foto (1)

La vida no es la que uno vivió, sino la que uno recuerda y cómo la recuerda para contarla

Gabriel García Márquez

Em vaig assabentar de la mort de Gabriel García Márquez a l’Iran. I em va venir al cap aquesta frase del seu llibre Vivir para contarla,  en el sentit de què a banda de la diferència entre el que vius i el que et queda en el record i com ho expliques, hi ha també la diferència entre el que t’han explicat i el que vius.

Juan José López-Burniol defensa poder opinar sobre temes quan no s’ha rebut formació específica per fer-ho, sempre i quan qui ho fa s’hagi informat i hi hagi reflexionat “amb recte intenció i independència de criteri”. És el que he intentat fer respecte a l’Iran i la meva conclusió és que el capteniment que en resulta d’aquest país, de la seva gent, no s’ajusta a la idea predominant a Occident. El que he pogut parlar amb alguns pocs iranians (cal dir que cap d’ells era integrista islàmic fins a on he pogut saber), reforça aquesta impressió personal basada en mirar el paisatge urbà i rural, observar els llocs i les persones i tractar de documentar-me una mica. En qualsevol cas l’espai de comentaris del blog està, entre altres coses, per corregir els errors que pugui cometre, dels que em disculpo d’antuvi.

Al gener de 1979 els iranians van acollir amb entusiasme la marxa a l’exili del Sha i la seva família. El dia 1 de febrer l’Aiatol·là Jomeini va ser rebut amb fervor. Les forces partidàries del canvi van acabar amb la Guàrdia Imperial i els sectors de l’Exèrcit fidels al Sha. La revolució va triomfar i a l’abril d’aquell any es va constituir la República Islàmica d’Iran i Jomeini va ser proclamat líder suprem espiritual i guia del nou Estat alcorànic.

Les tensions amb Occident, especialment amb els EEUU i Israel, han provocat que tinguem una visió d’aquest país dominada per la recança, quan no per la por o el rebuig. No hi ha dubte que pels occidentals tot el que va representar Jomeini i la revolució islàmica, episodis com el de la retenció d’hostatges nord-americans a l’ambaixada d’aquest país a Theran, o pel·lícules com No sense la meva filla o més recentment Argo, fomenten una imatge del país, que personalment no la he tingut per a res.

Amb la mort de Jomeini el 1989 i la designació d’Ali Jamenei com a nou líder espiritual d’aquest Estat teocràtic, hi ha hagut de tot. Des de suport a moviments islàmics radicals i governs com els de Sudan i el libi de Gadafi, per part del President Rafsanjani, com l’obertura a la inversió estrangera i l’aixecament de l’ordre de pena de mort a Salman Rushdie, per part del president Seyyed Mohammad Khatami.

Al 2001 es van produir les primeres manifestacions estudiantils reclamant una major obertura, manifestacions que es van repetir amb motiu de l’eliminació de Saddam Hussein i el seu règim a Irak. La inclusió, però, per part dels Estats Units de George Bush fill (amb el suport entusiasta de José M. Aznar), de l’Iran en el denominat “Axis of Evil” (“eix del mal”), va frenar de cop la possible integració de l’Iran a la comunitat internacional.

Cal dir, però, que quan es va produir la revolució islàmica, l’Iran tenia uns 37,5 milions d’habitants, mentre que ara s’aproxima als 80 milions de persones. L’esperança de vida és de 71,4 anys per als homes i de 74,6 per a les dones. El 24,4% de la població té entre 0 i 14 anys i el 70,9% es situa entre els 15 i els 64. Només el 5,7% té més de 65 anys. Entre els 14 i els 28 anys se situa una mica més del 50% de la població. Es tracta d’una població jove.

foto (15)

Probablement la prohibició de la píndola contraceptiva i de l’avortament  expliquen, almenys en part, que l’Iran sigui una societat de joves. Uns joves que pateixen les conseqüències del bloqueig econòmic que els EEUU, la UE i per suposat Israel, entre altres països, han imposat a l’Iran sota acusació de producció d’urani enriquit, dins d’un programa nuclear que els hi podria permetre -segons aquests països- disposar de la bomba atòmica.  Programa, tot sigui dit de pas, iniciat els anys 50 pel Sha Reza Phalevi amb el suport dels Estats Units. La qüestió és, sense entrar en el que hi pugui haver de cert en l’acusació -el govern islamista sosté que la finalitat és simplement una opció energètica amb finalitat pacífica-, quina és l’opinió real d’aquests joves respecte al poder teocràtic exercit a l’Iran per islamistes xiïtes?

No ho sé. Si he de fer cas als pocs iranians amb els que he parlat, ateus i creients, tots universitaris i tots crítics amb el règim, si existís la inimaginable possibilitat de preguntar en un referèndum qui està a favor de seguir amb l’actual regim islàmic xiïta i qui està en contra, aquests últims sumarien no menys del 85%. Imagino que aquesta afirmació pot provocar un cert escepticisme. No en va quan explicava que anava de viatge a l’Iran, tothom o gairebé, em mirava amb una cara que expressava -o em deia directament- quelcom del tipus: “Estàs boig?, vigila, que no us retinguin, quina por”…

El cert és que passejant pels carrers de Teheran, Shiraz, Isfahan, Yazd, Kerman, Zehedan, Kermanshah, Karaj, Rasht, l’estètica és força més moderna i avançada que el que he pogut veure a països com Nicaragua, El Salvador, Bolívia i per suposat Namíbia , Zimbabwe o Birmània.

Isfahan per exemple és una ciutat jardí de grans places i avingudes, amb botigues atractives obertes fins altes hores de la nit, fins i tot els divendres (equivalent al nostre diumenge). Pots passejar tranquil·lament a l’hora que vulguis del dia o de la nit sense més risc de patir agressions que en qualsevol ciutat del món. La gent és amable i no tens cap sensació de perill. El país no es caracteritza pels robatoris, ni per les estafes i això últim es pot comprovar fins i tot en els clàssics “basars”. I no és per por a la llei basada en una interpretació radical de l’Alcorà. Amb anterioritat a la revolució de Jomeini ja era així.

L’afirmació de què la població -jove, com hem dit- viu al marge d’un poder político-religiós corrupte, resulta creïble. La meva sensació va ser, salvant les distàncies, semblant a la del tardofranquisme a Espanya i, singularment a Barcelona: la gent va començar a viure, fins a cert punt, fent “com si” el franquisme no existís. Algú dirà, no sense raó, que una societat en la que s’obliga a les dones a anar tapades fins el cap, en la que (alerta, com passava a Espanya durant el franquisme), no se’ls hi permet sortir del país sense permís del pare o del marit, en la que l’adulteri es castiga penjant l’home i apedregant la dona infidels en una plaça pública, en la que… algú podrà dir que aquest és un país horrible i perillós.

Ara bé, les joves cada vegada demostren més enginy per mostrar elegants abillaments occidentals sota, una indumentària “integrista” que cada vegada ho és menys: jeans, sabates, bruses i bosses de les primeres marques o imitacions de les mateixes, així com cabells tenyits cada vegada més visibles i maquillatges que criden l’atenció. El look dels nois, més occidental i modern, és visible del tot. I els apedregaments i les execucions per vulneració de la norma alcorànica i la Constitució que en deriva, cada dia són més esporàdiques i semblen voler tenir un valor “exemplificatiu”. Un dir: “Ep! Que estem aquí eh?”.

Les discoteques estan prohibides, no existeixen. Com ho està, és clar, l’alcohol. Però malgrat existir un cos de policia religiosa, al mercat negre es troba de tot: “sexe, droga i rock and roll”. La prostitució existeix, l’alcohol i altres drogues es consumeixen, i la gent escolta música prohibida: tan cert és que qui era  President el 2005 Mahmud Ahmadineyad, va prohibir l’emissió de música “occidental i decadent”  a la ràdio i la TV estatals, com que les nenes de 12 anys coneixen bé Justin Bieber i Jennifer López. La lluita dels aiatol·làs contra la globalització resulta cada dia més difícil.

En aquest país de gent jove en el que, segons opinava un jove iranià, 5 milions viuen entre bé i molt bé i 70 0 75 viuen no tan bé o malviuen, no sembla que el règim actual pugui aguantar gaires anys més sense canvis. Fa 35 anys que Jomeini va arribar de París. Franco, per bé que va governar a la seva manera fins que va morir tranquil·lament al llit, va aguantar 40 anys. Res és per sempre però, atenció, contra la voluntat majoritària d’un poble, si és ferma i resistent, no hi ha tirania (encara menys democràcia) que hi pugui. Ni legalitat que deslegitimi la voluntat d’un poble. Perquè, no ho oblidem, a l’Iran hi ha una legalitat vigent basada en una Constitució que deriva -amb interpretació xiïta- de l’Alcorà. No tinc en absolut la sensació que l’opinió legítima de la majoria persa, pugui ser reprimida gaire temps més per aquesta legalitat.

NORMES DE PARTICIPACIÓ

Els comentaris estan subjectes a moderació prèvia, per la qual cosa és possible que no apareguin publicats immediatament. Per participar és necessari que t'identifiquis, a través de nom i d'un correu electrònic que mai serà publicat ni utilitzat per enviar correu spam. Els comentaris hauran de ser sobre els temes tractats al blog. Com és lògic, els que continguin insults o siguin ofensius no tindran espai en aquest blog. Els comentaris que no compleixin aquestes normes bàsiques seran eliminats i es podrà vetar l'accés d'aquells usuaris que siguin reincidents en una actitud inadequada.
L'autor no es fa responsable de les opinions i informació continguda en els comentaris.

4 comentaris sobre “IRAN VIST DES D’OCCIDENT

  1. Olga Pané ha dit:

    M’arrisco a opinar de quelcom que no coneixo gens mes enllà de les opinions com la teva o d’algún altre amic que en visitar el pais han quedat bocabadats per la seva bellesa i per la modernitat aparent, que des de aqui no podem, ni ens deixen, copsar.

    Penso però que no es pot ser indulgents amb països que sotmeten i vulneren els drets de persones per qüestions de gènere o de etnia. Es fonamentalment en aquests aspectes en els que radica el seu atràs tal i com l’historia demostra, no solament a orient, sinò en l’historia dels darrers dos segles a occident ( EEUU inclòs).

    Els occidentals també ens ho hem de fer mirar, perquè no ha estat la mateixa resposta ni de bon tros,la que s’ha donat a països on es vulneren els drets per questions étniques ( cas de Sudáfrica) vers països on es vulneren els drets de les dones ( països islàmics) . Jo no soc partidaria de bloquejos de cap mena perquè qui pateix finalment es la població, i la deixa encara mes desamparada i vulnerable front dels Governs despotes, però si d’ajudes selectives en funció de les polítiques de equiparament de drets, especialment de les dones. Es l’única manera de contribuir al progrès del conjunt païs.

  2. josepmariavia ha dit:

    Totalment d’acord Olga. Qui acaba patint les conseqüències, tant de la política islamista radical, com del bloqueig internacional, és la població que es troba ente el foc i les brases.

  3. Josep Ma. Via ha dit:

    Recomano la lectura continguda a l’enllaç adjunt. Es tracta d’un aspecte aparentment col.lateral al tractat en el post (moda femenina a l’Iran), però significatiu en quan a reforçar la hipòtesi de que alguna cosa canvia en aquella societat.
    http://smoda.elpais.com/articulos/la-moda-irani-una-pequena-ventana-al-mundo/4736

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *