2011_11_4_PHOTOGALLERY-e19ea37f736a3ad984c43ed7085ff5ac-1320423115-57[1]Fa uns dies una persona del sector públic em preguntava sobre la meva visió de l’Administració. La pregunta portava implícita la referència comparativa amb la meva experiència de fa anys en aquest sector.

El que espontàniament em va venir al cap, són diferències pel que fa a la capacitat tècnica, diferències relatives a la forma d’exercir (o no exercir) el poder i diferències també pel que fa al coratge per afrontar situacions difícils. Situacions que en certa manera provoquen respecte.

Quan parlo de capacitat tècnica no em refereixo al cos de coneixement adquirit. El fet d’acumular coneixement, si no s’acompanya de capacitat d’execució, creativitat i imaginació a l’hora d’aplicar-lo, afegeix poc valor. Cal dir també que la capacitat executiva depèn també de les possibilitats que ofereixi l’organització on s’han d’aplicar.

A Catalunya, els nostres funcionaris i els polítics, en aquest sentit, es mouen en un context capat i creixentment castrant: el de l’administració catalana -còpia pèssima de l’anacrònic model espanyol d’administració- i el dels partits i institucions polítiques. La major part dels partits polítics es caracteritzen per la manca de democràcia en el seu funcionament (fins i tot a Podemos sorprèn el tipus de lideratge que, vist des de lluny almenys, destil·la tonalitats subtils de lideratge autoritari) i les institucions semblen estar dirigides soterradament per les elits funcionarials que suplanten els electes i els designats per aquests per a llocs de responsabilitat política.

La crisi ha fet mal a la butxaca de la gent i encara més a l’ànima de les persones. La gestió de la crisi, més enllà de l’econòmica i la política, hauria d’haver estat una gestió emocional. Decidir pensant en clau d’ésser humà. A la tradició de dretes li ha faltat sensibilitat, i a la d’esquerres li ha sobrat càrrega ideològica assistencialista i paternalisme.

La manipulació del patiment de les persones per obtenir vots no ha faltat en cap cas i s’ha traduït en una hipertròfia d’estructures administratives per clientelisme o paternalisme. En el post anterior em referia en altres paraules a aquest fenomen. S’ha confós -o s’ha provocat amb tota la mala intenció la confusió de- la responsabilitat pública amb el fet que la prestació de serveis a les persones es proveeixi des d’estructures muntades d’acord amb el model administratiu. O si es vol s’ha aprofitat el patiment de la gent per fer apologia del que anomeno model bolivarià, o cubà, ras i curt, un model ridículament tronat del públic, que ha dimonitzat la col·laboració amb el sector privat.

Això ha provocat que estructures administratives públiques que varen ser concebudes fa anys d’acord amb un model burocràtic mecànic, taylorià, rígid, adequat per afrontar problemes simples, rutinaris i fàcilment estandaritzables, es vulgui emprar per articular organitzacions complexes destinades a afrontar entorns menys previsibles, canviants i també complexos. És el cas de la sanitat.

En aquest entorn, és difícil aplicar el coneixement de forma creativa i amb imaginació, produint-se un empobriment en la capacitat de gestió i dificultant -en aquest cas de la sanitat- el compliment dels objectius de salut, de recerca i innovació i econòmics.

El resultat de tot plegat és la limitació de la capacitat tècnica de les persones que treballen pel sector públic, moltes d’elles ben formades. El problema és la incapacitat del públic d’adaptar-se al que seria òptim des del punt de vista de la resposta social que es demana, i també del model polític proposat pels partits que donen suport al Govern de la Generalitat. A efectes pràctics, el programa polític acaba no sent assumit per molts alts càrrecs que, malgrat ser de confiança, de facto van en la direcció contrària del model sanitari del Govern, atrapats en interpretacions estrictament tècniques tan restrictives com discutibles, dels seus col·laboradors.

El segon aspecte, la manera d’exercir el poder, ha canviat. I no ho dic en el sentit de com ha de ser el lideratge. Em valen els lideratges compartits, en xarxa i per suposat els líders naturals, que exerceixen el lideratge basat en valors sòlids, amb capacitat d’escoltar, sensibilitat i allunyats del ordeno y mando.

Sigui com sigui, al capdavant de qualsevol nació cal lideratge polític i avui, massa sovint, els que han estat elegits per ocupar temporalment llocs de responsabilitat política es deixen portar massa per la tecnocràcia administrativa de cadira fixa fins a l’edat de jubilació. Polítics interins suplantats per funcionaris amb contractes indefinits i professionals tècnico-polítics, que ni han estat elegits, ni han de retre comptes en primera persona a la societat.

Un cas extrem és el que es dóna avui a Espanya, on un President que és Registrador de la Propietat, s’ha envoltat d’advocats de l’Estat i altres funcionaris de cossos d’elit. Resultat: es tramiten expedients, s’administra el dia a dia, però no es prenen decisions polítiques.

En alguns Departaments de la Generalitat, el govern està excessivament condicionat pels serveis jurídics i s’actua, per por, al dictat d’interventors, síndics i altres funcionaris, deixant de banda l’aplicació de les polítiques compromeses en els programes electorals amb els que es van presentar a les eleccions els partits que conformen el Govern. Les lleis, lluny d’estar al servei i ser la conseqüència de la voluntat política, de la gran política en majúscules, acaben sent les que dicten les politiques. La gran Policy dóna lloc a una politics o politiqueria atemorida i de baixa estopa.

La necessitat de controlar el dèficit públic i la corrupció, paralitzen determinats polítics mancats de coratge que davant la necessitat de prioritzar uns recursos escassos, lluny d’afrontar obertament el problema i explicar la realitat als ciutadans, deixen les decisions pressupostàries i d’inversió en mans de funcionaris que els hi indiquen que han de fer. Especialistes en preparar oposicions que els hi estrenyen cada dia més el camí, amb interpretacions restrictives de la normativa en un entorn tant judicialitzat pels cassos de corrupció que facilita que els polítics “espantadissos” mirin de passar la maroma sense mullar-se.

No fa tant, estava un capvespre en el despatx d’un conseller que tenia damunt la taula una pila de porta signatures per complimentar. Em va mostrar com molts dels documents portaven notes escrites per funcionaris i juristes, sobre els riscos en els que podien incórrer en cas de signar el document!!! Un cas clar de promoció de la paràlisi per l’anàlisi o simplement… per la incompetència.

Això ha canviat molt en relació als anys en què jo vaig ocupar despatxos oficials. Escoltàvem els tècnics, però decidíem amb criteri propi. Personalment m’allunyava dels juristes amb vocació d’estrènyer el meu àmbit d’acció, per aproximar-me a aquells que, dins la legalitat, feien possible que la política del Govern del que formava part, prosperés.

La tercera diferència, estretament lligada a la segona, és la manca de coratge per adoptar decisions difícils. El President Artur Mas, en la conferència que va pronunciar el passat dia 25 de novembre, ho va explicar molt bé quan va dir que tenir por és normal, però que la por s’ha de combatre amb coratge.

No hi ha dubte que disposar de conviccions profundes i estar compromès amb materialitzar-les proporciona coratge i valentia, per ser tenaç i mantenir línies de conducte coherents. M’afanyo a dir que la valentía -que en el fons és una característica psicològica que es té o no- és una virtut si es posa al servei del proïsme o del bé comú. Entre les SS hi havia molts valents i en qualsevol grup terrorista també. Em refereixo a la valentia lligada a l’altruisme, no a l’egoisme. Al domini de la por com a virtut.

Quan la por tenalla els polítics, aquests cedeixen l’espai de poder i es transformen en figurants patètics. I aquest espai, mai resta buit. Algú l’ocupa, en aquest cas les elits funcionarials esmentades. La “guerra de fons”, ja sigui a Brussel·les, a Londres, París o a Barcelona, es dóna entre els poders econòmics i els funcionaris d’elit, des dels “euròcrates”, fins als secretaris municipals, quedant els polítics porucs, atrapats entre els interessos de tots aquests actors no electes.

La regeneració de la política, en profunditat, és necessària. I no només pels problemes de corrupció i degradació de la qualitat democràtica. També per la necessitat de posar l’establishment tecnocràtic al seu lloc i recuperar el coratge polític. L’Administració ha de ser gestionada i dirigida pel poder polític i no transformar a aquest en un teatre de titelles.

NORMES DE PARTICIPACIÓ

Els comentaris estan subjectes a moderació prèvia, per la qual cosa és possible que no apareguin publicats immediatament. Per participar és necessari que t'identifiquis, a través de nom i d'un correu electrònic que mai serà publicat ni utilitzat per enviar correu spam. Els comentaris hauran de ser sobre els temes tractats al blog. Com és lògic, els que continguin insults o siguin ofensius no tindran espai en aquest blog. Els comentaris que no compleixin aquestes normes bàsiques seran eliminats i es podrà vetar l'accés d'aquells usuaris que siguin reincidents en una actitud inadequada.
L'autor no es fa responsable de les opinions i informació continguda en els comentaris.

4 comentaris sobre “ELS FUNCIONARIS, ELS POLÍTICS I ELS TEATRES DE TITELLES

  1. Ferran Escalada ha dit:

    Molt bo. He tornat a veure per uns instants el “sí ministre”…

    1. josepmariavia ha dit:

      És que malauradament és bastant així. Amb la diferència que l’Administració britànica és molt més moderna i facilitadora del desenvolupament de la capacitat professional dels “Civil Servants”

  2. Molt d’acord amb el contingut i el to. Però penso que no només les administracions, en aquest cas la nostra, està força malament. Podria ser que en els temps actuals no tinguem encara la visió que hauríem de tenir per ser capaços d’aportar noves idees per a noves formes d’organitzar-se i de governar.
    Felicitats Josep maría

    1. josepmariavia ha dit:

      Tens tota la raó Jaume. La necessitat de canvi va més enllà. Es parla de necessitat de regenerar la política. Jo diría de regenerar l’organització social. En aquest cas m’he centrat expressament en funcionaris i polítics

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *