per a mi, han alterat la meva vida i la de tots els que no l’han perdut? Què deu haver canviat en mi, en el meu cos, en el meu cervell, en el meu esperit, a conseqüència de la presó imposada per afrontar la COVID?

Acostumats a viatjar per tot el món, dèiem que aquest s’havia fet petit. Amb el confinament sí que es va fer minúscul de veritat! La COVID ens va aïllar de tot i de tothom! Parlant amb amics i coneguts ens adonem que les nostres relacions s’han vist afectades. En un cert sentit deteriorades. Que petit es va fer el món, amb la COVID. Un món que va desaparèixer per sempre -i ells d’aquest mateix món- pels que la COVID va matar. Molts van morir sols, allunyats de les seves famílies i amics que, com els difunts, no es varen poder acomiadar! Un món de tamany inalterable pels virtuosos que viuen sols en el silenci de la immensitat del seu món interior!

Vaig arribar amb prou antelació a l’aeroport, perquè si ja habitualment no m’agrada anar just de temps quan viatjo, la incertesa de la paperassa exigida per viatjar en pandèmia hi afegia motius. A les restriccions imposades pel terrorisme internacional, en forma de mesures de seguretat i controls, ara s’hi afegien les imposades pel control sanitari!

Quan per fi vaig arribar a la sala d’espera, em vaig acomodar i el cap se me’n va anar cap al dia 10 d’abril de 2020. A Santiago de Xile

DORMITORIO ISLA NEGRA

naixia el meu primer net, Claudi Via i jo seguia des de casa, des del Delta on estava confinat, el postpart immediat per vídeo WhatsApp amb el meu fill Pau, a l’altra banda de l’Atlàntic. A “la butxaca” tenia el bitllet d’avió per viatjar al cap de pocs dies cap aquell país. Viatge que, no cal dir, no va ser possible. El 23 de novembre de 2021, havia nascut l’Enric Via, el meu segon net, també a la capital xilena. Necessitava una PCR negativa per poder anar a coneixèr-lo-a banda de mil tràmits realitzats des de feia un mes amb les autoritats sanitàries xilenes- i el dia 4 de gener, dos dies abans, malgrat estar asimptomàtic, la PCR continuava sent positiva. Ja em veia per segona vegada a terra amb el bitllet a “la butxaca”!. Afortunadament l’endemà ja va ser negativa i allà estava a punt d’embarcar!

Assegut a l’avió amb mascareta i malgrat saber que només me la podria treure per menjar en les següents catorze hores, estava gairebé tan emocionat com la primera vegada que vaig pujar a un avió per travessar l’Atlàntic, essent molt jove!

Els controls sanitaris exhaustius a l’aeroport de Santiago van allargar un parell d’hores l’estona que va des de la sortida de l’avió a l’arribada al punt de control de passaports. Una horeta més entre immigració, recollida d’equipatges i control d’agricultura i vaig poder abraçar el meu fill Pau i el meu net Claudi. Emocions viscudes en una situació coneguda, agradabilíssima,  de trobar-te de cop en ple estiu, venint de l’hivern.

No m’esplaiaré amb el que va ser més important del viatge: conviure per primera vegada amb tranquil·litat i a casa d’ells, amb els meus nets i experimentar la meravella que és fer d’avi! Tot això en un país amb què ja hi tenia una relació especial, al que hi havia viatjat moltes vegades per feina en els últims trenta anys. Els lectors del bloc coneixeu el vincle estret i peculiar que, per raons inexplicables per a mi mateix, tinc amb l’aventura d’Allende, el cop d’estat de Pinochet/Kissinger, els desapareguts, l’Estadio Nacional, el Palacio de la Moneda -per no parlar del Winnipeg-  i, especialment amb Pablo Neruda. Em limitaré a citar dos post La Chascona de 3 de febrer de 2018 i Conte refet de 27 de maig de 2021, d’entre tots els que, directa o indirectament he dedicat a aquella terra andina. Si el lligam amb el país austral ja era fort, dos nets xilens el transformen en permanent i indestructible!

En un altre ordre de coses, aquest viatge va servir per tancar el cercle de la meva relació peculiar amb Pablo Neruda. No pas amb la seva poesia que, personalment -i tinc amics poetes que no ho comparteixen- m’apassiona. Sempre hi ha un moment inesperat, en el que fruit de ves a saber què, o mogut per no sé quin tipus de força, agafo un dels cinc volums de l’obra completa de Neruda -comprats tots ells a La Chascona- i llegeixo un, dos, deu poemes, els que sigui i les sensacions que experimento són variades, però sempre emotives i especials.

Vaig visitar La Sebastiana, la casa de Neruda a Valparaiso, en un parell d’ocasions. L’última, diria que el 2017, amb el Pau i la Carla. Encara no eren pares ni jo avi. La Chascona, la casa de Neruda a Santiago, l’he visitat en moltes ocasions i m’hi he passat hores, assegut al pati del primer nivell, sota la parra que el cobreix i a totes les estances de la casa. El record més especial és per la sala d’estar, on van vetllar el cadàver del poeta pocs dies després del cop d’estat de Pinochet l’11 de setembre de 1973 i pel despatx i la taula de treball de Neruda. En aquella època la vista dels Andes, des de la sala d’estar era magnífica. Actualment, edificis alts i gratacels del gran Santiago interfereixen. És una sala plena d’obres d’art fetes a diferents llocs del món. A mi em fascina el retrat de Matilde Urrutia, pintat i regalat pel pintor mexicà Diego Rivera. En aquest viatge, em va fer il·lusió visitar la Chascona amb la Carla i el meu net Enric. Ells, juntament amb el Pau i el Claudi em varen acompanyar també a Isla Negra. Les cases marquen vides i/o són el reflex de com han sigut aquestes vides. La vida de Neruda i els sentiments que es desprenen de la seva poesia estan presents a les seves cases. Un dia el poeta va dir que si volien saber qui era ell, li preguntessin a la seva poesia. Les seves cases expliquen també com era aquell home i ajuden a entendre el significat de la seva obra.

A la Sebastiana no vaig trobar Pablo. A la Chascona sí, i si llegiu Conte refet de 27 de maig de 2021, veureu que vàrem mantenir una bona conversa. A Isla Negra ja el vaig trobar enterrat al costat de Matilde, a pocs metres de l’Oceà Pacífic.

La Sebastiana, en el “cerro La Florida”, és alta i d’aparença estreta, sense ser-ho ben bé. Neruda hi celebrava els caps d’any amb amics, inclòs el del 1972 que va donar pas a l’any del cop d’estat i de la mort del poeta, dotze dies després de l’assassinat d’Allende, el dia que Pinochet va iniciar la transformació de Xile en un riu de sang, tortura, patiment i mort.

La Chascona s’escalona en quatre nivells i Isla Negra s’allargassa sobre el jardí a pocs metres del Pacífic. Totes les cases tenen coses en comú, una mateixa personalitat ben assentada que ens presenta matisos diferents en cada cas, però és la mateixa. L’esperit entremaliat i

LA COVACHA

juganer d’aquest poeta, potser amb síndrome de Peter Pan, hi és ben present a les tres cases recarregades i exageradament farcides d’obres d’art, objectes simbòlics, records, murals i detalls estrafolaris d’un gran megalòman… Els sentiments i els records infantils es fan notar a crits!

La casa d’Isla Negra té una estructura irregular. Com la Sebastiana està feta a trossos,  que en aquest cas provoquen majors contrasts. Per si calien més vincles, l’arquitecte que -no sense les constants aportacions més o menys estètiques o estrambòtiques de Neruda- va dissenyar els afegits a la casa original d’Isla Negra -també la Chascona- va ser el català exiliat Germán Rodriguez. Un racionalista que va conèixer Neruda a Santiago, al Café Miraflores, també obra seva, que va veure i viure com la poesia podia enriquir caòticament el racionalisme arquitectònic! Pedra, molta fusta, grans finestrals per veure sempre el mar tan present i determinant a l’obra de Neruda.

“Necesito del mar porque me enseña:

No sé si aprendo música o conciencia:

No sé si es ola o ser profundo

O solo ronca voz o deslumbrante

Suposición de piezas y navíos.”

Una torrassa, un campanar al jardí, amb campanes penjades d’una estructura de troncs que reposen a terra (“Me vine aquí a contar las campanas que viven en el mar, que suenan en el mar, dentro del mar. Por eso vivo aquí” …), una barca, un astrolabi, una màquina de vapor amb rodes en record del seu pare, ferroviari a les terres pobres de Temuco, al sud del país. Un artefacte de cinc tones, un caprici que el poeta es va fer instal·lar al jardí als anys 50, arrossegant-lo kilòmetres amb bous i tractors, que va posar en risc un pont de fusta durant el seu trasllat. Mascarons de proa de vaixells i col·leccions, col·leccions i més col·leccions de tota mena. De cargols marins, de dents de catxalot, de closques de mol·luscs, de papallones, d’ampolles de formes estranyes i de colors, de vasos i copes de colors, de màscares, de pipes, de sabates antigues, reproduccions de velers, vaixells dins d’ampolles, retrats i inscripcions de noms de poetes amics i/o admirats : Miguel Hernández, Garcia-Lorca, Whitman, Maiakovski, Edgar Allan Poe, Garcilaso, Keats, Verlaine…

Quan la casa ja semblava acabada, la va ampliar amb la “sala del caballo”. En ella es veu un cavall de fusta, de tamany natural, que Neruda es va fer portar de Temuco. Un cavall que quan ell era petit, estava a la porta d’una ferreteria a Temuco i el nen Neruda li tocava el musell cada vegada que hi passava per davant. Al cap dels anys va anar expressament a Temuco a comprar-lo, però el preu era desmesurat. No va parar fins a aconseguir-lo comprar en una subhasta! El cavall entretant havia ”sobreviscut” a un incendi. Però la cua no! Neruda va organitza una festa amb amics distingits i els hi va fer portar una cua de cavall de pèl autèntic, per completar la restauració del cavall de fusta, prèviament pintat per Julio Escámez, de color blau de cel i daurat de foc. Durant la visita vaig observar que el cavall tenia tres cues. Resulta que els amics van portar tres cues perquè tries la que preferia i per acontentar-los a tots va decidir que el cavall del nen Neruda, tindria tres cues!

Fins aquí, em vaig divertir amb les extravagàncies i capricis de, podríem dir nen de casa bona, si no fos que va néixer en una família molt humil a El Parral, al sud pobre, a l’Auracania. De fet, era un comunista esdevingut ric -un nou ric-, un tipus de personatge amb qui reconec gaudeixo fent-los-hi notar la seva contradicció intrínseca, però que, no sé per què em susciten certa tendresa i em fan somriure sense que, en aquesta reacció hi hagi un sol bri de res negatiu.

On vaig recuperar aquesta estranya connexió que tinc amb el poeta, on vaig reviure les emocions profundes que li feien viure intensament la vida, va ser al dormitori principal de la casa i a “la Covacha”.

L’habitació, en l’armari de la qual hi ha la levita de jac amb la que es va vestir per recollir el Nobel de literatura l’any 1971, està orientada, com no podia ser d’una altra manera, a l’oceà Pacífic que es veu una mica més enllà dels peus del llit, a través d’un gran finestral. En una tauleta al costat del llit, es pot veure l’aparell de ràdio -la ràdio!, sempre la ràdio!, vegeu La ràdio és vida, de 16 de juliol de 2018– a través del qual, ja greument afectat pel càncer de pròstata, es va assabentar de l’atac al Palacio de la Moneda, del cop d’estat. Enllitat i sense força per escriure seguia dictant poemes que escrivien Matilde i el seu secretari personal Manuel Araya, profundament entristit per la mort del company Allende i veient proper l’abisme de la seva pròpia mort.

A “la Covacha”, m’hi vaig aturar una estona. Aquí Neruda va escriure una gran part de la seva obra. La taula adossada en un extrem a una gran finestra davant l’oceà, reposa en una columna de fusta a l’altra i és una porta de fusta d’un vaixell que va naufragar i que va arribar flotant (la porta) a pocs metres de la platja que hi ha davant d’Isla Negra. Damunt la taula hi ha la reproducció en fusta de la mà de Matilde i ben a prop el pupitre que feia servir a l’escola el pare de Neruda. El sostre el va fer posar de zinc, per reviure les sensacions que la pluja abundosa a l’Auracania, li provocava quan era petit.

Aquí, mirant el mateix mar que tenia ell davant quan va escriure “La noche en Isla Negra”, vaig voler imaginar, recordant el poema, que Neruda  veia un gran oceà que el feia sentir petit i la força del qual, sempre misteriosa, li recordava a l’egòlatra sensible la incertesa de la vida. Foscor de la nit, foscor de la vida. Foscor en una illa negra…

“Antigua noche y sal desordenada

Golpean las paredes de mi casa:

Sola es la sombra, el cielo

Es ahora un latido del océano,

Y cielo y sombra estallan

Con fragor de combate desmedido:

Toda la noche luchan

Y nadie sabe el nombre

De la cruel claridad que se irá abriendo

Como una torpe fruta:

Así nace en la costa,

De la furiosa sombra, el alba dura,

Mordida por la sal en movimiento

Barrida por el peso de la noche,

Ensangrentada en su cráter marino.”

I va arribar el moment de posar fi a una llarga història, el moment de l’acomiadament. Em vaig situar darrere les tombes de Pablo i Matilde, mirant al Pacífic i vaig quasi acomiadar-me amb una certa recança del poeta, i d’aquell entranyable país que ha acollit els meus fills i en el que han nascut els meus nets. Dic “certa recança”, perquè una de les coses curioses que m’han passat al llarg de la vida ha estat acomiadar-me de llocs als que creia no tornaria mai més i després la vida m’hi ha tornat a portar. Em vaig acomiadar de Xile quan vaig donar per tancada la meva etapa professional dedicada a la consultoria internacional, que m’hi va portar les primeres vegades. Al cap de pocs anys hi vaig tornar en viatge oficial acompanyant el President de la Generalitat. Encara hi retornaria en una tercera i inesperada

HASTA SIEMPRE PABLO, HASTA SIEMPRE CHILE!

etapa laboral i, en una encara més inesperada, quan el meu fill va decidir anar a treballar a Xile. No sé si hi tornaré, però per si de cas, em vaig acomiadar…de nou. Enlloc millor que a Isla Negra a la casa de Pablo Neruda. També tancava un cicle de relació plena de contradiccions amb el poeta que va deixar escrit:

“Compañeros, enterradme en Isla Negra, / frente al mar que conozco, a cada área rugosa de piedras/ y de olas que mis ojos perdidos/ no volverán a ver…”

Jo tampoc sé si tornaré a veure Isla Negra… En realitat, que poques coses sabem!