Casa-Lleo-Morera-2Finalment Abraham J. Steinberg va decidir viatjar a Barcelona. Va llogar un apartament al Passeig de Gràcia. Alguna veu interior l’indicava que havia de ser allà. La vida que portava era austera i no s’adeia amb aquesta tria. Però el mòbil no era material. Era d’un altre ordre. Havia d’estar al Passeig de Gràcia i va contractar el primer que va trobar per internet…

Vaig arribar a Barcelona cap al migdia. Era primavera i un taxi em va dur fins aquest famós bulevard. Durant el trajecte em va semblar una gran ciutat. Sabia que no ho era per la grandària, però si per disposar en poques hectàrees de molts dels elements que provoquen la sensació d’estar en una gran ciutat. Pel moviment, els cotxes, les motos -vaig veure moltes motos- el soroll, la gent. També pel que no vaig veure però sabia. Malgrat la controvèrsia i les diverses i contradictòries opinions en aspectes com el cultural o la creativitat, es tractava d’una ciutat cosmopolita. Les façanes modernistes que vaig contemplar durant el trajecte em van fascinar. El taxi va parar al semàfor situat davant la Pedrera i he de dir que vaig pensar que només algú en estat de Gràcia podia haver fet allò!!!

Arribat a lloc, el conserge em va conduir fins l’apartament. Me’l volia ensenyar i donar-me algunes explicacions, però vaig declinar amablement l’oferta. Estava cansat i tenia intenció de quedar-me en aquell lloc fins l’endemà. A banda necessitava centrar-me, connectar amb mi mateix, abans de sortir al carrer. La força que m’havia arrossegat fins allà em feia presagiar algun esdeveniment pel que havia d’estar preparat.

Em van oferir servei de càtering, però veient el que hi havia a la nevera no em va semblar necessari.

Vaig anar a parar, no per atzar, a un espai modernista i màgic. No cercava cap mena de luxe, però si un temple pacífic i bell. Sí, la màgia i l’encant es respiraven arreu. Que devia haver succeït entre aquelles parets des de que van ser construïdes? Es tractava d’un espai noble, elegant i amb molta llum. Em resultava familiar. Com si ja hi hagués estat…

L’entrada era totalment de vidre amb cristalls originals de l’època i dibuixos encisadors. La sala principal, separada de l’entrada per tres grups de portes d’època, també de vidre, estava orientada cap el sud-est de manera que la llum era intensa durant tot el dia. Tenia una tribuna amb una terrassa preciosa.

Hi havia cinc habitacions i un despatx. Tots els mobles eren d’època, la major part d’ells també d’estil modernista. Em vaig instal·lar al despatx. Vaig arrossegar el matalàs de la suite fins l‘ampli despatx, el vaig deixar a terra i vaig dormir tots els dies allà.

Hi havia originals d’en Casas, d’en Nonell, d’en Mir… Però el que més em va captivar varen ser les vidrieres: colors plans, grans cristalls lleugers que interactuaven radicalment amb l’ànima. És el que necessitava…

Durant el dia vaig vagar per l’immoble, neguitós, com presagiant que alguna cosa important havia de succeir. Vaig tafanejar, fullejar llibres, la majoria escrits en català, llengua que no entenia.

Vaig gaudir dels quadres. Especialment de la “Figura ajaguda” de Nonell. Artista menystingut per gran part de la mateixa burgesia que va finançar l’obra modernista. El fet que Nonell es centrés en els marginats, enfosquint els colors fins acostar-se a l’expressionisme, incomodava a aquella gent benestant acostumada a obres més “amables” i coloristes i que no era amant que li plantessin al davant dels nassos la misèria. I el més representatiu de Nonell varen ser les gitanes!

De tota manera, aquella dona ajaguda semblava sensual i atractiva. El perfil de la cara, fina i estilitzada, juntament amb l’espatlla descoberta i el tirant dret caigut insinuaven una nuesa imminent…

Mentre estava embadalit davant aquella imatge, es va anar fent fosc i poc a poc vaig traslladar-me mentalment a un espai desconegut i un temps indefinit…

Vaig tancar els ulls i des de la pau i el silenci vaig viatjar en el temps i en l’espai. A Barcelona hi havia el meu cos immòbil. Però la meva ment, la meva ànima, van anar a parar a algun lloc ben conegut, a alguna vida anterior, a un indret en el que de nou l’hivern havia arribat… Vaig començar a reviure alguna situació de… no sé de quan ni on.

En aquell espai i temps vital feia dies que el termòmetre es movia entre 32 i -30 graus  Fahrenheit. Els dies més clars eren els més freds. I ho eren perquè el vent procedent del pol s’ho enduia tot. No quedava cap núvol, cap partícula, cap vestigi de res en l’atmosfera.

Aquells dies la lluminositat del sol radiant reflectida sobre la neu acumulada donava com a resultat una claror que agredia els ulls.

Em vaig despertar, vaig fer un riu i em vaig mirar al mirall. La pell seca de la meva cara, plena de rebrecs i de taques marrons, presagiava la senectut. Em vaig trobar molt vell. Tenia molt mal aspecte. Els meus cabells llargs i desordenats havien emblanquit com el paisatge exterior. Tenia la boca pastosa i amb mal gust. Em movia amb dificultat. Les juntures a aquelles hores encara no estaven prou afinades. Amb una mica de sort potser ja no em quedava tant. Estava cansat de viure…

La dutxa em va tonificar i despertar. Vaig preparar-me un cafè amb aquella porqueria que li deien “skim milk” i vaig preparar-me “pankakes” amb “mapple sirup”. Aleshores ni em preocupava de la meva salut, ni tenia cura de mi mateix. La meva actitud era autodestructiva.

Vaig asseure’m a la butaca situada davant la finestra de tal manera que podia gaudir d’aquella lluminària sense que fos excessivament molesta pels meus ulls. Al contrari, era agradable.

Aquella llum em va transportar encara a algun altre lloc, a un altre moment remot. Aquella claror estrident em resultava familiar. Alguna vegada havia vist una llum similar. Era difícil de descriure.  Em removia moltes coses en el més profund del meu esperit.

Aquella llum, més que groga era blanca, radiant, nítida, pura, indescriptible. Era molt i molt familiar, però no era capaç de recordar quan o on l’havia vist. Era un lloc molt i molt llunyà, però alhora em resultava molt familiar. Un lloc al que m’hi havia apropat centenars, milers de vegades, però que no recordo haver-hi acabat d’arribar…

De cop em vaig veure a mi mateix en un llit d’un hospici. Un metge m’estava atenent. Vaig comprendre que era el final d’alguna vida anterior que se’m representava en aquell moment.

Tot d’una vaig reconèixer el metge que m’atenia. Era Anuar Menaziz, un antic company d’estudis amb el que vaig compartir habitatge al Regne Unit feia anys. L’Anuar era egipci, estudiava medicina i es va quedar en aquell país. Sempre però va desitjar anar a viure tot sol en alguna illa del mar Egeu. Mai més vaig saber res d’ell.

La resta del dia va ser diferent a com eren els dies normalment. Em sentia envaït per una pau estranya. La sensació era molt agradable.

Va arribar el capvespre i vaig relaxar-me de nou a prop del finestral. Poc a poc vaig anar sentint la presència d’algú més a la sala d’estar de casa. Vaig mirar però no veia ningú. Instintivament vaig apagar  el llum. Fora hi havia lluna plena que, al igual que el sol durant el dia, es reflectia en la neu acumulada i quan els ulls s’adaptaven reapareixia aquella claror estranyament familiar.

Coincidint amb aquesta acomodació visual i de forma progressiva, la figura de l’Anuar va anar emergint del no res fins a fer-se visible assegut a la butaca de davant meu.

Somreia. Se’l veia més vell però sens dubte era ell. Res era estrany. La seva presència era natural. Era com si fes una eternitat que tots dos estiguéssim asseguts en aquella sala, d’aquella casa, d’aquell país, l’un davant de l’altre. Vaig sentir molta pau.

Feia anys que vivia sol en un illot en el que, apart d’ell, només estava habitat per un pescador. Malgrat aquesta solitud vivia dedicat als altres i treballava per un món millor.

Efectivament em va assistir en la meva mort en una vida anterior. Vaig morir a finals del segle XVIII en una mena d’hospici de Mumbai, de tuberculosi. Des d’aleshores tant ell com jo havíem viscut una vida més i aquesta era la segona. Per a ell era l’última i després d’aquesta s’integraria eternament a la Veritat Còsmica.

Jo encara havia de fer alguns deures!!! I ja era vell. No em quedava gaire temps per completar-los adequadament en aquest període de vida.

Em va explicar que la meva dona havia esgotat la seva última vida amb èxit i que els meus fills vivien en pau amb ells mateixos i amb el món.

El temps es va parar. No podria dir quantes hores, dies o anys vam estar parlant. Parlàvem i ens comunicàvem més enllà de la pròpia capacitat de transmetre conceptes, idees i sentiments, que permeten les paraules.

No sabria dir en quin idioma vam parlar, però no era la meva llengua habitual.

Vaig rebre el missatge que em calia. Vaig descobrir la Pau que, tot i no sempre saber viure en ella, mai més deixaria de tenir-hi accés. De sentir que només des de la Pau i la pau, des de l’estar tranquil amb un mateix i estimar als altres i practicant l’amor universal la vida adquiria sentit. I la mort també. Morir era una oportunitat per tornar a viure fins que ja no fos necessari morir i es pogués Viure per sempre més.

En aquell instant –repeteixo que no sé quan temps vaig estar amb l’Anuar, però si que la sensació va ser de durada indeterminada- vaig veure’m a mi mateix en moltes vides.

M’havia passat segles i segles vivint vides en països i èpoques diversos. Havia nascut i mort centenars de vegades sota el signe de totes les religions de tots els temps. Però no havia trobat la Veritat.

Vaig arribar a ser president d’un dels grans imperis de la història de la humanitat i també vaig exercir d’enterramorts. Als ulls de la major part dels homes, vaig ser el més gran i per a molts altres el més menyspreable. De cara a mi mateix mai vaig ser capaç de reconèixer-me i d’entendre el sentit de les meves existències.

FIGURA AJAGUDA. NONELL

FIGURA AJAGUDA. NONELL

De fet aquesta vida -que imagino aviat acabarà- és un reflex de les dificultats trobades durant vides i vides. Vaig tenir l’oportunitat d’accedir a la Veritat moltes vegades. Però no ho vaig fer. No havia de ser el moment.”

Quan Abraham J. Steinberg va obrir els ulls i va retornar d’aquell viatge a vides anteriors, va prendre consciència de que estava a Barcelona, allotjat en una de les meravelles del modernisme. Era negra nit i no sabia quan temps havia estat desconnectat del present, del ara i aquí barceloní.

Es va estirar damunt el matalàs i va quedar profundament adormit. L’endemà l’esperava una passejada per la ciutat desconeguda que acabaria marcant la resta dels seus dies, que li permetria tancar definitivament el cercle de les seves existències…

NORMES DE PARTICIPACIÓ

Els comentaris estan subjectes a moderació prèvia, per la qual cosa és possible que no apareguin publicats immediatament. Per participar és necessari que t'identifiquis, a través de nom i d'un correu electrònic que mai serà publicat ni utilitzat per enviar correu spam. Els comentaris hauran de ser sobre els temes tractats al blog. Com és lògic, els que continguin insults o siguin ofensius no tindran espai en aquest blog. Els comentaris que no compleixin aquestes normes bàsiques seran eliminats i es podrà vetar l'accés d'aquells usuaris que siguin reincidents en una actitud inadequada.
L'autor no es fa responsable de les opinions i informació continguda en els comentaris.

4 comentaris sobre “MONS SUPERPOSATS (5). BARCELONA

  1. Josep Maria,
    Per fi m’he posat al dia de la lectura …
    Sembla que ens apropem a la conclusió del relat, però ja has avançat el que jo prenc com a conclusió real i faig meva: “des de l’estar tranquil amb un mateix i estimar als altres i practicant l’amor universal la vida adquiria sentit. I la mort també”.

  2. Silvia Solana ha dit:

    Si un mira la vida desde l’interior potser s´apropa mes a la seva veritat i troba la tranquilitat que diu el Guillermo.

    1. josepmariavia ha dit:

      Totalment d’acord amt tu i amb el Guillermo: pregunteu-li sinó a l’Abraham J. Steinberg amb la de vides que va haver de viure fins aconseguir-ho!

  3. Present ha dit:

    Bé, força descriptiu, preciosa la foto del vitrall de la casa Lleó Morera…. la meva humil aportartació serà dir que no cal tenir molts anys per arribar a aquesta pau i tranquilitat… a vegades és un procès de recerca personal, dr creixement personal, de buscar i sobre tot de compartir. Tinc 48anys visc feliç, tranquila, m,agrada llegir sobre conducta humana i fer acompanyament…. sé com vull viure i disfruto de lectures i reflexions com aquestes.

    Et vaig seguint Josep Maria…….
    Present

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *