Slideshare.net

Aquest últim mes he estat ocupat enllestint els preparatius del VII Congrés Internacional Dependència i Qualitat de Vida de la Fundació “Edad&Vida” i ben poc he escrit al bloc. Ha estat l’esprint final de quasi dos anys de treball de preparació del contingut, organització i desenvolupament d’aquests dos dies de Congrés.

A partir d’aquí, seria natural parlar del que allà hem tractat, de salut/sanitat, de sociosanitari, d’envelliment, de final de vida…

Quan em disposo a fer-ho, m’aturo i recordo que aquest bloc va néixer el 7 de desembre de 2012 amb una vocació fonamentalment sanitària, del sector salut. Però, certament, no només. Si aneu al primer post (veure “Benvinguda” del 7 de desembre de 2012) podreu llegir:

“Em complau poder-vos presentar el meu bloc que, en primera instància, el podria ubicar en el camp de la política sanitària. Però no només perquè la sanitat i la salut no es poden aïllar de la societat, els valors predominants en la mateixa, les institucions, les organitzacions socials, els partits polítics, la baixa qualitat de la nostra democràcia, el rol dels mitjans de comunicació i tantes altres coses com el context nacional català i, és clar, la crisi. La crisi econòmica i la seva causa: la crisi de valors”.

Han passat gairebé 7 anys i, malgrat tot, aquí estic. No exactament amb els continguts que vaig anunciar a l’inici, no amb la freqüència que voldria, però considero que donades les circumstàncies, no és poc. Quines circumstàncies?

Certament, tot i que el bloc va ser concebut pels motius descrits, el cert és que fa temps que vaig deixar d’escriure -amb alguna estranya excepció- sobre política sanitària. Crec que hauríem d’anar molt enrere per trobar l’últim post, o com a mínim publicacions sobre aquest tema, escrites de forma habitual. Per què? I per què quan aquest era un dels principals propòsits inicials? Doncs ras i curt, per no ofendre ningú. Si en aquest moment expressés el que penso de la situació de la (no) política sanitària, només em guanyaria enemics i, de ben segur, no milloraria res… Per tant, silenci auto imposat, en un context en el que no hi ha debat i si vols debatre, en el millor dels casos, acostumes a ser un predicador en el desert i, en el pitjor supòsit, actives la intolerància creixent per part dels que no pensen com tu o, senzillament, de l’oficialisme que simplement no pensa.

Ara bé, ja que dimarts passat, en el marc del VII Congrés Internacional Dependència i Qualitat de Vida em va correspondre, com a responsable màxim del programa, intervenir, diré quelcom. Això sí, em limitaré a expressar un desig, un ideal, cosa que m’ha costat alguna crítica -que comprenc- a Linkedin, per part d’un metge d’atenció primària. Penso honestament que al llarg de la meva vida professional he tingut actuacions transformadores del sistema sanitari o part d’ell. L’últim intent va ser al Parc de Salut Mar i si més no, almenys en vàrem treure una remodelació i modernització parcial, imprescindibles…

El desig que vaig expressar, l’ideal, es pot resumir dient que els encara anomenats hospitals d’aguts (que de malalts aguts en tenen pocs, si descomptem les reaguditzacions de processos crònics), s’haurien de reconvertir en dispositius molt lleugers, amb molts pocs llits, amb molta consulta externa, servei d’urgències i UCI, i blocs quirúrgics que permetessin assolir entre el 70% i el 80% de la cirurgia, sense ingrés. Pel que fa a la resta, el que fins ara hem conegut com a hospitals, haurien de transformar-se en centres -si voleu “hospitals”- sociosanitaris, fonamentalment amb llits de convalescència i cures pal·liatives ocupats per persones principalment grans (o joves tributaris), amb pluripatologia crònica i malalts en fase final de vida, respectivament.

Les “residències”, si és que encara es poden entendre com a substituts de la llar, haurien de tendir a transformar-se en dues direccions: cap als hospitals sociosanitaris i cap a l’atenció domiciliària. El camp per a l’atenció domiciliària, és enorme. Ningú de nosaltres -ni tan sols els nostres pares si encara viuen- voldrem viure en cap residència. Voldrem estar a casa i, si ens descompensem, en un hospital sociosanitari i, en determinades circumstàncies, en hospitals dels que ara coneixem com a tals.

L’atenció primària, sota diferents fórmules -en el Congrés el tema del “com” ha estat controvertit- haurà de seguir adaptant-se a una realitat consistent en fer contenció i mantenir a domicili moltes persones grans amb pluripatologia crònica. I els serveis socials hauran de tenir cada vegada més preponderància, a tots els nivells assistencials: domicili, atenció primària, sociosanitaris i hospitals. Cal evitar al màxim que els problemes socials impedeixin donar altes hospitalàries i de centres sociosanitaris.

I moltes més coses en una societat cada vegada més complexa: pal·liar la soledat no desitjada de la gent gran, completar l’accés universal als serveis de cures pal·liatives, explorar totes les possibilitats que ofereixen les TICs… I, és clar, invertir la situació en la que la persona és víctima de la fragmentació del sistema i començar a treballar per adaptar el sistema a la realitat única bio-psico-social-espiritual de la persona.

Bé, fins aquí la petita incursió en el terreny sanitari, al que ja podríem anomenar directament, potser, sociosanitari.

Seguint la relació de propòsits que tenia quan vaig començar aquest bloc, apareixen els valors predominants en la nostra societat. Bé… Segurament n’he parlat una mica més últimament, i sovint m’he referit al títol de l’obra de Zygmunt Bauman (en molts posts) “La vida Líquida” amb el que ja esta gairebé tot dit. El 2009 vaig escriure un llibre (malauradament massa vigent encara, malgrat els anys que han passat), “La sanitat catalana des d’una altra perspectiva: la salut i la felicitat de les persones”, en el que ja apuntava que la crisi del sistema sanitari català, no era res més que un reflex sectorial de la sobrevalorada crisi econòmica, en detriment de l’autèntica crisi, que no és altra que una profundíssima crisi de valors.

Si continuo llegint el propòsit inicial del meu bloc, expressat el 7 de desembre de 2012, parlo de les institucions, de les organitzacions socials i dels partits polítics. D’aquests, n’he parlat durant els últims anys. Però és cert que cada vegada menys. Simplement no en tinc ganes, m’esgota… Si digués el que penso, per exemple dels partits polítics, de tots, em quedaria tranquil, m’esbravaria, però no aportaria gran cosa més enllà de contribuir al lamentable “sang i fetge” en el que s’han especialitzat els Media. I no crec que valgui la pena.

Si continuem apareix la baixa qualitat de la nostra democràcia… Mare de Déu!!! Què carai es pot dir? Val la pena seguir amb aquest tema? Ahir va començar la campanya electoral de les Generals. No ho trobeu insuportable? I jo per què he de trobar-me a la bústia de casa un sobre amb la bandera espanyola i propostes i paperetes de VOX? Votareu? Patireu perquè sou responsables i sentiu que heu de votar, però alhora experimenteu una profunda vergonya aliena respecte la pràctica totalitat dels candidats i partits que es presenten? Què faré jo? Difícil de dir. Els únics als que votaria es barallen lamentablement entre ells fins fer-nos enrogir. S’ha de ser mesquí per, considerant que tens presos polítics i exiliats, posar per davant del país l’ambició partidista i la personal. Fa fàstic i seria per no anar a votar. En principi hi acabaré anant, amb una pinça al nas, els ulls tancats i les orelles tapades!!!

Un amic de Saragossa em deia:

Haver de triar entre Sánchez, Casado o Rivera, com et pots imaginar em provoca un entusiasme perfectament descriptible! El que em genera més confiança personal és Iglesias i aquest no el puc votar perquè està a les antípodes del que jo penso!”.

Tot això per dir que fa temps que no em motiva escriure sobre l’actual Espanya oficial, les seves institucions, sobre massa dels seus polítics -no pas tots, en vull deixar constància- i la seva democràcia que cada dia perd qualitat. Ja poden anar enterrant i desenterrant dictadors que res canvia: Franco està viu, ben viu i ens manen els que ell va posar a dit i els que els hi fan el joc en el marc d’una transició mai completada, el “règim del 78” que no és més que una versió  “2.0” del règim franquista.

A continuació, seguint amb els meus propòsits per a aquest bloc, parlava del “rol dels mitjans de comunicació”. D’això n’he parlat més. Els que m’heu seguit sabeu que el concepte “actualitat” tal com el conceben els autoanomenats periodistes em sembla una barreja de “sang i fetge” destinada a alimentar les baixes passions i la perversió dels valors socials més nobles. Una desinformació sistemàtica al servei d’interessos diversos, sovint inconfessables, i una suma de fakes i mitges veritats, tot plegat acabat d’adulterar amb uns espècimens anomenats “tertulians” que, excepte en comptades excepcions, parlen del que saben -si és que saben alguna cosa-  i del que no saben, amb la gosadia que proporciona la ignorància i/o el cinisme i la maldat. N’hi ha prou amb dir que un pobre espanyol mitjà sotmès al bombardeig dels Media de més enllà de l’Ebre, pot tenir una idea de Catalunya més allunyada de la realitat, de la que jo pugui tenir del rol de les mitocòndries en el metabolisme del Tyrannosaurus rex, és a dir, ni idea!!!

Deia també que un dels propòsits d’aquest bloc era parlar del país. Bé, seguidors, si fa temps que noteu que no parlo de sanitat-salut, sabeu que encara en fa més que no parlo del país. Per què? És que no tinc un posicionament sobre la sentència, sobre els presos polítics, els exiliats, sobre Catalunya i sobre Espanya? És que el punt demencial al que hem arribat no em provoca cap tipus de sentiment, de posicionament, d’estat d’ànim, que mereixi quatre ratlles? És normal que algú com jo que sent, que pensa, que té identitat i que li agrada escriure, no escrigui sobre certs temes? Que cadascú tregui les seves pròpies conclusions que ni són alienes al meu passat polític, ni al fet de sentir-me insegur, de no tenir els meus drets garantits, en un Estat, com deia, formalment, només formalment, democràtic però, en realitat, en involució cap a formes de repressió i totalitarisme venjatiu cap als discrepants. Penso que al principi de l’agudització del que anomenen “problema catalán”, per referir-se en realitat al problema més gran que té Espanya, la renúncia a les regles de joc democràtic es donava, en totes les institucions de l’Estat, quan veien amenaçada la unitat d’Espanya. Un director d’un diari espanyol ho va resumir perfectament en molt poques paraules: “Por encima de la verdad hay la unidad de España”. Però aquesta involució s’està generalitzant.

No cal dir, de passada, que si voleu tenir una visió més aproximada del que passa a Espanya, llegiu premsa estrangera. Ara per ara, els governs callen i miren cap a una altra banda, perquè el món és un club d’Estats i d’interessos d’Estat i no de nacions. Però si les institucions espanyoles no s’adonen que han de substituir la desmesura repressiva pel diàleg polític, la cosa petarà per una banda o altra. Avui per avui, l’odi i l’esperit de revenja cap a Catalunya els ha fet perdre l’equilibri i el sentit comú.

Per acabar amb el repàs dels meus propòsits en iniciar aquest bloc fa 7 anys, deia que parlaria de la crisi de valors i d’això, d’una manera o altra, sí que n’he anat parlant.

El resultat de tot el que he esbossat parcialment, ha estat un bloc que en els últims temps, és més literari, més intimista, més humanista. Cal dir que, penso que, no està malament que hagi adoptat aquest caire balsàmic al mig de la tensió de la vida quotidiana.  Un bloc resultat de l’observació del món i del comportament dels humans, des d’un racó solitari de les Terres de l’Ebre. Per sort, quan t’agrada escriure, no manquen temes.

La feina m’ha portat avui a tornar a parlar de sanitat i alhora, això m’ha fet pensar en la raó de ser d’aquest bloc i explicar, en part, el perquè des de fa temps, el que publico està allunyat d’aquesta idea inicial. Ara per ara, està bé així i, en qualsevol cas, és la meva opció.

Estem a la tardor, el dia al Delta ha estat quasi estiuenc, són les 19h i ja és fosc… De fet, fa massa temps que vivim en la foscor a tothora!

NORMES DE PARTICIPACIÓ

Els comentaris estan subjectes a moderació prèvia, per la qual cosa és possible que no apareguin publicats immediatament. Per participar és necessari que t'identifiquis, a través de nom i d'un correu electrònic que mai serà publicat ni utilitzat per enviar correu spam. Els comentaris hauran de ser sobre els temes tractats al blog. Com és lògic, els que continguin insults o siguin ofensius no tindran espai en aquest blog. Els comentaris que no compleixin aquestes normes bàsiques seran eliminats i es podrà vetar l'accés d'aquells usuaris que siguin reincidents en una actitud inadequada.
L'autor no es fa responsable de les opinions i informació continguda en els comentaris.

2 comentaris sobre “ELEMENTS DEL PERQUÈ DE L’EVOLUCIÓ DELS CONTINGUTS D’AQUEST BLOC

  1. Aina ha dit:

    Estimat JM, t’entenc perfectement. Cal preservar la pròpia integritat front aquesta fauna salvatge que hi ha arreu. A més què fariem sense el teu bàlsam pels sentits? No deixis de perdre’t en aquest racó tan especial del Delta i escriu, escriu , escriu el que el cor et mani. Gràcies!

    1. josepmariavia ha dit:

      Moltes gràcies Aina. Ho intentaré seguir fent!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *