El desenvolupament del projecte “Ciudades que cuidan” -Fundació Mémora- està en bona part inspirat, en el seu origen, per una aportació molt interessant i valuosa de Victoria Camps. Un document titulat “Sociedades que cuidan”.

Victoria Camps ens descriu una societat moderna en la que la cura dels altres, en especial nens, malalts, persones discapacitades, gent gran… requeia -i encara recau en gran part- en les dones. És interessant veure com el que anomenem “progrés”, “modernitat”, s’ha acompanyat d’una “desresponsabilització” del tenir cura dels altres. L’autora reclama que aquest “tenir cura”, “cuidar”, es recuperi com a responsabilitat cívica -tant per als homes, com per a les dones- i esdevingui un deure polític i moral, és a dir, un deure ciutadà, privat i, també, una responsabilitat política, pública.

Victoria Camps introdueix la necessitat de prendre’s molt seriosament la cura del proïsme, no només a partir de la necessitat de comptar amb societats més justes, que també, sinó reclamant una moralitat relacionada amb la capacitat de respondre a la interpretació d’aquell que demana ajut o reconeixement. Per tant, a banda de parlar de justícia, cal fer-ho de tenir cura.

L’actitud cuidadora és una disposició que s’activa quan quelcom dins nostre, ens diu que allò que estem veient, vivint, no esta bé i no hauria de ser així.

Però en les nostres societats s’ha normalitzat un llenguatge, unes formes de vida, unes actituds, unes situacions que no estan bé i que caldria corregir. Aquella disposició interna que ens duria a reaccionar contra el que no està bé, queda desactivada o “deformada”. Així, acaba esdevenint normal que la gent gran visqui i mori en soledat o que les residències es considerin a tots els efectes -o com a mínim es promogui aquesta idea-, hàbitats naturals comparables a la llar pròpia.

Paradoxal i tristament, un dels pilars essencials de la societat del nostre segle, és una ficció. La ficció de l’autosuficiència. En aquest marc, res que no sigui tenir cura d’un mateix, difícilment hi té cabuda. S’ignora la vulnerabilitat.

José Laguna a “Vulnerables. La cura com a horitzó polític” (Cristianisme i Justícia, quadern 219), escriu:

L’ideal d’home occidental és el d’un individu sobirà absolut de la seva vida i els seus béns (…). En el paradigma de l’autosuficiència, creure o madurar seran sinònims d’anar ampliant àmbits i moments d’independència. Infància, vellesa o malaltia es consideraran moments deficitaris a superar i combatre perquè suposen situacions vitals d’especial vulnerabilitat i dependència d’altres; mentre que, paradoxalment, els escassos instants biogràfics en què fantasiegem i desitgem no necessitar res ni ningú es proposaran com a model ideal d’una vida autorrealitzada”.

L’autor es demana -donat que la confrontació del relat de l’autosuficiència amb la realitat posa de manifest de forma palmària la seva inconsistència-: “Com pot ser que un fonament tan fràgil i discutible hagi arribat a convertir-se en el relat hegemònic d’això que hem anomenat cultura occidental? (…). Per què l’evidència i universalitat de la vulnerabilitat, interdependència i necessitat de cures no apareix en els relats fundacionals de les nostres institucions socials? La cura no ha format mai part del discurs polític occidental”.

A partir d’aquí, reclama incorporar a l’agenda política pública el que anomena paradigma emergent -vulnerabilitat, interdependència, responsabilitat i cura- per tal que la cura incideixi en l’esfera política com a principi estructurador de les institucions socials i esdevingui un dret exigible. Avui per avui, forma part de la voluntat de cada individu. En el món de l’autosuficiència “cap institució pot obligar-me a tenir cura de l’altre, ni cap ‘altre’ pot exigir-me que el cuidi”.

Coincideix amb la reflexió de Victoria Camps quan proposa que l’evidència de la vulnerabilitat situï en el centre de la praxi social l’exigència ètica de la responsabilitat (esfera privada) i la reivindicació política de la cura (esfera pública).

En els últims temps, des que la pandèmia ocasionada pel coronavirus ens ha canviat la vida, molts ens hem demanat fins a quin punt la consciència de vulnerabilitat ha esdevingut més prevalent, si ha incrementat la sensació d’interdependència, de responsabilitat i empatia cap als altres, si ha desvetllat la necessitat de tenir cura dels altres. Què ha canviat en realitat, en l’esfera de la responsabilitat privada i del món de la política, com a conseqüència d’aquest gran problema de salut, social i econòmic?

Pel que fa a les persones, als ciutadans, a l’esfera privada de la responsabilitat individual, no tinc una opinió clarament formada. Observo persones responsables i perfectament conscients de la seva vulnerabilitat i d’altres que la ignoren, mentre poden. Entre elles alguns negacionistes. He vist també ciutadans inconscients practicant conductes de risc per a ells i per als altres, i he tingut la sensació global durant l’estiu, des del desconfinament, tot i comprendre el patiment de molts, l’esgotament de tots i la necessitat d’esbargir-se, que els comportaments poc responsables han predominat.

En ocasions, m’ha costat molt davant la desesperació d’amics i coneguts del sector de la restauració i d’altres, davant tanta gent inclosa en ERTOs o directament abocats a la misèria, mantenir l’únic discurs possible, al meu entendre, en aquesta situació: la salut va per davant de l’economia. Quan la velocitat de propagació del virus es multiplica, com ara, no és fàcil trobar el camí del mig que permeti contenir l’expansió de la infecció i, alhora, protegir l’economia. Només els països que han estat contundents amb les mesures de protecció de la salut i en els que l’actitud majoritària de la ciutadania ha estat responsable i cívica, han aconseguit esmorteir la crisi econòmica.

Malauradament, els responsables de prendre aquestes decisions, amb les excepcions que confirmen la regla com, per exemple, els dirigents neozelandesos, han fet palès un grau d’incompetència preocupant i fins i tot d’ignorar que la salut de l’economia, ordinalment, va per darrere de la salut de les persones.

Quan es va tractar de tenir cura del sector financer -incloses entitats bancàries, per exemple, que durant anys no havien fet les coses bé- la preocupació dels governs per l’economia no va ser la mateixa que es va tenir pels centenars de milers de persones que van acabar a la misèria. Ara tampoc. La preocupació per la salut i la vida la tenen, perquè veuen l’economia perillar. En el “sistema”, el que permet fer real el miratge de l’ideal d’autosuficiència, són els diners, no la consciència de vulnerabilitat, en aquest cas a la malaltia, el patiment i la mort. No serà fàcil incorporar a l’agenda i a l’acció política quelcom tan bàsic com la necessitat de tenir cura de les persones (parlo de l’agenda i de l’acció política, no del discurs).

Algú dirà que aquest plantejament és inconsistent, perquè darrere de  l’economia hi ha la possibilitat “d’alimentar-se” -o d’evitar el suïcidi per desesperació-, i, per tant, la vida de les persones. Cert. Però no és aquesta la preocupació real dels dirigents polítics del capitalisme. L’acriticisme de la coalició político-econòmica que governa el món, respecte a un sistema que, des de ser cada dia més incapaç de redistribuir raonablement la riquesa, fins a posar en risc la vida en el planeta, no proporciona la sensibilitat humana necessària per governar pensant en les persones. En aquest context, es fa difícil fer entendre que no hi ha solució per a l’economia si no es prenen totes les mesures necessàries, totes, per frenar la pandèmia. Les del “camí del mig” no resoldran ni la problemàtica de salut ni l’econòmica.

Aviat tindrem ocasió de veure si la incompetència demostrada a l’hora d’aplicar les mesures de prevenció de la pandèmia, es manté o no, quan es tracti de pal·liar les conseqüències socials i econòmiques derivades de les esmentades mesures preventives de la infecció, gestionant de forma eficient, intel·ligent i humana -amb ganes reals de cuidar els que han patit i pateixen- els 140.000 milions d’euros que arribaran de la Unió Europea.

En la mesura que aquests diners, sumats a l’endeutament actual d’Espanya, hipotecaran encara més la vida d’unes quantes generacions de descendents nostres, seria exigible que l’ús d’aquests diners estigués ja ara, molt ben pensat. A banda de dotar adequadament el sistema sanitari -i retribuir decentment a uns professionals que eren aplaudits pels qui ara, amb el seu comportament irresponsable, els tornaran a sotmetre a una pressió inhumana- haurien de tenir ben definides i planificades polítiques d’estímul i reparació a fons perdut, destinades a empreses, famílies i persones.

Costa de creure però en la capacitat de planificació i gestió política, quan molta gent en situació crítica, encara no hagi cobrat ni un euro dels ERTOs de març i posteriors, i que per més que moltes d’aquestes persones hagin trucat a tots els telèfons “d’atenció al ciutadà” que han trobat, no han aconseguit res més que escoltar una musiqueta o que els adrecessin a una web, que tampoc era resolutiva! Els bancs -deixem estar ara, com- ja varen ser rescatats. Ara toca rescatar les persones, moltes d’elles arruïnades ja en aquell rescat financer.

(Mentre escric escolto per la ràdio a Isabel Díaz Ayuso dir: “Para nosotros lo más importante es que la economía no sufra más”).

L’estat d’ànim envers els polítics és el que va portar a una revista mèdica, ni més ni menys que la “New England Journal of Medicine” d’aquest mes -un referent per als metges de tot el món-, a dedicar la seva editorial a fer una crítica descarnada, sobretot de Trump, però en general dels polítics americans, però clarament extensiva als de molts altres països.

Descriu com la crisi derivada de la COVID-19 a tot el món, ha provocat inesperadament un test de lideratge arreu, que als Estats Units els líders han suspès, transformant el que era una crisi en una tragèdia.

Després d’analitzar minuciosament les decisions desastroses -o la manca de decisions- en cada etapa de la pandèmia, denuncia els polítics per haver ignorat sistemàticament, quan no denigrat, els experts i tot i que deixa clar que no es pot fer una projecció dels americans morts per COVID-19 que no haguessin mort si les polítiques haguessin estat les adequades, afirma que com a mínim són desenes de milers, en una pandèmia que ha matat més americans que qualsevol altre conflicte des de la Segona Guerra Mundial.

Conclou que els polítics en aquesta crisi han demostrat que són “perillosament incompetents”.

La “New England no ha estat l’única revista mèdica de primer nivell mundial que ha alertat sobre el perill que representa estar governats per incompetents. Richard Horton, editor i director de “The Lancet”, va declarar el passat 22 d’octubre que “la gestió espanyola de la COVID-19 ha estat un desastre” (Espanya és el sisè país del món en nombre de casos confirmats de coronavirus). Comentava l’editorial que la revista va dedicar el passat 16 d’octubre a la COVID-19 a Espanya.

Reprodueixo el títol de l’editorial, “COVID-19 a Espanya: una tempesta predictible?”, i l’últim paràgraf, redactat per -com es fa sovint quan has estat dur en la crítica- “posar una nota d’optimisme per al futur”. Deia així:

Si els líders polítics espanyols són capaços d’extreure algunes lliçons de la resposta ‘sub-òptima’ donada a la COVID-19, el país està molt ben situat per oferir a la seva població un futur brillant i saludable”. Non comment!

Tenim massa responsables polítics -no pas tots- que integrats com estan al nostre món, han oblidat la condició de vulnerables -no ho poden acceptar, no poden admetre cap error, cap falla- i la seva preocupació real no són les persones a les que -més que ningú- haurien de cuidar. I tenim una ciutadania -no oblidem que, al cap i a la fi, els dirigents polítics són una mostra, potser no representativa per biaixos de selecció de candidats, però una mostra, al cap i a la fi, de la ciutadania que els ha escollit- som uns ciutadans que hauríem de recuperar la motivació de cuidar com a element que

LA INCOMPETÈNCIA DELS POLITICS
Font: Europa Press

dóna sentit a les nostres vides. Per tant, hi ha feina a fer en l’esfera pública i en la privada.

El projecte de la Fundació Mémora “Ciudades que cuidan” és un exemple, ens dóna l’oportunitat de -malgrat les dificultats- continuar actuant per contribuir a aquest objectiu. El fet que ens plantegem treballar des de l’àmbit municipal, em sembla avantatjós. En la mesura que és l’àmbit polític més proper al ciutadà, els esforços de sensibilització de tots els ciutadans i equips municipals, pot ser sinèrgic. En qualsevol cas, no ens podem quedar només amb la denúncia. Hem d’actuar.

NORMES DE PARTICIPACIÓ

Els comentaris estan subjectes a moderació prèvia, per la qual cosa és possible que no apareguin publicats immediatament. Per participar és necessari que t'identifiquis, a través de nom i d'un correu electrònic que mai serà publicat ni utilitzat per enviar correu spam. Els comentaris hauran de ser sobre els temes tractats al blog. Com és lògic, els que continguin insults o siguin ofensius no tindran espai en aquest blog. Els comentaris que no compleixin aquestes normes bàsiques seran eliminats i es podrà vetar l'accés d'aquells usuaris que siguin reincidents en una actitud inadequada.
L'autor no es fa responsable de les opinions i informació continguda en els comentaris.

4 comentaris sobre “ÉS L’ECONOMIA, ESTÚPID. COVID-19, SEGONA ONADA

  1. SALOME de CAMBRA ha dit:

    Molt bó Josep Maria!
    Una abraçada

    1. josepmariavia ha dit:

      Moltes gràcies Salomé. Una abraçada!

  2. Guillermo Ruiz Gomar ha dit:

    Una reflexió molt encertada. Em sento totalment identificat.
    Gràcies Josep Maria

    1. josepmariavia ha dit:

      Moltes gràcies Guillermo!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *