PARÍS PRIMAVERAL (II)

MAURICE GARÇON

A la llibreria l’Ecume des Pages, no estava disponible el Journal Inutile 1968-1972, de Paul Morand. En canvi, vaig trobar un dietari de Maurice Garçon, Journal 1939-1945. El vaig fullejar amb cert deteniment i em va semblar un diari molt detallista, gairebé un registre horari d’esdeveniments quotidians, aparent o realment intranscendents (però escrits de forma molt suggestiva i atractiva) i de fets rellevants dels que havia estat testimoni o protagonista. Segona Guerra Mundial i postguerra immediata…

Vaig demanar al llibreter per aquest home i, després de somriure amb l’aire de pensar “i ara com li explico jo amb aquest qui era Garçon?”, me’l va definir com un advocat peculiar, controvertit. Un advocat “que volia ser poeta”. Quan em va dir que entre les “choses curieuses” que havia fet, hi havia la d’haver adreçat una carta al president de la república per, soi-disant, tranquil·litzar-lo tot dient-li “ne vous inquietez pas, tout va bien”; aquest tipus d’ironia o sarcasme, em van captivar!

El cas és que ―i malgrat la polèmica que es veu que l’envoltava―, potser de forma fins a cert punt heterodoxa, va guanyar casos molt importants, i a la fama com advocat, va aconseguir afegir-hi la d’escriptor capaç de conrear gèneres diferents i tocar temes tan diversos com la història ―amb rigor d’historiador―, l’esoterisme ―li interessava tot el relatiu al diable―, el circ o els jocs de mans.

Com Paul Morand, va ingressar a l’Académie française i, al contrari que aquell, lluny del col·laboracionisme, va manifestar-se, escriure i pletejar contra Pétain, el regim de Vichy i tot el relatiu a fer el joc al nazisme. Friso per llegir el seu “journal”.

_________________________________________________________________________________________________________

De la llibreria L’Ecume des Pages a la Galignani, del Boulevard Saint-Germain a l’esplendorosa rue Rivoli, a la part porxada. Creuem el riu ―desbordat, amb els passejos que el voregen inundats per la pluja i accés difícil a les barques-restaurant i altres― amb la Romina  i ens aturem en una brasserie. Una de tantes, sense parar gaire atenció, més enllà d’intentar verificar que la proporció de turistes no sigui exagerada. Estem a prop del Louvre i de les Tulleries. Ves, què vols? Al cap i a la fi, segons el diccionari, som turistes. Es veu que, per turista, s’entén aquell que fa turisme ―aquest tipus de definicions que defineixen el subjecte reportant-lo al verb corresponent, sempre m’han semblat per a estúpids― i es considera que qualsevol viatge que no sigui per feina, estudis…, en definitiva, que sigui “per plaer”, és fer turisme. Per tant, el plaer de veure l’Oriol i l’Adriana (els he vist també a Barcelona, a Amer, a les Terres de l’Ebre…), la joia de visitar les llibreries i els seus llibres i llibreters (i llibreteres), com podria fer a la llibreria ONA de Barcelona, a la Viladrich de Tortosa, a La Fatal de Lleida o la Geli de Girona, el plaer de veure el Barça, com he fet tota la meva vida a Barcelona, o gaudir de l’exposició que ha comissariat l’Àlex Susanna, com també he fet amb algunes de les que ha muntat a Barcelona, em condemnen, sempre segons el diccionari, ens condemnen, a ser turistes. Una de les raons per fugir de Barcelona ―ja em perdonareu els conceptualistes positivistes del turisme i els turistes― és haver acabat tip de tenir la sensació de viure en un parc temàtic pensat per a turistes! En fi…

Tornant a la brasserie, jo crec que no hi predominaven els turistes, malgrat els dos comensals de la taula del costat parlaven en perfecte colombià i vestien i anaven equipats amb una de les varietats d’uniforme de turista, més convencional. Ara podríem entrar a debatre si es pot parlar, amb fonament, sobre si existeixen o no les indumentàries típiques de turista. Però no cal.

Sortosament, els tartare de bœuf, avec de la petite salade verte et des frites, a França, acostumen a ser bons, fins i tot als menjadors de les fondes de poble de mala mort.

__________________________________________________________________________________________________________

Mentre la Romina entra en la dimensió desconeguda, desapareix d’aquest món en la secció de llibres de (o amb) il·lustracions a la Gagniani, jo em sento envaït per aquest sentiment genuïnament revitalitzant, estimulant, pacificador de l’esperit que em proporcionen les llibreries. Penso en el futur de les mateixes. Recordo converses amb la Iolanda Batallé sobre la dificultat de tirar endavant l’ambiciós projecte que resulta avui concebre, fer realitat i mantenir una llibreria de llibres exclusivament en català a Barcelona ―no diguem, no pas per cap deliri de grandesa de “can fanga”, sinó simplement per població, a altres ciutats de Catalunya―. Però el fenomen afecta totes les llibreries. Han de pujar al vaixell de l’on line. Està bé. Jo compro ―rarament, però alguna vegada ho faig― llibres per Internet. Però el plaer de fullejar llibres de paper ―deixem de banda els e-books and so on― d’asseure’t en espais agradablement muntats per tastar el producte en algunes llibreries, seients amb encant, cafès dins la botiga… No hi ha res com això. Desapareixeran les llibreries? Els llibres de paper? No ho sé. Si ha de passar, espero no veure-ho, perquè aleshores, definitivament, aquest món ja no serà per a mi. No seré apte per viure-hi.

Torno al cosmopolitisme francès dels feliços anys 20, ara fa un segle, que esmentava al post anterior (veure “París primaveral (I)” del 26 d’abril de 2024) i compro un parell de llibres de viatges de Paul Morand: Hiver Caraïbe et autres voyages i Bains de mer, basins de rêve et autres voyages. Un cosmopolitisme de diplomàtic, el de Morand…

Pocs conceptes polítics i filosòfics han estat més manotejats de forma perversa. El concepte ha evolucionat en el temps i sovint ha estat utilitzat per diferents grups d’interès, comunitats, partits, corrents filosòfiques, com més els hi ha convingut. Personalment, sempre he trobat naïve el concepte “ciutadà del món” i entre els que l’usen diferencio els que ho fan de bona fe, amb una base moral o religiosa, els hippie, happy flowers de la gauche divine i benestant, i una pila de “gilipolles”. Ciutadà del món? De quin món? Molts “progres” “esquerranosos” no s’adonen que el cosmopolitisme ha degenerat en la globalització, una imposició de la “moral” occidental en estat de putrefacció accelerada, per la deriva destructiva del sistema capitalista, sobre l’home i el medi.

En fi, tornant al “cosmopolitisme” de fa cent anys, jo el percebo com un elitisme de cara i creu. Morand va contribuir a donar a conèixer el món, de primera mà, a molts que no hi tenien accés, des de l’establishment d’una França colonial. No sé quan van aparèixer al diccionari els mots turisme i turista. Morand viatjà per tot el món en una època que aquest privilegi estava reservat a uns pocs que no sempre estaven interessats en l’empatia universal i les relacions humanes dels “ciutadans del món”. Com no ho estan la major part dels militants del turisme massiu. Molts d’ells només veuen els beneficis d’haver fet accessible a tothom la possibilitat de conèixer el món. Aquesta és la cara. Ara bé, no sempre veuen la creu. No s’adonen que això té més a veure amb la globalització destructiva que amb el cosmopolitisme de moral benintencionada.

Quan el llibreter que espero queda lliure, els pensaments suscitats pels llibres de viatges de Morand s’esvaeixen i li demano Le Journal inutile 1968-1972 i Journal 1912-1939 de Garçon. No els té en aquell moment i l’hi encomano. L’Oriol i l’Adriana me’ls recolliran i, quan vinguin a Catalunya, ja me’ls portaran.

__________________________________________________________________________________________________________

Decidim tornar a peu des de la glamurosa rue Rivoli a Montparnasse. Travessem les Tulleries, continuem per l’avinguda del General Lemonnier, salvem el Sena gràcies al Pont Royal, i la rue du Bac ens porta a fer una llarga caminada pel Boulevard Raspail, fins a Montparnasse.

Ahir va fer més aviat fred. Avui hem sortit abrigats per capes de roba i amb paraigües i ha fet un sol esplèndid i una calor de mes de juny. Ha arribat un moment que, amb el jersei penjat a l’esquena i mancat de mans per transportar els llibres comprats, abrics i bufandes i paraigües, la sensació de calor era patent. L’efecte colateral més destacable d’aquesta inadequació entre equipament i clima, ha estat la pèrdua d’un jersei.

L’Oriol i l’Adriana ens esperen a la terrassa del restaurant Pampa, a la rue Montparnasse, picant un plateau de fromage et charcuterie. El cel nítidament blau d’aquesta nit primaveral ens anima a pujar al terrat de la tour Montparnasse, el que, certament, malgré nous, ens delata com a turistes. En descàrrega nostra, diré que renunciar a la vista de tot París al final de la posta de sol i a la il·luminació de la tour Eiffel a les 21h, hagués estat renunciar al plaer sensorial i a l’enaltiment de l’esperit. Més quan no són tants els dies al cap de l’any que el cel de París permet veure gran cosa des d’allà dalt. A Barcelona tenim més sort i el nombre de dies en els que es pot veure la ciutat i el mar des del Mirablau, el Tibidabo o la Sagrada Família, són molts més. Quantes vegades no m’hauré parat jo, anant en moto de Sant Cugat a Barcelona per l’Arrabassada, a contemplar la vista des del cim de la carretera?

Acabem el dia sopant amb l’Oriol i l’Adriana a un restaurant sense pretensions.

A la taula de la dreta, un home gros, de mitjana edat, intenta llegir el diari alhora que menja amb desfici una soupe à l’oignon ben farcida i condimentada. Continua amb un entrecot enorme amb les corresponents frites i buida, tot sol, una ampolla de vi negre. A l’altra banda, una parella amb aparença d’estar vivint la quarta dècada de les seves vides, mantenen una conversa, acompanyada d’un sensual llenguatge corporal i expressions facials entre coquetes i lascives. En un moment donat, el noi, en exercici del rol masculí que la societat ha reservat als homes (almenys, encara, a la majoria dels d’aquesta edat) s’atansa a la noia en un intent d’obtenir, almenys, un petó que ella, amb somriure maliciós i juganer, mig esquiva de canto, amb poc convenciment i fent evident que la nit pot ser llarga i, probablement, encara “hi ha partit”. O potser no! Aix l’amour, Paris… Qu’est-ce-que tu veux, mon amie ?

Nosaltres quatre mantenim una conversa interessant sobre el rol de les dones, situacions que viuen les dones en entorns laborals dominats per homes, abusos, maltractaments. Penso que, malgrat la diferència generacional, coincidim força. Cal dir que l’Oriol i l’Adriana són més decidits, tenen més clar que davant algunes situacions cal denunciar. Es fa evident que, molts de generacions més grans, estan més dominats per la por a les represàlies…

La nit acaba agradablement. Penso que tinc sort de tenir els fills que tinc i sento que l’Oriol i l’Adriana estan vivint una experiència meravellosa, tant en l’àmbit laboral com sobretot en el personal, que els marcarà positivament la vida. Són bona canalla!

Quan ens aixequem per marxar, l’home gros del diari, la vianda i el vi ja no hi és i el Casanova de l’altra banda continua el joc amorós, com fan aquests dies les aus del Delta quan les veig passejant en bicicleta (continuarà).