El passat dia 4 d’abril, centenars de persones ens vàrem reunir a les Drassanes de Barcelona per retre homenatge a l’estimat i admirat amic Xavier Trias i Vidal de Llobatera, amb motiu de la seva imminent retirada de la política i del servei públic. El Dr. Jaume Padrós va glosar la seva etapa de metge amb vocació de participació en afers col·lectius, a mi em va correspondre esbossar la seva etapa de conseller de Sanitat i de conseller de la Presidència, a l’exconseller Jordi Jané la de diputat al Congrés dels Diputats, i a en Jordi Martí i un bon nombre d’amics, familiars, col·laboradors i ex col·laboradors de Xavier Trias i personalitats diverses, l’etapa de regidor a l’Ajuntament de Barcelona i d’alcalde de la ciutat.

No era fàcil -diria que per a cap dels que vàrem intervenir- glosar en cinc minuts o en alguns casos, simplement amb una frase, la riquesa d’aquest gran polític i millor persona. Soc dels que penso que el risc de què la política malmeti les persones és molt alt. En Xavier Trias forma part -en la meva opinió- del reduïdíssim grup de polítics als quals l’exercici d’altes responsabilitats, mai, mai, mai, l’ha corcat com a persona de valors sòlids.

El més important de la nit va ser el discurs sentit i emotiu amb el que Xavier Trias va cloure l’acte, sense oblidar dos fets de signe diferent, molt presents en la ment de tots els assistents: l’absència obligada de qui va ser el seu gran col·laborador a l’Ajuntament de Barcelona, en Joaquim Forn, i la mort, dos dies abans, de l’amic estimat i company al Departament de Sanitat, el Dr. Albert Oriol i Bosch.

Reprodueixo en aquest post la meva intervenció, amb el risc de què, fora del context de l’acte, perdi una mica de sentit. Però pensant en Xavier Trias, en la seva obra i en la seva persona, més m’estimo que la glosa quedi publicada per si mai pot ser d’interès per algú que s’interessi per ell. Reprodueixo el que vaig dir.

“Bona nit i gràcies de tot cor a l’organització per confiar-me el repte de fer un retrat ràpid d’en Xavier Trias, en aquest cas en la seva etapa de  conseller. Conseller de Sanitat i conseller de la Presidència.

De tota manera, la conjuntura mana i el recordatori de la mort abans d’ahir a la tarda de l’estimat amic i company, el Dr. Albert Oriol i Bosch, és obligat. Un home bo, un gran professional, un home savi. Company de Xavier Trias en l’equip del conseller Laporte i després col·laborador del propi conseller Trias, a qui estimava i apreciava profundament, avui hagués estat aquí amb tots nosaltres. I els qui el coneixíeu sabeu que si ara, ja desaparegut, pogués parlar, em diria: ‘Deixa’t de punyetes, que el de menys és si m’he mort o no i fes el que has de fer’. I això faig!

Quan penso en  Xavier Trias el primer que em ve al cap és la imatge d’una gran persona. Intel·ligent, plena de força, de determinació, de voluntat i sobretot, una persona amable, simpàtica, empàtica, afectuosa, que estima i que es fa estimar.

En segon terme per a mi, la persona, el polític Xavier Trias l’associo al model sanitari català, que tant de bo haguéssim estat capaços, entre tots, d’impulsar i consolidar com el conseller de Sanitat Trias l’entenia.

Xavier Trias va ser el líder indiscutible del sector sanitari. Un sector ric, dinàmic i complex, amb múltiples actors i interessos, que ell va saber modelitzar sobre la base d’un consens amplíssim amb partits polítics, sindicats, ajuntaments, patronals i protagonistes diversos. Hi havia lideratge, hi havia discurs i contingut i una massa crítica prou àmplia, fruit d’aquesta virtut d’en Xavier de forjar consensos a vegades quasi impossibles. Però ell convencia, als de fora i als del seu propi partit, que cal admetre que moltes vegades eren els més durs de pelar! Alguns veien al conseller Laporte tan comunista com al conseller Espasa i al conseller Trias i uns quants dels que conformàvem el seu equip, com a mínim dubtosos!

