MOVIMENTS AL VOLTANT DE L’ESTAT DEL BENESTAR(I). La necessitat -malgrat tot- de reiterar el que hauria de ser obvi

PARAULA DE DÉU¡¡¡

Recentment, una companya en tasques assessores i professora de l’IESE, referint-se a la velocitat que circula la informació per les xarxes socials, deia que la manca de temps per reflexionar, aprofundir i debatre qualsevol afirmació, sovint fa que, amb l’ajuda de la replicació viral, la informació (certa, errònia, deliberadament falsa, intencionadament calumniosa… poc importa) es doni per bona sense més anàlisi i es passi a la notícia següent que pot arribar simultàniament o d’immediat, sense aturador.

Aquest fet permet manipular la informació i adulterar la realitat, creant estats d’opinió que van calant fins instal·lar-se en àmplies capes de la societat.

Un exemple d’això és la pretesa privatització de la sanitat pública. No cal dir que el moment en què es llença aquest missatge coincideix amb un període en el que la gent ho ha passat i ho passa malament i la reacció primària fa que desaparegui qualsevol possibilitat de debat racional en el que es puguin aportar arguments per sustentar aquesta posició o la contrària. No cal, ho diuen per la TV, surt als diaris i no para de circular per les xarxes socials. Per tant, és cert i no se’n parli més. Els profetes del populisme, conscients que les concessions al sentit comú són directament proporcionals a la disminució de l’espai per practicar la demagògia i la manipulació dels que més pateixen, ja s’encarreguen d’impedir que es donin les condicions per al debat serè, racional i objectiu.

Aprofitant que l’esquerra tradicional no va prioritzar mai l’eficàcia i l’eficiència del sector públic -i molts dels que més pateixen militaven, votaven, simpatitzaven amb partits d’esquerra- i que la dreta ha donat per suposat a priori que la gestió privada és millor que la pública -i a la dreta se la identifica especialment amb els causants del patiment abans esmentat-; l’aposta ha de ser en favor, no ja del sector públic, sinó de la gestió pública d’una banda, i contra la privatització de l’altra. Els manipuladors en tenen prou en promoure la confusió entre gestió privada i privatització i equiparar privatització a corrupció.

Bé, anem per parts. La bona gestió no és la privada o la pública. En ambdós sectors hi ha casos per a tots els gustos. La bona gestió és la més eficient.

En segon lloc, gestionar amb instruments propis del sector empresarial el sector públic, no és privatitzar que, tot sigui dit de pas, en sí mateix no és ni bo ni dolent.

En diferents posts he demostrat amb dades dues realitats pel que fa a l’evolució del sistema sanitari català des dels anys 80 del segle passat fins als nostres dies:

1.- El que era un sistema sanitari públic de provisió mixta a partir de centres públics, fonamentalment de l’ICS i centres privats, fonamentalment sense ànim de lucre (Fundacions, hospitals d’ordres religioses, de mutualitats, de la Creu Roja), ha evolucionat cap a un sistema de provisió menys mixt i més públic. Bàsicament per l’entrada de la Generalitat sota la forma de Consorcis Sanitaris i Empreses Públiques Sanitàries.

2.- L’anàlisi de les dades disponibles -les he aportat en almenys dos posts- demostra que, globalment considerats, els centres sanitaris menys eficients són els públics-públics, és a dir, els de l’ICS, i els més eficients són els privats que, excepció feta d’un o dos casos, no tenen ànim de lucre. Els Consorcis Sanitaris i les Empreses Públiques Sanitàries, amb el que ha comportat l’entrada de la Generalitat en termes de proliferació de normes que fan cada dia més difícil la gestió professionalitzada capaç d’actuar per obtenir bons resultats; només els hi queda espai per a la simple administració de procediments. Resultat: perden eficiència. A mesura que s’allunyen del model de gestió empresarial i s’aproximen al model d’administració de l’ICS, empitjoren els resultats. I això té múltiples impactes negatius que van des de major dificultat d’accés al sistema (llistes d’espera) fins increment dels costos que, en la mesura que ja no es poden finançar a crèdit, tard o d’hora acabaran repercutint en un increment dels impostos dels que en paguem i que no formem part precisament de la minoria social més rica que controla el poder real al món.

Acabo -no sense una clara sensació de repetició del que és evident i de predicar en el desert- amb tres elements per a la reflexió:

1.-El caràcter públic del sistema, no depèn de la naturalesa jurídica dels proveïdors. El sistema sanitari català, finançat per impostos, sota la responsabilitat d’un Govern que planifica, regula, compra serveis, avalua, controla i si cal sanciona, al qual hi poden accedir tots els ciutadans, és públic. No és privat. Que la provisió sigui pública o privada no canvia aquesta realitat. Però és que a més a més a Catalunya, la provisió privada ha disminuït en relació a anys enrere.

2.-En termes estrictament de provisió, el que és important és que les fòrmules emprades per gestionar siguin les més eficients. La gestió d’un sector tan complex tècnicament i canviant com el sanitari, ha de poder funcionar amb comptabilitat financera -no pressupostària com els centres de l’ICS i cada dia més, per desgràcia, altres-, amb sistemes de contractació laboral -no funcionarial, com els de l’ICS-, s’ha de centrar en els resultats -i no en els procediments, com passa a l’ICS- i ha de poder gestionar amb autonomia el patrimoni i amortitzar, cosa cada vegada més difícil en el conjunt del sistema sanitari públic. Estem anant en la direcció contrària de la que caldria seguir, per garantir el millor ús possible dels recursos si el que es té al cap és l’usuari del servei.

3) En un context de recursos escassos, no es pot descartar per apriorismes ideològics de cap classe, la col·laboració amb el sector privat. Ni en l’assegurament complementari, ni en la gestió, ni en la provisió, ni en la inversió.

Opino que si es continua apostant pel foment de la confusió entre gestió empresarial i privatització com a sinònim de corrupció i augment del patiment de les víctimes de la crisi, el resultat serà el retorn al sistema de beneficència. Un sistema a dues velocitats en el que els pobres seran mal atesos en un sistema públic que atès com evoluciona el marc normatiu, serà car, ineficient i en definitiva insostenible. Els que s’ho puguin permetre mínimament, buscaran cobertura en l’assegurament i la prestació privada.

Seguir manipulant l’Estat del Benestar com arma llancívola en la lluita política pot tenir efectes contraproduents pels que més pateixen.