"B yCOLORS PRIMARIS"

By COLORS PRIMARIS

Començo el llibre de José Antonio Marina “Tratado de filosofía zoom” i trobo la següent cita d’Aldous Huxley:

Trabajando sobre los datos inmediatos de la realidad, nuestra conciencia elabora el universo en el que vivimos realmente”.

Prèviament es refereix a la intel·ligència com una gegantina màquina d’associar i adverteix:

“(…) Deben acostumbrarse a buscar relaciones muy lejanas, pero pertinentes, porque así funciona nuestra inteligencia cuando trabaja a pleno rendimiento. Recuerdo que esa genial conversadora que era Carmen Martín Gaite, me decía: ‘La gente critica el irse por las ramas. ¿Y si lo interesante estuviera en las ramas?’”.

Amb la intel·ligència transformem els múltiples estímuls que rebem de l’entorn en significats i d’aquesta manera acabem construint el nostre món que… no necessàriament és el de ningú més…

Marina parla de les “filosofies subjectives” i cita Ortega y Gasset: “El punto de vista individual, me parece el único punto de vista desde el cual puede mirarse el mundo en su verdad. Donde está mi pupila no está otra”. I assenyala els riscos d’aquestes posicions:

“(…) Esas ‘verdades’ pertenecientes a un mundo personal son privadas, y mantenerse en ellas conduce a la incomunicación de egos hipertrofiados”.

Marina atribueix a la filosofia la tasca d’explicar la “cosmogonia personal” o formació de mons personals i facilitar la possibilitat de què aquests es comuniquin.

Món personal, visió individual, individualitat… Jo hi afegiria solitud, aïllament…

Veig el món, la meva societat, Barcelona, com una agregació d’individualitats isolades que es comuniquen poc i de forma més aviat superficial. Em relaciono amb moltes persones que estan soles i/o aïllades o en procés d’aïllament creixent, algunes de les quals viuen soles i altres no. Persones que viuen o vivim immerses en la nostra visió individual. Que circulen o circulem pel carrer amb aire poc empàtic, desprenent desconfiança, amb tensió patent als seus rostres i que cada dia reaccionen amb més agressivitat defensiva davant les pors pròpies d’aquesta societat líquida del recentment desaparegut Zygmun Bauman. Estan “a la que saltan”.

M’afanyo a fer menció a les excepcions que confirmen la regla, per tractar de ser empàtic i posar-me en la pell dels que des del seu món, des de la seva visió individual, personal i intransferible de la realitat, perceben la mateixa de forma diferent o oposada a la meva. A partir d’aquí podem mirar de conciliar “cosmogonies personals”!

Torno al risc de solitud extrema, aïllament, incomunicació i hipertròfia d’egos personals. I ho faig reproduint un fragment de la crítica literària d’Eva Piquer al diari “ARA” de dissabte 14 de gener.

Referint-se a l’escriptora Katherine Mansfield -trobo genial la seva cita, emprada per Eva Piquer com a subtítol, que diu: “Dins el meu cap escric meravelles, però quan provo d’anotar-les no me’n surto!”– Piquer escriu que Somerset Maugham va dir d’ella: “Mansfield era una dona solitària, sensible, neuròtica i malalta, que mai es va sentir còmoda en l’Europa que va escollir per viure”. Uff!!! Ara mateix podria escriure un altre post sobre els sensibles solitaris -i potser també neuròtics i malalts- que no estem còmodes en aquesta Europa que, a més a més, en el nostre cas, ni tan sols hem escollit per viure!!! (Vegeu el post “Records del mar de Tasmània”, del 7 de desembre de 2016). Però segueixo amb Eva Piquer que parla de “quan la solitud és una espasa protectora que et talla per dins” per afegir:

Que una escriptora sigui solitària, més que una raresa és una tautologia. ‘En la feina que faig la solitud és una circumstància inevitable -admet Haruki MuraKami a “De què parlo quan parlo de córrer”-. A vegades, però, aquesta sensació d’aïllament et pot rosegar el cor i anar-te’l dissolent com si fos una gota d’àcid que s’ha abocat d’una ampolla. També es pot veure com una espasa de doble tall que et protegeix però que alhora et pot tallar per dins’”.

Aïllament que protegeix, però que rosega el cor i talla per dins, solitud no desitjada però inevitable per incapacitat de connectar “cosmogonies personals”, incomunicació i hipertròfia d’egos, necessitat de protegir-se de pors i de neguits o simplement del món resultant de la suma de mons individuals…

Els diaris, els mateixos que tant critico perquè pretenen apropar-nos -amb força èxit, per cert- a una de les pitjors drogues dels nostres dies, “l’actualitat” convenientment “cuinada”, tenen -uns més que altres- bons articles. Un d’ells -publicat al mateix diari “ARA” esmentat abans- em permet en aquest moment, adreçar-me a algun optimista que llegint el post es pugui sentir incòmode. Ho faig a través de l’article “L’hivern” de Narcís Comadira quan escriu:

Els optimistes estan segurs que tot anirà bé (…) Sense problemes. Ah, els optimistes! Són bastant perillosos, els optimistes. Però necessaris (…)”. Hi estic completament d’acord i també opino que els pessimistes són bastant perillosos i igualment necessaris!!! No insistiu, si us plau, en afiliar-me a cap d’aquestes dues faccions! Vaja, feu el que vulgueu: ja ens entenem, oi?

Des que ha començat el 2017, parlant amb diversos amics per desitjar-nos un bon any, o per altres raons, he pogut comprovar que molta gent viu sola en la seva visió individual del món, amb més o menys risc -valorat pel que manifesten- d’hipertròfia de l’ego, d’aïllament o de ser víctimes de l’esmentada arma de doble tall.

La germana d’un amic que es va separar fa 2 o 3 anys, que se sent alliberada d’un llarg període de malviure acompanyada, i que gaudeix d’una solitud associada a una certa restricció -no sé si deliberada- del seu àmbit de relació social, m’explica que molt tranquil·lament i sense cap gran proactivitat confia, de fet està convençuda, que trobarà un company de vida per envellir com desitja. Això sí, no a qualsevol preu. I en format “part time“. En cas contrari, accepta amb tranquilitat que viurà sola. Una col·lega, metgessa, de Barcelona, m’explica quelcom semblant. Ambdues transmeten alegria, felicitat i joia de viure.

Una altra col·lega en situació similar, no ho viu tan bé i l’arma de doble tall, la solitud protectora de pors o dificultats per socialitzar-se, comença a amenaçar amb rosegar-li l’ànima…

Un psiquiatra m’explica com la seva consulta és un indret privilegiat per viure les dues cares de la moneda de la vida

NEW ZEALAND

NEW ZEALAND

actual: d’una banda els estralls que fa en la salut i l’essència humana dels seus pacients la forma en què vivim i, d’una altra -en la mesura que molts d’ells per autoajudar-se i obrir-se o per haver quedat desproveïts de proteccions, de màscares- com mostren i permeten entreveure la noblesa i la fragilitat humanes.

Fora de la consulta, on es retroba amb la humanitat en forma de “massa de gent”, expressa un cansament -comú en moltes de les persones amb les que parlo- que el porta a refugiar-se els caps de setmana en un poblet tranquil. No llegeix diaris, minimitza la vida social i té moltes ganes de jubilar-se per descansar. Viu feliç en parella, però el preocupa què passarà quan en lloc d’arribar cada dia a casa a les 8 o les 9 del vespre -havent marxat a quarts de 8 del matí- les hores de convivència conjugal s’incrementin…

Totes les persones esmentades voregen els 60 anys, el que no em sembla un detall negligible a l’hora d’explicar les coincidències. També té 60 anys un bon amic canadenc que vaig conèixer quan vaig estudiar en aquell país fa 30 anys. Igualment expressa cansament de tants anys de tasca universitària. Casat i divorciat en quatre ocasions, amb tres fills de dos dels matrimonis -que aquest Nadal passat per primera vegada no ha vist-, no preveu tornar a conviure amb ningú i expressa certa inquietud pel fet d’envellir sol. M’explica l’estranya sensació que va tenir en patir un ensurt de salut i no tenir ningú de prou confiança a qui recórrer. Fa anys que viu a diferents llocs de Canadà i Estats Units, sense haver arrelat enlloc i probablement quan es jubili tornarà a la seva ciutat natal, Montreal, pel sol fet que determinats inconvenients derivats de la solitud, semblen menys feixucs si vius en una ciutat on vas anar a escola i vas tenir, i més o menys has mantingut, amistats.

Em referiré en penúltim lloc a un noi jove, de 35 anys. Des dels 16 o 17 treballa en una empresa familiar de restauració. No ha pogut gaudir ni de nits joves, ni de tantes altres activitats pròpies de la joventut, perquè quan has de treballar sis dies a la setmana des de les 11 del matí fins a les 12 de la nit… acabes… sol i aïllat. Quan li pregunto per què no abandona el negoci familiar i viu la vida “en llibertat”, m’explica que sap que ni els seus pares, ni cap germà, serà capaç de tirar endavant el negoci que els hi permet viure -sense cap luxe- a tots. Negoci fortament apalancat financerament, de manera que “l’única forma de no caure de la bicicleta és no parar de pedalar”, encara que això signifiqui no tenir cap número per poder gaudir de vida personal. La seva posició respecte a la possibilitat de tenir parella és semblant a l’escepticisme que mostren els esmentats sexagenaris (o quasi): viu refugiat en l’arma de doble tall de la seva solitud!!!

I és aquest noi qui m’envia un poema que Mário de Andrade va escriure poc abans de morir, que reproduiré al final i que vaig reenviar a un amic jueu, de 66 anys, que vaig veure fa una setmana. Divorciat, comparteix parcialment algun cap de setmana i algun període de vacances amb una dona intel·ligent que, com ell, viu individualment en el seu món i en solitud.

En la conversa que vam tenir, l’amic, per expressar el seu cansament de la vida col·lectiva, es va autodefinir com a cada vegada més “agressivament misantrop”!!! Que és una forma de dir que se sent molt capaç de compartir “cosmogonies personals” -ell i jo les hem compartit molt a gust- i que això no és incompatible amb sentir aversió creixent cap a la humanitat, com la percep ell “treballant sobre les dades immediates de la realitat”. La seva, és clar.

Li podia haver enviat el poema a qualsevol de les persones esmentades. I a d’altres …

L’hi vaig enviar al meu amic jueu dient-li: “Te mando un poema que en parte me hizo pensar en nuestras conversaciones”. I ell em va contestar: “En efecto, este poema expresa a las claras el meollo de nuestra conversación de hace unos días en Barcelona. Y eso es lo que debemos hacer y con pocas concesiones…”.

El poema en qüestió es titula (el tinc en castellà), “Mi alma tiene prisa (Poema golosinas)” i diu:

Conté mis años y descubrí, que tengo menos tiempo para vivir de aquí en adelante, que el que viví hasta ahora…

Me siento como aquel niño que ganó un paquete de dulces: los primeros los comió con agrado, pero, cuando percibió que quedaban pocos, comenzó a saborearlos profundamente.

Ya no tengo tiempo para reuniones interminables, donde se discuten estatutos, normas, procedimientos y reglamentos internos, sabiendo que no se va a lograr nada.

Ya no tengo tiempo para soportar a personas absurdas que, a pesar de su edad cronológica, no han crecido.

Ya no tengo tiempo para lidiar con mediocridades.

No quiero estar en reuniones donde desfilan egos inflados.

No tolero a manipuladores y oportunistas.

Me molestan los envidiosos, que tratan de desacreditar a los más capaces, para apropiarse de sus lugares, talentos y logros.

Las personas no discuten contenidos, apenas los títulos.

Mi tiempo es escaso como para discutir títulos.

Quiero la esencia, mi alma tiene prisa…

Sin muchos dulces en el paquete…

Quiero vivir al lado de gente humana… muy humana.

Que sepa reír de sus errores.

Que no se envanezca con sus triunfos.

Que no se considere electa, antes de la hora.

Que no huya, de sus responsabilidades.

Que defienda, la dignidad humana.

Y que desee tan sólo andar del lado de la verdad y la honradez.

Lo esencial es lo que hace que la vida valga la pena.

Quiero rodearme de gente, que sepa tocar el corazón de las personas…

Gente a quienes los golpes duros de la vida, le enseñaron a crecer con toques suaves en el alma.

Sí…tengo prisa… por vivir con la intensidad que sólo la madurez puede dar.

NEW ZEALAND

NEW ZEALAND

Pretendo no desperdiciar parte alguna de los dulces que me quedan…

Estoy seguro que serán más exquisitos que los que hasta ahora he comido.

Mi meta es llegar al final satisfecho y en paz con mis seres queridos y con mi conciencia.

Tenemos dos vidas y, la segunda comienza cuando te das cuenta que sólo tienes una…”.

Després d’anar-me’n per les branques en un post -segur que per a molts massa- llarg i allargar-lo encara més parafrasejant per segona vegada, Carmen Martín Gaite, quan deia: “¿Y si lo interesante estuviera en las ramas?”, m’abstinc d’acabar amb més conclusions que les que sigueu capaços de trobar per totes les branques en què tan gustosament m’he perdut. Suggereixo fer-ho com diu Marina, “buscando relaciones muy lejanas, pero pertinentes”…

NORMES DE PARTICIPACIÓ

Els comentaris estan subjectes a moderació prèvia, per la qual cosa és possible que no apareguin publicats immediatament. Per participar és necessari que t'identifiquis, a través de nom i d'un correu electrònic que mai serà publicat ni utilitzat per enviar correu spam. Els comentaris hauran de ser sobre els temes tractats al blog. Com és lògic, els que continguin insults o siguin ofensius no tindran espai en aquest blog. Els comentaris que no compleixin aquestes normes bàsiques seran eliminats i es podrà vetar l'accés d'aquells usuaris que siguin reincidents en una actitud inadequada.
L'autor no es fa responsable de les opinions i informació continguda en els comentaris.

2 comentaris sobre “VISIÓ INSTANTÀNIA DEL MEU MÓN

  1. León ha dit:

    Querido amigo;
    Lo que escribes expresa sentimientos profundos y una visión vital ciertamente complejos.
    Schopenhauer decía que la soledad es la única manera de ser libre.
    Tiene razón.
    La soledad no debe confundirse con el aislamiento.
    En inglés hay una distinción sutil ente solitude y loneliness y eso nos ofrece un resquicio par ubicarnos mejor.
    Un amigo, bastante mayor que yo me dio hace ya muchos años un libro de esos que marcan: Seneca; Cartas a Lucilio, y en la dedicatoria -lapidaria- me dijo lo siguiente: “Leoncito, manténte exiliado de las pendejadas”.
    Nótese la expresión exiliado cuyo significado es muy distinto del de alejado.
    En fin que espero que nos sigamos acompañando por esta senda en la que militamos.
    Te abrazo
    León

    1. josepmariavia ha dit:

      Muchas gracias por tu comentario ilustrado, León!
      Un abrazo

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *