EGOS I POSTALS DE TARDOR 2025

Divendres, 3 d’octubre de 2025. La flotilla i Donald Trump, qüestió d’egos

Ahir, la flotilla rumb a Gaza va ocupar tots els titulars. Les detencions, les pancartes, els crits i els rostres indignats van recórrer les xarxes com una onada. A primera vista semblava que el món tornava a despertar-se, però rere la superfície emotiva hi bategava, predominantment, una desfilada d’egos disfressada d’humanitarisme.

Els protagonistes —de Greta Thunberg a Ada Colau, passant per, per citar algun membre més, Mariana Mortágua, Susan Sarandon, Mandla Mandela, Thiago Ávila, Nadir Al-Nuri, Rima Hassan i fins a més de 400 personatges d’una quarantena de països—, globalment considerats, lluny de representar cap ruptura amb el sistema, n’encarnen una versió força sofisticada, motivada per l’estètica —els perd l’estètica— i mediàtica. Mal que els pesi, fan com Donald Trump: són producte d’un mateix mecanisme, el que converteix qualsevol causa en un escenari per projectar la pròpia imatge.

Quan observo tot això, des de la quietud del Delta, sento que Gaza els queda entre lluny i llunyíssim. Amb això, tampoc es diferencien de Trump. Navegant per l’èpica de la redempció o per l’ànsia o els beneficis del poder, tots comparteixen la mateixa set d’alimentar el propi ego. A la flotilla, cap sorpresa. L’ajuda humanitària com a decorat, el discurs sobre la pau, un mantra repetitiu d’ofici, les càmeres sempre a punt per a la propaganda burda, els tuits d’indignació, la detenció esperada com a objectiu final. Res no era improvisat. Tots sabíem que cap subministrament arribaria a les víctimes. Es tractava d’aconseguir la fotografia que immortalitzés la gesta.

No em sembla tant una qüestió de maldat com de narcisisme incontenible. El mateix driver que empeny Trump a voler forçar la pau entre Netanyahu i Hamàs. No es tracta de convicció o de compassió, sinó de fer el que calgui per afegir el Premi Nobel de la Pau al seu inventari de trofeus. Uns i altres, cadascú a la seva manera, busquen el mateix: el focus mediàtic. “Salvem el món” (però per damunt de tot, no desapareguem de l’escenari).

Quan ahir els de la flotilla van ser detinguts, el guió es va desplegar com sempre: declaracions, entrevistes, hashtags, una onada d’indignació planificada. Però aquesta vegada, el relat va trontollar. Algú va gosar dir que tot plegat semblava més una performance de la gauche caviar que una acció de resistència real. Què van dir! Aquestes veus van activar el ressort de la “superioritat moral dels paladins del progressisme”. Ja sabem que quan això passa, amb una frase en tenen prou: dient “ets un racista”, “ets un masclista”, “ets un supremacista”, “ets un neoliberal” o directament “un feixista”…, segons el cas. Estan acostumats que, per ara, qualsevol eslògan d’aquests els ha funcionat per desqualificar i, si poden, estigmatitzar el discrepant.

Ahir, quan molts van denunciar la farsa, els autoproclamats activistes van callar sobre Gaza i van demonitzar els qui gosaven qüestionar-los, titllant-los d’“activistes de sofà”. Ni de sofà, ni d’activistes: ciutadans que veuen les coses diferents i que es senten “estupiditzats” per tanta farsa. Pot semblar paradoxal que els qui prediquen la llibertat siguin totalment intolerants a qualsevol mirada crítica. Però no ho és. S’emplenen la boca de la paraula democràcia per practicar el totalitarisme sense matisos contra qui discrepa i/o els critica per protagonitzar farses morals sense aturador. Però han tibat tant la corda, que han quedat del tot desemmascarats. Han aconseguit provocar una reacció —valgui la redundància— reaccionària, i hauran de passar una temporada llarga als quarters d’hivern.

I enmig de tota aquesta comèdia, la ironia va arribar en forma de tuit. Trump, fidel al seu instint a l’hora de detectar situacions favorables per al protagonisme, anunciava que estava negociant amb Netanyahu l’oferiment d’un acord de pau a Hamàs. En pocs minuts, els havia robat el focus, havia esborrat els seus titulars, havia convertit la gesta dels progres en una nota a peu de pàgina. La pau —encara que fos de paper i pendent de concreció, que mai se sap— s’havia convertit en un guardó més de la seva col·lecció personal. I els redemptors oportunistes van descobrir que hi ha egos que sempre naveguen més ràpid.

Això no impedirà que completin el guió. Ara, quan quedin en llibertat, explicaran que els han maltractat, potser torturat o violat, i intentaran acumular punts pel seu martirologi programat i interessat. I els media —sempre allà on hi ha sang i fetge i atents al que ven, més enllà de qualsevol altra consideració— els faran d’altaveu. Però la seva farsa s’anirà diluint, les converses de pau —si no s’interrompen, que tot és possible— s’enduran el protagonisme i potser —està per veure— hauran de contemplar com un producte de la seva manera de fer globalitzada, Donald Trump, rep el Premi Nobel de la Pau. O no. Però ocuparà la totalitat de l’escenari. Monstres com ell són el resultat de les caratollades dels progressisme passat de voltes.

Des d’aquí, entre els arrossars ja mig segats i els canyissars que tremolen amb el vent, tot això pren una altra dimensió. Uns viatgen en vaixell i altres en el Air Force One o en jet privat, però tots suren sobre les mateixes aigües de la vanitat. Uns parlen de justícia social, els altres de la magnanimitat que es deriva de la grandesa de la “veritat absoluta”, però el motor, la necessitat de fer-se veure, de ser admirats, de sentir-se imprescindibles, sempre és el mateix.

La flotilla i Trump formen part del mateix ecosistema: una indústria global del “jo”. I rere cada bandera, cada consigna, cada discurs inflamable, hi ha un desert moral immens on la vanitat floreix millor que la compassió.

Mentrestant, Gaza continua patint, darrere el soroll del món. I jo penso que potser el drama més gran no és la seva tragèdia —que ho és i molt— , sinó la nostra incapacitat de mirar, en lloc de només voler ser vistos.

Aquí, al Delta, el vent no té càmeres, la llum no demana espectadors i el salari en espècies no es paga amb likes. L’aigua reflecteix el que som, sense filtres. I el que veig, de vegades, em dol.

Dijous, 2 d’octubre, i dissabte, 4 d’octubre de 2025                                                                                 

Dijous vaig caminar. Dissabte he pedalat. Dues passejades, dues formes d’estar al món, dues maneres de retrobar-me amb la natura, amb el cos i amb el silenci més profund. Ja sigui al ritme dels passos o al ritme dels pedals, es tracta de permetre que la vida flueixi al ritme del vent i de la llum.

Vaig sortir dijous des del Poble Nou del Delta, encara amb la frescor amable d’un matí de tardor acabada d’estrenar. La llum, més baixa, més suau, tenyia els camps d’arròs d’un verd que ja s’apagava, entre el groc madur i els reflexos metàl·lics de l’aigua. Alguns arrossars ja collits, altres encara esperant l’home i la màquina. L’aigua quieta feia de mirall del cel, i el cel, amb núvols esfilagarsats, jugava a reflectir-se dins l’aigua. Tot era una harmonia de tons, de silencis i de vida.

El camí fins a la Casa de Fusta és breu. Quan hi arribo, sempre m’atura el pensament sobre l’origen d’aquesta casa singular. Feta construir per uns caçadors de Barcelona a principis del segle XX, portada peça per peça des del Canadà, és un símbol d’aquella època en què la burgesia urbana benestant descobria el valor en aus d’aquella terra, per caçar-hi. El Delta era ja terra pobra —més que no pas ara—, dura, guanyada al mar. Aquells senyors de Barcelona venien a caçar ànecs, a buscar una mena de bellesa salvatge que potser ni ells acabaven d’entendre. Avui, en canvi, jo hi vaig a buscar silenci, lentitud, retrobament.

Des de la Casa de Fusta vaig iniciar la volta completa a la llacuna de l’Encanyissada. Dotze quilòmetres de calma absoluta. El camí avança entre els canyissars, la mirada s’obre a la immensitat de l’aigua i un silenci líquid ho embolcalla tot. A l’horitzó, els cims llunyans del Montsià semblen un record d’un altre món. De tant en tant, un vol d’ànecs, el crit agut d’una gavina, una lleugera remor d’aigua. I jo, caminant sense pressa, deixant que el pensament s’esvaeixi com el reflex d’un núvol dins la llacuna.

Ja no és estiu. El sol ja no crema, només acarona. Es nota en la pell, en la llum, en la manera com respira l’aire. El canvi és clar, net, gairebé cerimoniós. Aquest any, després d’un estiu massa llarg i calorós, la frontera entre estiu i tardor s’ha fet visible, tangible, amable. El Delta sembla respirar millor, com si tot el paisatge hagués esperat aquest moment per deslliurar-se de la xafogor i recuperar la seva essència.

Quan vaig tancar la volta i vaig tornar al Poble Nou, vaig dinar al Pati de l’Agustí. Un arròs de la terra, cuinat amb aquella senzillesa que només pot néixer del respecte pel producte. El menjar, com la caminada, era també un acte de gratitud.

Dissabte, avui, he canviat les passes per les rodes. Des de casa fins a l’Ampolla, resseguint la costa cap a les Olles i d’allí fins al port de les muscleres, avançant després fins a la platja de la Marquesa. El paisatge és el mateix Delta, però vist des d’un altre pols, amb una altra energia. El nord i el sud del riu són matisadament diferents: el Baix Ebre i el Montsià. Pedalar és una manera diferent de fondre’s amb l’espai. El vent es sent amb més força a la cara, el cos s’activa i el moviment et porta més lluny, però sense trencar la calma.

La ruta s’obre entre arrossars, canals, camins de grava i trams costaners on el mar, tancat pel Delta, sembla un llac i sembla jugar amb la llum. Els flamencs, en una gran colònia, posen un toc d’irreal bellesa al paisatge. Veure’ls aixecar el vol, amb aquell rosa que només sembla existir al Delta, és com veure com la natura escriu poesia amb ales. Els tractors dels pagesos trenquen el silenci amb el seu brunzit metàl·lic, però no desentonen: formen part de la música del lloc, de la seva harmonia.

Quan he arribat a la Marquesa, m’he deixat caure a la sorra. El mar davant meu, el vent, el sol que s’apropa a la vertical. He tancat els ulls i he sentit que tot s’aturava: el temps, el pensament, la inquietud. Bany de sol, bany de mar. Una forma d’estar al món més neta, més simple, més essencial.                                               

El camí de tornada, desviant-me per Camarles, ha estat com un epíleg de serenor. El cos cansat, però lleuger. Quaranta quilòmetres, exercici físic pausat amb el cap desconnectat del cos o connectat des de l’inconscient.

Caminant o pedalant, sents que la terra i l’aigua encara es parlen, que el vent continua escrivint històries damunt les canyes, que la llum canvia però no desapareix. Et sents part del paisatge, no com a espectador, sinó com a fragment viu d’un tot immens i delicat.