LA VOZ DE GALICIA

L’última cosa de la que voldria parlar ara, aquests dies, avui, és de retallades. Faria millor, segurament, no parlant-ne. Però ho he de fer, sinó no em veig capaç de situar en context el que vull escriure i, necessito escriure.

Tothom que em coneix sap com m’estimo l’Hospital del Mar de Barcelona (Final d’etapa al Parc de Salut Mar de Barcelona (2) de 29 de juny de 2015), el Parc de Salut Mar de Barcelona, inclosos els lectors d’aquest bloc com també els col·legues i personal de l’hospital amb els qui vaig tractar més directament durant els anys que vaig ser-hi. Estic segur que, a hores d’ara, encara molts professionals no han comprés el perquè de les retallades i la majoria o si han rebel·lat o s’han resignat. Almenys fins ara. No sé que pot passar en un futur més o menys immediat…

Ara, un problema de salut, anomenat COVID19, impactarà terriblement en l’economia. L’any 2011, una crisi econòmica que ja havia fet estralls, va impactar terriblement en el sistema sanitari. O s’incrementaven els ingressos fiscals (increment d’impostos, que ja se sap que vol dir això a Espanya: garrotada a classes mitjanes i desafavorides)  o es disminuïa la despesa. Empesos per Europa els nostres polítics van haver d’optar per la segona opció i a mi, entre molts altres, però potser dels primers, em va tocar aplicar les retallades i empassar-me, molt a contracor, l’haver d’impulsar el primer ERO en un hospital públic de l’Estat. Podria seguir explicant que, donat el terreny de joc que ens van dibuixar, la mesura, tal i com es va aplicar, va ser la menys lesiva… Podria dir moltes coses, que ni aleshores varen servir per mitigar el descontentament, ni servirien ara.

He d’explicar també, lluny de cap exercici vanitós, simplement per necessitat personal de fer balanç complet, d’actius i de passius, que em vaig proposar, sí o sí, malgrat la crisi, malgrat la manca de finançament de la Generalitat, malgrat tots els malgrat, que eren molts, aconseguir els 47 milions d’Euros necessaris per fer les obres de la primera fase d’ampliació de l’hospital. Amb l’ajut de tots -l’Hospital del Mar, quan els reptes són importants, demostra més que cap, que hi ha molta gent que, a banda de “dur la samarreta”, sap suar-la- treballant en equip, ho vàrem aconseguir. L’Ajuntament de Barcelona i l’Alcalde Xavier Trias, varen ser peces indispensables.

El problema aleshores i ara és el mateix: no es destinen prou recursos per finançar i poder mantenir el sistema sanitari que tenim, i que volem tenir, i al personal del qual, mai agrairem prou l’esforç que ha fet en la crisi del COVID19. I el tema no és el finançament de la sanitat, el tema és el finançament autonòmic i el desequilibri fiscal sota l’excusa d’un malentès, per abusiu i quasi cínic, concepte de “solidaritat interterritorial”. No m’hi estendré. Serveixi, si més no, com apunt a no oblidar quan en els propers mesos, previsiblement, es desfermi de nou el malestar d’uns professionals sanitaris que no es mereixen seguir treballant en aquestes condicions.

L’època de les retallades va ser molt dura i la meva sensació sincera era, que mai, cap malalt va haver de suportar el descontent, la decepció, el malestar, la ràbia de metges, infermeres i el conjunt de professionals. Almenys pel que fa al tracte directe. Tots es varen comportar com el que són, uns veritables professionals als que la seva feina, afortunadament, els apassiona tot i que la professó anava per dintre.

Aquests dies, he pogut viure de nou, de forma intensa aquest “buidar-se”, donar-ho tot i més, per atendre els pacients en una situació més que crítica. No cal dir que, durant la crisi, ningú ha pensat en com ha estat la seva vida laboral -i les seves retribucions-, en especial des de les retallades i ho han donat tot i més. Molt més, moltíssim més!

Durant aquestes setmanes, per la meva feina, per compartir amb col·legues neguits sobre pacients i persones que han mort, per estima a molts companys, he viscut l’experiència que per anys que passin mai s’esborrarà, de converses inimaginables sorgides del descarnament provocat per la crisi. He parlat, hem parlat, des del cor,  amb molts metges i infermeres, principalment de l’Hospital del Mar, però també d’altres centres. Les emocions i la necessitat de fer pinya, de sumar i, sobretot treure la força d’on ja en quedava poca, per malgrat tot, continuar endavant i no pensar en res mes. Ara que les aigües, lentament -i Déu ens lliuri d’un rebrot agressiu- van retornant a lloc, surt el cansament físic i psicològic i moltes altres emocions, diferents de les del moment infernal de la pandèmia. Quan vàrem decidir estudiar medicina o altres professions sanitàries, ningú ens va dir que res fos fàcil. Però les pandèmies greus, ens van quedar com un record a cavall de l’epidemiologia i la història de la medicina, com un horror que va quedar estancat a principis del segle XX. Pandèmies, per cert, que van donar lloc a la creació de l’Hospital del Mar, de Barcelona,” l’Hospital dels infecciosos”, el 1914.

Quan parlo amb algunes de les bones persones que cada dia, a les 8 del vespre surten a aplaudir els professionals, m’adono que hi ha aspectes de la qüestió que costa una mica de fer entendre. Imagino companys meus vivint aquest moment diari, bonic, sí, molt bonic, però vivint-lo, malgrat tot, amb un sentiment agredolç. Agraïment i emoció. Ulls vidriosos i silenci. Alguna reacció irada també, “menys aplaudir i més mitjans per treballar”. Tots necessitem de tant en tant el copet a l’esquena. Però… no n’hi ha prou.

En el mateix sentit em fa reflexionar la decisió que ha pres o està a punt de prendre, el Departament de Salut de la Generalitat, consistent en una mena de “paga d’agraïment” (desconec formalment com n’hi diuen). Com em deia algun directiu de Salut i algun amic, d’una banda a ningú li fa nosa rebre 300, 500, 1000 €, addicionals, els que sigui, en una nòmina. Com deia, el copet a l’esquena s’agraeix. Però… No descarto reaccions fruit de la frustració, derivada d’uns marcs salarials que, si normalment, ja contribueixen força al burnout, en l’estat d’ànim d’esgotament postCOVID19, puguin tenir un efecte incendiari. Si jo estigues en la pell de la Consellera i el seu equip directiu, aquesta iniciativa l’acompanyaria d’un compromís ferm i concret d’atacar el problema de fons esmentat d’insuficiència financera. Cal fer front, tots, a la realitat de la vida.

Pel que fa a la realitat de la mort, he tingut la sensació -subratllo que és una impressió meva potser no compartida per altres companys- que alguna cosa ha canviat en l’ànim i la manera de viure el final de vida, per part dels professionals de la salut.

Per a mi un aspecte molt delicat de l’exercici de la medicina és la forma de relacionar-se amb els malalts i la comunicació, verbal i no verbal, amb ells. Cal trobar la proximitat emocional precisa amb cada pacient. De la mateixa manera que no pots viure els avatars de la malaltia, del final de vida i de la mort, com els viuries amb un familiar -senzillament seria impossible emocionalment l’exercici professional- tampoc pocs mostrar-te fred i distant. I aquesta proximitat òptima no sempre és fàcil de trobar. Aquests dies, també entre els professionals, les emocions s’han desbordat i la mort ha fet patir com mai.

Confesso que em va impactar veure plorar d’impotència un parell de companys, caps de servei, d’UCI i d’Urgències respectivament, de dos grans hospitals universitaris de Barcelona. Veure’ls plorar, després de doblar i triplicar guàrdies de 12 hores, esgotats de veure gent morir sola i multiplicar-se per, sense abandonar la feina, mirar d’acompanyar durant els últims instants aquelles vides que s’extingien. Massa sovint de forma relativament inesperada i a gran velocitat. No oblidem que estem parlant de dues especialitats que comporten veure sovint forces morts, però la vivència aquest cop ha estat, quant de menys, amb matisos. Crec que l’esforç físic, mental i psíquic d’aquestes setmanes ha depassat, en molts cassos, el poder mantenir les pautes emocionals pròpies de la feina hospitalària.

Quan he parlat aquests dies d’aquestes reaccions -i de com són en condicions ordinàries- a persones allunyades de les nostres professions sanitàries, hi ha hagut coses que els han sorprès. I he de dir que, en certa manera, m’ha sorprès que es sorprenguessin

Quan vàrem estudiar medicina, tampoc ens va dir ningú que afrontar la mort fos fàcil. Simplement no ens varen parlar de la mort i aquesta és una de les coses que més ha sorprès quan ho he explicat a amics aliens a la professió. Certament, el final de vida i la mort, per més estrany que pugui resultar, no deixa de ser un tema, no tabú en el sentit que ho és en les nostres societats amb tanatofòbia, però sí controvertit i difícil de tractar en el món mèdic. I això amb independència que en formi part, com no en forma de cap altra professió.

Penso que les coses van canviant una mica a l’hora de contemplar aquests aspectes en els programes formatius de les professions sanitàries. Personalment, durant la carrera, vaig sentir parlar de “mort” un dia en una classe de Medicina Legal. El dia que ens van explicar el diagnòstic de mort i la forma d’emplenar un certificat de defunció.

Els metges érem formats per salvar vides i, encara que sorprengui, la mort acabava tenint algun component de “fracàs professional”. Ningú mai ens ho va dir així, explícitament, però anava implícit en la formació i en la cultura de la professió. Sovint no calia esperar que algú moris al llit de l’hospital o a casa, per desaparèixer del seu cantó. Era evident que quan la mort era imminent, allà no hi havia res més a fer perquè els que encara vivien ens  esperaven. Acompanyar el final de vida, saber expressar correctament el condol als familiars… Difícil. Ningú ens ho va ensenyar mai i les eines eren les mateixes que pugui tenir qualsevol ciutadà i tot quedava en mans de la sensibilitat, l’empatia, els valors, l’humanisme de cada professional. El final de vida era cosa dels de cures pal·liatives. Per cert, especialitat encara no ben reconeguda i que va tenir un part -i està tenint una vida- difícil. Què diferents haguessin estat moltes de les morts de gent gran, que s’han produït aquests dies en les residències, si haguessin tingut accés a cures pal·liatives! Tractaments mèdics a banda, la comunicació amb els moribunds i els seus familiars, és important exercir-la i fer-ho bé!

Tinc clar que hi haurà un abans i un després del COVID19, pel que fa a com els professionals sanitaris afrontaran la vida professional. Si no es resolen

els problemes que, malgrat ser anteriors, les retallades van posar de forma crua damunt la taula, el burnout pot esdevenir inimaginable. No vull ni pensar, el que podria suposar un segon brot de les característiques d’aquest!!!

Pel que fa a com afrontar la mort, no soc capaç de predir si el COVID19 ens haurà fet millors professionals en aquest sentit. Si que puc dir que molts companys han viscut la mort a la seva feina, com no l’havien viscut mai.

NORMES DE PARTICIPACIÓ

Els comentaris estan subjectes a moderació prèvia, per la qual cosa és possible que no apareguin publicats immediatament. Per participar és necessari que t'identifiquis, a través de nom i d'un correu electrònic que mai serà publicat ni utilitzat per enviar correu spam. Els comentaris hauran de ser sobre els temes tractats al blog. Com és lògic, els que continguin insults o siguin ofensius no tindran espai en aquest blog. Els comentaris que no compleixin aquestes normes bàsiques seran eliminats i es podrà vetar l'accés d'aquells usuaris que siguin reincidents en una actitud inadequada.
L'autor no es fa responsable de les opinions i informació continguda en els comentaris.

6 thoughts on “LA VIDA EN CONFINAMENT (3) FER FRONT A LA VIDA, FER FRONT A LA MORT

  1. Montse Grau ha dit:

    No hi ha vida sense mort. La mort és present però no li donem la importància que es mereix, ni a nivell professional ni a nivell personal. L’altra dia una infermera experta en mort i dol comentava que quan algú proper mor hem d’aturar la vida per a poder fer el comiat com cal i que tots els dols mal resolts tornen.
    Molt d’acord amb totes les teves reflexions sobre les retallades i la sanitat del nostre país. Gràcies per fer-nos-hi pensar.
    Celebrem la vida, celebrem la mort.

    1. josepmariavia ha dit:

      Moltes gràcies pel teu comentari, intel.ligent i sensible.
      Pel que fa a la mort, sovint oblidem que és una part inevitable de la vida i mai sabem com posar-nos-hi davant!!!

  2. Helena Ris ha dit:

    Excel·lent reflexió Josep Ma. Aquest és dels blogs que passaria a l’Albert i en parlaríem

    1. josepmariavia ha dit:

      Moltes gràcies Helena! Quina il.lusió que em fa el que el dius que el tema podria suscitar un debat bonic amb l’estimat Albert Oriol Bosch!!!

  3. León Bendesky ha dit:

    Josep, tu reflexión como médico es bárbara, en materia de lo que significa la salud en una sociedad y cómo se acota por los recursos y las decisiones política. El dictum de que la salud cuesta y el dinero alcanza para lo que alcanza es muy real en este contexto. ¿Tiene la salud un precio? ¿Lo tiene la vida misma? Apuntas en tu escrito, explícita e implícitamente a una respuesta dura. La política es disfuncional, la política pública también, la alineación de los objetivos es perversa. Qué resultará tras esta pandemia no se puede saber. Vivimos en un entorno de incertidumbre radical. Es difícil, si no es que imposible, prefigurar los escenarios posibles. En todo caso lo que ha quedado desenmascarado en todas las sociedades está ahí frente a todos. Como siempre, habrá interpretaciones antagónicas. Te abrazo

    1. josepmariavia ha dit:

      Hace años que aprendimos que la salud no tiene precio -no digamos la vida-, pero tiene coste. Si hablar de financiación de la salud siempre es un problema, tras el COVID19, con el drama económico que nos espera… Sigo diciendo que, ojalá, aprendamos algo de todo esto. Abrazo

Respon a Montse Grau Cancel·la les respostes

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *