MIDLIFE CRISIS O COM VISUALITZAR EL QUE ÉS OBVI

L’encara jove professora de matemàtiques estava concentrada corregint exàmens quan el tren va arribar a l’estació Lleida-Pirineus.

Un home i una dona van atansar-se fins on estava asseguda, sense acabar d’aclarir-se amb les places que havien d’ocupar. Finalment, l’home es va seure davant la professora, en diagonal (ella estava al passadís i l’home, davant, al cantó de la finestra), mentre la dona que havia pujat amb ell mirava de veure com podien asseure’s junts.

—Jo crec que al meu costat no hi ha ningú. Seu i si ve algú ja ens arreglarem d’una manera o altra —Va dir l’home que havia pujat a Lleida a la dona que havia pujat amb ell.

La professora va pensar que era normal que si anaven junts volessin seure junts. Però va sentir que alguna raó poderosa feia que volguessin viatjar asseguts un al costat de l’altre, sí o sí.

“Potser han d’acabar una presentació al tren. O discutir un pla de negoci o…”.

Però no. No. Les embarassades només veuen embarassades tot el dia, a tot arreu. Acaben tenint la sensació que totes les dones en edat fèrtil estan embarassades. I els que tenen un càncer de pròstata, al cap del temps descobreixen que està ple d’homes amb càncer de pròstata.

La professora no estava embarassada ni tenia cap càncer. Cada dia tenia més clar el que li deien les amigues: “Estàs en plena midlife crisis”.

Feia vint-i-dos anys que estava casada i sentia que el projecte vital, més enllà del matrimoni, havia de canviar radicalment. El sentiment cada dia era més intens i la contradicció interna creixia proporcionalment.

Va tenir clar que, els dos viatgers de Lleida, no anaven a treballar. “Un dels dos o els dos estan casats i van a passar un cap de setmana a Madrid per viure desfermadament un amor que ha de ser clandestí, per força”. Va sentir molta enveja.

Ella, l’endemà al vespre, després d’impartir la sessió de formació continuada als col·legues més novells que l’esperaven a Madrid, hauria de tornar a Reus. Encara sort que se les havia empescat per marxar el dia abans, donat que l’endemà començava d’hora i acabava tard. Almenys tindria un vespre per a ella, ja que quan arribés a casa ja sabia el què l’esperava. Arribaria esgotada, sort si entre l’anada i la tornada podia acabar de corregir els exercicis dels seus alumnes, i res l’eximiria de posar-se a fer el sopar per a aquell marit ―que ja no encaixava en el trencaclosques dels seus anhels de dona madura― i per als dos fills. Feia temps que el somni d’arribar un dia a casa i trobar-se el sopar fet i tots esperant-la amb un somriure, s’havia esvaït. “Si per mi fos, em dutxaria i me n’aniria a dormir sense sopar. No tinc gana. I quan penso en aquells tres asseguts mirant la televisió sense que els hi passi pel cap la possibilitat de fer alguna cosa per mi. De veritat que no em mereixo alguna cosa més…?”.

La dona que tenia asseguda davant d’ella, va aproximar suaument la seva mà a la de l’Albert (va escoltar-la dient-li com l’estimava abans de pronunciar el seu nom) i va començar a acaronar-li, mentre deixava reposar el seu cap sobre l’espatlla dreta d’ell, tot tancant els ulls. Amb ell, els ulls li brillaven d’aquella manera que només brillen quan… Es miraven amb complicitat i amb amor. Alternaven els silencis amb paraules que es xiuxiuejaven de forma dolça. Tot d’una es quedaven mirant-se, callats, somrients. La mestra va veure com l’Albert premia la mà de la noia, amb els dits entrellaçats.

Va començar a pensar com es devien haver conegut, què havia fet que es trobessin, com devien ser les seves vides abans de conèixer-se, les relacions amb el marit i/o la dona, si és que existien… Va acabar tancant els ulls, incapaç com era de seguir corregint exàmens, i el pensament va campar amb tota llibertat.

“I jo què sabia quan tenia 20, 25, 30 anys com seria la meva vida als 50 que faré el mes vinent? Estava enamorada del Gerard? Jo diria que sí. Llavors ho estava. El que passa és que allò, vist amb la mirada d’ara, era una altra cosa. Érem joves. Volíem tenir fills. Bé, jo volia tenir fills. I ell? Deia que sí… Si deia que sí, devia pensar-ho. Els amics s’anaven casant. Cada casament era una festa major que ens refermava en la nostra decisió. Quants primers sopars a cases de parelles d’amics acabats de casar! Vist ara sembla que juguéssim a “papàs i a mamàs”. Érem criatures. Teníem somnis de tot tipus. Professionals, personals, volíem que la vida fos de color de rosa… Però la vida està feta d’etapes. Diferents persones viuen dins del mateix cos durant una mateixa vida. Em pregunto si és esperable, amb vides tan llargues, arribar a conviure feliçment 60 o 70 anys amb una mateixa persona. Si és desitjable. No em cal ser professor de mates, per saber que, aquí, el principi de funcionament és molt diferent. No hi ha normes exactes ni universals. Però no entenc com podia creure que les persones que érem el Gerard i jo quan ens vàrem enamorar als 20, fóssim les mateixes i sentíssim el mateix als 30, als 40, ara que ja tinc els 50 a tocar i el Gerard ja els ha fet… Tampoc crec que es pugui aplicar cap esquema general al que estan vivint aquesta parella que tinc davant. Però està clar que s’han conegut en la maduresa, amb etapes cremades al darrere, en un moment en el que vols viure els anys que et queden amb més pau, més conscientment… Els fills, si n’hi ha, ja són grans, la carrera professional està consolidada. O molt avançada. O acabada. Vols assaborir els moments de forma més madura. L’amor, es va aproximant a l’Amor. Això no ho aconseguiré mai amb el Gerard. Forma part d’un passat feliç, d’un present avorrit i monòton, i amb ell no hi ha futur possible. A menys que no sigui prou valenta, que m’acomodi, que renunciï o que m’intenti enganyar pensant que alguna variant de felicitat desconeguda és possible, en el que ja em sembla més un tanatori que una llar… No sé què espero per renéixer!!! Por a la soledat? Potser. No puc pas esperar que aparegui un “príncep blau” per donar el pas. El pas l’he de donar amb príncep o sense. Primer ha de ser la gallina i després farà l’ou o no el farà! La decisió és meva i només meva. No depèn de ningú, ni del Gerard, ni dels nois, ni dels pares, ni dels sogres, ni dels veïns, ni dels amics. Ni de cap hipotètic “príncep blau”. Pobre príncep si el seu rol es limités a usar-lo de trampolí per donar el salt que he de donar sola i sense xarxa! Com m’agradaria preguntar a aquests què ha passat, com s’han trobat, de quina situació venen, que els uneix tant que, vistos des del meu seient de davant, semblen un únic tot!.

ELS PONTS DE MADISON
Font: IB3

Entretant, l’Albert es va remoure en el seu seient, va abraçar amb passió la seva companya i es van fer un petó com si no hi hagués ningú més al tren. Res obscè ni molt menys. Al contrari. Es sentien completament desinhibits i es van besar com ho haguessin pogut fer en una platja solitària durant la posta de sol. El gest, lluny d’incomodar ningú, va crear un ambient molt especial en el vagó. Com si la gent pensés que vivia en direcció contrària al que sentia i aquella parella, fent coincidir el que és amb el que es mostra, els interpel·lava a tots sobre la seva pròpia felicitat.

El tren arribava a Guadalajara i la professora de Reus, emocionada, traslladada a no se sap quina dimensió i sense tenir clar si estava a punt d’arrancar a plorar com una magdalena o d’infartar-se, en constatar que l’Albert es disposava a baixar del tren i la companya no, va veure fondre’s l’idíl·lic cap de setmana a Madrid que els hi havia pronosticat…

La jove professora va pressentir que la companya de l’Albert era empàtica i afable, i després de dubtar uns instants ―brevíssims― s’hi va adreçar.

—Ja em perdonaràs, em dic Natàlia.

—Hola, Natàlia, jo soc la Rosa. Un plaer —va dir, interrompent pertinentment, la Rosa.

—Sí, i tant! Un plaer de veritat. Mai més ben dit! És que no m’he pogut estar de preguntar-te… no sé… És que us he vist tan enamorats i… Ara hauria de dir allò de l’enveja sana i tal. I deu ser-ho, tot i que sovint em pregunto si l’enveja pot ser sana. No sé com dir-te… Jo…

—Tranquil·la, Natàlia. Pot ser que mirar-te en el nostre mirall t’hagi remogut quelcom?

—Sí, és clar! No puc més. La vida que porto, no sé, no és normal, no és sana! Estic casada, però no és això només. Aquesta és una part important, és clar. Però és que és tot. Al final és un pack sencer. Un pack que ja no em serveix. Jo vull ser feliç. Tu ho ets, oi? No teniu 18 anys. Bé, no dic pas que si els tinguéssiu invalidés la felicitat. Però com jo, diria que heu, hem passat l’equador de la vida i… Hi ha qui ha fet els deures i jo no sé ni per on començar.

—Una vegada un company i amic de la carrera que és psiquiatra, parlant d’aquests temes, em va fer adonar d’una obvietat. Sembla mentida com, en ocasions, quan les coses t’afecten a tu, allò que és evident, no ho veus. Em va fer notar que les etapes de la vida són diferents i que la vida cada vegada s’allarga més —va dir la Rosa com endevinant els pensaments previs de la Natàlia. I va continuar.

—Que té a veure la meva veïna de 95 anys consumida per la soledat, ensorrada en la depressió i pel sense sentit que és per a ella la vida, amb la jove estudiant de Farmàcia que un dia va ser, neguitosa pels exàmens finals, o al cap d’uns anys amb la jove emocionada quan el noi que li agradava li va demanar per casar-se, o més tard meravellada de ser mare, o sorpresa d’haver d’admetre, després de tres dècades, que el seu matrimoni havia esdevingut un buit tan buit com és ara la seva vida. És la mateixa persona? Sí i no. Les seves cèl·lules, més velles, es renoven amb el patró del mateix ADN. Però la seva ment, la seva ànima, les seves emocions, les seves necessitats… Això canvia. I el que et va bé per transitar en un període determinat de la vida, en ocasions no serveix per a d’altres. No sempre. No són matemàtiques. Pot ser que el mateix rellotge que et serveix per travessar el desert en solitari, et serveixi per fer submarinisme en grup. Però és fàcil que no sigui així… No sé. Disculpa. Creuràs que et prenc per beneita. I no cal dir que no és pas això. És el que m’ha sortit dir-te.

La Natàlia li va traslladar com es sentia i li va preguntar què li semblava.

—No sé, Natàlia… Em fa cosa parlar. Només et puc dir com ho veig jo, però no tinc ni idea si et pot servir de res. La situació que m’expliques sembla calcada a la que vaig viure jo i, fins a cert punt, diria semblant a la que li va tocar a l’Albert. Quan el vaig conèixer, feia anys que havia canviat de registre i tot això que nosaltres dues tenim a prop ―de fet, tu encara hi està immersa― a ell li cau lluny i no en parla massa. Jo no vaig capgirar la meva vida com a resultat d’haver conegut l’Albert. Amb Albert o sense, jo no podia seguir fent-me trampes al solitari. Durant anys, em creia les meves pròpies mentides pietoses i així vaig anar de crisi en crisi, fins la crisi final. Els períodes de sensació de certa felicitat nebulosa entre crisis, cada vegada eren més curts i menys clars… M’hi hagués pogut quedar allà. Molta gent s’hi queda. Però, no sé els altres, jo ho hagués acabat vivint com acceptar que m’enterressin viva. Per sort, vaig reaccionar!!! No va ser fàcil, ni va ser un dit i fet. Però un dia va ser. Això diria que va així: si ha de ser és. Què redundant i estúpid, oi? No sé…

—I l’Albert? —va preguntar la Natàlia.

—Va ser el primer home que vaig conèixer que no em pretenia tenir “lligada a la pota del llit”. I amb ell vaig aprendre que per conviure primer cal viure. I aquesta capacitat o l’has treballat i la tens o… I si la tens l’has de conservar. Mira, m’has dit que t’havies muntat la pel·lícula que anàvem a passar un cap de setmana “furtiu” a Madrid. Doncs no! Ell ha baixat a Guadalajara per anar a veure un amic a un poble que es diu Hueva, que no arriba al centenar d’habitants. Es van conèixer a la mili. L’Albert és enginyer aeronàutic i el seu amic Felipe, pastor. En Felipe no sabia ni llegir ni escriure, i l’Albert, a la mili, l’hi va ensenyar. Sempre m’ha explicat que necessita veure’l de tant en tant perquè li aporta una riquesa que mai ha trobat en ningú més. Així que, de vegades, se’n va a pasturar bestiar amb el Felipe un cap de setmana. I aquest jo l’he aprofitat per quedar amb una meva gran amiga, la Marisa, a Madrid. Com que vivim, podem conviure. I som molt feliços i no ho canviaria per res i sé que vull acabar la meva vida així: vivint i convivint amb l’Albert. I dilluns ens retrobarem apassionadament a Lleida! No sé què més dir-te, Natàlia… O sí! Que sobretot decideixis tu i no permetis de cap manera que, ni per activa, ni per passiva, ni per compassió, ni per xantatge emocional, ni si us plau, ni per força, ni de cap manera, ningú ―i ningú és ningú― decideixi com has de viure la teva vida. La teva vida és teva! Perquè m’entenguis: no estimo a ningú com estimo a l’Albert. Però, més enllà que ell ja no ho pretén, mai li permetria decidir res del que em correspon a mi. No és la meva mitja taronja. Som dues taronges senceres que juntes estem millor i hi volem estar.

Es van intercanviar telèfons a l’andana d’Atocha, es van abraçar i es van desitjar el millor.

Al cap d’una estona, la Natàlia, embolcallada amb el barnús que s’havia posat sortint de la dutxa, va obrir la porta del balcó de l’habitació de l’hotel i va acostar una butaca cap a fora. Tot i no veure alcohol normalment, va començar a esforçar-se per assaborir un whisky amb gel que

NOSALTRES EN LA NIT
Font: NETFLIX

es va fer pujar a la cambra i va encendre ―fumadora sí que ho era, tot i desitjar deixar el tabac tant com la resta del que conformava la seva vida― una cigarreta…

De la mateixa manera que la Rosa havia necessitat que el seu company de carrera, psiquiatra, li fes veure el que és obvi, la conversa amb la Rosa i l’impacte de tot el que va viure en aquell tren, acabarien sent el detonant que necessitava. Quan menys t’ho esperes, un ressort fugisser fa clic i la vida et sorprèn… Quines coses té la vida!