Abans dels efectes del canvi climàtic, els estius, com la resta d’estacions, estaven ben definits. Les transicions estacionals eren pausades, suaus i assabories el canvi lent. L’estiu era l’estiu, era clar. Amb els anys això ha anat canviant.

Pel que fa a les vacances, quan era petit, l’inici i el final de les mateixes coincidia gairebé, dia més, dia menys, amb l’inici i el final de l’estiu. Després no, i poc a poc la sensació d’estiu va anar coincidint amb el període de vacances -normalment a l’agost- i, en part, l’apèndix, ja diferent, dels caps de setmana de setembre en els que l’estiu es diluïa poc a poc.

Aquest any tot ha estat diferent, i l’estiu i les vacances, també.

Estiu estrany -fa poc em referia a què l’agost havia estat un mes estrany, en un any 2020 estrany-, desconcertant, diferent i dominat, com dominada està la vida des del març, per un adonar-se de cop que els humans estem sotmesos, segon a segon, a la incertesa. Res de nou, per altra banda. Com deia Steve Jobs, “viu cada dia com si fos l’últim”. No recordo si va afegir “perquè un dia ho serà”, però en qualsevol cas sabem que és així.

En Josep, de la guingueta de la platja Morro de Gos, em deia que l’estiu ha estat estrany, diferent. Menys gent. Clients freqüentadors -com jo- que no hi hem anat tant com altres vegades. M’ho deia amb cara de sorpresa, pròpia d’aquell que no entén el que està passant, alhora que deixava entreveure aquesta sensació -ara més present- d’incertesa que domina les nostres vides.

Certament poc té a veure aquest final d’estiu amb els de “tota la vida”…

“(…) un estiu de finals dels anys 60, el vell Mercedes negre de l’avi ja estava carregat. La mare, pocs dies abans, ens havia pujat els llibres del nou curs escolar. Els vàrem mirar amb aquella il·lusió que feien els llibres nous que, al llarg dels mesos, es perdria irremissiblement.

La casa es tancava fins l’estiu següent. Les butaques cobertes amb fundes blanques i alguns mobles, també. L’etern estiu infantil s’havia acabat. Era el preludi d’un llarguíssim viatge des d’una Costa Brava -llunyana i encara amb pocs estiuejants-, fins a Sant Cugat, per carreteres tortuoses (…)”.

 

“Calella de Palafrugell, diumenge 22 d’agost de 1999. Símptomes de final d’estiu. No és aquell dia fosc de finals de setembre de 1990, últimes vacances de la vida de l’Ignasi. Però el dia s’escurça manifestament. Cap al tard refresca. El cel gris/negre amenaça pluja. No sembla que hagi de ser una clàssica tempesta d’estiu. De lluny arriba una música americana lleugera dels anys 50, tipus Glenn Miller. Em miro el Pau, que gairebé té 11 anys. Recordo aquelles nits d’estiu que, tenint la seva edat, amb els amics, miràvem els pares ballar aquelles tonades… En el record els veig joves i aparença de felicitat… Un calfred em recorre l’espinada!

Un estiu més. Un de menys! A Calella! Estius, anys, canvis, joventut, adolescència, maduresa, sempre Calella, any rere any… Melangia de final d’estiu. Tothom comença a marxar”.

 

És difícil descriure colors. Llàstima de no saber pintar! La Mediterrània al fons, davant del Canadell. A l’horitzó el cel és lilós, a continuació rosat, després es pot veure una franja blau cel i, quasi a l’horitzó, damunt el jardí d’en Sentís, es veu una negror impressionant. Més enrere encara, cap a l’interior, cap al nord-est, uns núvols clars trenquen un cel blau. A la part fosca, plou. Cauen quatre gotes. El color verd del jardí d’en Sentís té un to verd fort, molt intens, viu, potent. Fa sentir la força dels colors de la natura. L’estiu s’acaba...”.

 

Festa de final d’estiu a casa d’en Josep C. Frank Sinatra i el discret encant de la burgesia. Me’n vaig a un extrem fosc i solitari del jardí, just davant de la piscina. Són les dues de la matinada d’una nit de final d’estiu sobre el golfet de Llafranch. A Santiago de Xile són les 20 hores. La persona que està a l’altra banda de l’Atlàntic, a tocar com aquell qui diu del Pacífic, m’explica que des de les finestres de la casa on s’acaba d’instal·lar, veu els Andes nevats. És hivern i, en aquell moment, més que veure’ls els intueix o recorda haver-los vist amb la llum del dia, perquè ara, és negra nit. Llafranch, la Mediterrània, finals d’estiu, les constel·lacions de l’hemisferi nord, els Andes, el Pacífic, finals d’hivern, les constel·lacions de l’hemisferi sud”.

 

La nit va caient poc a poc. De cop i volta sembla que s’accelera i tot és fosc. ‘Per la Mare de Déu d’agost, a les 7 ja és fosc’. Les moreres de sota casa tenen les fulles de color verd fosc. Apareix un veler a l’horitzó. Qui deuen ser els navegants? Què deuen fer? Què deuen sentir? Com deuen veure aquests tons meravellosos de la natura des del mar?

Potser acabarà fent un xàfec de final d’estiu.

‘Hola… Ja has tornat? Com t’ha anat l’estiu? Tinc ganes de tornar a la rutina. A Bellaterra, a les classes, telefonar a l’Anna per veure com li han anat les vacances...’”.

Aquests són paràgrafs descontextualitzats d’escrits de final d’estiu, de final de vacances, de diferents moments de la meva vida. N’afegeixo un parell d’escriptors que, per raons diferents, han estat presents en aquest meu estiu del 2020.

Hem recollit les gandules i les hem enfilat a l’altell. Hem fet una última repassada a l’apartament i hem anat recollint bocins d’estiu que havien quedat oblidats a sota el llit. Un peu d’ànec, la tovallola de ratlles grogues i blaves, una xancleta, fitxes de colors del parxís, l’insecticida, una ampolla amb un cul de vermut blanc que hem abocat a l’aigüera, en un tràgic gest que acomiada tots els aperitius a la fresca, amb escopinyes i patates i olives i abelles que volen banyar-se en els gots de refresc (…)”.

Sílvia Soler. “Final d’estiu” a “Rellotges de sol”.

 

Un dia de l’última setmana de setembre tancàvem les habitacions del mas i baixàvem a Girona, per estar-nos-hi el temps just i marxar cap al Collell. Una de les minyones baixava de bon matí per començar a obrir la casa de Santa Llúcia, mentre la mare i la baba tancaven les estances del mas. A mig matí, la mare feia carregar les primeres maletes, els testos de la baba, les nostres bicicletes i alguns matalassos al camió de la fàbrica i encarregava al xofer que tornés a mitja tarda amb el Land Rover per traginar la mainada (…).

-Nens, el Land Rover ja és aquí”.

Rafel Nadal. “Adéu a l’estiu” a “Quan érem feliços”.

                                     

Fins ara, el final de les vacances el notaves perquè agafaves un avió de tornada, deixaves un apartament o una caseta de lloguer, tancaves una casa fins l’estiu següent, abandonaves les bermudes i les samarretes, tornaves a -en el meu cas- Sant Cugat o Barcelona, en definitiva, a casa, i, entre altres coses, tornaves a la feina.

Enguany tot ha estat diferent i singularment estrany, com deia el Josep de la guingueta. No he agafat cap avió de tornada, no he deixat cap apartament o caseta de lloguer, no he tancat la casa d’estiueig fins l’any vinent i de moment no he precisat posar-me encara pantaló llarg.

Aquest any, si les vacances han existit, en acabar-les no he tornat a casa, perquè no m’he mogut de casa. Pel que fa al treball, tampoc he anat, m’he desplaçat, a cap lloc de treball diferent del despatx que m’ha assignat la pandèmia, que no és altre que el de casa.

Per a mi, aquest estiu i aquestes vacances han estat diferents a causa del coronavirus principalment, com ho deuen haver estat per a molta gent, i “torno a la feina” amb la incertesa que deuen tenir la majoria d’afortunats que poden tornar a una feina. El que puc escriure és bastant diferent del que he escrit en qualsevol altre final d’estiu…

-On vius?

-No ho sé…

-Com que no ho saps?

-No, no ho sé. Fins el 12 de març em semblava que vivia a Barcelona. Feia dos anys que dormia tres nits a Barcelona i hi treballava tres dies presencialment. Els altres quatre dies els passava al meu refugi deltaic. Però la meva sensació era de viure a Barcelona. Ara diria que visc en un lloc tranquil i solitari a prop del lloc on el mar es troba amb el riu, i aquest estiu l’he passat on visc. Només la baixada de la intensitat de la feina m’ha fet pensar en quelcom semblant a les vacances.

-Així només treballaves tres dies abans de la pandèmia?

Noooo! Fa temps que vaig començar a teletreballar a temps parcial. El confinament em va portar a teletreballar ‘full time’. Abans molts ni entenien ni acceptaven el teletreball. Amb la Covid, això ha canviat.

-I per què no continues així? Et cal realment anar a Barcelona? Perquè a què et dediques exactament?

-Sincerament, no em caldria anar a Barcelona, si l’únic que comptés fos la feina. Exactament em dedico a ajudar a gent que sap apreciar el meu ajut i valor afegit, que no és tothom, tot s’ha de dir. Hi ha gent que no accepta consells de ningú. Irònicament acostumen a ser els que més els necessitarien… Parlo amb gent, escolto més que parlo, analitzo situacions a partir de les dades que em proporcionen verbal o digitalment, opino, recomano, en ocasions m’esforço -erròniament- en què em facin cas. En realitat l’únic que he de fer és aconsellar i qui em rep em fa cas o no. Fa el que vol. Participo en consells d’administració, juntes, consells assessors… Tot el que faig ho puc fer telemàticament i no caldria ser-hi físicament pràcticament mai. Però ja em va bé anar un o dos dies a la setmana al caos i la fumarada d’aquesta Barcelona que ens ha quedat, sense turistes, trista i ridículament ratllada i oníricament pintada per aquesta alcaldessa estrafolària que en Valls va decidir que haguéssim de suportar!

Per què dius, doncs, que vols anar alguns dies a Barcelona? Allà hi ha molta gent i sempre m’ha semblat que això t’atabala, que estàs més bé sol, no?

-Escolta, hi va haver un client que li va costar molt, fins i tot durant el confinament, no comptar amb la meva presència física. Es va emprenyar i va deixar de pagar-me durant dos mesos!!! Al final es va adonar que podia fer el que fes falta a distància. Però com et deia, a banda de la feina, hi ha raons familiars i personals. Personals en el sentit que si bé considero que la nostra societat pateix un problema greu, col·lectiu, de salut mental i això m’allunya de les masses de gent i de Barcelona, segueixo creient que l’home és un ésser social per definició. Si m’he tornat solitari -si és que mai vaig deixar de ser-ho- no és per gust, ni per al·lèrgia als humans. En la feina i fora de la feina, modestament crec que ajudo bastanta gent. Una altra cosa és que amb aquestes persones m’hi impliqui, m’aportin, em vingui de gust intercanviar-hi, em sembli que ens puguem afegir alguna cosa mútuament… En aquest món psicòtic en el que vivim, a mi em costa trobar persones que m’interessin, amb les que la comunicació sigui fàcil, fluida, agradable i sana. La major part de les que conec, els meus millors amics i amigues -no tots- estan a Barcelona. Per a mi és important veure’ls, en aquest cas, sí, físicament, això sí, de tant en tant. Però no a costa de haver-me de quedar en la selva urbana, en el manicomi en el que s’han transformat les grans ciutats. Mira, mentre et contesto veig al jardí de casa un esquirol que tot sovint ve a visitar-me… Et deixo que imaginis la frase que anava a escriure a continuació. Aquí, passejant, fent esport, banyant-me al mar quan es pot, llegint, escrivint, treballant… estic millor.

Escolta, tu preguntes molt! Ara pregunto jo. Hi ha molta gent que t’interessa veure? A quantes persones els explicaries el secret més important de la teva vida? Aquell que molta gent se l’endú a la vida eterna?

Ostres!!! Que ets un bruixot, tu? Em fas aquesta pregunta quan m’acaba de passar una cosa que ni jo mateixa m’explico.

-Què t’ha passat?

-Mira… La veritat és que em costa… No sé com dir-ho.

-Simplement digues-ho! Sense embuts.

-En un context professional, per atzar absolut, varen caure a les meves mans uns escrits personals d’un col·lega. Diria que alguna cosa que vaig llegir em va posar davant d’un mirall imaginari i em va fer pensar en quelcom que per a mi és molt important, que he fet tota la vida i que, no em demanis per què, ja que no deixa de ser una cosa normal i respectable que fa molta gent, jo no he gosat explicar-li mai a ningú. Vaig contactar amb aquesta persona desconeguda, li vaig explicar moltes coses de la meva vida -cosa que no faig mai- i li vaig explicar el meu secret i…

-I què?

-Doncs que de cop i volta em vaig quedar intranquil·la i li vaig enviar un missatge dient: ‘T’he explicat el meu secret i no me’n voldria penedir’. Ell em va tranquil·litzar i em va oferir dialogar sobre ‘qüestions delicades’ si això em podia ajudar.

-I què li vas respondre?

-Doncs que la meva intenció no era arribar a aquest punt de sinceritat i que em sentia culpable d’haver anat massa lluny explicant la meva vida a un desconegut…

Ostres!!! I no creus que si ho vas fer és perquè alguna necessitat devies tenir de fer-ho? Pot ser que la teva vida quotidiana estigui tan integrada en aquesta bogeria de món que por dels excessos de sinceritat i en el que la gent no gossa compartir el que realment és important per a ells? Has pensat que potser hi ha coses més fàcils d’explicar a un desconegut que als que t’envolten normalment?… No sé, no em sembla que hagis de penedir-te’n de res…”.

                                                                                                        ——————————–

En aquest estiu estrany he gaudit llegint Quan érem feliços, de Rafel Nadal -probablement en un proper post explicaré per què he llegit aquest llibre i per què he gaudit fent-ho-, per això he volgut afegir un fragment d’un dels seus finals d’estiu, i m’he assabentat que la Sílvia Soler, de la qual aprecio la seva escriptura fresca, melosa i agradable, que sovint em fa vibrar i em commou -i amb la que tinc una trobada pendent a causa de la pandèmia-, ha tingut un càncer. Ho escric, perquè ella mateixa ho ha explicat públicament. Pensar en ella m’ha dut a incloure, a modus de modestíssim homenatge i com a senyal d’empatia, el seu “Final d’estiu”.

El millor d’aquest estiu ha estat, sens dubte, poder conèixer tres mesos després del seu naixement a Xile, al meu nét Claudi. L’emoció de veure’l per primera vegada, d’agafar-lo, d’abraçar-lo, de passejar amb ell -i també la petita tristesa d’acomiadar-lo-, m’han fet viure de forma especial els millors colors de la vida, malgrat hagi passat en un estiu estrany, d’un any estrany, que tot sembla indicar que ho continuarà sent…

 

NORMES DE PARTICIPACIÓ

Els comentaris estan subjectes a moderació prèvia, per la qual cosa és possible que no apareguin publicats immediatament. Per participar és necessari que t'identifiquis, a través de nom i d'un correu electrònic que mai serà publicat ni utilitzat per enviar correu spam. Els comentaris hauran de ser sobre els temes tractats al blog. Com és lògic, els que continguin insults o siguin ofensius no tindran espai en aquest blog. Els comentaris que no compleixin aquestes normes bàsiques seran eliminats i es podrà vetar l'accés d'aquells usuaris que siguin reincidents en una actitud inadequada.
L'autor no es fa responsable de les opinions i informació continguda en els comentaris.

2 thoughts on “PINZELLADES D’UN ESTIU IL.LUSORI I PLE D’IL.LUSIONS

  1. Joan Colomer ha dit:

    Molt bon escrit, amb diversos punts de sintonia, en el tot, en tot allò que també es deixa endevinar entre línies. enhorabona.
    (ah! els pintors també ens sentim molt limitats a l,hore de descriure colors,…encara que sigui pintant-los!)

    1. josepmariavia ha dit:

      Moltes gràcies pel comentari Joan. Quina sort però tenir el do de l’expressió pictòrica¡¡¡

Respon a Joan Colomer Cancel·la les respostes

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *