CANVI CLIMÀTIC
Font: EL DIARIO

La gent fuig dels que no paren de queixar-se de tot, dels que res els hi sembla bé, dels que tot ho troben malament. Si repasso els últims posts del bloc, considerant els quatre últims, tret del darrer (veure “Reflexions al voltant de la mort de Jordi Bonet i Armengol” del 3 de juliol de 2022), els altres tres poden —no necessàriament, però poden— semblar formar part de la categoria del “queixar-se de tot”. Ja avanço que no ho veig pas així. En absolut. Que algunes persones, després de llegir-los, em preguntessin si estava bé, em va sorprendre i em va resultar paradoxal. Paradoxal en la mesura que, si es llegeix, sobretot, el postLa necessitat de reiterar el que és evident (2): la normalització de la bogeria”, no ha de ser difícil concloure que la reacció esmentada no faci més que provocar-me la sensació que hem perdut totes les vares de mesurar. Després de rellegir-los, segueixo opinant que són descriptius d’una sèrie de coses que marquen molt la dinàmica de les nostres societats avui. En qualsevol cas, preguntar-me per què he volgut escriure sobre aquestes qüestions i no sobre altres menys crues, penso que obre camins de resposta que vull compartir.

Confesso que m’he vist sotmès de forma intensa al dilema del “vol i dol”. Després de mesos de dedicar-me a la narrativa, en reprendre el bloc, d’una banda volia evitar escriure sobre aquestes qüestions que presenten un món i una humanitat bastant desgavellats, però… era el que em sortia. La mort de l’arquitecte Jordi Bonet va donar lloc a un post del que es desprenien valors molt positius —molts d’ells encarnats pel propi Bonet—, però certament, expressava la meva preocupació pel perfil predominant entre els polítics d’avui en dia i també per la seva manera de fer. O de no fer… Al final el meu dilema era continuar amagant la crua realitat per no ser titllat de pessimista o compartir el que penso i sento, que és el que he fet.

Fa pocs dies, una amiga coneixedora de com m’agradava el restaurant del Motel Empordà em va enviar la notícia que aquest lloc, ple de bons records i sensacions, estava en concurs de creditors. Era una d’aquestes persones que últimament s’havia preguntat si no escrivia perquè em passava “alguna cosa” i quan m’hi vaig tornar a posar —certament, a ritme tranquil— va remarcar la meva negativitat. Per tot això, i per part meva amb intenció totalment irònica, quan vaig rebre la notícia esmentada, li vaig contestar amb una frase de vell, ben vell: “Ja no queda res del que va conformar el meu món”. Ella ho va prendre seriosament i va replicar dient: “No siguis derrotista. Unes coses es perden i en guanyes d’altres…”.

No sense recordar-li que una vegada hi havia dinat amb ella i una altra amiga comuna i que el Motel apareixia en un conte publicat en aquest bloc (veure Conte d’estiu (1) del 23 de juliol de 2019) que, mal m’està el dir-ho, m’agrada molt, li vaig demanar que, a banda de gaudir dels néts, em digués tres coses guanyades respecte als nostres anys de joventut. Em va respondre: “Tranquil·litat, tolerància i potser perspectiva”. Hi estic d’acord i en podria afegir més, com ara una certa saviesa, una valoració més madura de l’amistat, més llibertat a l’hora de decidir què vols fer i què no, o amb qui vols estar i amb qui no, més capacitat de gaudir de petites coses. Res de tot això és patrimoni de cap edat, però sí que acostuma a estar més present quan ja has viscut unes quantes dècades.

I més enllà de tot això i per damunt de tot, confiança i esperança, que res tenen a veure amb l’optimisme o el pessimisme. L’optimisme ajuda mental i físicament, i el pessimisme, just el contrari. Ara bé, quan tot balla i cal una dosi enorme de motivació, res pot substituir l’esperança. L’esperança és una virtut que, per sort, mai he perdut, tret d’estats d’ànim passatgers, vinculats a fets conjunturals.

També he reconegut diverses vegades en aquest bloc que no em puc comparar amb aquells virtuosos, tan connectats amb la seva essència que poden viure en pau, sense presses i estimant els humans, la natura i el planeta, tant al cim de l’Everest, com al cor de Manhattan en hora punta, com en un monestir al Tibet o en un consell d’administració que ha de decidir anar a concurs de creditors. La meva pau és més depenent d’unes condicions d’entorn determinades. Tranquil·les, agradables, poc sorolloses, lluny de ciutadans fagocitats per la maquinària implacable del sistema.

Abans d’ahir, un bon amic una mica més gran que jo, em deia que som uns afortunats. En primer lloc, per haver format part d’una generació, de la generació, segons ell, que ha tingut la millor qualitat de vida de la història. La segona generació de la postguerra, en diu. En el seu cas —jueu— de la II Guerra Mundial, en el meu, també, però sobretot de la Guerra Civil espanyola. Ningú com nosaltres ha gaudit dels avantatges de l’Estat del Benestar. Les coses hauran de canviar molt perquè els nostres fills i néts, el visquin com l’hem viscut nosaltres. Fins i tot malgrat tenir passaport espanyol i haver-nos-hi, per tant, incorporat amb retard. Formem part de la primera generació que ho va tenir més fàcil per formar-se. N’hi ha prou amb comparar el nombre de titulacions universitàries per mil habitants de la nostra generació amb les anteriors. I certament, aquest indicador deu ser superior en la dels nostres fills que en la nostra. Però, en canvi, l’accés al mercat laboral i les condicions amb les que hi vàrem accedir nosaltres, eren millors. Igual que l’accés a l’habitatge i la possibilitat de —més o menys— estalviar. No vàrem conèixer la precarietat laboral i gens la guerra i la postguerra. Entengui’s que parlem de comparació entre generacions, no entre persones individuals. És clar que hem tingut atur, desigualtat, violència masclista, precarietat, incapacitat d’estalviar, hem patit desnonaments… Però cap generació com la dels boomers ha gaudit més d’aquests i altres avantatges. El meu amic va reblar el seu cant agraït i positiu dient que “a més a més, tu i jo tenim un refugi meravellós que no hem de perdre: la lectura”.

Per tant, segons es miri, pocs o cap motiu de queixa, el que no impedeix fer “instantànies” del que ens envolta, en aquest cas en forma de post. No vol dir que siguem negatius. Simplement vol dir que tenim ulls, sentits i cervell per interpretar com és el món i les curioses formes de “vida moderna”. I igual que passava que si parles de generacions no parles de persones concretes, quan parles del “món” i de les formes de “vida moderna”, tampoc és generalitzable a totes les persones i grups socials.

En un altre ordre de coses, si la teva connexió amb l’univers no arriba a la d’un monjo tibetà o de Montserrat, ni ets capaç de meditar i fer ioga un divendres a les dotze del migdia a Times Square, tens tot el dret a allunyar-te del “mundanal ruido” per no sucumbir a la bogeria que comporta. Encara que, als ulls dels altres, semblis tu el boig. No diré que la meva reacció sigui la del “ande yo caliente…”, però sí que no reprimeixo un cert somriure interior quan segons qui s’estranya de com visc o de que parli sense embuts a l’hora de descriure com veig la nostra societat.

Tornant a la pregunta que em feia al final del primer paràgraf: “Per què he volgut escriure sobre aquestes qüestions i no sobre altres menys crues”, tinc la impressió que el contacte més sovintejat amb la vida de ciutat (després de viure pràcticament de forma permanent a les Terres de l’Ebre, torno a passar un parell de dies per setmana a Barcelona), m’ha permès socialitzar més (i ho agraeixo venint dels dos primers anys de COVID), però sense adonar-me’n he baixat la guàrdia pel que fa a la permeabilitat de la informació (la gent et parla d’allò tan horrible anomenat “actualitat”) i he tornat a consumir més informació. Viure lluny del “soroll” pot ser una forma d’amagar el cap sota l’ala, d’ignorar, aparentment, la realitat. Ara bé, en aquest precís moment, pel que fa a la informació almenys, he decidit recuperar les restriccions

ZYGMUNT BAUMAN

autoimposades ja fa molt de temps. Fa anys que no llegeixo cap diari ni veig gairebé la TV. I m’he mantingut ferm en tot moment al respecte. No tinc, ni penso tenir, Twitter, Facebook ni Instagram. Però veig el que m’arriba a l’smartphone i escolto un parell d’hores de ràdio al dia, en directe o en podcast. Bé, el cas és que sento que me’n sobra i ho restringiré.

Sorpresos? Fem un exercici pràctic?

Busqueu una edició de…, per exemple, El Món a RAC1 amb Jordi Basté. Si preferiu, feu l’exercici amb l’emissora i/o conductor que voleu.

Obtindreu el mateix resultat.

Agafo a l’atzar el programa del dilluns 11 de juliol, que va començar a les 6 del matí, i va anar així:

—Les temperatures màximes del dia oscil·laran entre els 33 i els 38 graus a l’interior. A mesura que avanci la setmana s’enfilaran més. (Hem entès allò del canvi climàtic? Què més ha de passar?)

—Notícia falsa donada per Antonio García Ferreras sobre Pablo Iglesias. El propi Ferreras explica a Villarejo que la notícia era inventada… (Ha dimitit Ferreras? Òbviament no. Un munt de periodistes s’esquincen els vestits farisaicament, “deprimits” pel mal lloc en el que deixa Ferreras la professió. Només Ferreras??? Si us plau!!!)

—Davant l’acció de Ferreras, Pablo Iglesias afirma que “som davant un atac a la democràcia perpetrat per la pota mediàtica de les clavegueres de l’Estat”. (El mateix Pablo Iglesias que feia i animava que es fessin “escraches”, però que es va queixar quan els hi varen fer a ell i a la seva família, ara es queixa del que ell mateix havia promogut. Iglesias encara no s’havia barallat amb Albano-Dante Fachín quan aquest, de bracet amb un periodista de El País, van facilitar a Daniel de Alfonso la informació que li va permetre dir a Jorge Fernández Díaz: “Les hemos destrozado el sistema sanitario” —als catalans, és clar—).

—La policia patriòtica intenta, mitjançant xantatge a Susanna Monge, que l’extresorera del Barça confirmi que la família Pujol té amagats en un zulo 50 milions d’euros. Amenaçada pel comissari Pino, dimiteix de la Junta del Barça, convençuda que si mai hi hagués anat, no es veuria en aquesta tessitura. Ha de contractar un detectiu privat per protegir-se ella i protegir a la seva família de la policia espanyola!!! (La “Intel·ligència” espanyola posa el Barça en el sac de l’independentisme. Susanna Monge, que d’independentista no en té res, viu un calvari. Sandro Rosell, no precisament independentista, passa dos anys en presó preventiva. La jutgessa Lamela, que l’envia a la garjola des de l’Audiència Nacional -sense proves-, és promoguda a magistrada del Tribunal Suprem. Al comissari Pino li ha passat alguna cosa? A banda d’alguna condecoració, no sembla. I a María Dolores de Cospedal i Jorge Fernández Díaz? Tampoc. Un alcalde independentista, però, va ser condemnat per posar-se un nas de pallasso, i un mecànic de Tarragona, també independentista, per negar-se a reparar un cotxe d’un guàrdia civil).

—Una investigació periodística internacional destapa les pràctiques il·legals que la companyia de VTC, UBER, va fer servir arreu del món, per aterrar a diversos països.

El descrit fins ara dura dos minuts quaranta segons i és la relació correlativa de notícies que es varen donar. Segueixo.

—Han deixat en llibertat amb càrrecs tres dels sis detinguts per una agressió sexual, a una jove, durant la matinada del divendres. Se’ls ha retirat el passaport, tenen prohibit sortir d’Espanya, s’han de presentar periòdicament davant l’autoritat judicial i la noia diu que la van drogar per violar-la.

—Caos als aeroports. (Ja fa dies que escoltant el programa, arribes a la conclusió que les línies aèries poden fer el que vulguin: cancel·lar vols, canviar horaris…, si avisen amb catorze dies d’antelació. De tota manera, parlen de passatgers que, amb seient reservat i a la porta d’embarcament, els hi han comunicat que hi havia overbooking i s’han hagut de quedar a terra. Sembla que una companyia aèria, legalment, pot vendre tants bitllets d’avió com vulgui per a un vol, amb independència del nombre de places de l’avió).

—Els preus augmenten a causa de la inflació.

—La Generalitat reclama al Govern espanyol que la taula de diàleg comenci a donar resultats concrets (no diuen que la notícia fa que els membres del Govern espanyol es rebolquin per terra de riure).

—Un jove de 21 anys, de Lleida, ha mort ofegat al pantà de Santa Anna, al municipi de Castellonroy.

—Els Mossos detenen catorze persones que cultivaven marihuana entre el Camp de Tarragona, les Terres de l’Ebre i la Catalunya central.

—S’han produït dos tirotejos en dos bars diferents a Sudàfrica, on han mort com a mínim dinou persones. Hi ha una trentena de ferits. El president del país ja ha enviat el condol a les famílies de les víctimes.

—Protecció Civil ja té activada l’alerta per onada de calor, amb temperatures que en alguns llocs del país poden ser extremes durant tota la setmana.

—El PP, en l’homenatge al vint-i-cinquè aniversari de l’assassinat de Miguel Ángel Blanco a mans d’ETA, acusa el PSOE de seguir blanquejant els atemptats d’ETA i d’equiparar els assassins amb els assassinats. El PSOE acusa el PP de no haver condemnat el franquisme i de blanquejar les morts de republicans a mans dels feixistes. Entretant, VOX avala l’execució de Salvador Puig Antich, ja que no li varen aplicar la pena de mort  per anarquista, sinó per haver matat un policia espanyol.

—La Llei de Memòria Democràtica obre la porta a investigar el terrorisme d’Estat dels GAL, una línia vermella per al PP però que també han criticat figures com l’expresident espanyol Felipe González (Normal. Sembla clar que González era el Sr. X dels GAL. Li ha passat alguna cosa? Evidentment no.).

Aquestes varen ser les notícies donades entre les 6h del matí i les 7h i 11 minuts. Obvio alguna notícia neutra de tipus cultural i esportiu, així com intervencions iròniques, disteses, d’alguns col·laboradors, destinades, suposo, a amortir el paquet de drames, misèries i/o ridiculeses patètiques. No cal dir que la informació meteorològica no era millor que la resta de notícies.  Podeu fer la prova, qualsevol dia, amb qualsevol Media, i el resultat serà semblant. Creieu de veritat que l’impacte d’aquest “bombardeig” sobre el cervell, és innocu? Val la pena estar connectats a aquestes estimulants fonts d’informació? Jo diria que el mínim possible. Almenys aquesta és la meva posició personal, com a mesura preventiva per a la salut mental.

Estar massa connectat amb “l’actualitat”, viure massa sotmès a les regles d’un joc que a poc que parem i pensem, veurem que no té sentit, ens esclavitza. Ens condueix a no trobar respostes satisfactòries, perquè la “desprogramació” a la que estem sotmesos, està pensada per desaprendre l’art de fer-se les preguntes pertinents. I quan les preguntes no són les adequades, les respostes són absurdes, intranscendents o nocives. Ens estan intentant carregar la motxilla de pedres i així és molt difícil caminar. Per alliberar-se d’aquesta dictadura, certament cal tenir coratge i acceptar la incomprensió i la crítica de molts. Els companys que trobem en aquest camí, però, els de veritat, seran de pedra

Font: EL CEO

picada. Pocs i bons, per actuar amb la màxima llibertat en petits radis d’acció. Els propis de la nostra vida quotidiana. No perdem gaire temps amb les notícies, ni amb cap tipus de venedor de fum. Gaudim els moments de felicitat i no perdem l’esperança. Ara bé, no ignorem la realitat que ens envolta i quan per exposar-la ens titllin de pessimistes, ni cas i endavant!

NORMES DE PARTICIPACIÓ

Els comentaris estan subjectes a moderació prèvia, per la qual cosa és possible que no apareguin publicats immediatament. Per participar és necessari que t'identifiquis, a través de nom i d'un correu electrònic que mai serà publicat ni utilitzat per enviar correu spam. Els comentaris hauran de ser sobre els temes tractats al blog. Com és lògic, els que continguin insults o siguin ofensius no tindran espai en aquest blog. Els comentaris que no compleixin aquestes normes bàsiques seran eliminats i es podrà vetar l'accés d'aquells usuaris que siguin reincidents en una actitud inadequada.
L'autor no es fa responsable de les opinions i informació continguda en els comentaris.

2 thoughts on “VIURE INFELIÇ I ENGANYAT

  1. Teresa Salas ha dit:

    Josep Maria no soc entesa amb literatura, tant sols llegeixo; m’agraden les autores/ors que amb poques paraules i utilitzant frases senzilles sense massa complements de tota mena, son capaços de transmetre sentiments, situacions, olors, colors…En definitiva que et permeten viure allò que expliquen. Em sembla que darrerament vas pel camí. Com amb la majoria de coses a la vida ‘’menos és más’’.
    Fa anys que ens coneixem, però a vegades no acabo d’agafar-te ‘’el tranquillo’’. Per això entenc a la teva amiga. La realitat,en alguns aspectes es la que es, i es necessari no oblidar-la, però també deus tenir un altre de més satisfactòria… perquè no forma part dels teus blocs? Ah¡¡¡ estar pessimista no es un defecte, però es viu millor amb la mitja ampolla plena. Un petò

    1. josepmariavia ha dit:

      Gràcies Teresa. El meu bloc, contra les recomanacions dels entesos, no només no és temàtic sinó que en deu anys hi he escrit tota mena de coses. Algunes bastant personals i entre aquestes moltes de positives i fins i tot molt positives.
      La realitat satisfactòria que dius hi està molt representada. No es pot considerar només aquest post per qualificar la totalitat de la meva visió de la realitat.
      Dit això, si he arribat a reproduir literalment un noticiari, t’asseguro que la realitat que descriu, pessimista, optimista, o com la vulguis considerar, és tant meva, com teva, com del meu veí.I aquesta realitat la pots escoltar, llegir, veure, cada dia a qualsevol noticiari. Fins i tot cada 30 minuts pots sotmetre el teu cervell a un bombardeig inhumà, si poses coses tipus, Catinformació o el 3/24.
      T’asseguro que jo no tinc res a veure amb les redaccions d’aquests programes, ni res del que hi diuen te que veure amb el meu optimisme, pessimisme o alegries de la meva vida privada.
      Teresa, el món i la humanitat, estem moooolt malaltons. Ara, certament, de terraplanistes i negacionistes n’és ple.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.