Va ser un conseller d’èxit, estimadíssim per tot el sector i això malgrat res no va ser fàcil. La política del ‘peix al cove’ d’aquella època va portar Catalunya a ser la primera CCAA en assumir les competències de l’INSALUD. Era l’any 1981, el conseller era l’estimat Josep Laporte però en Xavier Trias va ser un home clau en el procés. Finalment, però, la política de ‘agafa-ho i lo dels diners ja ho arreglarem’, va comportar que el conseller Trias, ja des de l’etapa prèvia de director general, tremendament respectuós amb el conseller Laporte, però alhora home fort del Departament i del sistema, patís l’infrafinançament crònic que ha afectat i afecta el sistema de salut. Només la ferma voluntat d’autogovern i la confiança que les coses ja s’arreglarien -cosa que no ha acabat de succeir mai-, expliquen que no es renunciés a una competència tan important com la sanitat.

La creació de l’ICS, les normes d’acreditació, el desplegament del Mapa Sanitari de Catalunya de l’època del conseller Espasa, la creació de la Xarxa Hospitalària d’Utilització Pública, la negociació de la Llei General de Sanitat amb el govern espanyol, la reforma de l’Atenció Primària de Salut, la creació del programa Vida als Anys i tant altres programes sectorials com el de drogues o l’exitós programa de transplantaments, la Llei d’Ordenació Sanitària de Catalunya aprovada per unanimitat al Parlament, la creació del Servei Català de la Salut, el Pla de Salut de Catalunya, nous sistemes de finançament per a la compra de serveis de salut, molt innovadors aleshores, però que encara perduren i que ja seria hora de modernitzar, la creació de l’Agència d’Avaluació de Tecnologia Mèdica, la Llei d’Ordenació Farmacèutica, el desenvolupament de la xarxa de Salut mental amb els traspassos de les Diputacions i tantes, tantes i tantes altres iniciatives.

Sense oblidar els ajuntaments i els alcaldes de ciutats amb fundacions hospitalàries que, amb tota la raó, varen venir a portar les claus dels hospitals a un Departament de Salut que tenia la competència i tota la vocació política, però no tots els recursos necessaris. N’hi ha prou amb dir que en algun cas el pressupost de l’hospital era la partida més elevada del pressupost municipal i, en tots, de les més importants. Alcaldes, la majoria d’ells socialistes, que es van associar al voltant del Consorci Hospitalari de Catalunya amb qui en Xavier Trias va mantenir en tot moment una relació excel·lent, com la va mantenir amb la Unió Catalana -i aleshores encara Balear- d’Hospitals, aconseguint pactes i fent equilibris difícils i delicats amb tots ells. Menció especial per a la capacitat del conseller Trias d’arribar a acords molt importants amb l’Ajuntament de Barcelona amb el que, aleshores, les relacions amb la Generalitat no sempre eren fàcils. Qui ens hauria de dir que els artífexs d’aquest important acord i equilibri institucional serien els futurs alcaldes de Barcelona Joan Clos i Xavier Trias!

L’Ajuntament de Barcelona em dona peu a fer quatre pinzellades de l’època Trias al Departament de la Presidència de la Generalitat. No diré que si no arriba a ser pel tarannà obert, la capacitat de mirada llarga i sobretot el posar l’interès col·lectiu per damunt dels interessos de partit i les rivalitats institucionals, no hi hauria Carta Municipal de Barcelona  però, probablement, hagués trigat bastant més en arribar.

El Departament de la Presidència era peculiar i diferent dels Departaments sectorials. Era molt polític i, si hagués de destacar una característica indispensable per ser un bon conseller de la Presidència aquesta seria la capacitat d’exercir el rol de ‘primus interpares’. És a dir, la capacitat de tenir un plus d’autoritat, de legitimitat i de reconeixement, entre iguals, més que no pas manar o dirigir. El conseller de la Presidència, formalment, era un conseller més del Govern. Però en Xavier Trias va ser molt més que això. La seva habilitat per reconduir situacions complexes vinculades a qualsevol Departament del Govern, afavorir acords difícils entre Departaments, amb la Mesa del Parlament i els grups parlamentaris, amb institucions i amb tota mena de grups d’interès, era extraordinària. El seu tarannà dialogant, la seva obsessió per l’acord i el pacte, i… per què no dir-ho, la facilitat que va tenir, per com era i com és, d’entrar amb bon peu en el sempre difícil i complex univers del president Pujol, el van fer una peça valuosíssima d’aquell Govern.

Acabo amb el que sincerament crec que és el més important. El professor Ciril Rozman deia: ‘Només un home bo pot ser un bon metge’. Jo crec que la sentència és extensible a qualsevol professió o activitat humana i en Xavier Trias ha estat un bon polític, perquè és un home bo que ha exercit un lideratge basat en valors sòlids.

Els que en les diferents etapes de la seva carrera hem tingut el privilegi de formar part dels seus equips, hem estat molt afortunats. Podies treballar al Departament de Sanitat o al de la Presidència i m’imagino que el mateix es deu poder dir de l’Ajuntament de Barcelona o del Congrés dels Diputats. Podies treballar en qualsevol d’aquest àmbits, però el més important, el millor, el que més emplenava de satisfacció era formar part de l’equip d’en Xavier Trias. Líder indiscutible, mai qüestionat i profundament estimat per  tots nosaltres. Per a res temut ni, no cal dir, autoritari. Estimat, apreciat, valorat, admirat i respectat per les seves excepcionals competències i habilitats, sí, però sobretot per les seves qualitats humanes.

Estimat Xavier, aquest any farà 20 anys que vaig deixar la Generalitat, el Departament de la Presidència, l’administració pública. Farà 20 anys que vaig deixar de treballar amb tu i de gaudir del dia a dia d’aquell gran  projecte de país, però mai ho oblidaré i mai deixaré d’estar-te profundament agraït. Més enllà de la referència personal, crec que  puc  parlar en nom de la majoria dels meus companys, dels teus col·laboradors. Estic segur, poso la mà al foc, que aquest és el sentiment que compartim tots els que hem tingut la sort de formar part de qualsevol dels equips Trias i gaudir de tu com a ‘jefe’, com a referent i com amic. Molta, molta sort en nom de tots, llarga vida dedicada a fer el que et vingui de gust, que sigui el que sigui de ben segur aportarà valor afegit social, i que continuïs gaudint i sent feliç en la nova etapa, envoltat de la gent que estimes. Ho seràs perquè sempre has estat profundament convençut que has de ser agraït i ser feliç, malgrat les adversitats.

Moltes gràcies Xavier, moltes gràcies a tots!”.

NORMES DE PARTICIPACIÓ

Els comentaris estan subjectes a moderació prèvia, per la qual cosa és possible que no apareguin publicats immediatament. Per participar és necessari que t'identifiquis, a través de nom i d'un correu electrònic que mai serà publicat ni utilitzat per enviar correu spam. Els comentaris hauran de ser sobre els temes tractats al blog. Com és lògic, els que continguin insults o siguin ofensius no tindran espai en aquest blog. Els comentaris que no compleixin aquestes normes bàsiques seran eliminats i es podrà vetar l'accés d'aquells usuaris que siguin reincidents en una actitud inadequada.
L'autor no es fa responsable de les opinions i informació continguda en els comentaris.

2 comentaris sobre “HOMENATGE I AGRAÏMENT A XAVIER TRIAS

  1. Helena Ris ha dit:

    El Trias és una persona excel·lent i ha estat un “jefe” excel·lent. Mai pendent de jerarquies ni, quasi, d’organigrama.
    Et senties valorat i estimat i el millor, es que després de tot el seu recorregut, et segueix valorant , reconeixent i fent-te sentir la seva estima.
    El Xavier T. diu de l’Albert Oriol que era l’home més intel·ligent que havia conegut i l’Albert O. deia del X. Trias que tenia totes les qualitats per ser conseller en lloc d’ell i li tenia una sincera admiració i estima. Ho volia recordar

    1. josepmariavia ha dit:

      Gràcies Helena. Dos bons amics teus i meus. Persones estimadissimes¡

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *