Font: CNN Xile

Surto de l’hospital tens. Penso en l’estudi de l’impacte de la COVID-19 sobre la salut mental dels professionals sanitaris. Ansietat, depressió, idees suïcides… Estem molt esgotats i, de fet, és d’hora per saber quin serà l’impacte de veritat, en totes les dimensions de les nostres vides, que tindrà aquesta pandèmia.

Respiro fons i sembla que això m’ajuda a apreciar que el capvespre és preciós. Ja tinc ganes d’arribar al meu refugi. De mar a mar, de Mediterrània a Mediterrània. És una sort treballar en un hospital que mira el mar. Però la meva petita talaia, situada en un turonet que també mira el mateix mar, igual, però més al sud, molt diferent, m’aporta pau. La casa, aïllada de tot i de tothom, senzilla i austera, al mig d’un jardí, és un racó secret i màgic.

Com sempre, aparco el cotxe i, sortint del garatge, quan començo a gaudir de l’aire humit, barreja de mar i de vegetació del jardí, tinc una sensació estranya. Alguna cosa és diferent. Tot d’una, m’adono que la sirena de l’alarma ha estat arrencada de la paret. Encara s’hi veuen els senyals de la trencadissa.

Ja és fosc. Giro el cap i veig el porticó de fusta de la finestra del bany entreobert. Un tros del mateix, trinxat i tirat per terra. M’acosto neguitós a la finestra. El cor batega a més no poder. Sento el meu cos amarat per una suor freda. Intento obrir la finestra corredora i… s’obre!!! Han forçat la tanca. “Estaran encara a dintre?”, em pregunto. Sense pensar, em precipito a l’interior de casa i m’adono que tot està malmès i potes enlaire. Crido. Ningú respon. Avanço lentament, recorro tota la casa encenent llums a mesura que m’atanso als diferents interruptors. Em vaig girant i mirant cap a tots els cantons, temorós que pugui sortir ves a saber qui, ves a saber d’on. Vull comprovar que no hi hagi ningú o… que sí! Sense pretendre-ho, m’adono que el televisor no hi és. L’ordinador i la impressora, tampoc. Ni el microones. Ni el quadre d’en Guinovart. Evidentment, ja han marxat…

Començo a córrer d’una banda a l’altra, ara sí, per fer-me una idea de la magnitud de la tragèdia. La central de l’alarma està destrossada a cops, i els armaris, regirats. M’envaeix la idea de què cercaven alguna cosa concreta… No puc més!!! Truco amb la veu tremolosa a la policia i em deixo caure a terra, plorant amargament amb el cap entre les mans.

La nit se’m fa llarga. Em sorprenc amb una successió de pensaments inesperats: “Uns lladres de televisors, saben distingir un Guinovart?. Quan arriba la policia, em sento alleugerit i confiat, en no sé ben bé què. Aviat m’adono que la seva actuació és rutinària, la indiferència i la manca d’empatia, patents, i que de poca cosa servirà. Tot d’una, la imatge es congela i m’imagino aquells mateixos policies, unes hores abans, entrant a robar a casa.

Doctor, doctor. Està bé? Li passa alguna cosa? Hauria de signar la denúncia.

Perdó?… No, no… Suposo que estic sota l’impacte de…

No sé quina hora és. La por ha donat pas a l’esgotament. El llit està desfet, i els coixins i la funda nòrdica, encara tirats per terra. Em despullo, em fico al llit, em tapo de qualsevol manera estirant llençols i cobrellit, i m’endinso en una son profunda.

——————————

L’endemà és dissabte, i veure des del llit com a l’horitzó, darrere del mar, el sol neix a càmera lenta, em reconnecta amb la pau habitual que sempre he experimentat en aquella casa, en aquell espai delicadament bell. Decideixo ignorar la destrossa i anar a l’exterior de la casa, on tot està com sempre.

Els dissabtes sempre esmorzo al porxo, l’altar major de la casa, perfectament orientat cap a sud-est, davant la immensitat del mar i de la vida. La vella taula de fusta, les cadires, els sofàs, la tauleta, allà estan, alienes a tot el que hagués pogut passar a la casa adossada a ponent del porxo, sinistrada la nit anterior.

Vaig a asseure’m mirant el mar, sense cap pressa i en sintonia amb aquell mobiliari antic i, no desproveït d’una llarga vida silent, respiro pausada i profundament tot allargassant la màgia del moment.

Gaudeixo del paisatge mentre em prenc el suc de taronja, els kiwis i les torrades amb pa amb tomàquet i olivada, i cafè a dojo. El jardí en primera instància, a continuació més verds i, al final, el blau del mar, tot embolcallat pels rajos d’un sol radiant, brillant en un cel blau claríssim.

Soc afortunat. Quantes persones he vist morir en la solitud imposada per la COVID-19 aquests últims mesos a l’hospital! Se n’anaven i tot el que tenien, fos el que fos, quedava aquí, a la banda dels vius. Estic viu. M’adono que ahir vaig sentir por, neguit, però no cap gran preocupació, ni pels béns perduts ni per la destrossa. Segur que tot el que m’ha tocat viure aquests mesos, m’ha ajudat. Quant més esclau dels béns materials, menys lliure, i n’hauria de tenir ben bé prou d’estar bé amb mi mateix. Sí, el que he viscut m’ha fet adonar que el que soc en realitat és aliè al que tinc. Vist així, no m’han robat gran cosa. No necessito gaire més i quan em vagui, ja reordenaré i reposaré objectes robats i coses trencades. No és agradable el que ha passat, però a mi no m’han trencat ni m’han robat la pau”.

———–

El telèfon sonant em retorna de cop al tipus de temps que transcorre però, al cap d’uns segons, el temps s’atura de nou i revisc una escena semblant, esmorzant en aquell mateix porxo, uns anys abans. En aquella ocasió, la trucada inesperada em va sobresaltar i em va fer aterrar de cop a no sé quina mena de realitat incòmoda, quan hagués hagut de ser plaent!

Hola, Paula… Així, vens avui? Ah! Sí, sí, ho recordava perfectament, només que ara… I tant, i tant. Arribes en dues hores? Fantàstic! Quina il·lusió,  després de tant temps. Fins ara, doncs”.

Osti! La Paula? Que ve a dinar a casa meva? Però si no m’havia dit res. Me’n recordaria. M’està prenent el pèl, però és la millor presa de pèl que m’han fet mai! La Paula! Per Déu! Ja puc córrer. S’ha acabat l’esmorzar. A recollir-ho tot. Què dec tenir a la nevera? Les estovalles blau cel estan netes? I vi? No tindré temps de cuinar dos plats. Compraré un primer, fet a base de verdures. Ella sempre fa dieta. Mai he entès per què, però sempre en fa. Potser un peix de segon? Postres no calen si no es vol “engreixar”. Però si no acabo amb postres, quedaré malament. En compro encara que no ens els mengem. Bé, m’he d’organitzar. Tinc benzina al cotxe per anar al poble a comprar?… Tan tranquil que estava. Mira que m’agrada la seva companyia. Però així, tan inesperat. Jo crec que no m’havia dit res. En fi… Més val que em mogui.

——————–

Igual que anys enrere, despenjo el telèfon, aquesta vegada sense cap sobresalt i, ironies del destí… la  Paula!!!

-Com està el meu doctor preferit?

-No pot ser! Com estàs, Paula?

-Estic molt bé i, com que havíem quedat per dinar a casa teva… (El riure li va estroncar el parlar i va seguir).

-Et truco per concretar l’hora, què vols que porti i (més riures) tot això (esclat de riure).

Li explico el que ha succeït la nit abans i que no sé com es trobaria la casa.

-Però que no estàs allà? No saps com ha quedat?

-He decidit oblidar-me’n, almenys per avui, i si vens tu, encara més. No sé pas què dinarem, però alguna cosa trobarem per la nevera…

-No t’amoïnis. L’altra vegada tu vas posar el porxo i el dinar. Ara amb el porxo ja n’hi ha prou. El dinar el porto jo.

-Que bé. Aquesta vegada, almenys, menjarem bé.

———————

El dinar, que es va allargar fins que la llum del dia es va acabar, va ser molt agradable. La Paula va accedir al porxo pel jardí. No calia reviure amb ella l’episodi del dia abans. Prèviament, vaig parar taula i treure tot el necessari per evitar, al màxim, entrar a casa.

Vaig gaudir mirant-la, contemplant-la, escoltant-la… Havien passat els anys per a tots dos, però la seva bellesa genuïna persistia. La seva intel·ligència era la de sempre i la seva saviesa havia augmentat de forma fefaent.

En la trobada d’anys enrere, no va caldre entrar a casa per anar a l’habitació. Ara tampoc, però per raons diferents. Aleshores, jo no vaig gosar perquè determinats “no” em feien sentir malament. Ara penso que, en realitat, em feien por. Ara de por ja no en tenia, però els dos vàrem estar molt serens i agradablement feliços, parlant d’això i d’allò, sense més. Molts tabús, moltes barreres, moltes necessitats d’aparentar el que no ets o d’ocultar els aspectes que no agraden d’un mateix, havien caigut. Les converses de tu a tu sinceres, mostrant com ets, aproximen i faciliten l’estimació quan hi ha feeling.

Tot era més senzill. Compartir estones, passejades, converses i coses de la vida, podia fer que una relació fos completa, sense necessitat de gaires més propòsits, ni preguntes, ni qüestionar massa coses.

Quan ja es feia fosc, vàrem anar a caminar una estona per la platja. La vista encara es podia acomodar a la llum escassa amb certes garanties.

-M’agrada l’hospital, però aquest any de COVID-19, m’ha fet repensar el retardar la jubilació. No ho faré.

-Vindràs a viure aquí?

-Suposo que sí. S’hi està bé. I mira, he pensat que…

I la conversa va continuar animadament una bona estona. Quan ens vàrem acomiadar vàrem quedar per al cap de setmana següent. Però a casa seva! L’endemà vaig posar ordre a dins de casa, vaig fer inventari i llista del que calia comprar –molt menys del que tenia abans del robatori– i de què calia reparar.

Dilluns, quan tornava cap a l’hospital, vaig decidir que, tot arribant, aniria a recursos humans per iniciar els tràmits per jubilar-me i continuar gaudint de la vida, però d’una altra manera. No sabia de quina exactament, però de ben segur, diferent.

NORMES DE PARTICIPACIÓ

Els comentaris estan subjectes a moderació prèvia, per la qual cosa és possible que no apareguin publicats immediatament. Per participar és necessari que t'identifiquis, a través de nom i d'un correu electrònic que mai serà publicat ni utilitzat per enviar correu spam. Els comentaris hauran de ser sobre els temes tractats al blog. Com és lògic, els que continguin insults o siguin ofensius no tindran espai en aquest blog. Els comentaris que no compleixin aquestes normes bàsiques seran eliminats i es podrà vetar l'accés d'aquells usuaris que siguin reincidents en una actitud inadequada.
L'autor no es fa responsable de les opinions i informació continguda en els comentaris.

8 comentaris sobre “CONTRASTOS

  1. Montserrat Gilabert ha dit:

    Atrapada fins al final i si, es necessiten poques coses materials per ser feliç 🌹

    1. josepmariavia ha dit:

      Moltes gràcies Montse. El tema COVID…
      A tu no et calia però, per saber el que de veritat és important! Abraçada

  2. Jordi Serra ha dit:

    Bell escrit i excel-lent reflexió sobre les prioritats vtals. Enhorabona per la decissió pressa. Salut!
    Jordi Serra

    1. josepmariavia ha dit:

      Moltes gràcies Jordi! Sense oblidar que. malgrat les decisions presses, el que vius, penses, sents, impacta en el que escrius, la imaginació i els fets no reals, també hi juguen…

  3. Si la vida té un significat, precisament és que és procés marcat per adaptacions diligents i acceptació dels canvis. Ni foto fixa, ni expectatives rígides. Un bon relat sobre tot això. En unes poques paraules, un aprenentatge de vida. Molt maco!

    1. josepmariavia ha dit:

      Gràcies per la valoració del relat Isabel. Altra cosa és que, com deia en un comentari anterior, és això, un relat. A mi em queda molt per arribar al que expressa el protagonista del relat!

  4. MARIA REALES GUISADO ha dit:

    Josep M. Un relat magnífic sobre la capacitat de resiliència i reconnexió amb el valor transcendent de l’aquí i l’ara.

    1. josepmariavia ha dit:

      Moltes gràcies Maria! Mira-t’ho com l’expressió d’un que s’esforça per aconseguir aquesta capacitat tan difícil d’aconseguir en la práctica, com fàcil de narrar en un relat!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *