EROICA CAFFÈ, UN ESPAI MOLT ESPECIAL I MÀGIC (I)

EROICA CAFFÈ

No soc pas dels millors clients d’Espai Bici (www.espaibici.com), però hi he comprat dues bicicletes en els últims anys. La botiga està tancada els dilluns i jo hi havia de deixar una bicicleta perquè la posessin a la venda, precisament un dilluns. L’Àngel em va dir: “Deixa-la a l’Eroica (www.eroica.cc)”. Jo no sabia què era ni on era l’Eroica i quan l’Àngel m’ho va dir, vaig pensar que estava molt a prop de casa. Efectivament està a uns 50 metres. Hi havia passat un munt de vegades, me l’havia mirat des de fora i no sé per què em vaig quedar amb la idea de què era un obrador de pa…

Hagués hagut de pensar que era estrany que estigués, porta per porta, amb una de les millors fleques de Barcelona: Le Pain d’Éric&Benjamin.

Abans de continuar, però, un aclariment. Si us parlo i us recomano la fleca del carrer Consell de Cent número 348 i el, diguem-ne, de moment restaurant Eroica Caffè, al mateix carrer Consell de Cent número 350, simplement és perquè tingueu l’oportunitat de menjar pa sa, bo i del de veritat i, en el cas de l’Eroica, viure una experiència, estètica, sensorial, social, vital i evidentment gastronòmica, extraordinària i única. Segur que hi ha molts locals originals i interessants, per menjar, beure i viure sensacions diverses, però d’Eroica, només n’hi ha un. No hi vegeu si us plau cap altre interès per part meva, ni de ningú, que el compartir en aquest bloc amb vosaltres una experiència interessant.

Vaig entrar amb la meva bici a l’Eroica Caffè, per deixar-la allà i la primera sensació va ser molt especial. Difícil de descriure. Era un local diferent, amb ànima. Les bones vibracions eren palpables. D’entrada vaig tenir la sensació de “tornar a entrar” en algun local de Montréal, freqüentat per mi quan vivia allà ja fa molts anys. Segur que no hi ha cap local com aquest, però els humans fem associacions d’idees, imatges, sensacions… Vaig preguntar pel Miguel. Estaven servint dinars. No era un bon moment per molestar-los. Vaig demanar per ell a la que avui en dia sé que és la Graciela, la seva companya. Finalment em vaig poder aproximar al Miguel, en aquell restaurant ple de bicicletes penjades a les parets i col·locades damunt de bigues, anava vestit amb un mallot de ciclista d’època que portava escrit al pit “Eroica” i una gorra amb la bandera italiana, com les que utilitzava Felice Gimondi els anys 60 i 70. Em va cridar l’atenció que en una paret es projectava una cursa ciclista d’aquella època, que em va evocar records infantils i em va fer pensar en el meu pare, que sempre em parlava d’en Miquel Poblet, del ciclisme de pista i del “tras-moto”. No em va passar per alt que al local, hi havia emmarcat un mallot dedicat al gran Miquel Poblet. Dedicat per Óscar Freire, un ciclista poc conegut, malgrat ser un del tres ciclistes de la història que han guanyat tres vegades el mundial de ciclisme de fons. Els altres dos, Peter Sagan i, com no, el gran Eddy Merckx!

-Miguel, però estàs a Espai Bici o aquí?

-El meu cor està a Espai Bici però ara he de tirar endavant aquest projecte.

-Un dia vindré a dinar o a sopar.

-Quan vulguis.

Vaig intuir que allò era un projecte vital. Després sabria que era un projecte vital coral per a ell i la Graciela, ànimes d’un cor amb més cantants!

Vaig marxar pensatiu i no vaig trigar gens en començar a descobrir l’excel·lent cuina italiana

MIGUEL I GRACIELA

de la Graciela i moltes altres coses. Especialment desprès que en Miguel ens expliqués a mi i a la meva acompanyant -una ciclista empedreïda, una enamorada de la bicicleta- la fusió entre el món de la bicicleta clàssica, la història del Ciclo Club Eroica de la Toscana, i la millor cuina italiana. Ja podeu intuir que l’obrador no era ben bé -o exclusivament, principalment- per fer pa. Era per fer pasta fresca italiana autèntica, per a pizzes i altres plats, sense adulterants de cap classe. I… ja ho veieu com és la vida: ho tenia al costat de casa, hi havia passat per davant desenes de vegades des que el van inaugurar i ignorava què hi havia darrere d’aquell “obrador”.

Molt ràpidament vaig tenir ganes d’escriure sobre aquell local màgic, conèixer millor el tipus d’energia que hi havia al darrere de la iniciativa i fer-ho des de les sensacions que em provocava. No em puc comprometre a ser precís, ni rigorós en parlar de ciclisme, del Ciclo Club Eroica o del menjar italià. No és el meu propòsit, per altra banda. El propòsit és transmetre les sensacions que em provoca. Per això vaig voler indagar sobre “què” hi havia en els cors de la Graciela i el Miguel en concebre aquell projecte i fer-lo realitat i vaig enviar al Miguel el següent WhatsApp:

“Hola Miguel, soc en Josep Ma. Via, recordes? Avui he vingut a sopar amb el meu fill i t’he dit que m’agradaria molt escriure al meu bloc sobre Eroica, vosaltres, la idea i, sobretot, els sentiments i el que voleu transmetre i oferir amb la vostra evident i apreciada calidesa i humanitat(…). Eroica, la seva estètica, tot, em va commoure des del moment que hi vaig entrar. La teva passió i la de la teva companya, complementàries, la fusió d’aquest entusiasme  pel ciclisme clàssic i per la bona cuina italiana feta amb amor, el que es respira en el local, el que transmeteu vosaltres(….). Per això voldria xerrar amb tu, amb vosaltres i fer algunes fotos (…)”.

Dit i fet, quasi dues hores de conversa amb el Miguel i la Graciela en aquell entorn, em van permetre conèixer millor la riquesa del projecte.

Per intentar transmetre-ho he de fer-ho a base de “perdigonades” que poden generar una imatge caòtica si es mira des de la racionalitat, però que conformen una realitat, un tot, que arriba més fàcilment al cor que al cervell.

El projecte va tenir, en paraules del Miguel, “un creixement orgànic”, natural, a mesura que es feia, la idea evolucionava de forma natural. “Inicialment era un projecte culinari al que li havíem de posar un embolcall”.

L’arquitecte va ser Antonio Castro, un home que -com en Miguel- creu en una mobilitat sostenible i que va dissenyar una bicicleta:

“Yo necesitaba una bicicleta y quería algo más de ciudad, más óptimo para pasear por las calles estrechas, girar más rápido, y bueno, digo ‘ostras’ yo tengo algún conocimiento, espero que se refleje”.

Diria que els projectes del Miguel parteixen, si no d’una utopia, de somnis bonics i ambiciosos. Quan va posar en marxa Espai Bici, el seu somni era el d’aconseguir una “ciutat diferent”. Una mobilitat diferent i sostenible.

Des del principi, la Graciela i el Miguel tenien clar que el local havia de ser gran. I ho és. Uns baixos de l’Eixample amb altell -que ha estat eliminat per disposar d’amplitud i exposar bicicletes clàssiques- i subsòl. Tot ha estat pensat, fins a l’últim detall. Quan hi aneu, fixeu-vos, per exemple en el terra: il faut le faire!

En paraules de la Graciela, un model que tenien al cap és el dels anomenats “casinos” de poble. Penso que en un cert sentit ho han aconseguit. També pel que fa a l’ambició social del projecte. Poc a poc es consolida com un lloc de reunions d’associacions i grups del barri, d’exposicions d’artistes, de presentacions… No fa massa una revista especialitzada en el món del ciclisme, va reunir un centenar de persones vinculades al mateix. Reunió al subsòl i dinar a dalt.

L’Eroica Caffè és, entre altres coses, un posicionament en forma de resultat concret, una de les possibles respostes al dilema complex entre “tradició i modernitat”. Crec que això em va seduir des que vaig entrar al local.

No es pot ser radical -blanc o negre- pel que fa a aquest delicat equilibri que expressat en termes de “tradició i modernitat” encara que es posi entre cometes pot ser molt fàcilment manipulat. Parlem de socialització versus individualisme, parlem de cooperació i competència sana i saludable versus competitivitat extrema agressiva i destructiva, parlem de respecte a la figura del mestre versus desconsideració preocupant quan no despreci per aquells que et poden educar, parlem de periodisme informatiu del d’abans d’Internet versus manipulació de l’actualitat, promoció del “sang i fetge” i blanqueig de la mentida sota la denominació de fake news… Parlem de si estem disposats a fer algun sacrifici per salvar el planeta de la destrucció a la que l’estem sotmetent, de si realment algun govern “occidental” es prendrà seriosament la crisi dels refugiats o de què hem de fer en una societat en la que la primera prioritat dels joves en l’ús del seu temps és “xatejar”, la segona els videojocs i compartir físicament temps amb els amics és la tercera… No goso ser categòric pel que fa als efectes d’Internet, les xarxes socials, els smart phones… en les nostres vides i en la salut social col·lectiva, però -deixant de banda l’evidència que depèn de l’ús o abús que se’n faci- personalment opino que, lluny de fer-nos millors com a persones, com a societats, com a humanitat, més aviat, comptat i debatut, admetent els efectes beneficiosos, penso que globalment contribueixen més a la decadència de l’espècie i del planeta, que no pas a fer-lo millor. Davant d’això, defensivament, alguns busquem refugi. L’Eroica Caffè, per a mi és un bon refugi.

Quan entres, a la dreta, hi ha una vella cafetera Faema. Des de 1884 que Angelo Moriondo va patentar a Torino la primera màquina per fer expresso, l’evolució de la mateixa va continuar fins el 1961. En aquell any Faema va presentar la cafetera de pistó (1945), transformant la que funcionava a mà, amb una maneta, en la cafetera que veiem avui en dia -anomenada de “bomba” i produïda per diferents marques- a tots els bars i restaurants. Des d’aquell llunyà 1961 no hi ha hagut millores substancials. Tant de bo hi hagi evolució si significa de veritat millora. No estic segur que sempre que parlem de modernitat, d’innovació, de millores tecnològiques, estiguem parlant de veritable evolució, en el sentit més humà de la paraula.

En Miguel em deia: “Per evolucionar, per progressar, cal mirar al passat”. No ancorar-se en el passat, però conèixer-lo. Si no coneixem el passat, mai sabrem si el progrés d’avui ho és realment, perquè no tindrem referències. No és millor haver vist la trajectòria d’Eddy Merckx i la de Lance Armstrong, que haver-se quedat només amb la d’un dels dos? De fet, tot i la seva encara curta trajectòria d’un any, l’Eroica Caffè està en constant evolució. El Miguel i la Graciela ho tenen clar: “S’aprèn fent”.

AMASSADORA

Per cert i ves per on, Faema va patrocinar durant uns anys l’equip de l’esmentat Eddy Merckx, el millor ciclista de tots els temps i un dels millors esportistes de la història de la humanitat.

A l’altra extrem del local hi ha una màquina d’amassar per fer l’autèntica pasta fresca italiana, que és una joia. La Graciela m’explica que el procés industrial, la industrialització, encara no ha assolit aquesta fita. Si a això li afegiu que la moda dels productes frescos, de temporada, de proximitat, que ha esdevingut un eslògan més o menys creïble, en aquest cas és real, el resultat és excel·lent. Com diu la Graciela, “una cuina honesta, oberta, transparent en la que tot el procés està a la vista dels clients”. Una cuina de mercat, una cuina casolana, la cuina “de la mamma, de la nonna”.

Una de les moltes coses que agraden al Miguel del ciclisme clàssic promogut pel Ciclo Club Eroica, és la diversitat, “la transversalitat”, com ell l’anomena. Cal personar-se a la cursa Eroica, amb una bici amb el quadre d’acer, pedals amb corretges, canvi de marxes al quadre, 36 radis a les rodes, cables de fre per l’exterior del quadre i construcció anterior al 1987. Certament pot semblar l’antimodernitat i potser per a alguns ho és. També ho pot semblar la cafetera Faema o la màquina d’amassar de l’Eroica Caffè. Però feu la comparació amb les actuals cafeteres de “càpsula” i amb la pasta produïda  industrialment. No cal que continuem, oi? Una vegada damunt aquesta bici clàssica i abillat amb mallot de llana i gorra d’època, tothom és igual. Tu no saps si el que tens al cantó és un gran empresari, un botiguer, el cirurgià que et va operar aquella hèrnia, un lampista d’Alabama, un pastisser d’una confiteria de Buenos Aires o un aturat que s’està gastant els últims estalvis que té (i els que no té) en la seva gran passió. Tots són persones que passen hores, entre cursa i cursa, cuidant i mantenint les seves bicis. Doncs aquesta transversalitat és la que persegueix l’Eroica Caffè. Els “pijoprogres” amants del “vintage chic” comparteixen espai, delícies culinàries, potser afició al ciclisme i sensacions diverses, amb empresaris, comerciants, anarquistes antisistema, pares joves riallers i nens que engoleixen els postres ràpidament per anar a jugar al futbolín -evidentment amb blaugranes contra blancs- que hi ha al subsòl.

No sé si he aconseguit gaire el propòsit que tenia de transmetre sensacions. De moment deixem-ho en què estar assegut a l’Eroica Caffè em transporta a un refugi de pau, al mig de la selva urbana. Em fa sentir el sabor del que és autèntic en aquest món convuls i estrany. Els valors que hi ha al darrere d’aquesta construcció, reflex fidel dels que l’han fet possible, essencialment la Graciela i el Miguel, aporten pau.

Sergi López-Egea, el 17 d’agost passat, l’endemà de la mort del gran ciclista  italià Felice Gimondi, sota el títol “El día en que Gimondi regresó a Barcelona”, escrivia a “El Periódico”:

“Fue un encuentro casual, producto, más que nada, de la cercanía del hotel en el que se

FELICE GIMONDI

hospedaba. Felice Gimondi paseaba en el otoño del 2018 por las calles del Eixample de Barcelona cuando descubrió el local. Nunca se sabrá lo que le llevó a entrar en el Eroica Caffè, un templo gastronómico del ciclismo ubicado en la calle del Consell de Cent, cerca del Paseo de Gràcia, pero Miguel, uno de los propietarios, lo atribuyó al proyector, el que reflejaba sobre una pared del local las imágenes del Giro de 1976, el tercero y el último ganado por el astro de Bérgamo, fallecido en el mar, un infarto, el viernes, mientras se encontraba de vacaciones en Sicilia (…)”.

Quantes casualitats! El gran Felice Gimondi, també es va sentir atret per l’Eroica Caffè, hi va entrar i, segons tinc entès, va gaudir de la cuina de la Graciela. I hi va tornar en una altra ocasió. Com a mínim hi ha estat dues vegades… (continuarà).