jovesÉs diumenge. És primavera, tot i que aquests últims dies han estat més frescos que alguns de l’hivern que, oficialment, ens va deixar passat mitjans de març.

Avui el sol escalfa, i fa que la sensació s’aproximi una mica més a les que recordo de quan les primaveres eren primaveres. N’hi ha prou però, posant-te a l’ombra, per recuperar l’estranyesa que provoca aquesta fresca en un primer de maig.

Un amic envia fotografies d’aquest cap de setmana fent esquí de muntanya, amb uns gruixos de neu que ja els haguéssim volgut tenir a l’hivern! En una de les fotos un termòmetre marca -10º C!

Mentre faig el ronso per casa i penso què faré aquest matí de diumenge, escolto en un podcast de notícies de la setmana, que Espanya és el país amb el percentatge de “ninis” -joves que ni estudien ni treballen- més alt de la UE. Diuen que és del  20%. No especifiquen fins a quina edat consideren que una persona és jove, però la dada em sembla preocupant.

Tot sovint he parlat del món que estem deixant als més joves: escalfament del planeta, canvi climàtic, desertització, contaminació. Nivells d’endeutament que poden heretar els fills dels nostres fills… Deixalles d’un model capitalista desfermat que, a banda dels efectes esmentats com a exemple, determina formes de vida -a la meva manera de veure- poc sanes i autodestructives. Patrons de consum que alhora alimenten el model, i de retruc tots els seus efectes indesitjables, en el que és un veritable cercle viciós. Fins aquí, com deia en el penúltim post, una visió del món actual, a la meva manera de veure, realista.

Però com que alguns la trobareu pessimista, posem-hi unes gotes d’optimisme. És cert que els nostres fills, els joves que tenen, posem per cas, entre 16 i 35 anys, tenen molts factors en contra: treball escàs, atur juvenil elevat, salaris baixos, treball precari, unes generacions “tap” per davant, entre elles la meva…

També sentim parlar tot sovint de la mala qualitat de l’educació i, per tant, de la mala preparació dels joves. Potser sí, però també he llegit o escoltat que estan més preparats que mai. Hi ha joves molt ben formats. Com a mínim en el sentit utilitarista del terme. Les minvades oportunitats de trobar feina fan que la gent jove segueixi estudiant i formant-se. Confio que la formació menys utilitarista, aquella que sembla que no serveix per a res i que malauradament va desapareixent dels curriculum, la formació en Humanitats, simplement la formació en valors sòlids, permeti una reacció i un canvi.

Sembla que en 10 o 15 anys, en molts països, aquestes generacions joves suposaran entre el 60% i el 75% del mercat laboral. Arribarà un moment que, encara que tinguin raó en dir que no els hem deixat una herència presentable, entendran que no es poden limitar a lamentar-se i que, inevitablement, hauran de pensar què poden fer ells i quina responsabilitat tindran –o estant tenint ja- si no es posen en marxa en defensa pròpia.

Podran decidir si volen votar partits com els que hem votat els seus pares, o propiciar la transformació de l’actual sistema polític, totalment decrèpit i vergonyós. Confiem que podran triar els propis models de consum, o almenys influir per modificar-los. A la meva manera de veure, serà determinant l’ús que decideixin fer de les xarxes socials i de les tecnologies que les fan possibles. Confiem que hi haurà una capacitat de reacció cap a la construcció d’un món millor.

Formo part de la generació del babyboom i sóc conscient que -parlant en general i assumint els riscos que això comporta- hem tingut la vida més fàcil que els nostres pares i avis i que els nostres fills, pels que no hem estat -ni som- exemple de solidaritat intergeneracional…

Mentre li dono voltes a aquestes coses, dubto si agafar un anorac prim d’estiu o roba de mig temps. Opto pel més gruixut. Surto al carrer, deixo enrera l’Eixample, per endinsar-me pel barri de La Ribera i acabar a la Barceloneta. El sol escalfa, però l’anorac no em fa nosa.

Per més que ja no m’hauria d’estranyar, avui, pel que sigui, he quedat astorat de la quantitat de turistes que he arribat a trobar durant la meva passejada. Molts d’ells joves, amb motxilles i/o maletes de cabina d’avió amb rodes que, en rodar damunt les rajoles característiques de les voreres de Barcelona, fan un soroll que per a mi ha passat a formar part del brogit urbà habitual. Cada dia l’escolto tan bon punt surto de casa, de manera que ja ha esdevingut un so familiar.

També veig molts turistes de la meva edat i més grans, jubilats probablement. Veig visitants amb aspecte de tenir des de 20 o 25 anys, fins a 65 i més.

Abans i després d’aturar-me en una terrassa per prendre alguna cosa i fullejar un dominical, veig imatges contrastades. Santa Maria del Mar plena de gent asseguda als bancs, aparentment esperant que comenci la missa, i els passadissos laterals i l’entrada principal plens de turistes i algun autòcton. El mateix fenomen, però més exagerat l’he observat a l’església dels Sants Màrtirs Just i Pastor. Més exagerat perquè hi havia un mossèn molt vellet fent missa i l’església és relativament petita, amb la qual cosa els turistes es feien notar més.

Turistes, turistes i més turistes. A molts d’ells el clima els ha agafat amb el pas canviat, de manera que les xancletes i els shorts, no s’adeqüen gaire amb el clima real. Un noi d’aspecte magrebí dormia a terra amb el cos al sol i el cap protegit sota un test que, amb forma de mitja esfera, feia ombra. Dos metres enrere unes japoneses elegants fotografiaven una torre de Santa Maria del Mar. Les taules de moltes terrasses, a les 12, ja estaven parades per dinar. Una jove oferia bicicletes per llogar, en un anglès inequívocament americà. De tornada travesso la Via Laietana i veig el poc que queda de la manifestació sindical del 1er de maig. Tinc la sensació d’antigalla anacrònica: si els partits polítics s’han de “requeteinventar”, els sindicats… Ufff!

Quan pujo per les Rambles penso que, potser sí, la Beth Galí te raó quan diu que caldria revisar el tipus de llicències d’activitats que es donen als que munten negocis en els baixos dels edificis. Veig moltes botigues obertes. Desconec com ha acabat l’eterna polèmica sobre els horaris comercials i la política dels festius. Imagino que deu anar per zones i que per la zona que passo deu estar permès, ja que la majoria estan oberts. Un ciclista autòcton i castís, que circula per les Rambles, per la calçada, escridassa dues joves turistes que creuen per un pas de vianants, amb el semàfor en vermell, de pressa i corrents, per esquivar-lo… Mentre seguia caminant, tot i sentir que potser estem arribant al límit d’assimilació de turistes, que la nostra forma de viure es pot veure afectada (potser millorada en alguns aspectes, no dic que no, però…) per aquest allau babilònic, no he sentit rebuig vers al fenomen, però tot plegat m’ha semblat una mica carregós.

turistesEn un moment donat de la passejada, m’he assegut en una terrassa, ubicada ja pràcticament a la Barceloneta, i un cambrer m’ha preguntat, de nou en anglès què volia. Li he demanat un suc de taronja en català i m’ha entès. Això sí, després de verificar en castellà llatinoamericà: “un zumo de naranja me dijo ¿no?”.

A la taula del cantó un parell d’homes conversaven, també en anglès. Un devia aproximar-se als 60 i l’altre més aviat als 70. La proximitat de les taules i el to de veu, feia inevitable que se sentís el que deien. Coincidien en què mentre el cos resisteixi i la cartera també, cal viatjar i fer tot allò que t’agrada, ja que el dia menys pensat… pot ser tard!

Penso que tenen raó i que jo em trobo en aquella franja d’edat que, si la salut no fa una mala passada, és el moment de començar a fer aquelles coses que quan eres més jove no podies fer per obligacions laborals i familiars i que d’aquí ves a saber quants anys, no podràs fer per pèrdua d’autonomia o… extinció.

Així doncs, el fet de començar el dia centrat en els més joves i continuar fent-ho amb els de la meva generació, em fa pensar en els més grans. Tanco els ulls, m’escarxofo en la cadira còmodament i en el meu cap ressonen unes veus. Són persones grans, d’entre 80 i 90 i molts anys o més, que han de ser donades d’alta en un centre sociosanitari i no saben on aniran o, sabent-ho, no està clar que puguin valdre’s sense ajut que, tindran o no tindran… La gent que envelleix molt, ha de ser força rica per no passar angúnies. Per altra banda, els serveis socials arriben fins on arriben.

-Hola Lluís, com estàs? Una cosa. Quants anys m’has dit que tenies?

-98, senyoreta. Per què m’ho pregunta?

-Bé… ens agrada xerrar una estona amb vosaltres i saber com esteu. Què podem millorar en el centre per fer-vos l’estada aquí més agradable?

-Jo hi estic molt bé aquí senyoreta. Només per veure-les a vostès tan joves i tan guapes, ja val la pena!

-Ai Lluís, Lluís! Em sembla que és una mica pillo vostè. Ja m’han dit que sempre se’l veu envoltat de senyores..

-La veritat és que sempre he estat envoltat de dones. Pensi que jo era encarregat d’una fàbrica de manufactura i tenia 150 empleades al meu càrrec! I sempre vaig mirar pel bé de l’empresa i també pels treballadors. Pensi que quan em vaig jubilar em varen fer un homenatge i tot!

-I ara que aviat haurà de tornar cap a casa, com s’ho farà?

-Miri jove, amb la dona vàrem agafar l’Expectación, una noia equatoriana, que ens cuidava de meravella. Tant és així que la dona poc abans de morir em va dir: “Lluís, si et quedes sol has d’estar ben cuidat. Vigila que no marxi aquesta noia que val un imperi”. Ja vaig comprendre que m’havia de casar, però es veu que no tenia els papers “conformes”, però és igual. Com si m’hagués casat.

Ara sóc aquí, perquè l’Expectación s’ha trencat la cama i no em pot cuidar. I ja hi estic bé aquí, ja. Però només penso en l’estona que ve a veure’m ella cada dia. Pensi que tot i amb crosses, em visita dia sí i dia també, i quan marxa m’entristeixo una mica…

El cas d’en Pere és diferent. Té 90 anys i viu sol. Està acabant el procés de convalescència i no sap on anirà a viure quan li donin l’alta ja que ha llogat la casa.

-Però Pere, com és que ha llogat la casa?

-Oh! Què vols que faci, nena? Cobro una pensió de 600€ i no puc pagar les despeses. Imagina’t, he donat el cos a la ciència perquè ja veig que ningú pagarà el meu enterrament… I saps què? No el volen perquè diuen que sóc massa vell, ha, ha, ha..

-Vaja! No te família Pere?

-Sí, un fill. Però ens vàrem barallar fa anys i no n’he sabut res més. No sabria ni com trobar-lo..

-Bé, ja parlarem amb els serveis socials i…

En Pere interromp amb bon humor i diu:

-Em busqueu un banc i dormiré allà tapat amb una lona, ha, ha, ha… Pensi que jo vaig anar a la II Guerra Mundial i allà dormia a terra. Puc dormir on sigui. Per cert, nena, aquest llit d’aquí de la residència, és molt còmode. Però molt, eh?

I mira, quan em mori, els serveis aquests que dius o qui sigui, ja em fotran a algun lloc, ha, ha, ha…

La Gertrudis ha de marxar d’alta la setmana vinent ja, i només està preocupada per la dentadura que li han fet mentre ha estat al centre i que no se la pot posar. Ella vol marxar amb la dentadura posada i des de la cadira de rodes explica:

-Senyoreta, és que vaig pagar les dents per avançat a aquests dentistes del pis de baix, i ara no m’entren, no me les puc posar i ningú em fa cas.

-Ja ho arreglarem això, Gertrudis. Però escolti’m. Ara ha de tornar a casa i diu que no vol ningú que l’ajudi?

-No, no. No vull ningú a ca meva. No

-Però dona, si va en cadira de rodes. Com ho farà? Encara caurà i es farà mal. Pensi que també pot fer mal als veïns sense voler. Un foc encès, qualsevol cosa que provoqui danys…

-No, no. Mira, quan s’acabi, prou. Ja n’he viscut massa d’anys.

El Bartolo està enfadat. Es queixa del menjar.

-!Me dan unos garbanzos más duros que las canicas con las que jugábamos de pequeños! Y las patatas… Buenooooo, ¡las patatas! No se parten ni con sierra eléctrica…

L’Amèlia està trista i plora tot el dia. L’enquestadora tracta d’iniciar una conversa amable i afable. Li diu coses amb dolçor, però l’Amèlia no contesta. Se la mira amb ulls tristos i tot d’una esclata a plorar i somicant diu:

-Jo no vull estar més aquí!

gent granObro els ulls, surto del record i em situo de nou al bar on sóc, amb els dos anglòfons del cantó a punt de marxar. Jo decideixo tornar cap a casa a dinar. Penso en el Pere fent la guerra i dormint a terra i no em sembla que ho tingués més fàcil que els nostres fills. Per contra els nostres fills –que no sé a quina edat tindran un salari digne- no tindran cap pensió pública. Ni de 600€, ni de menys probablement. No sé si els dos estrangers que tenia asseguts a la taula del cantó hauran d’acabar rosegant cigrons durs en una residència. És clar que no ho sé! El futur! Ves a saber!

Pujo per les Rambles i observo aquella riuada de turistes que he esmentat abans. Vides, vides i més vides en països i èpoques diferents…Ves a saber quantes històries de tota mena viatgen al damunt d’aquestes esquenes!

Tinc ganes d’arribar a casa. Tinc gana i, no és broma, avui menjaré cigrons!!!

NORMES DE PARTICIPACIÓ

Els comentaris estan subjectes a moderació prèvia, per la qual cosa és possible que no apareguin publicats immediatament. Per participar és necessari que t'identifiquis, a través de nom i d'un correu electrònic que mai serà publicat ni utilitzat per enviar correu spam. Els comentaris hauran de ser sobre els temes tractats al blog. Com és lògic, els que continguin insults o siguin ofensius no tindran espai en aquest blog. Els comentaris que no compleixin aquestes normes bàsiques seran eliminats i es podrà vetar l'accés d'aquells usuaris que siguin reincidents en una actitud inadequada.
L'autor no es fa responsable de les opinions i informació continguda en els comentaris.

4 comentaris sobre “ÉS DIUMENGE

  1. Aina ha dit:

    Estimat JM, gràcies per fer-los importants, per dedicar-los part del teu post. Sovint la nostra gent gran fan “nosa” i tendim a deixar-los per l’últim. Però tot i que minven, es fan més poqueta cosa, amb el pas del anys carreguen una part molt important de vida. Molts anys d’experiència i d’experiències, molta humiltat i saviesa. T’omplen perque si, i amb poc, un somriure, una caricia els fas inmensament feliços

    1. josepmariavia ha dit:

      Felicitats a tots els que us hi dediqueu. Feu una gran feina!

  2. Gràcies Josep Maria,
    conmovedores històries …
    Comparteixo també la intensa preocupació per la situació que deixarem als nostres joves. Perllongar el sistema actual sembla insostenible …

    1. josepmariavia ha dit:

      Gràcies pel comentari Guillermo. La clau per, dit modestament, tractar de fer un món millor par a tots, joves i grans, està en el teu últim comentari. Deis, entre altres coses:

      “(…)L’optimisme realista es fonamenta en la convicció constatada de no estar sol en el món intentant fer el bé. En saber que, col·lectivament som un desastre, però que existeixen moltes individualitats constructives que sumen. Només tenim a l’abast la nostra existència personal, és amb l’únic que podem comptar. L’important, doncs, és fer el que creiem que hem de fer, perquè és el nostre camí cap a la felicitat, independentment de la seva eficàcia visible o del sentiment més o menys positiu o negatiu que experimentem. Tot i així, estic convençut de l’eficàcia del bé que fa cada persona, més enllà de veure el fruit de la llavor plantada, més enllà de la minúscula importància que pugui tenir una sóla individualitat en la complexitat i abast de l’esdevenir humà.(…)”

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *