CRÒNICA D’UNA SETMANA DE JULIOL DE 2025. PENSAMENTS RECURRENTS

Preàmbul

INCENDI BAIX EBRE

Hi ha setmanes en què tot crema. A fora i a dins. No cal veure flames per saber que el país s’està consumint en un foc lent, real i simbòlic, alimentat per la indiferència, la desconnexió i l’oblit. Aleshores, escriure no és cap resposta, sinó un gest: una manera de no desaparèixer. De tornar a mirar allò que ja havíem vist, però amb una altra llum, des d’un altre lloc. Amb els ulls més ferits. O més desperts.

Aquests dies, les idees que tornen són velles conegudes. Però no hi tornen de la mà de cap teoria: arriben des d’un paisatge cremat, una platja buida, una ciutat que ofega. Tornen perquè la realitat canvia i, amb ella, el pensament s’eixampla. Es decanta. Com les vetes subterrànies d’una muntanya que només es revelen quan cau el sol en l’angle just.

No escric per dir el que ningú no ha dit. Escric perquè cal insistir. Perquè hi ha veritats que no són cap novetat però no per això deixen de ser urgents. Perquè, quan les paraules neixen de l’arrel, poden resistir la pols i l’oblit. I perquè, si encara volem imaginar un país viu, aquest naixerà de la manera com sabem escoltar, mirar, donar sentit a allò que ens envolta.

Aquí, s’hi despleguen veus, llocs i pensaments que ja han aparegut, sí. Però cada retorn obre una escletxa nova. I és per aquesta escletxa —i abans que torni a cremar tot— que intento fer passar aquestes paraules. Que sigui cada lector qui, si vol, faci el seu propi fil.

_________________________________________________________________________

Dilluns

Al matí, pujant a la Foradada                                                                                                                                         

LA FORADADA. MONTSIÀ

Des d’allà, a la cinglera, es veu un paisatge que sembla nou, com si es deixés mirar per primera vegada. La plana s’estén, plena de llum i silenci, un vast teatre on es poden endevinar les petites històries amagades del país. Quan pujo fins a la Foradada, em sembla que toco la línia on la natura s’alça, sense pressa, i a sota la humanitat comença el dia amb ritme prou pausat. Aquesta línia és un fil fràgil, un punt de contacte on el paisatge resisteix el pas del temps i la ciutat, que sé que segueix allà a la llunyania, amenaça d’empassar-se’l.

I quan amb els ulls tancats miro cap aquest l’horitzó llunyà, allà, la ciutat es va despertant amb el seu tràfec habitual —els cotxes, les presses, el soroll que s’expandeix com una epidèmia corrosiva que no es pot aturar—, m’adono que aquella calma d’aquí dalt és la frontera última entre un món encara possible i un altre que sembla anar en direcció contrària. És com si la Foradada fos un mirall que reflexa el conflicte de Catalunya: la tensió entre un país que vol créixer en profunditat i un que s’esvaeix en verticalitat sense arrels. El mateix conflicte que fa que hi hagi humans connectats amb la vida i d’altres que són víctimes del sistema.

La Foradada és silenci, però també resistència. Un recordatori que la terra i la gent que hi viuen tenen una força més subtil que qualsevol gratacel. Aquí, on tot és lent i immens, encara hi ha espai per respirar, per existir fora de l’asfalt, la contaminació i els estils de vida inhumans.

_________________________________________________________________________

Dimarts

Capvespre, a la ciutat que s’encén

METROPOLIS
Font: EL DIARIO.ES

Penso en la ciutat que s’il·lumina i la nit que cau i em perdo en el seu caos frenopàtic. Barcelona brilla amb milers de llums, però lluny de ser un far que guia als que busquen, és un focus encegador. La gran metròpoli sembla un monstre que ha perdut la compassió, que absorbeix sense ordre ni concert tot el que és aliè i expulsa la seva gent a parts iguals. La ciutat s’omple de rituals que provoquen vergonya aliena, d’hotels i allotjaments de luxe o de mala mort i de carrers sorollosos, però sembla que hagi perdut la seva pròpia ànima. Cada dia em recorda més un parc temàtic extravagant, un laboratori d’idees de “bomber”.

A la ciutat, l’espai s’escurça, la pressa s’intensifica, malgrat no saber on es va o perquè s’hi va, la vida es desenvolupa a ritme poc humà,  el valor es mesura en èxit (instrumental, convencional), imatge i producció constant. És la ciutat del capitalisme devorador, on tot es mou però tot es perd: el silenci, la calma, el contacte amb la natura i la gent. És una vida de bogeria perquè exigeix estar sempre connectat, disponible, i produir per aconseguir el creixement infinit i anorreador.

I és des d’aquesta perspectiva brutal, que la ciutat s’obre a la perifèria com una boca que engoleix. L’aire de muntanya, els camps, els pobles que són més que punts al mapa, semblen petites anomalies en el gran engranatge. I mentre la ciutat s’expandeix sense límits, moltes altres realitats, més humils, sostenen la vida del país amb la seva persistència callada. Però el país és tot. Com ho és la humanitat de la que en formem part tu lector, i jo, com també Donald Trump i la munió de psicòpates integrats i els nens famolencs de les zones ignorades. Les grans ciutats, amb l’alta densitat poblacional, amb més oportunitats professionals i socials, entorns impersonals i un major control reputacional faciliten el camuflatge i l’anonimat que precisa la legió psicòpates integrats que domina la “civilització occidental”. També hi ha menys pressió social i moral que als pobles on les pomes podrides es detecten més d’hora que tard i es marginen.

_________________________________________________________________________

Dimecres a la tarda

Després de la notícia                                                                                                                                                           

El fum s’alçava lentament, cobrint el Baix Ebre com una cortina espessa. No era només el foc que cremava pins i camps. Era la sensació d’un territori abandonat, deixat a la seva sort. Però el més dolorós va ser veure com es va explicar tot plegat: com aquell espai viu i estimat va esdevenir un decorat de tragèdia per als informatius. Com es van mal nombrar els pobles, com es van fer acudits miserables. Com es va faltar al respecte.

La cobertura deficient de TV3, distant i improvisada, no va captar l’ànima del lloc. Parlaven “de casa”, sí. Però de la part de la casa que no volen veure: el soterrani ple d’andròmines, les golfes plenes de pols. Aquells espais que fan basarda i que només es trepitgen quan no hi ha més remei.

Vaig pensar en aquesta brutal desconnexió. En un país que no sempre sap escoltar els seus paisatges, ni respectar com caldria els qui els habiten, ni comprendre la importància de preservar-los. I en aquest fum que embolcallava la plana, hi vaig veure també la metàfora d’un país mal governat: centralitzat, miop, insensible a tot allò que queda fora del focus metropolità.

No és la Catalunya-ciutat que van imaginar els noucentistes. És una macro Barcelona expansiva i caòtica que s’ha convertit en sinònim de desequilibri. El foc, com la metròpoli, consumeix sense distingir. Però no entén què crema. I això, més que una crisi ambiental, és una crisi de sentit

_________________________________________________________________________

Dijous

A la tarda, passejant per l’Arenal i reflexionant

PLATJA DE L’ARENAL

El vent arrossega la sorra mentre camino vora l’aigua. La llum és dolça, gairebé transparent. Les onades trenquen amb una calma que convida a pensar, o a deixar de pensar. Aquí, entre la terra eixuta i la mar viva, la meva ment torna cap a aquella idea de país fet de ciutats mitjanes i pobles connectats, de Gabriel Alomar i Prat de la Riba. La Catalunya-ciutat dels ideals, que busqui l’equilibri entre la seva gent i el territori que l’acull i que avui sembla més lluny que mai.

El model metropolità ho ha devorat tot: paisatge, ritmes de vida, sentit de comunitat. La ciutat s’imposa fins i tot on no arriba. Colonitza l’imaginari. El capitalisme en forma d’urbs: màquina de triturar esperit i natura. I és aquí, al marge, que intento reconstruir un sentit. No és només una qüestió territorial, sinó vital. Com volem viure? Com podem resistir?

_________________________________________________________________________

Divendres

Divendres al matí, pedalejant entre arrossars i desconnexions                                                                               

Avanço lentament, amb la bicicleta, entre els arrossars. El vent ve de mar, fresc, i el temps aquí sembla tenir una densitat diferent. El verd em parla, el cel m’observa. El que al matí hauria de ser només un passeig esdevé reflexió: sobre el capitalisme que jo mateix havia cregut benèvol i que ara mostra el seu rostre més cruel. Les metròpolis com manicomis. Les vides que valen només si produeixen, consumeixen, contaminen i fan soroll.

Però aquí, en aquesta aparent fragilitat, hi ha resistència. Silenciosa, persistent. Hi ha una altra manera de viure. Una altra manera de mirar. I en aquest matí de llum i aire net, ho recordo.

_________________________________________________________________________

Dissabte

Repensant la falsa descentralització

Discursos, anuncis, inauguracions. Fa dècades que sento parlar de descentralització. Però tot continua passant al centre. A Barcelona. S’hi acumulen els recursos, les oportunitats, les mirades. I la resta del país? Reduït a comparsa.

La descentralització és un miratge. TV3 -la nostra? La de qui?-  n’és un bon exemple. Una televisió que parla des del centre i per al centre, mentre la resta només apareix com a paisatge o anècdota. Aquesta ficció desgasta. I el país, així, no pot ser. No de debò

_________________________________________________________________________

Diumenge

Nit profunda, el silenci com a espai per pensar                                                                                                           

La nit és densa. El silenci m’abraça. Aquí, en aquest racó que és refugi, tot pren una altra claredat. Ja no fujo: construeixo. Amb gestos petits. Amb decisions que no surten als diaris. Amb converses que no són virals. Amb respecte per la terra, per la gent, pel temps.

No hi ha heroisme. Hi ha honestedat. I una forma de vida que ja no projecta futur, sinó que arrela en el present. En aquest espai viu que anomeno casa. I en aquest silenci que, a la fi, és l’únic que no menteix.