Font: LA VANGUARDIA

Fa tot just una setmana, una amiga m’enviava un missatge per explicar-me que havia abandonat la Barcelona metropolitana, per anar a viure un poblet de menys de 400 habitants. Una frase del missatge, “és una adaptació que costa una mica”, em ressona especialment. Més difícil és, però, adaptar-se a un lloc en el que, quan pares i reposes, et preguntes: “I què hi faig jo aquí?”. Això em va passar. Vaig arribar al cap del carrer quan, vivint a Barcelona, per tercera o quarta vegada, finalment, em vaig fer aquesta pregunta molt seriosament. Durant anys, no em vaig permetre tenir ni el temps ni les condicions per poder-me-la plantejar.

Ja fa sis anys que vaig començar a marxar progressivament de Barcelona. La COVID i la possibilitat de teletreballar van accelerar el procés. I com jo, molts amics i coneguts, han abandonat la ciutat, per la raó que sigui i amb projectes vitals diversos. En el meu cas, d’entrada, necessitava substituir la trituradora de persones en què s’ha transformat Barcelona, per tranquil·litat, silenci, espais per a caminar sense trobar gairebé ningú o ningú, aire poc o gens contaminat per a respirar, per tenir el mar a prop i poder-ne gaudir sense piles de gent. I pel valor afegit que em pogués portar el lloc en el que acabés anant a parar, en el meu cas llargues, boniques i pacífiques pedalades pel Delta de l’Ebre.

La família i alguns clients fan que cada setmana passi algun dia a Barcelona. La sensació és de brutícia, molta brutícia, deixadesa, males olors, porqueria, fum… Un espai decadent on tota mena de bípedes, fan, o bé el que mai gosarien fer a les seves ciutats d’origen, o bé el que ja feien allà perquè la pobresa no donava per a més. A Barcelona la progressia “cutre”, els que la seva secta els ha ensinistrat per colar, a cada frase, termes com “inclusiva” o “igualitària”, ha promogut que els uns, els altres i tots, la diversitat en el sentit més hiperbòlic i il·limitat del terme, es pixin ―literalment―  on vulguin. Afortunadament, veure els meus nets i jugar amb ells cada setmana, em fa oblidar el fàstic que fa tot. I això malgrat els nens ho toquen tot, i la merda abunda. Quan arribem a casa els rentaria amb lleixiu, si fos possible!

Tot sovint, a Barcelona, amics i coneguts em pregunten per què he marxat, si estic bé sol. “Però què hi fas, allà?”, em diuen… Moltes vegades em fan sentir com si es veiessin reflectits en un mirall en el que no es volen veure. Alguns diuen: “Ja m’agradaria, ja. Però…”. La meva resposta és agra ―i no hauria de ser-ho; això ho he de millorar― quan em diuen: “Home, tu rai, si jo hagués tingut les teves condicions ―o possibilitats o el que sigui―…”. Normalment els hi contesto: “Si de veritat ho vols fer i no ho fas és perquè no vols, o perquè no t’atreveixes. Qui sent la necessitat de fugir, no es queda podrint-se passivament. Encara que sigui amb pastera, fuig”.

Certament, algunes persones sí que em diuen que cal ser valent per prendre una decisió d’aquest tipus. Sense cap mena de falsa modèstia, he de dir que les primeres vegades que vaig escoltar  aquesta remarca, em sorprenia. A hores d’ara, crec que sí. Que cal un punt de gosadia per marxar. I també per fugir, que, dit metafòricament, és el meu cas. Dic metafòricament perquè fugir implica urgència, pressa per allunyar-se d’un perill. Ara bé, hi ha fugues treballades, cuinades a foc lent. La meva fuga es va coure a poc a poc, durant anys, amb una barreja d’ingredients conscients i inconscients. Sentia que, si no afrontava de cara tot el que comporta viure en una gran ciutat, posaria en risc excessiu la meva salut mental i la meva tranquil·litat més íntima. No cal dir que, formalment, només puc parlar per mi. Ara bé, molts dels que han marxat i molts dels que encara no han gosat i potser no s’atreviran mai, comparteixen aquesta vivència.

Fugir, planejar una fuga també, és una paraula amb connotacions negatives. Els exiliats, els refugiats, els criminals i tants altres, en serien exemple. La por, el malestar sostingut, el patiment…, poden portar a fugir o escapar-se. Val la pena no oblidar, però, que fugir és una reacció fisiològica, automàtica, sàvia, del cos humà, per escapar del perill, protegir-se i, en definitiva, sobreviure…

Quan la vida quotidiana ens confronta a situacions perverses, a haver de fer esforços irracionals, a acceptar el córrer riscos poc raonables, si no “escapem”, podem acabar desestabilitzats. Viure en un entorn que et sotmet cada dia a impactes traumàtics pot portar a què la paràlisi, la inacció, substitueixin la por que ens permetria fugir i preservar la salut mental. Els milers de veterans de la guerra del Vietnam, esdevinguts homeless alcohòlics en diferents selves urbanes, o els milions de persones abusades que han “oblidat” o s’han “adaptat” a l’abús permanent i a l’abusador, serveixen de comparació que, molts dels immersos en els seus “Vietnams metropolitans”, respectius, trobaran exagerada.

A aquests els hi recordo la repetida frase de (o dita per, no ho sé) Steve Jobs: “Si vius cada dia de la vida com si fos l’últim, algun dia tindràs raó”. Que seguia amb la reflexió: “Des d’aleshores, els darrers 33 anys, m’he mirat al mirall cada matí i m’he preguntat: ‘Si avui fos l’últim dia de la meva vida, voldria fer el que faré?’”.

Jo sé que vull escriure, que vull llegir, que vull intentar portar un estil de vida saludable, passejar i anar amb bici per la natura, fer esport moderadament (no tinc vint anys), caminar, gaudir de la família, de la natura, dels amics i estimar. A Barcelona, per a mi, això no era ni fàcil, ni còmode, ni agradable. Aquí ho tinc quasi tot i en millors condicions. No hi tinc la família i per això els vaig a veure cada setmana. Començo a tenir amics en aquest territori. Molts menys que a Barcelona i voltants. A molts d’aquests aprofito per veure’ls quan vaig a la ciutat. Però cada vegada més procuro que em vinguin a visitar. Per a la família i per a ells, vaig fer una habitació de convidats en condicions. Cada vegada en venen més i les converses aquí adquireixen un to mes pausat, més proper i intimista, més càlid i humà.

A Barcelona no puc veure tothom que vull. La gent viu molt atrafegada. Hi ha vegades que intentar quedar, acaba resultant entre còmic i ridícul. En el fons una mica trist. Tots van atrafegats, tenen reunions, no tenen temps, dinen qualsevol cosa en deu minuts o no dinen o… En ocasions dimiteixo d’intentar quedar, perquè resulta tan difícil que m’evoca l’estrès que vaig patir durant tants anys. Amics o amigues que necessiten poder queixar-se de què van de corcoll i fer patent davant els altres i ells mateixos, que no tenen un segon per a res! En el món de bojos actual, més perceptible en les grans aglomeracions urbanes, aquest no parar, està ben vist. Acredita que ets com cal i es considera indispensable per a l’èxit professional i social! Aquesta manera de viure també provoca, o permet, que no tinguis temps per reflexionar sobre la proposta d’Steve Jobs: “Si avui fos l’últim dia de la meva vida, voldria fer el que faré?”.

També constato que molts s’estranyen quan en la meva llista ―descrita― del que vull fer i crec que no canviaria si sabés que em queda poc temps de vida, no hi figura com a prioritat treballar.

Sempre explico que, durant massa anys, en lloc de viure vaig treballar. Treballant tenia poc temps per a res més i no em qüestionava viure a Barcelona ―el que feia i com ho feia, no permetia alternatives a la selva cosmopolita―, com tampoc ho feia amb molts altres aspectes de la meva vida. Era, però, un addicte d’aquells que sap que la droga no li convé, que la vol deixar i que es frustra amb cada intent fracassat, que varen ser uns quants.

Però les sortides a les sobredosis són poques i gairebé es redueixen a dues: deixar-ho (fugir) o morir. Poc a poc vaig passar de treballar a

VIURE I CONVIURE

col·laborar amb uns pocs projectes que m’interessen ―alguns remunerats i altres no―, més enllà del treball com a valor o factor de realització personal i de pretensions de carreres professionals o aspiracions que ja no formen part del meu món. Procuro no perdre temps en res que no m’aporti valor afegit personal. Aprecio el valor del temps, i durant anys el vaig anar comprant a terminis. Més enllà de la remuneració, valoro molt altres aspectes com l’amistat amb persones concretes amb les que col·laboro o l’empatia amb la causa per la que treballen, entre altres.

En aquest bloc he elogiat sovint, tant la lentitud, com la inactivitat. No cal reiterar el que ja vaig escriure, per exemple, el 18 d’agost passat (veure “Viure o simplement sobreviure?). Certament, sense sortir “de la roda de la bogeria urbana” és més difícil practicar-les. Hi ha gent que no s’ho pot permetre ―en aquests entorns, segons com, no et pots permetre ni estar insatisfet― i encara n’hi ha més que creu ―o els profetes de la “normalitat sistèmica” li han fet creure― que no s’ho pot permetre. Jo valoro molt tenir temps, fer les menys coses possibles que no aportin (si només aporten diners, no cal) i fer-les sense pressa.

Si arribat a aquest punt, el que per a mi va ser un procés dur, que va durar anys i va costar, algú ho troba idíl·lic, malfia o veient només la punta del iceberg, sent enveja, m’apresso a dir-li el que, per obvi, potser no caldria. Però tanmateix… Tinc problemes. És clar que tinc problemes! Tot no és perfecte. Puc patir per veritables bestieses, soc massa exigent i autoexigent, de tant en tant estic malalt ―i més que ho estaré a mesura que faci anys― i soc molt mal malalt. Hi ha dies que estic de mal humor i… Bref, que dirien els francesos, soc humà i estic sotmès a les servituds pròpies de l’espècie.

No obstant, les “misèries” intento i m’esforço cada dia, per fer el que em fa sentir bé, vivint on em resulta més fàcil poder-ho fer. L’objectiu no era la perfecció inexistent, ni la vida exempta de dificultats i moments difícils. Com he dit, era preservar al màxim la salut mental i la pau d’esperit, cosa difícil per a mi en una gran ciutat del nostre temps. Ah! Renuncio a comparacions amb èpoques, eres, segles, en els que no hi he viscut. En el context que escric, m’és igual si el món d’avui és millor o pitjor que el de no sé quan. La meva percepció és que, des de finals del segle XX, “en tanquen més a fora que a dintre”. Que en la societat predomina una patologia mental col·lectiva, una sociopatia que ha aconseguit normalitzar-se per majoria absoluta. Aquesta majoria defineix per activa o per passiva el que es pot considerar “normal” i el que no. El resultat paradoxal és que, si vols evitar quedar engolit per aquest sistema patogènic, en definitiva, “el sistema”, tens molts números que l’etiqueta de malalt mental te la pengin a tu. No seria coherent amb la meva visió de la societat actual si no acceptés que la fuga del “manicomi metropolità” pugui ser etiquetada de reacció paranoide, especialment per aquells “interns” que, sabent que ells sí que viuen en un manicomi, s’hi queden. Certament, vist de lluny, fa respecte, angúnia, segons com.

Continuo amb un “collage” que de pas em permet recomanar-vos un llibre de Iolanda Batallé: Massa deutes amb les flors. En reproduiré algun breu fragment, sense fer-ne spoiler, ja que en faré un ús, força tret de context.

El dedica a una sèrie de persones que suposo són importants per a ella i “a les persones que s’atreveixen a viure a la seva manera”. Un personatge que viu sol a les muntanyes diu coses molt interesants:

“Jo també em pregunto què hi faig, aquí. Però també m’ho preguntaria si fos en algun altre lloc. Aquí la pregunta és més rodona. És millor evitar la batalla i estimar des de la distància. A la ciutat, ens ofeguem els uns als altres i no podem sentir els sorolls ni el silenci. No ens podem sentir ni quan cridem. A la ciutat els crits no s’escolten”.

“(…) Tot això ho meditava quan vivia angoixat, com tothom que viu a la ciutat. (…) A vegades t’adones que hi ha massa de tot, massa densitat. Quan això passa, a la veritat li costa trobar el seu lloc. Llavors cal esbandir, cal aclarir, cal netejar”.

“(…) No hi ha res més lent que la muntanya. Això m’agrada. Tot a poc a poc. L’albada, a poc a poc. La tardor, a poc a poc, Una nevada, a poc a poc. Una guineu que ve a visitar-me, ho fa a poc a poc. El llamp, si li ho preguntessis, preferiria caure a poc a poc. Només som temps i jo em regalo temps i també el regalo a les persones que arriben fins a aquest cul-de-sac, el punt més alt de les valls altes”.

“Hi ha persones que tenen la bellesa dins, però no és fàcil saber si ets una d’aquestes persones. Aquí dalt, la bellesa és per tot arreu. A les ciutats la bellesa l’has de buscar. I quan la trobes i et descuides, la perds fàcilment (…)”.

Daniel Innerarity escrivia fa pocs dies a La Vanguardia:

“Amb la biosfera a punt del col·lapse i en mig d’una cadena de crisis que gestionem sense resoldre-les (…) els ideals de canvi s’han substituït pels imperatius de la conservació. (…) Ja no es tracta de construir el futur sinó d’allargar el present. (…) La famosa tesi de Marx s’ha reformulat: el que és revolucionari actualment és preservar el món, no tant canviar-lo. (…) Això té una altra versió en termes de ruptura entre l’àmbit privat i el públic. L’expectativa d’una felicitat privada, d’ascens individual i relacions personals satisfactòries resulta més rellevant per a la pròpia vida que la transformació de la societat (…). L’objectiu d’autorealització ha quedat a una banda mentre ens ocupem de les qüestions relatives a la nostra supervivència, especialment des del moment que podem suposar que va ser precisament aquell ideal de la modernitat irreflexiva el que va provocar els problemes de supervivència a què s’enfronta la nostra societat. I si tot això ens estigués animant a buscar un ideal postnarcisista de la vida bona? Potser la primacia de l’autoconservació, en lloc d’obligar-nos a oblidar el desenvolupament personal, ens convida a pensar-ho d’una altra manera: que el luxe no sigui l’explotació de la natura, la disposició absoluta a la mobilitat o el consum desmesurat, sinó la sobirania sobre el temps propi, el desplaçament a escala humana o l’alimentació sostenible”.

Conservar en lloc de continuar promovent el creixement econòmic i el desenvolupament tecnològic que acabaran amb nosaltres. Conservarse per sobreviure deixant de banda el narcisisme i un concepte d’autorealització fruit de la “modernitat”.

VIURE I CONVIURE

Acabo amb un exemple d’aquesta “modernitat i progrés”, amb un article recomanat per Josep Maria Lozano, professor d’Esade, filòsof i teòleg, titulat “La tecnologia encega a Israel”, de Ramon Aymerich. Concreto l’exemple amb la frase ressaltada d’aquest article, que diu: “El servei secret israelià processa moltes dades de l’adversari, però ja no el coneix”. Big data: ho sé tot de tu, però només m’interesses com a consumidor.

Al Delta, ja han segat l’arròs i la vida dels flamencs em continua transmetent pau…

 

 

NORMES DE PARTICIPACIÓ

Els comentaris estan subjectes a moderació prèvia, per la qual cosa és possible que no apareguin publicats immediatament. Per participar és necessari que t'identifiquis, a través de nom i d'un correu electrònic que mai serà publicat ni utilitzat per enviar correu spam. Els comentaris hauran de ser sobre els temes tractats al blog. Com és lògic, els que continguin insults o siguin ofensius no tindran espai en aquest blog. Els comentaris que no compleixin aquestes normes bàsiques seran eliminats i es podrà vetar l'accés d'aquells usuaris que siguin reincidents en una actitud inadequada.
L'autor no es fa responsable de les opinions i informació continguda en els comentaris.

2 thoughts on “VIURE AVUI

  1. joan colomer ha dit:

    Ara he pogut llegir el teu bloc amb tranquil·litat. M’ha agradat moltíssim i estic en total sintonia en el que hi dius. Jo també he seguit aquest camí per bé que Girona no està tan “malalta” com Barcelona. La decisió d’anar a viure -o retornar- al poble obeeix a un desig profund de centrament, recolliment, silenci, i simplicitat. Josep Maria, jo soc molt conscient que estic en l’ultima etapa de la meva vida. I vull que aquest darrer tram -que Déu vulgui que duri molts anys!- sigui viscut amb plenitud. La ciutat deshumanitza. En aquest sentit, anar a viure en una casa on els monjos del monestir hi van fer estada té per a mi un valor molt especial. Es una “fuga mundi”? Sí. Perquè el món tal com és ara ja no l’entenc. Els seus valors no són els meus. La seva vida és només mort per al meu esperit. La seva gent no és la meva gent. Els seus interessos són les meves derrotes… En fi, no m’enrotllo més. Només t’he escrit això per deixar constància de com m’ha semblat oportuna i aguda la reflexió que has escrit. Enhorabona i endavant!!

    1. josepmariavia ha dit:

      Moltíssimes gràcies pel teu comentari, benvolgut Joan. L’aprecio especialment i, com és evident llegint el post, l’acord és total. Subratllo la frase que dius: “Es una “fuga mundi”? Sí. Perquè el món tal com és ara ja no l’entenc. Els seus valors no són els meus. La seva vida és només mort per al meu esperit. La seva gent no és la meva gent. Els seus interessos són les meves derrotes…” Sintetitza del tot el meu sentir.
      En parlarem igaudirem fent-ho!
      Una abraçada!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *