sitges_9191_570x[1]En els últims dies he rebut comentaris animant-me a escriure. M’he trobat amb gent que sé que habitualment segueix el blog i amb la sorpresa agradable de persones que no les identificava com a followers, que m’han premiat amb els seus comentaris sobre el que escric i/o sobre la manera d’escriure. Alguna vegada ja m’he referit al fet que escriure per a mi és una necessitat i encara que no em llegís ningú i/o el que escric no li agradés a ningú ho seguiria fent. M’he passat anys escrivint coses que mai he publicat i que més enllà d’algun amic i éssers estimats, ningú ha vist mai.

Cal dir, però, que els comentaris s’agraeixen perquè estimulen a publicar. Escriure escric gairebé cada dia. Segueixo sense publicar tot el que escric. I no sempre perquè no m’agradi… Us animo a penjar al blog els comentaris que em feu personalment, per Whatsapp, per Linkedin…

Bé, després d’uns quants dies sense fer-ho, em decideixo a publicar i com que cal començar d’alguna manera, ho faig amb una confessió: sóc força escèptic de mena. No totalment escèptic -existeix aquesta possibilitat?-, no sempre i en tota circumstància escèptic, però diguem que tinc un punt d’escepticisme que segons com pot arribar a ser molt gran. Això no treu que al llarg de la meva vida m’hagi implicat en molts projectes diversos. De vegades tant, que l’escepticisme desapareixia temporalment o era imperceptible als ulls de la majoria. No tinc problemes per prendre decisions difícils, puc ser enèrgic en l’actuació i en les formes i estar realment implicat i compromès amb un projecte i posar-m’hi al capdavant i liderar, fins i tot contra els elements si cal.

Però… en un moment o altre l’escepticisme fa que la mateixa realitat adquireixi molts matisos. Els grisos m’emprenyen quan la impaciència em provoca la necessitat imperiosa de decidir. Però no vol dir que no els vegi!! De fet, en el fons de mi mateix, hi ha molt poques coses que pugui enllestir amb el sistema binari blanc/negre.

No sóc antisistema, entre altres coses perquè per ser anti alguna cosa m’agrada poder-ho associar a un projecte alternatiu. Però la major part de les alternatives col·lectives que he conegut a l’actual sistema -en estat de descomposició accelerada, tot sigui dit de pas- o són totalitàries o formen part de l’estil hippie, happy, flower, que és “molt mono”, però que no va amb mi… Admiro els que en la intimitat i sense fer gaire soroll, treballen “el seu interior” i procuren fer feliços els que tenen a prop mantenint actituds positives.

Ah¡ M’he descuidat una cosa. M’ha semblat percebre que les persones que últimament m’han fet comentaris elogiosos sobre el que escric, tenien al cap els últims posts (“Passem…”, el de la “Casita Blanca” i els escrits de Rio i de Sant Jordi). Els d’humanitats per entendre’ns. És clar, si ara escric sobre les Jornades de Sitges del Cercle d’Economia o sobre el gol de Messi (ep!!!: una obra d’art, eh? I les obres d’art formen part de “les humanitats”)… Què faig doncs? Vaig a provar de fer un mix, parlant d’històries de llit i d’històries d’amor.

Deia que no sóc antisistema. Però el capitalisme i la deriva que porta l’economia de mercat no sé on ens conduiran. N’he parlat sovint i de maneres diverses en aquest bloc i fora d’ell. M’he referit a què la desigualtat exagerada i creixent no és bona i a què la política està sotmesa a l’economia i aquesta al sistema financer especulatiu i definitivament indiferent al patiment humà i que tot plegat constitueix un espantós cercle viciós. Està de moda parlar del final del capitalisme, però ningú sap explicar ben bé què ha de venir després….

Mentre es bombardeja el món àrab, el Jihad i l’Estat islàmic decapiten éssers humans i onades de subsaharians deuen seguir intentant arribar a Itàlia o saltar les tanques de Ceuta i Melilla, a Sitges un empresari que va començar a exercir com a tal als 57 anys i que ara en te 83 i diu sentir-se un xaval, explica que per fer gran l’empresa (no créixer és anar enrere) cal: 1) treballar, treballar i treballar 2) estabilitat emocional personal 3) capacitat autocrítica i 4) fer feliç al proïsme, començant pels propis treballadors de l’empresa. Bé, en part em sembla evident, però confesso que formulat intel·ligentment, en el context d’una excel·lent presentació, destil·lant entre experiència i quasi saviesa (no sé si una mica impostada o és el meu escepticisme que em fa malpensar), em va fer vibrar positivament. El meu escepticisme sobre la història del personatge, no m’impedeix apreciar el valor de la seva aportació. Aquest home segur que té una gran capacitat de compromís. No sé amb qui ni amb què, però gran. Segur…

images[2]La trobada del Cercle d’Economia a Sitges, en certa manera ha estat com un gran llit rodó en el que el que polítics i empresaris, malgrat no protagonitzar grans històries d’amor, intenten complir allò d’aquell de l’acudit que reclamava ordre en els aparellaments simultanis-successius cridant: “Planificació, planificació!!”.

Veure i escoltar en viu i en directe Pedro Sánchez, va incrementar el meu escepticisme sobre la capacitat dels partits de sempre de regenerar-se. Em va preocupar la mediocritat extrema que -comentari general- va transmetre Pedro Sánchez. L’endemà la barreja d’incompetència, incomprensió i immobilisme que va exhibir Rajoy, no em van sorprendre perquè el conec fa anys. Va incrementar el meu escepticisme? En aquest cas no. Business as usual… Però el cas de Pedro Sánchez em va semblar preocupant i em va fer pensar que, una vegada més, tot (vegi’s Zapatero i no diguem ja Rubalcaba) és susceptible d’empitjorar. Va llegir, això sí molt bé, el discurs que algú li deuria preparar. Un discurs del tot inapropiat si es pensa en l’auditori que tenia davant, fent-se palpable en algun moment que malgrat tenir la capacitat de fer semblant que dominava el tema, algunes coses que llegia no les tenia interioritzades intel·lectualment parlant. A Oriol Junqueras potser també li van preparar el discurs (o potser no) però, com sempre,  no el va llegir i va exercir de catedràtic donant una lliçó magistral de geoestratègia econòmica i financera global, com dient a l’auditori: “Què?…us pensàveu que només ser parlar de Sant Vicenç dels Horts i d’independència, eh?. Doncs ja ho veieu!”. Va estar simpàtic, empàtic i irònic. Genial quan va venir a dir als assistents que imaginava que eren moderats i conservadors i posats a cercar complicitats, potser coincidirien en personificar aquestes virtuts en David Cameron!!! Almenys aquest xicot d’Eton té clar que posar les urnes ajuda a resoldre problemes…. Tots -ell també- vam riure. La seva exhibició de capacitat de transmutar-se en un auditori d’empresaris, em va provocar un petitíssim escepticisme pel que fa a la fermesa de les seves conviccions. Però escàs… Tampoc va trair l’essència del que representa.

No vaig poder escoltar Artur Mas ni Albert Rivera, però em va semblar que amb el primer tot va anar d’acord amb el guió que tots imaginaven, inclòs el propi President. Rivera va agradar a aquests convençuts o nouvinguts a la tercera via, donat que Rajoy “no sabe, no contesta” i en qualsevol cas i sobretot, no es mou per més que la pudor de podrit que l’envolta comenci a ser ofensiva.

No hi havia cap representant de Podemos ni tampoc Ada Colau, tot i que tothom parlava d’ells, amb neguit o sorneguerament (“ja tastaràn la dura realitat!!”). Potser l’any vinent ja hi seran però a la reunió de Sitges. Syriza quatre mesos després de substituir la socialdemocràcia en estat de descomposició per l’esquerra radical, està lluny de complir programa i expectatives com a resultat de la confrontació amb la realitat. Si t’adaptes a la realitat -com estant fent- els qui van creure amb les promeses fetes queden decebuts i si mantens les promeses contra la realitat, els teus electors s’impacienten perquè no es concreten. No estic segur que avui Syriza tornés a guanyar, precisament perquè han hagut de governar…

Personalment em va fer feliç trobar Xavier Trias, abraçar-lo i conversar obertament amb ell. Amic estimat des de fa quasi 35 anys i mentor del que he après molt. Una persona de pedra picada amb valors sòlids. Mai podré agrair-li prou tot el que m’ha ensenyat professionalment i humanament. Un privilegi haver pogut treballar 10 anys al seu costat a Sanitat i a Presidència de la Generalitat.

Entretant, la vida seguia el seu curs. Seguir atentament els debats de Sitges no em va impedir escoltar les vivències d’amics, tot sopant i dinant per la costa del Garraf i per Barcelona…

-Saps? No entenc res… Hauría d’estar dormint al teu llit amb tu i em trobo a les 3 de la matinada tornant sol cap a casa. Anava a agafar un taxi, però he decidit caminar… I  mira que estic cansat i demà he de corregir exàmens i demà passat em visiten els meus pares i… I sobretot… Sobretot estic confós i ple de dubtes i no m’entenc a mi mateix. Em sento malament amb mi mateix i amb el món. I quan penso en lo decebuda que deus estar…Quina merda!!!

-Doncs sí, la veritat és que m’has decebut. Més ben dit, no entenc gaire res… bé, em sembla evident que el compromís et fa pànic…Què vols que et digui… No t’entenc. Parles molt, però el que dius, el que dius que penses i el que fas… no coincideixen gaire. Bé… cal reconèixer que quasi ningú és del tot coherent sempre…

-Tens raó. Això és ridícul. Ni jo mateix entenc el que faig. No saps com ho sento…

-La veritat és que et veig afectat, però efectivament, no acabo de veure que ho sentis tant com dius…

-És absurd. Mai trobaré una dona com tu, que m’agradi tant en tantes facetes… Ets… ets única. De veritat. La connexió amb tu és al.lucinant!! I el sexe!!! Ostres… quins orgasmes més deliciosos!!! I mira que quan una cosa m’interessa li foto ous… Però no sé per què eludeixo tot el que té a veure amb els sentiments i l’amor… Espero que et quedi però un record positiu de mi i que aquesta situació desconcertant no enterboleixi…

-No t’amoinis… No acabo d’entendre que et preocupi el que jo pensi. Te’n vas i ja està, no? És la teva decisió i ets lliure de fer el que vulguis… Tant li fa el que pensi, no?

-Ja, però és que no saps com t’estimo. És que t’estimo de veritat!!

-No t’enfadis, eh?, però… qui t’entengui… qui t’entengui que et compri… Quina mala sort!!! Amb els anys que m’ha costat arribar fins aquí. Un home que va compartir la seva vida amb mi un temps, em deia que no sabia estimar. I ara que tinc clar que t’estimo a tu….

-No m’havies dit mai res d’això.

-Bé, un cop l’assignatura està aprovada…

-Explica-m’ho.

-No en tinc ganes. No canviarà res. Marxa i que tinguis sort…..

Totes les ex-parelles que havia foragitat per la por que tenia a estimar, seguien estimant-la i respectant-la, malgrat els mals moments passats. I ara que per fi semblava que… Doncs no. Aquest home d’escola de negocis, segurament valent i decidit per a moltes coses, fugia espantat!!! I és que crear enveja, ben vestit i encorbatat entre els monstres de l’IBEX, no vol dir que en la intimitat i en calçotets donis la talla (entès en sentit ampli).

Aquesta història no per novel·lada deixa de ser real. Tots els protagonistes estaven o estàvem, havien estat o havien tingut l’oportunitat d’estar a Sitges. Les coses no són blanques o negres, ni les persones unidimensionals. Economia i política, amor i sentiments, contradiccions i despropòsits, oportunitats perdudes i moltes coses més, conflueixen en tots els éssers humans o quasi.

Personalment m’ho miro amb un cert escepticisme….

NORMES DE PARTICIPACIÓ

Els comentaris estan subjectes a moderació prèvia, per la qual cosa és possible que no apareguin publicats immediatament. Per participar és necessari que t'identifiquis, a través de nom i d'un correu electrònic que mai serà publicat ni utilitzat per enviar correu spam. Els comentaris hauran de ser sobre els temes tractats al blog. Com és lògic, els que continguin insults o siguin ofensius no tindran espai en aquest blog. Els comentaris que no compleixin aquestes normes bàsiques seran eliminats i es podrà vetar l'accés d'aquells usuaris que siguin reincidents en una actitud inadequada.
L'autor no es fa responsable de les opinions i informació continguda en els comentaris.

2 comentaris sobre “MISCELANIA PRIMAVERAL

  1. Josep Maria,

    el dia que et trobis inspirat torna a escriure utilitzant les similituds entre l’amor,la política i l’economia. M’he quedat amb ganes de més.
    Gràcies.

    Guillermo

    1. josepmariavia ha dit:

      Gràcies Guillermo. Dona molt de si. Si t’ho mires de lluny, amb un cert escepticisme ☺️, descobreixes lligams delirants!!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *