Quantes coses hi ha que no necessito!!

Sòcrates (470 aC – 399 aC)

FullSizeRender

Penso en persones que he conegut de les quals, malgrat haver-hi coincidit hores, conversat llargament, debatut sobre molts temes, sé ben poc de com són en realitat. No els hi conec l’essència. Pensant en algun d’ells, tinc la sensació de conèixer el personatge però no la persona.

Schopenhauer afirmava que el que diferencia la sort dels mortals es pot reduir a tres determinacions: el que un és, el que un té i el que un representa, de manera que la felicitat vindria determinada pel que un és i no pels béns materials i/o per la imatge externa que es projecta.

El filòsof alemany (nascut a Danzig, Alemanya, ara part de Polònia i rebatejat com Gdanskraona) assenyala que els plaers més elevats, variats i estables són els espirituals i que aquests provenen fonamentalment d’una capacitat innata. Que tant la satisfacció com la insatisfacció més profundes, són en primera instància el resultat dels sentiments, de la voluntat i dels pensaments, de l’interior d’un mateix en definitiva. Això explicaria que els mateixos fets i circumstàncies externs, poguessin afectar de forma molt diferent a les diferents persones, fins i tot a les que conviuen en un mateix entorn: “(…) més d’una persona enveja els altres per les coses interessants que li han passat a la vida, quan en realitat l’hauria d’envejar per la seva forma de concebre la realitat (…)”.

Conclou: “(…) La nostra felicitat depèn del que som, de la nostra individualitat i en canvi, només es considera el nostre destí, és a dir, el que tenim o el que representem. Per començar, el propi destí és quelcom que es pot millorar; i, en segon lloc, si es disposa de riquesa interior no caldrà demanar-li gaire al destí (…)”.

És curiós que tan cabdal com és la felicitat de les persones, costi tant saber on buscar-la o fins i tot costi trobar-la quan se sap perfectament on rau. Sovint comento que la teoria “me la sé tota”. Òbviament no és veritat, mai se sap tot. S’entén que vull dir que la dificultat està en la pràctica. I quan em miro a mi mateix i al meu voltant, més aviat sento que la felicitat, el ser feliç, es confon amb altres coses, les que esmenta Schopenhauer: els béns materials -el consum- o l’aparença.

L’any 2009 després de resistir-m’hi vaig acceptar escriure i publicar un llibre sobre sanitat. La sanitat ha estat i és encara en gran part la meva professió, però en un cert sentit forma part del meu passat i per aquest motiu no em sentia molt motivat per la feinada -almenys per a mi- que suposa concebre i escriure un llibre. De fet la sanitat, en tant que ha estat el meu camp de desenvolupament professional durant molts anys, és un element determinant de la “meva aparença”. Molta gent té una imatge de mi a partir del meu perfil professional sanitari. El cert és que, amb menys èxit del que desitjaria, avui en dia (i ja al 2009), m’interessa més l’essència de les persones que els respectius jocs de rol professionals. Tant és així, que segueixo treballant en gran part (no del tot) en sanitat, però he anat cada vegada més desenvolupant una tasca d’acompanyament a les persones que hi treballen. En la sanitat o en el camp que sigui. Només accepto treballar amb un directiu, un empresari, un professional, si tinc l’oportunitat d’abordar-lo integralment. També com a persona. I m’interessa especialment com percep la seva relació amb els béns materials i com es projecta en l’entorn, sota quina aparença. Em vaig dedicar molts anys a la part tècnica (i ho he de seguir fent), però m’interessa molt més la personal. Fujo tant com puc de la paraula coaching, ja què sota aquest nom es perpetren tot tipus de pràctiques. Però el cert és que vaig formar-me en aquesta disciplina, coincidint amb una reorientació de la meva activitat professional i del meu desenvolupament personal.

Finalment vaig acceptar escriure el llibre per dues raons. La primera és perquè no hi ha activitat que més m’agradi en aquest món que escriure. Segonament, a partir de la relació entre la salut i la felicitat, vaig veure l’oportunitat d’escriure sobre la felicitat de les persones. El llibre es va haver de titular (exigències del marketing!“La sanitat catalana des d’una altra perspectiva”. Però li vaig poder posar el subtítol “La salut i la felicitat de les persones”, que per a mi era el realment important i en definitiva el perquè vaig acceptar escriure sobre un tema que d’altra manera no hagués escrit.

El llibre el dedicava a persones que sé com són i que m’estimo molt, entre les quals a “tres metges savis”, un dels quals va tenir l’amabilitat d’acceptar prologar el treball. En la introducció deia amb tota claredat que:

“(…) La relació precisa entre la salut i el sistema sanitari no està clara. Personalment, tinc més clara, però, la relació que té amb la felicitat de les persones. I en aquest temps que ens toca viure, hi ha pocs objectius més nobles que contribuir a la felicitat, la veritable felicitat, de les persones. En el fons, confesso que el que m’ha portat a escriure aquest llibre ha estat l’oportunitat de reflexionar en veu alta sobre la verdadera felicitat, així com la seva relació amb la salut i amb el sistema sanitari (…)”.

I per donar la raó als que em critiquen per ser massa autoreferencial com a manifestació d’una personalitat egocèntrica reprodueixo per penúltima vegada en aquest post un fragment que diu així:

(…) La denominada ‘crisi’ es podria interpretar com una crisi d’èxit, entenent per èxit un seguit de confusions portades al límit. Hem confós el ser amb el tenir, el viure amb el consumir, l’existència amb una estratègia per créixer quantitativament, l’essència amb l’aparença. Tot plegat fins el punt de perdre tot contacte amb el que de veritat és essencial (…)”.

Acabo reprenent la relació entre salut i felicitat tot citant de nou Schopenhauer que -circumstancialment es va llicenciar en medicina a Alemanya- proposa que la salut forma part del que un és. Per tant de la dimensió que segons aquest autor és l’única font que pot proporcionar la felicitat: l’essència, l’interior d’un mateix.

Per Schopenhauer la salut supera tant en importància a tots els béns externs, que segons ell “(…) cal considerar més feliç un pidolaire sa que un rei malalt (…)” i afegeix quelcom que personalment em recorda remotament el que bastants anys més tard definiria com a salut l’Organització Mundial de la Salut:

“Un temperament seré i alegre basat en una salut perfecta i en un bon règim de vida, un enteniment clar, animat, penetrant i encertat en els seus judicis, una voluntat temperada i pausada que comporta una tranquil·litat de consciència, són qualitats no substituïbles per cap rang o riquesa. Ja que el que cadascú és per sí mateix, el que l’acompanya en la seva soledat i ningú li pot proporcionar ni arrabassar és òbviament molt més important per a ell que la resta de les seves qualitats o que el que altres puguin pensar d’ell”.

No comparteixo potser tant l’afirmació que fa l’autor quan diu que nou desenes parts de la nostra felicitat es basen exclusivament en la nostra salut, en especial quan diu que amb salut tot esdevé font de plaer, mentre que en la seva absència “cap bé resulta agradable, fins el punt de què fins i tot la resta de béns subjectius, és a dir, els atributs de l’esperit, de l’ànim i del temperament, són menyscabats i reduïts a la seva mínima expressió per la malaltia”.

En el meu llibre afirmo que “malgrat que alguns éssers admirables m’han demostrat amb fets que es pot ser feliç amb mala salut -fins i tot amb molt mala salut-, no hi ha dubte que la salut constitueix un pilar fonamental de la felicitat”. Rellegint-ho penso que aquestes persones, que he conegut i conec, deuen ser l’excepció que confirma la regla. I tinc un record pel meu pare que clarament va deixar de ser un home molt feliç quan els problemes de salut el van començar a limitar considerablement, afortunadament per a ell, pocs mesos abans de la seva mort.

Cal considerar, doncs, que (1) ha valgut la pena treballar per al sistema sanitari que, malgrat ser eficaç per controlar símptomes i cronificar -algunes vegades, poques, per curar-, contribueix relativament poc a la millora de la salut, (2) que val la pena acompanyar la gent en l’esforç per viure i treballar des del ser -començant per un mateix ja que des del que és material i l’aparença, poc es pot ajudar- i sobretot, (3) que val la pena escriure encara que només sigui per ajudar a reflexionar -des de les pròpies limitacions i dificultats- al voltant del que suposa viure des de l’essència. Cal no escatimar esforços i superar moltes dificultats per intentar mantenir tant com sigui possible la coherència entre el que es pensa i es sent, el que es diu i el que es fa. És a dir, per no distanciar-se gaire de la felicitat.

NORMES DE PARTICIPACIÓ

Els comentaris estan subjectes a moderació prèvia, per la qual cosa és possible que no apareguin publicats immediatament. Per participar és necessari que t'identifiquis, a través de nom i d'un correu electrònic que mai serà publicat ni utilitzat per enviar correu spam. Els comentaris hauran de ser sobre els temes tractats al blog. Com és lògic, els que continguin insults o siguin ofensius no tindran espai en aquest blog. Els comentaris que no compleixin aquestes normes bàsiques seran eliminats i es podrà vetar l'accés d'aquells usuaris que siguin reincidents en una actitud inadequada.
L'autor no es fa responsable de les opinions i informació continguda en els comentaris.

2 thoughts on “SER, TENIR, REPRESENTAR

  1. El tema de la felicitat m’interessa des de que vaig improvisar un curs de l’assignatura d’”ètica” en els meus inicis com a professor. Recordo que una de les conclusions a les que vaig arribar és que no és tant exacte dir que “d’il•lusió també es viu”, com que “únicament es viu d’il•lusió”, és a dir d’aquella força, energia, llum interna, (“el que som” del teu escrit) que ens permet posar color a una realitat massa sovint dominada pel gris. L’actual psicologia cognitiva ho confirmaria afirmant que el nostre estat d’ànim no depèn tant de la realitat objectiva, com de la interpretació que en fem d’aquesta.
    Desconeixia el llibre, Josep Maria, el llegiré.

    G.R.G.

    1. josepmariavia ha dit:

      Interessant el comentari Guillermo. Schopenhauer era un pessimista, el que s’adiu -fins a cert punt- amb la idea de “d’il.lusió també es viu”. En canvi, la referència que cito és de la única part de la seva obra en la que es distancia del seu pessimisme habitual. En la introducció que vaig llegir qui la feia, fins i tot explicava com articular, comprendre, en el seu pensament, aquesta excepció al pessimisme. El cert és que encaixa més amb la idea de “únicament es viu d’il.lusió”. Sento que és així!!

Respon a Guillermo Ruiz Gomar Cancel·la les respostes

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *