demagogia[1]

El passat 18 de novembre Ricard Bosch va penjar al seu bloc el post titulat “Portes Giratòries i endogàmia no és ben bé el mateix” (hi podeu accedir directament des d’aquesta pàgina anant a Blogroll i clicant sobre RBA Salut i Gestió, o directament. Es tracta d’un esforç lloable d’objectivar una realitat que en els darrers temps ha estat perversament deformada per interessos malsans.

Des d’una aproximació ingènua al procés interessat de presentar el model sanitari català com un disseny curosament pensat per privatitzar i facilitar la corrupció, podríem creure que tot o gairebé és explicable amb la frase de “hi ha els qui estan a favor, els qui estan en contra i els que simplement no s’ho han llegit”. D’aquesta manera conclouríem que el que està passant és el resultat del que difonen aquells que parlen des de la gosadia que els hi proporciona la pròpia ignorància.

Però és pitjor que això. Hi ha un excés de populisme destructiu (alguna vegada no ha estat destructiu el populisme?) que els qui el practiquen, emparant-se en un curiós concepte de llibertat d’expressió”, s’atorguen llicència per insultar, difamar, calumniar, acusar gratuïtament i mentir sense vergonya ni escrúpols de cap classe, per neutralitzar la discrepància. Són profetes del “calumnia que alguna cosa en queda” o del “quan pitjor, millor”.

Potser sense ser-ne conscients, alimenten un moviment totalitari que acusa amb una lleugeresa esfereïdora, de feixista, franquista, dictador o nazi, a qui no pensa com ells.

En aquest clima empastifat, resulta estèril esmerçar esforços per poder parlar de temes delicats, si el que es pretén és fer entrar en un debat raonable i democràtic a aquests aduladors del poble. Ara bé, pensant en la gent de bona fe afectada per la crisi i desmoralitzada i indignada per la sensació que la corrupció ho impregna tot; sí que val la pena fer l’esforç d’expressar amb claredat qualsevol punt de vista que, des del respecte, pugui afegir valor al debat. En especial si aquest es vol avortar a base de com a mínim descontextualitzar i massa sovint manipular el que es diu.

Un tema que ha estat usat de forma especialment perversa, perquè si presta si la intenció és manipular, ha estat el de la corrupció i la manera com s’ha volgut emprar per justificar la proliferació de mecanismes de control burocràtic, sovint tan poc útils per frenar comportaments corruptes, com cars i ineficients. El tema no està en qüestionar la necessitat de que hi hagi mecanismes de control. El tema està en debatre el COM es controla. QUINS han de ser aquests mecanismes.

L’esforç clarificador d’en Ricard Bosch a propòsit de les anomenades “portes giratòries” del sistema sanitari, em porta a intentar imitar-lo pel que fa a la relació entre els mecanismes de control de la corrupció i l’eficiència d’aquest sistema.

Per això remeto al lector a tres referències:

1.- En el número d’octubre de 2012 de “‘Papers’ de la Fundació Unió”, (UCH), vaig escriure: “Pot haver-hi qui encara digui que no es pot parlar de relació causa-efecte entre més intervencionisme administratiu que mai i més dèficit que mai, però aquesta “coincidència” es va donar en la passada legislatura. Informar amb rigor passaria per analitzar aquestes dades i fer conèixer aquests resultats. En lloc d’això, els mitjans o bé callen o, pitjor, sense cap tipus de rigor, difonen suposats casos de corrupció en el sistema sanitari -ara com ara cap cas ha estat condemnat, ni tan sols jutjat- i estableixen, en aquest cas sí, amb total impunitat, una relació causa-efecte entre autonomia de gestió i corrupció…

La corrupció no ve determinada pel caràcter públic o privat dels proveïdors sanitaris, ni pel fet de ser funcionari o no ser-ho a l’hora d’exercir-ne el control. El que és essencial és l’escala de valors de cada societat, en la mesura que els valors determinen les actituds i aquestes, els comportaments

El sistema sanitari català paga molt car el cas Palau de la Música. Alguns alts funcionaris de la Generalitat, conscients que la classe política, ja prou desprestigiada, no gosaria oposar-se a cap mecanisme de control addicional que es proposés per nefast que fos, van aconseguir que el Parlament de Catalunya aprovés per unanimitat la Llei 26/2009 de modificació de la Llei de finances públiques de Catalunya.

Amb això, l’única cosa que s’ha aconseguit ha estat limitar les facultats dels òrgans de govern de les EPIC (empreses públiques i consorcis)  i augmentar els mecanismes de control burocràtic, i això ha laminat l’autonomia de gestió del sector públic empresarial i n’ha empitjorat els resultats”.

2.- El dia 2 de març del 2013 vaig publicar un post en aquest bloc que per a qui no vulgui llegir-lo sencer, destaco el següent: “… El motiu (d’aquest post) és condemnar qualsevol forma de corrupció i cridar l’atenció sobre el fet que, per més que es reforcin els mecanismes de rendició de comptes, avaluació i control, en un col·lectiu de 150.000 persones, per desgràcia poden haver-n’hi 10 o 20 que no actuïn de forma exemplar. I això no s’arregla amb posicions basades en (1) induir la confusió entre gestió empresarial i privatització, per (2) concloure que la solució està en el model públic administratiu. La Direcció General de la Guardia Civil de Luis Roldán no tenia autonomia de gestió, ni es gestionava empresarialment, ni tenia cap característica gaire comuna amb el model sanitari català. Era una estructura administrativa pública, pública. I no va poder evitar el problema.

Si algú creu que amb les auditories externes al sector públic, les de la Intervenció General, les de la Sindicatura de Comptes i si cal les actuacions del Tribunal de Cuentas i la Justícia no n’hi ha prou, suggeriria que abans de proposar controls addicionals, que es revisi el funcionament de totes aquestes instàncies…

Els casos de corrupció s’han d’evitar, condemnar i sobretot combatre sense pal·liatius. Però no crec que la solució estigui en crear nous òrgans controladors dels anteriors i multiplicar les instàncies d’apel·lació. El que cal és que la rendició de comptes i les estructures d’auditoria, seguiment, control i la Justícia, funcionin adequadament. I el que no és acceptable és que aquesta manca d’eficàcia es manipuli amb la finalitat ideològica i interessada de generar dubtes sobre un model i un sistema, que encara avui, en termes de resultats de salut i econòmics, és dels millors del món: el model sanitari català”.

3.- Finalment el dia 11 de març de 2013, amb motiu del lliurament dels Premis Alfons Ortuño, vaig ser convidat a pronunciar una conferència en la que, entre altres coses, vaig dir: “Sóc conscient dels temps que vivim i com, determinats casos de corrupció o presumpta corrupció, han provocat reaccions i decisions, sovint insuficientment madurades, més dominades per l’efecte estètic que per l’eficàcia, consistents en una pluja de procediments i controls dels procediments, que acaben dificultant l’eficàcia i l’eficiència de la gestió pública i tampoc eviten els efectes indesitjables que les van motivar”.

Espero que aquest recordatori, animi el debat constructiu.

NORMES DE PARTICIPACIÓ

Els comentaris estan subjectes a moderació prèvia, per la qual cosa és possible que no apareguin publicats immediatament. Per participar és necessari que t'identifiquis, a través de nom i d'un correu electrònic que mai serà publicat ni utilitzat per enviar correu spam. Els comentaris hauran de ser sobre els temes tractats al blog. Com és lògic, els que continguin insults o siguin ofensius no tindran espai en aquest blog. Els comentaris que no compleixin aquestes normes bàsiques seran eliminats i es podrà vetar l'accés d'aquells usuaris que siguin reincidents en una actitud inadequada.
L'autor no es fa responsable de les opinions i informació continguda en els comentaris.

3 comentaris sobre “LA RELACIÓ ENTRE ELS MECANISMES DE CONTROL DE LA CORRUPCIÓ I L’EFICIÈNCIA

  1. Helena Ris ha dit:

    és molt important que quedi molt clar que NO es vol defugir el control, tal com dius molt bé. El que qüestionem és la manera d’exercir aquest control. El diner públic es mereix més cura que el que li donen tots els mecanismes citats. Tots ells estan per vetllar pel procediment i aquest procediment és el màxim de feixuc i entretingut possible, sense que apareixi la intel·ligència en cap moment. I cada cop els gestors estan més “entregats”. Podríem dir que ja arriba a preocupar més fer-ho d’acord amb la mirada desconfiada d’interventors i similars que a procurar per assolir la eficiència en els objectius de l’empresa

    1. josepmariavia ha dit:

      És del tot evident que cal control sobre els recursos públics. Però un control inte.ligent, adequat. El control administratiu tradicional es caracteritza per ser farragós, poc intel.ligent, molt burocràtic en el sentit més pejoratiu del terme i incapaç de fer front a la corrupció. Només alguns “intel.ligents” o “listillos” ves a saber amb quins interessos inconfessables, propugnen aquest tipus de control, que potser dóna feina a molts funcionaris, però costa diners al pais i no serveix per a res…

  2. Sovint, els encarregats d’exercir el control desconeixen les operatives d’una empresa sanitària i fa encara més ineficient la gestió, destinant recursos econòmics als requeriments administratius de control.
    Totalment d’acord que el que cal es que els mecanismes actuals d’audit i control funcionin adequadament. Potser una via seria professionalitzar-los, en el sentit que no ha de tenir els mateixos coneixement sun interventor/auditor d’un centre universitari que el d’un hospital.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *