IMG_1559Els diaris estan farcits d’articles buits. En algun cas fa la sensació que algun columnista, obligat probablement per contracte, acaba escrivint bajanades sense solta ni volta. Potser és exactament el que em disposo a fer jo. Sense cap obligació però…

Una conversa mantinguda avui m’animaria a escriure sobre les dificultats d’expressar emocions i sentiments. Però m’he compromès amb l’interlocutor a no fer-ho.

No he sortit de casa en tot el dia i no sé com pinta avui el paisatge urbà. Algú des de la Cerdanya em diu que així com la setmana passada no hi havia gaire gent, avui “els de Barcelona ja han pujat tots”. Quan surti miraré si l’únic que hi ha pels carrers de la ciutat són turistes…

He quedat per sopar amb quatre companys d’escola. Està bé anar a sopar amb quatre companys d’escola a Barcelona un 8 d’agost, 42 estius després d’haver acabat el batxillerat junts!

El dia s’ha girat. El cel s’ha ennegrit i les ventades fan espetegar els tendals del balcó, fent presagiar una tempesta d’estiu. Em vénen al cap els nous urinaris instal·lats per l’Ajuntament de Barcelona. Això de fer pipí al mig del carrer a la vista de tothom ha donat per a molts comentaris. M’imagino una ventada d’aquestes impulsant el raig de pixum cap al veí d’urinari o cap a qualsevol ciutadà que passi a prop deixant-lo més o menys orinat!

Precisament aquesta setmana comentàvem amb els antics (que no vells) companys d’escola, que aquests pixadors deuen formar part de la política de transparència: tot a la vista. I imaginàvem que haurien fet feliç al capellà director de l’escola en qüestió, en la mesura que ningú hagués gosat masturbar-se a la vista de tothom!

Escolto Diana Krall i llegeixo revistes i diaris. Veig que Fernando Sánchez Dragó ha publicat un llibre sobre Luis Roldán i quan en una entrevista li pregunten si Roldán va ser el primer corrupte de la democràcia afirma: “Bah, això ve de tant lluny… Dels nostres “pícaros” o de Cervantes mateix! (…). (Cervantes) Era recaptador del fisc i el van posar a la presó per haver-se posat diners a la butxaca“.

El periodista, provocador ell, li demana: “Compara Roldán i Cervantes?“. I Sánchez Dragó li respon: “La corrupció toca les essències d’Espanya: Cervantes és símbol d’Espanya, i un altre símbol és la Guàrdia Civil…”. I continua: “Hi havia armaris plens de diners: els fons reservats. A Roldán n’hi tocava una porció per repartir entre altres càrrecs. Sense control, comença a ficar-se’n a la butxaca (…). És normal: Roldán veia córrer sobres de diners entre ministres, generals, jutges…”.

El periodista rebla: “I Felipe González no se n’assabentava?”

Sánchez Dragó: “Home, tu què creus? Però la prioritat era combatre els etarres, cosa que servia per encobrir-ho tot. Serà la batalla per succeir Felipe el que fa caure Roldán…”.

Encara no plou. Potser tot plegat quedarà en no res! Una ullada al WhatsApp em permet descobrir que uns amics busquen data per organitzar una barbacoa.

Interessant també l’article de Daniel Innerarity (catedràtic de Filosofia Política i Social a la Universitat del País Basc), publicat a “La Maleta de Portbou” de juliol-agost.

Sota el títol “¿Transparencia o publicidad?” afirma: “La transparencia es, sin duda, uno de los principales valores democráticos, gracias a la cual la ciudadanía puede controlar la actividad de sus cargos electos (…). Por eso no es extraño que haya ejercido un poder de fascinación que a veces dificulta el análisis de su significación, la reflexión sobre el contenido y sus límites o efectos indeseados. El principio de transparencia tiene tal estatuto indiscutible que se puede permitir el lujo de ser borroso e inconcreto. No deberíamos considerar la transparencia como norma única de nuestra acción sobre la realidad social, aun admitiendo que proviene de un deseo legítimo de democratizar el poder.

Temple Sri Dalada Maligawa, Kandy. Sri Lanka

Temple Sri Dalada Maligawa, Kandy. Sri Lanka

Además de límites, la transparencia puede tener efectos perversos (…). Por esta razón prefiero hablar de publicidad y justificación, que son principios más exigentes que el de transparencia.

Mientras que la transparencia pretende una visibilidad continua, la publicidad es por definición limitada y delimitada. Pensemos si tal vez el acoso (escraches) hacia algunos de nuestros representantes que llevan la protesta legítima hasta los espacios privados obedece a que reina una gran confusión a propósito de la distinción entre lo público y lo privado; hemos sembrado una idea de transparencia que da a entender una visibilidad continua sobre las personas en lugar de un principio de publicidad que es esencialmente limitado a los actos que tienen sentido político y en los espacios de dominio público, permitiendo así ámbitos de intimidad y de vida privada, de secreto incluso.

Por otro lado, mientras la transparencia suele contentarse con la puesta a disposición de los datos, la publicidad exige que estos datos sean configurados como información inteligible para la ciudadanía (…) .La transparencia es condición necesaria de la publicidad, pero no la garantiza”.

Em tornen al cap els nous urinaris públics de Barcelona. Ara com a metàfora d’aquest concepte de transparència que pretén una visibilitat contínua que proporcioni “matraca” a la indústria mediàtica. Instruments per a fer circular informacions -certes o enganyoses, tant li fa- i imatges i estigmatitzacions destinades a provocar reaccions emotives favorables als que volen substituir -en lloc de reformar i millorar- els intermediaris polítics per la democràcia directa (Internet). Tenen tots els números d’acabar com Beppe Grillo i el Moviment 5 Estrelles que volien retransmetre per streaming les negociacions per formar govern amb el Partit Democràtic. No calien gaires llums per endevinar que mai hi hauria acord!!!!

Em miro de lluny el debat que contraposa l’objectiu de donar prioritat a la independència de Catalunya amb el de donar prioritat a l’aprofundiment en les polítiques socials per lluitar contra la desigualtat. Amb la mà al cor, no ho entenc. Es planteja com si haguessin de ser mútuament excloents!

No em cap al cap que no es pugui veure (estic segur que no és que no es vulgui veure, és que simplement no es veu), que amb pressupostos com el presentat fa pocs dies pel ministre Montoro (business as usual), poca política social (ni de qualsevol tipus) es podrà fer. No entenc que no es vegi que l’un sense l’altre i l’altre sense l’un són inassolibles.

I encara entenc menys que es confiï en la victòria o la capacitat d’influència de l’esquerra, la que sigui, a Espanya, per revertir aquesta situació. No hi ha cap precedent en la història espanyola. Els de la meva generació ja vàrem viure aquest “cuento” amb la victòria del PSOE l’any 1982. De tot allò en va quedar el pervers ribot del cínic Alfonso Guerra, per anar preparant la destrossa perpetrada pel Partido Popular, mitjançant el Tribunal Constitucional, a l’Estatut d’Autonomia del 2010.

Bé, reflexions fruit de lectures en un dia tranquil d’agost i mirant des de la distància… Els camps de te de Sri Lanka van quedant lluny. Però el te de Ceilan fa agradable el dia.

Recordo la imatge de la jove meditant al temple Sri Dalada Maligawa, de Kandy. El temple de la dent de Buda. Malgrat cada dia em cansa més tot el que està al voltant del new age, des de les adaptacions pijoprogres de l’espiritualitat oriental, fins als llibres d’autoajuda, passant per la medicina ayurvedica, les constel·lacions familiars i la teràpia Gestalt; sento que una mica d’esperit budista, de desafecció i de capacitat de compassió ben entesa, ens aniria bé.

Tal vegada no ho notem tant a l’agost, que sembla un mes de treva abans de retornar a la -en massa casos- absurda vida moderna occidental. Però sí de cara al setembre. Passi el que passi el 27 de setembre si la negativitat guanya (ja sigui en forma d’odi,

Riu Katsura. Kyoto

Riu Katsura. Kyoto

imposició, esperit de revenja, enveja, intolerància a la diferència, desig de fer mal a qui no pensi igual…) tots hi perdrem. Amb el resultat que sigui, tot el que no sigui diàleg, concòrdia i voluntat d’acord a partir de respectar el resultat de les eleccions, el que sigui, dirà poc en favor de la nostra responsabilitat.

Amb una setmana de treball intens entre períodes illencs de vacances, n’he tingut prou per copsar la tensió que l’agost manté latent però que es desfermarà al setembre. De moment me’n vaig a una altra illa, en la que no hi ha te, però els paisatges de la qual trobo bellíssims i espero m’estimulin i poder-vos oferir algun post menys de “diari d’agost”, com ha estat aquest.

Ahir va fer un any que vaig veure el pare viu per última vegada.

-Vols que em quedi…?

-No home, no! Al final em semblarà que esteu tots esperant a veure quan em moro! Feu la vostra vida…

El 28 d’agost la meva germana em va dir que el pare havia mort. Jo era a Kyoto i vaig rebre la noticia mirant el riu Katsura.

NORMES DE PARTICIPACIÓ

Els comentaris estan subjectes a moderació prèvia, per la qual cosa és possible que no apareguin publicats immediatament. Per participar és necessari que t'identifiquis, a través de nom i d'un correu electrònic que mai serà publicat ni utilitzat per enviar correu spam. Els comentaris hauran de ser sobre els temes tractats al blog. Com és lògic, els que continguin insults o siguin ofensius no tindran espai en aquest blog. Els comentaris que no compleixin aquestes normes bàsiques seran eliminats i es podrà vetar l'accés d'aquells usuaris que siguin reincidents en una actitud inadequada.
L'autor no es fa responsable de les opinions i informació continguda en els comentaris.

2 comentaris sobre “DISSABTE D’AGOST A BARCELONA

  1. Josep Maria,
    Vull únicament subratllar el que dius : “sento que una mica d’esperit budista, de desafecció i de capacitat de compassió ben entesa, ens aniria be.”
    De les grans religions jo valoro bàsicament les grans intuïcions, en el cas del budisme és clar el que poses de relleu: no aferrar-se al que posseïm o desitgem i la compassió com a tret d’interrelació amb la resta d’éssers humans (tot el cosmos diria estrictament el budisme). Només una mica d’aquests elements en la vida político-social que ens envolta faria inútil qualsevol programa de transparència.

    1. josepmariavia ha dit:

      Gràcies pel comentari. El teu comentari em fa pensar en un fragment de l’encíclica del Papa Francesc, “Laudato SI”, que inclouré en el proper post. Diu:
      “(…) Las dinámicas de los medios del mundo digital (…) cuando se convierten en omnipresentes, no favorecen el desarrollo de una capacidad de vivir sabiamente, de pensar en profundidad, de amar con generosidad. Los grandes sabios del pasado, en este contexto, correrían el riesgo de apagar su sabiduría en medio del ruido dispersivo de la información.

      (…) La verdadera sabiduría, producto de la reflexión, del dialogo y del encuentro generoso entre personas, no se consigue con una mera acumulación de datos que termina saturando y obnubilando, en una especie de contaminación mental. Al mismo tiempo, tienden a reemplazarse las relaciones reales con los demás, con todos los desafíos que implican, por un tipo de comunicación mediada por internet (…), y así suele generarse un nuevo tipo de emociones artificiales, que tienen que ver más con dispositivos y pantallas que con las persones y la naturaleza (…). Por eso no debería llamar la atención que, junto con la abrumadora oferta de estos productos, se desarrolle una profunda y melancólica insatisfacción en las relaciones interpersonales, o un dañino aislamiento.”

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *