JOSEP MOULINES

Fa setmanes ja, ben bé tres o quatre, que he recuperat un aspecte concret de l’antiga normalitat. Desconnectar de la (des?)informació del que s’anomena “actualitat”. Tot el que faig és escoltar una estona notícies de ràdio quan em llevo i, en ocasions, mentre sopo i mirar esporàdicament els highlights que m’entren al mòbil. Sempre he dit que, com arreu, hi ha molt bons professionals entre els periodistes. I aquests dies àlgids de la pandèmia, que m’ha tocat parlar amb molts d’ells/elles, ho he pogut constatar. Altra cosa és el que els hi imposin les seves empreses, que no és aliè al que la gent vol consumir, massa freqüentment “groguisme”, toxicitat i porqueria.

De tot el que vaig escoltar per aquí i per allà, fa setmanes, quan el pitjor de la pandèmia em duia al difícil exercici de separar el gra de la palla “informatiu”, apartant les escombreries i els fakes, per mirar de tenir una idea el menys distorsionada del que passava, de Pedro Sánchez, em va quedar el concepte de “nova normalitat” que, adaptat a la meva manera de viure, traduiria com a “nou confinament”.

Ja he comentat en aquest bloc que fa uns pocs anys vaig optar per un cert confinament voluntari, això sí, de forma diferent a l’actual confinament. Quines són, però, les diferències entre el meu confinament i el que ha provocat la COVID-19?

Diria que tres. La primera, la llibertat de moviments. On més m’he sentit afectat ha estat en la impossibilitat d’anar en bicicleta pel Delta de l’Ebre que, crec que des d’ahir -escric en diumenge 10 de maig- o des de demà dilluns -segur del tot no n’estic- com que a les Terres de l’Ebre hem entrat en la fase 1, penso que ja no m’ha d’afectar. Tampoc ho sé ben bé. Segonament, la pèrdua de contacte físic amb aquelles poques persones amb les que m’hi relaciono perquè em ve de gust. Incloc algunes de les botigues de queviures a les que vaig a comprar al poble. Ens veiem amb les respectives mascaretes posades i a més distància del que és habitual o amb mampares pel mig i no és el mateix. També incloc al capellà del poble, amb qui mantinc bona relació. La tercera i última activitat que he trobat a faltar és anar algun dia a dinar o a sopar fora de casa, a un d’aquests llocs agradables als que vaig, normalment sol, sí, però a banda de menjar-hi bé i diferent del que habitualment em preparo a casa, hi ha restauradors i cambrers amables que em coneixen i ens expliquem coses. Normalment coses intranscendents que, de tota manera, m’acostumen a interessar més que les converses -sovint massa estressades- de feina o l’intercanvi de “neures” producte de l’espantós ritme de la “vida moderna”, més present i amenaçadora a la ciutat que en aquestes terres. Moltes d’aquestes persones, posades a fer de ministres, crec que tindrien més sentit comú que alguns dels que ostenten el càrrec…

Les Terres de l’Ebre tenen pocs habitants i se segueixen despoblant. Això, que donaria molt per debatre sobre el problema de la despoblació rural, ha permès que hi hagi hagut molt pocs contagis i pocs morts per COVID-19. Personalment, i COVID-19 a banda, aquesta baixa densitat em proporciona un espai vital reconfortant. Aclareixo ràpidament que valdria la pena invertir en infraestructures molt bàsiques -per desgràcia fallen fins i tot les més bàsiques- i d’altres no tan bàsiques, per retenir el jovent d’aquí a la seva terra.

La tecnologia m’ha permès mantenir-me en contacte amb la meva família, inclòs el meu nét Claudi, nascut avui fa un mes, amb els meus pocs bons amics i amb tots els interlocutors habituals de la feina, excepte un que no se sent massa còmode amb cap comunicació que no sigui cara a cara. He trobat a faltar les converses amb ell perquè, a més, el considero bon amic i persona de confiança i ment oberta per poder parlar de tot i més.

Abans de parlar de la nova normalitat en general i del meu nou confinament en particular, potser val la pena aturar-se en alguns aspectes del present.

Fa pocs dies, el bon amic Joan Oliveras feia una reflexió escrita, crec que a Facebook, on, entre moltes consideracions interessants, parlava de “la revolució digital que ja feia temps que transformava les nostres vides” com una oportunitat. El text és interessant i bonic, perquè se centra en les oportunitats que poden sortir d’aquesta crisi.

La revolució digital, suposo que per als babyboomers com jo, presenta dificultats més importants que, per exemple, per als meus fills. Certament, hi ha gent de la meva generació que domina abastament aquestes tecnologies. Jo no sóc pas dels que més, ni de bon tros, però, en qualsevol cas, suficientment per poder treballar sense problemes. Durant aquestes setmanes, la feinada ha estat ingent, esgotadora, i durant jornades de fins a 14 o 15 hores he pogut fer tot el que havia de fer des del Delta de l’Ebre cap a qualsevol punt del món.

Aquestes tecnologies m’han permès i em permeten, a banda de mantenir la relació amb familiars i amics, descobrir persones noves i arribar -almenys aquesta és la sensació que, no oculto, encara que sigui pel factor generacional, precisaré corroborar personalment, in vivo– a graus de coneixement i confiança insospitats. Diria, i ho dic amb la boca petita, que l’accés a algunes persones, es produeix de forma més ràpida i amb menys barreres que en el món de relacions presencials convencionals.

No hi ha dubte que el confinament ha perfilat el que poden ser noves formes de relació. Jo sé de dues parelles que han decidit separar-se, sense dir-s’ho, per l’insuportable que seria haver de continuar vivint amb aquesta decisió comunicada i confinats no se sap quant temps. Segurament ja s’ho comunicaran -o no, encara no coneixem els efectes del desconfinament- quan puguin campar lliurement. També s’han format durant el confinament noves parelles, i molts amants s’han desesperat de no poder mantenir les seves trobades furtives i clandestines. Han emergit relacions molt innovadores i alternatives. Jo mateix he celebrat amb cava, via “vídeo WhatsApp”, el naixement d’un nét a Santiago de Xile.

El que vull dir és que, ja ara, sento que la meva manera de treballar i de relacionar-me, ha canviat, potser definitivament. A partir d’ara, seguiré vivint sol i aïllat territorialment al Delta, però jo i gairebé tota la gent amb la que em relaciono, tenim més clar que abans que podem compatibilitzar aquesta situació amb la socialització obligatòria en el cas de la feina, i la que sentim com a necessària per fer realitat que, malgrat el predomini de la soledat volguda, els humans seguim sent éssers socials.

A partir d’ara, tot serà desastrós? No ho crec. Veurem si hem après alguna cosa o preferim seguir vivint en l’estupidesa de les últimes dècades. Alguns aspectes del present, no em fan ser optimista. Em sorprèn que la majoria dels que encara surten a aplaudir als meus companys sanitaris, no s’hagin adonat encara que, els que els han cuidat i els seguiran cuidant, ja comencen a estar-ne -jo també- una mica farts de tants aplaudiments. Sortir irresponsablement al carrer en grup i sense mascaretes ni guardar distàncies de seguretat, és una falta de respecte imperdonable a tots als sanitaris als que aplaudeixen. De què serveix aplaudir a uns “màrtirs” mal pagats que se la juguen, ells i les seves famílies, si amb les conductes individuals s’estan creant les condicions per embolicar de nou la troca fins a l’infinit? De veritat aquesta gent creu que uns sanitaris cansats física, psicològica i sentimentalment, tindran força i prou bon humor per aguantar segons quin possible rebrot? Reflexió de present.

Una altra consideració de present. No sóc economista, però trobo interessant que, des d’en Guillem López Casasnovas, fins en Xavier Sala Martín, passant per Antón Costas, Niño Becerra i no sé qui més, trencant tota la suposada ortodòxia, expliquin que la màquina de fabricar bitllets, s’ha de posar en marxa perquè el diner corri i es reactivi l’economia, sense pensar en gaire més. Ja ho tornarem no sé quan!

De veritat què això no s’entén? Ara resulta que ens començarà a preocupar el que deixarem com a llegat vergonyós als nostres fills i néts, quan fins ara ens ha resultat del tot indiferent? Fins ara no hem tingut cap escrúpol en deixar-los llasts de tot tipus, econòmics, mediambientals i una societat, més que líquida, gasosa. Entretant, moltes famílies la passen magre, molts treballadors acollits a ERTOs encara no han cobrat un euro des de març i la situació esdevé cada dia més difícil. L’Estat no s’ha d’endeutar per fer front a aquest desastre?

El futur és incert i cap humà al món té la recepta de què cal fer ni sap que passarà en el futur. Quan a nivell individual el que preocupa és una mort imminent, ningú pensa en els diners. Quan els sanitaris pensem en termes de salut comunitària i no personal, interpretem -potser poc matisadament- que la lògica hauria de ser la mateixa i, per tant, l’endeutament que calgui. De veritat que hem de posar en situació ultra límit als metges i infermeres que més necessitem per seguir vius pel carai d’economia??? Els americans, malgrat l’inqualificable Trump, ja fa dies que fabriquen bitllets verds!!!  I Europa? Què està esperant Europa, aquesta patètica estructura burocràtica que cada dia costa saber per a què serveix? Que el personal sanitari es planti si no apareixen diners o que els treballadors que fa dos mesos llargs que no cobren surtin a assaltar els supermercats?

Si algú està pensant en precipitar el desconfinament per raons econòmiques és que en la seva ignorància, en la ruleta russa en la que ens trobem, creu que la situació ja està força controlada. En cas contrari, ningú estaria pensant en posar en risc la salut pública i les vides humanes en nom de la necessitat econòmica, com ningú que sap que està morint pensa en els diners. No aprenem! L’estupidesa humana no sembla tenir límits!

Avui dia 10 de maig, la vida tal com era al febrer sembla un record del paleolític superior. Han passat coses magnífiques. Ha disminuït la contaminació ambiental, també la contaminació acústica, les platges estan netes, molts animals que normalment no gosen aparèixer per por dels depredadors humans, han tornat a sortir, el mar és més transparent i, en molts casos, les relacions humanes han millorat. Quan estem cagats de por, ens tornem més bones persones…

Aquests dies de convivència intensa forçada en espais sovint reduïts, han fet redescobrir el sentit de moltes relacions humanes. Calia la pandèmia per posar blanc sobre negre, per intensificar els lligams amb familiars i amics i establir relacions insospitades durant el confinament?

La COVID-19 ha afavorit la solidaritat, l’empatia, el compartir emocions i estrènyer lligams entre els professionals sanitaris, tot i que, previsiblement, amb l’esgotament de tot tipus patit, quan recuperin la consciència de com se’ls tracta des de fa anys, si no es reacciona ràpid per part de les administracions, la tensió es pugui desfermar. I potser les amistats es refredaran de nou i les noves relacions establertes, perdran interès fora del confinament i aquells que es volien divorciar ho deixin córrer quan s’alliberin d’haver d’aguantar la parella 24 hores al dia, 7 de dies a la setmana. No ho sabem. De moment, però, aquests actius han marcat el confinament positivament. I si, per dir el primer que se’m passa pel cap, és el moment de relocalitzar indústries que fa dècades han anat a buscar regions planetàries en les que la mà d’obra és barata i les condicions socials precàries? No ho sabem. No sabem res. Ningú sap res. Ni els economistes que mai han encertat cap previsió, en cap gran crisi.

Potser sí que els objectius humans se seguiran centrant en guanyar diners a qualsevol preu, acabar d’arruïnar les classes mitjanes i sumir el planeta en la pobresa, mantenint la riquesa en unes poques mans. Potser sí que es continuarà creient que el que dona sentit a la vida és consumir, contaminar, embrutar. Que l’especulació i l’economia financera seguiran guanyant terreny a l’economia real, productiva. Que se seguirà fomentant o tolerant el treball i l’explotació infantil i per Nadal tots seguirem fent veure que ens estimem molt. Potser sí…

Em vull donar l’oportunitat, però, de confiar -ingènuament?-  que alguna cosa aprendrem d’aquesta crisi -almenys alguns- i que viure es pugui aproximar una mica més a un exercici basat en el millor de les persones. Estaria bé que la nova normalitat tingués quelcom d’això. En tal cas, potser el meu nou confinament podria evolucionar cap a un cert desconfinament…

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

NORMES DE PARTICIPACIÓ

Els comentaris estan subjectes a moderació prèvia, per la qual cosa és possible que no apareguin publicats immediatament. Per participar és necessari que t'identifiquis, a través de nom i d'un correu electrònic que mai serà publicat ni utilitzat per enviar correu spam. Els comentaris hauran de ser sobre els temes tractats al blog. Com és lògic, els que continguin insults o siguin ofensius no tindran espai en aquest blog. Els comentaris que no compleixin aquestes normes bàsiques seran eliminats i es podrà vetar l'accés d'aquells usuaris que siguin reincidents en una actitud inadequada.
L'autor no es fa responsable de les opinions i informació continguda en els comentaris.

6 comentaris sobre “LA VIDA EN CONFINAMENT (4). “LA NOVA NORMALITAT” EL NOU CONFINAMENT

  1. Montse Grau ha dit:

    Estic molt d’acord amb tot el que descrius Josep Maria. Un escrit excel·lent. Moltes gràcies per compartir-ho!

    1. josepmariavia ha dit:

      Gràcies a tu, Montse. Celebro que t’hagi interessat!

  2. Montserrat ha dit:

    Enhorabona per l’esperit crític, digne només d’alguns “atrevits i molt intel·ligents”. Des de la segona línia i fins al final del post ens deixes un munt de temes per reflexionar i mirar de fit a fit. M’ha agradat, perquè els vas deixant caure un darrera l’altre, sense deixar escapar pel mig una pinzellada romàntica que segurament servirà d’inspiració per alguna novel·la en temps de confinament… La cirereta, com és d’esperar, és al final, i al respecte et diré que tant de bo el teu “nou confinament” evolucioni a “un cert desconfinament”, voldria dir que d’aquesta pandèmia n’ha resorgit un món millor. Et continuaré llegint i fins i tot, algun dia m’agradaria poder contrastar alguna reflexió plegats.

    1. josepmariavia ha dit:

      Moltes gràcies pel comentari Montserrat! Què curiós. En una ocasió vaig dir que al llarg de la meva vida professional, massa gent m’havia fet “la rosca” i els únics crítics amb mi, eren els mes atrevits i intel·ligents… Pel que fa a la novel.la, ja l’he començat a escriure. El confinament ha donat i està donant per molt i tant de bo ens deixi un món millor, almenys en alguna parcel.la. Certament, de ser així el meu “nou confinament”, la meva “nova normalitat”, em permetria “un cert desconfinament”. Sigui com sigui, encantat de compartir reflexions plegats. Gràcies de nou!

  3. Helena R. ha dit:

    hi ha una cosa que dius que em fa pensar que sí que hi ha coses que els de la “nostra” edat veiem estranyes malgrat el bon entrenament tecnològic que tenim i que serveixen per segmentar les generacions. La meva filla té , a través de les xarxes basades en interessos comuns dels participants (llibres, pel·lis, aficions,….), una bon aplec d’amics i amigues de tot el mon . No es coneixen en persona i a banda de xats i trobades virtuals, amb alguns desenvolupa una amistat més profunda que després pot, o no, assegurar amb trobades posteriors (quan viatjàvem). La darrera vegada va viatjar a Califòrnia convidada per una amiga a la qual li agrada molt com escriu.
    A mi no em surt, mira! M’encanta utilitzar la tecnologia per treballar, enraonar o fer el vermut amb els amics i amigues o veure els fills i els nets, però per fer amics nous…
    En referència a la “nova normalitat”, tant de bo siguem una mica diferents quan anem sortint d’aquesta situació estranya que genera el confinament i l’ensurt de la pandèmia. Potser alguns, pocs o molts, individus que seran capaços de generar un canvi social en la manera de mirar-nos les coses, la vida, el planeta, les prioritats,…Potser.
    Deu ser un paradís això del Delta.

    1. josepmariavia ha dit:

      Gràcies pel comentari Helena. Està clar que els nostres fills, han nascut i/o han crescut en un món digitalitzat i nosaltres no. A partir d’aquí la seva capacitat de fer-ho quasi tot a través de les xarxes, fins i tot desenvolupar amistats de les de veritat, és superior a la nostra. De tota manera, t’he de dir, que cada vegada més, conec coetanis de les generacions del babyboom que s’incorporen a “aquest club”. Per altra banda, confesso que per a mi, l’ús de la tecnologia m’ha permès treballar amb normalitat (ho dic bé, amb normalitat, cal dir que soc assessor, no faig de cirurgià!) i mantenir relacions amb familiars i amics i també descobrir persones que no coneixia que m’han aportat moltíssim. Jo sí que he fet amics nous. Suposo que, a diferència de la teva filla, la idea del desconfinament em provoca certa recança sobre la solidesa d’aquesta amistat i, probablement també a diferència d’ella -malgrat el viatge a Califòrnia- necessitaré comprovar “in vivo” la continuïtat de l’amistat en la “nova normalitat”.
      Pel que fa a aquesta “nova normalitat”, no oblidem que l’antiga -la del mes de febrer!!!- estava formada per gent insensible a la destrucció del planeta, a la contaminació, a la competitivitat deshumanitzadora, al treball i l’explotació infantil, a la pobresa de la major part de la població mundial, al foment de guerres per vendre armes, a viure amb molt estres, agressivitat i ansietat, a identificar felicitat amb consum, a oblidar que el del costat te sentiments, a dormir malament… Tu saps que, en termes de salut, ja quan vàrem fer el primer Pla de Salut de Catalunya, a principi dels 90, estimàvem que 4 de cada 10 persones tenien un problema de salut mental. T’imagines avui quants deuen ser?!!! Una societat que s’ha deixat perdre -on hi era- l’Estat del Benestar i que ha anat pervertint i corcant la veritable democràcia -l’evolució de les llibertats fa pena- fins a posar en els llocs de domini polític del món, personatges com Trump o Putin…
      Vols dir que no hauria de ser gaire difícil que qualsevol nova normalitat, fos una mica millor que aquella del febrer? Certament, en algun tema professional, tu i jo (i molts col·legues) vàrem constatar, que tot era susceptible d’empitjorar!!! De moment, aposto per l’optimisme, que al desastre sempre soc a temps d’arribar-hi!
      Com deia en el post anterior (crec), la normalitat la defineix la majoria. És normal considerar normal el que considera normal la majoria. Si la majoria estan “tarats”, la normalitat és un concepte patològic.
      Al Delta d’entrada hi ha poca gent i on visc jo, ningú. Per a mi el confinament m’ha permès allunyar-me de zones metropolitanes, en les que al haver-hi més població, que a més a més, viu de forma molt menys sana -és la meva opinió- que al món rural, quan me n’allunyo, se que el manicomi existeix, però almenys no hi soc dins! Treballar des d’aquí i relacionar-me amb els amics, familiars i persones que estimo, per les xarxes, em dona pau. Cal no oblidar que tinc un fill, una jove i un net a Xile i que durant temps he tingut els dos fills a l’estranger. Estic entrenat a viure els afectes a través de les xarxes!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *