Tot Sants, novembre, la tardor. Un apunt de conjuntura, una manera de començar en temps de silenci i de recolliment.
Fa pocs dies comentava amb el lúcid filòsof i teòleg Francesc Torralba el contingut d’un dels seus llibre: “Destriar el bé del mal. L’art de trobar criteris ètics en la vida diària”. Parlàvem de l’espai existent entre el relativisme i el dogmatisme.
No fa gaire em declarava, en un post, contrari al relativisme. Evidentment l’alternativa no està en el dogmatisme. Però l’espai intermedi a propòsit de diferenciar el que està bé del que no ho està, és ampli i no queda més remei que escatir-ho a partir de les pròpies capacitats, amb la “caixa d’eines” de cadascun. Però no es pot fer de qualsevol manera ni practicant el tot s’hi val. S’ha de saber trobar els límits més enllà dels estrictament legals, dels externs. Hi ha un judici intern que no pot ser en cap cas, no hauria de ser, frívol.
Temps de silenci. La meva resposta al soroll de l’entorn, ara per ara, és el silenci. Em refereixo a les manifestacions públiques a través d’aquest blog o de qualsevol mitjà. Per què, us preguntareu alguns.
Crec que el pèndol va anar molt lluny en una direcció i ara es troba en l’extrem oposat. Els “poderosos” que van portar el pèndol a l’extrem d’ignorar impunement els febles que més pateixen, ara, deslegitimats com estan, han de contemplar passivament com uns “nous poderosos”exploten el patiment de les mateixes víctimes (aquestes no canvien gaire) portant el pèndol deliberada i perversament a l’extrem oposat.
A una banda i a l’altre paguen justos per pecadors. Cadascú al seu torn. S’aprofita que uns quants en nom de la democràcia i la llibertat van perpetrar abusos de poder ignominiosos, per presentar aquesta manera de fer com una pràctica generalitzada i acusar i condemnar una majoria de persones, l’ètica de les quals es fonamenta en valors sòlids. Entre els populistes que manipulen el patiment dels damnificats pels abusos i la corrupció i dins dels que s’amaguen darrera la llibertat d’expressió i de comunicació per calumniar, mentir, denigrar i desprestigiar els qui pot resultar més rendible destrossar; es genera una imatge que inclou, també injustament, una majoria de ciutadans moguts per actituds derivades de valors nobles i conviccions respectables. En ambdós casos es tracta de minories mancades d’un valor fonamental: la integritat.
Alguns lectors del blog m’heu manifestat la vostra estranyesa pel fet que faci temps que no parli de salut, de sanitat, de la situació nacional… No tinc res a dir? Suposo que ja us imagineu que podria escriure sense parar.
Em sembla, però, que en determinats moments callar, fins i tot no replicar quan ataquen la teva dignitat o et denigren mentint sobre tu o sobre el que fas, té un valor. El de no reforçar encara més la toxicitat ambiental. El de no contribuir a allunyar més el pèndol del centre, d’on es troba la justa mesura.
Si ara dic que un dia explicaré com l’ús malintencionat d’un concepte noble, el de transparència, per part dels que no paren de mentir dient que s’està privatitzant la sanitat, pot estar provocant llistes d’espera, ja trenco el silenci. Però m’aturo. Si cal, ja explicaré quina llista d’espera concreta i on s’està produint com a conseqüència de la mala intenció o de la ignorància (sincerament no ho sé) en l’ús del concepte de transparència.
Pel que fa a “privatitzar” la sanitat o el que sigui, és molt senzill. Privat és el que no és de titularitat pública. Allò que té uns propietaris, persones físiques o jurídiques, privades. A Catalunya, cap equipament sanitari, i cap vol dir cap, que fa 2, 3, 5, 7 anys fos públic ha estat privatitzat. Dir el contrari és mentir.
Afirmar aquesta convicció o qualsevol altra, pot ésser discutit, però en cap cas justifica atacar la dignitat de qui manifesta una opinió honestament. Torralba diferencia bé el que és una convicció d’un dogma. La capacitat de mantenir una certa distància respecte a la pròpia convicció, de no aferrar-s’hi i de comprendre les dels altres, diferents o fins i tot contràries, allunya del dogmatisme i afavoreix (si el joc és net) la sana confrontació d’idees. Per tant si algú està convençut del contrari ho pot manifestar, però amb respecte a ser possible.
Igualment els qui afirmaven que la suma de dues entitats sanitàries públiques a Lleida donava com a resultat una de privada, si estaven convençuts del que deien fruit d’un raonament honest, seria desitjable que l’exposessin. Tècnicament es tracta d’una “equació” impossible.
Parlar de privatitzar o de manca de transparència per adhesió irracional a la cantarella dominant i sense poder demostrar de forma fefaent el que es diu, no està bé. Aquesta afirmació pot ser un exemple d’una opinió que pretén defugir el relativisme i el dogmatisme. Opino, estic convençut que el que acabo de dir no està bé i em sembla que la forma honesta de demostrar-me que estic equivocat passa per l’argumentació rigorosa en sentit contrari o matisat. Però no per la difamació, la mentida o l’atac a la dignitat, simplement perquè no agrada el que dic als que dogmàticament volen empènyer el pèndol cap a l’extrem contrari, el més allunyat de l’extrem en el que estava abans de la crisi (2007) i que ha comportat legítima indignació.
En un altre ordre de coses, tinc opinió formada sobre les dificultats que hi ha entre Junts pel Sí i les CUP per acordar el nom de qui ha de presidir la Generalitat. Fins fa un parell de dies he comprés i he acceptat tot el que ha passat sense compartir moltes de les accions i manifestacions al voltant dels fets succeïts. Avui manifesto que una cosa és que una força política decisiva alhora que minoritària, voti contra la proposta feta per Junts pel Si pel que fa al candidat a la presidència de la Generalitat i una de ben diferent és atorgar-se la potestat d’indicar a una coalició electoral de la que no formes part, qui ha de proposar per aquest o qualsevol altre càrrec. Poder-se fer es pot. S’ha fet. Expresso, però, que no trobo que sigui una forma de procedir que aporti valor afegit, que ajudi, en un moment molt delicat. Com abans, accepto opinions contràries argumentades i respectuoses. No em semblaria correcte que se m’identifiqués a mi, només amb una de les meves opinions. Jo no sóc aquesta opinió. Es pot jutjar la meva opinió però no integralment a mi per emetre-la.
Bé, ja he trencat una mica el silenci. Però no gaire, perquè segueixo pensant que de moment el silenci respecte alguns fets encara té valor, suma.
Callar, analitzar una situació i no manifestar-se, guardar un secret, reservar-se una opinió, pot formar part del bé o del mal i aquest és un judici que li correspon fer al qui decideix parlar o callar i a ningú més. Com diu Torralba, “sense límits no hi ha civilització, però un excés de límits malmet les llibertats humanes i sense llibertat tampoc hi ha civilització”.
Exercir la meva llibertat de guardar silenci és una forma de limitar -si més no el debat-, que practico perquè crec que, en aquest moment, en alguns àmbits, en la mesura que no estic sol en el món i que formo part d’una comunitat, no afegiria valor col·lectiu el fet de trencar el silenci i, en canvi, podria contribuir a crispar un ambient excessivament inflamat.
Opino que massa gent ignora que posar límit a l’acció i a l’expressió, que administrar sàviament la llibertat d’actuar o de manifestar, no solament no té res a veure amb la repressió, la censura o l’autocensura, sinó que pot ser una forma de contribuir al bé comú i a la pau social. Saber posar els límits adequats en el moment i la situació pertinent és un difícil art. No es pot exigir la perfecció, però sí que es posi tot l’empeny en mirar de fer-ho bé, assumint el risc d’equivocar-se i evitant deixar de fer-ho per por a les represàlies despietades que caracteritzen determinats entorns.
És cert que la pèrdua, mutació o difuminació de valors incontestables, dificulta aquest exercici. Enfront aquest buit reprenc Torralba quan cita la filòsofa Judith Butler que proposa transformar la feblesa que representa la manca d’un sistema sòlid de conviccions i de creences, d’un sistema d’idees de caràcter general, en una oportunitat, en predisposició “a la humilitat i a la generositat”. Al perdó. Afegeix Butler: “Necessitaré ésser perdonat per tot allò que no conec del tot i hauré de sentir-me obligat a oferir el perdó als altres per tot allò que constitueix la seva parcial opacitat”.
El silenci pot ser també una forma humil de reconèixer les pròpies dificultats davant la manca de referents morals clars. I pot ser també una forma d’exercir la compassió en el sentit més ampli i positiu del terme. El perdó s’ha de fer públic i el que es considera imperdonable també.
El silenci pot ser nociu. Però cal atorgar-li també el caràcter de virtut.
Gràcies Josep Maria