I_want_you

El patiment ciutadà actual, amb tot el seu dramatisme, no pot ser imaginable per ningú que no n’estigui afectat. Si diem que el “sistema” redueix dramàticament les rendes del treball, transfereix les persones des de l’ocupació cap a l’atur i de l’atur cap al no res, expulsant-ne moltes de casa seva, enviant-les “amb una mà al davant i una altra al darrera sota el pont” o casa els pares o els avis que no hagin estat al seu torn desnonats, compartint sovint pensions paupèrrimes; si diem això, estem fent una descripció ajustada, no demagògica, d’una realitat que afecta cada vegada més gent.

Tant cert com això és que l’informe Values and Worldviews” sobre valors polítics i econòmics, realitzat per la Fundació BBVA comparant 10 països d’Europa, conclou que el 54% dels espanyols està a favor de què els ingressos de les persones siguin similars, atenció, amb independència de si s’esforcen més o menys!!! El reconeixement a l’esforç personal és el més baix d’Europa. Ja m’he referit en altres posts a què a Espanya predomina un concepte de pretesa “equitat”, tremendament pervers, que tendeix a igualar tothom a la baixa. No hi ha dubte que el progrés social és difícilment compatible amb aquesta manera de pensar i ningú s’ha d’estranyar que qualsevol que destaqui (en coneixement, capacitat de treball, esforç, diners, talent, o qualsevol atribut positiu o percebut com a tal) no trobi incentius per mantenir-se dintre d’aquest sistema i si pot en fugi.

Per això, si l’existència de realitats dramàtiques o l’angúnia, la por o la mala consciència que aquestes puguin provocar, indueix -per un “respecte” malentès- a evitar analitzar la responsabilitat de les classes mitjanes, en el seu propi debilitament i en la gènesi del drama social col·lectiu que estem vivint, ens estarem equivocant molt. No hi ha problema greu que no mereixi analitzar totes les seves possibles causes, sense defugir-ne cap, per incòmode que resulti.

No oblidem les èpoques en què presentant una nòmina al banc o caixa, de vegades fruit d’un contracte temporal, la gent assumia hipoteques i signava compromisos de pagament durant dècades, de quantitats que podien suposar el 50% dels ingressos de la unitat familiar o més. És evident que molts “banquers” no jugaven net en aquesta partida i que cap d’aquestes consideracions modifica ara la situació greu que viu molta gent, ni és excusa per no afrontar-la urgentment sense dilació. Però la reflexió s’ha de fer.

Parlem dels temps en què aquest mateix ciutadà anava de vacances a Tailàndia o a passar algun cap de setmana llarg a New York, fent famosa la frase “give me two”, per indicar que trobaven tant barats els souvenirs que feien compra duplicada. Això gràcies, en part,  a tenir a l’abast una educació, una sanitat i uns serveis socials gratuïts, que ara estan amenaçats i que mai més tornaran a ser tant avantatjosos com van arribar a ser. Torno a l’afirmació de Xavier Sardà segons el qual a la Unió Europea, el 11% de la població mundial obté el 53% els serveis públics gratuïts que es donen al món. Ja es veu que això no pot ser, oi?

Estem parlant de la  mateixa població que abans de la crisi i durant anys, acceptava, tolerava o simplement ignorava la degradació del món polític. La crisi ha canviat la realitat social. I ara, més enllà de la legítima indignació, caldrà que tots ens hi adaptem. Tots, perquè tots -sens dubte uns més que altres-, tenim responsabilitat en aquesta crisi. Tard o d’hora, la indignació s’haurà de reconvertir en col·laboració amb uns serveis públics que les administracions, obligades com estaran a pagar un deute públic equivalent al PIB (es diu aviat!!), no podran oferir els serveis que han ofert en el passat. A Catalunya, ja hi tenim tradició de col·laboració publicoprivada -per cert, avui endimoniada per alguns col·lectius- en el terreny sanitari, educatiu, etc. No sé si les mútues, les fundacions sanitàries, les cooperatives escolars o els hospitals i escoles religioses, seran el model. Probablement el segle XXI ens portarà noves fórmules. Però l’esperit hauria de ser aquell i la confrontació hauria de donar pas a la col·laboració.

En la major part de problemes que afecten a les persones, quan la reacció individual és no reconèixer tenir-hi cap responsabilitat i cercar sistemàticament tots els culpables fora d’un mateix, cal pensar que potser alguna cosa no va bé del tot. Comprenc que sigui molt difícil que segons qui es pugui plantejar cap tipus de responsabilitat en la crisi actual. És evident que polítics, elits financeres i directius amb alta influència social i política, hi tenen la part del lleó de la responsabilitat. Però en la mesura que ningú és aliè del tot al problema, ningú hauria de ser aliè a la solució. A l’hora d’asserenar els ànims i passar de la indignació  a la reconstrucció possibilista d’un nou model social, la reflexió sobre la responsabilitat col·lectiva pot ajudar-hi.  Beppe Grillo i el Moviment 5 Estrelles, han estat útils per passar un missatge potent, contundent, de denúncia. És cert que no han aportat solucions concretes ni era aquesta la seva pretensió. Es tracta d’un moviment de la societat civil que pretén canviar i molt, la manera de governar, però no d’una organització que aspiri a governar ella mateixa. Amb la denúncia han contribuït. Però caldrà passar de la denúncia a solucions concretes. Això requereix predicar amb l’exemple i generalitzar el principi de què per foragitar Maquiavel tothom, sense excepcions, s’ha d’aproximar a Aristòtil.

NORMES DE PARTICIPACIÓ

Els comentaris estan subjectes a moderació prèvia, per la qual cosa és possible que no apareguin publicats immediatament. Per participar és necessari que t'identifiquis, a través de nom i d'un correu electrònic que mai serà publicat ni utilitzat per enviar correu spam. Els comentaris hauran de ser sobre els temes tractats al blog. Com és lògic, els que continguin insults o siguin ofensius no tindran espai en aquest blog. Els comentaris que no compleixin aquestes normes bàsiques seran eliminats i es podrà vetar l'accés d'aquells usuaris que siguin reincidents en una actitud inadequada.
L'autor no es fa responsable de les opinions i informació continguda en els comentaris.

Un comentari sobre “TOTS FORMEM PART DEL PROBLEMA I TOTS ENS HEM DE COMPROMETRE AMB LA SOLUCIÓ

  1. Formar parte del problema y también de la solución, esta es la cuestión. Las personas implicadas en los temas sanitarios debemos hacer frente a este desafío y mientras algunos perciben los efectos desestabilizadores de la reforma del sistema de Salud, está claro que: La reforma está aquí para quedarse. Y la comprensión de este desafío, nos brinda una excelente oportunidad para participar de forma activa en esta reforma basada en la Calidad de la Atención Médica.
    Es nuestra responsabilidad definir las estrategias a seguir, poniendo especial énfasis tanto en la contención del gasto sanitario como en su adecuación. Por ejemplo, en el área del Diagnóstico por la Imagen deberíamos: realizar la exploración adecuada, en el momento adecuado y al paciente adecuado. Es esto posible?. Si recordamos la afirmación en el artículo de Xavier Sardà, según la cual en la Unión Europea, el 11% de la población mundial obtiene el 53% los servicios públicos gratuitos que se dan en el mundo….Algo tendremos que hacer.
    Un estudio reciente en EEUU realizado por el Colegio de Médicos Americano, analizó de forma retrospectiva un grupo amplio de exámenes de TC y de RM para comprobar su adecuación siguiendo las directrices basadas en la evidencia. Aproximadamente el 26%- 30% de dichas pruebas de imagen se consideraron innecesarias o inapropiadas. Algo tendremos que hacer.
    Adlai E. Stevenson II político norteamericano dijo una vez: “Todo progreso es el resultado de personas con posiciones impopulares” Tenemos miedo a un cierto grado de impopularidad acometiendo las reformas necesarias en el ámbito de la Salud? Aunque creo que la respuesta es, no. Asegurémonos de ello.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *