Caldria generar en els homes el menyspreu de l’or i de la seda, com a coses vanes i inútils; i nosaltres els augmentem l’honor i el preu, que és una manera poc encertada perquè els homes se n’apartin

Michel Montaigne (1553-1592)

M0275_01Què contribueix a fer més humana la humanitat?

Fa temps que evito treure el tema sobre si pesen més els avantatges o els inconvenients de la digitalització creixent de la vida quotidiana. Segur que hi ha opinions per a tots els gustos i que la resposta no és blanc o negre. Jo ja avanço que, reconeixent-me usuari d’alguna xarxa social i de la comunicació vehiculada per Internet (aquest blog n’és un exemple), em preocupa clarament un aspecte d’aquestes tecnologies: que la vida digital pugui acabar substituint “la vida”.

A la xarxa hi ha coneixement. I fins tot aliment per a la saviesa. Però en un món governat pel consumisme, tinc la sensació que s’utilitza fonamentalment pel consum d’informació. Informació, informació i més informació. Informació fungible, volàtil. Consum ràpid, avidesa. La novetat, l’última notícia substitueix la informació de fa uns segons. No hi ha temps per pensar, per reflexionar, per confrontar-se amb un mateix. Abans la ràdio i la TV ja servien per “distreure’s” i no haver de concentrar-se en res essencial, ni personal, ni sobre el món i la comunicació rica i generosa amb els altres. Ara ja…

Fins i tot la manera d’estimar s’ha vist alterada per aquestes tecnologies. La relació interpersonal -si se li pot dir així- adquireix unes característiques, segons com, poc humanes que alhora contribueixen a l’aïllament. L’allau d’informació i d’estímuls llençats a altíssima velocitat dificulten, doncs, la reflexió i la relació profunda, el temps per estimar i evidentment, treuen espai per al coneixement i en la mesura que no hi ha reflexió ni diàleg de qualitat, allunyen de la saviesa.

La societat de la informació “clonifica” el col·lectiu humà inundant-lo de missatges i dades, sense temps per a l’anàlisi, fins a obnubilar i pertorbar la psique i l’ànima de les persones.

Tothom vol saber-ho tot, tenir informació de tot. No hi fa res si no es té la capacitat mínima i/o el temps d’interpretar-la. La manera com la major part de polítics interpreten el concepte de “transparència” i la valoració esbiaixada que en fan, té que veure amb aquest cercle infernal.

Jo polític a l’oposició, per justificar-me davant els que m’han votat, he de posar en evidència al Govern. Solució: forçar la màquina de demanar informació fins a l’infinit, sense tenir el temps o la capacitat d’interpretar-la adequadament i fer-ne un ús racional. O pitjor, noble. Els polítics que governen, per la seva banda, saben que una manera d’ofegar l’oposició és inundar-la de dades complexes en formats incomprensibles atès el nivell de formació -o el temps disponible- de la majoria de polítics. El que passa amb els mitjans no és gaire diferent.

Un paquet de dades pot ser perfectament un allau d’informació inintel·ligible per manca d’elaboració. Si amb això li afegim manca d’expertesa tècnica per interpretar-la -i no diguem ja mala fe en l’ús de la informació-, els errors o les conclusions malintencionades que sovint llegim o escoltem, poden fer posar vermell a qui tingui formació i coneixement sobre el tema específic del que es tracti.

No cal que ningú posi en pràctica el que estic dient i conclogui que qüestiono l’exigència de transparència. De cap manera. La manca de transparència és indefensable. Però alerta amb la transparència malentesa, que a banda de no respectar el dret a la intimitat i a la vida privada, quan no la dignitat de les persones, pot accelerar un cicle infernal tendent a la robotització i deshumanització de les mateixes.

Passem de la informació al coneixement expert. L’utilitarisme provoca que només es valori l’expertesa capaç de produir guanys immediats o beneficis pràctics.  Els models actuals -i obsolets- de producció i de consum, derivats del desenvolupament tecnològic al servei del creixement econòmic, ignoren l’essència humana. Aquest cercle només es pot mantenir estimulant el consum i el consumisme (l’or i la seda de Montaigne), fins a la pèrdua del sentit ètic, social i de la pròpia capacitat del planeta que no és infinita.

Es tracta de formar especialistes en matèries dites aplicades i aplicables. Professionals (segons com) brillants, coneixedors magistrals del seu camp d’especialització, programats per estar al servei del model de desenvolupament predominant. Aquí no hi ha temps per perdre en “cabòries”. Segons com ni temps per seguir la informació instantània que no estigui directament relacionada amb el propi domini d’expertesa.

No és una casualitat que des de fa unes dècades i cada vegada més, les disciplines humanístiques es considerin inútils, es marginin en els programes escolars, en els pressupostos públics (com ha tornat a passar no fa gaire en el nostre entorn gràcies a l’ex-ministre Wert), i també en les entitats privades i fundacions. Per què gastar diners en un àmbit que no produeix beneficis, destinar-los a sabers que no es tradueixen en un rendiment econòmic ràpid i palpable?

El cert és però que només la saviesa que proporcionen la filosofia, les humanitats, la espiritualitat (la fe en el cas dels creients), pot permetre reorientar i limitar la idea del poder humà infinit, inherent al paradigma econòmic, productiu i de consum del nostre món. No serà fàcil, però no hi ha alternativa perquè el bé comú sigui quelcom més que un concepte buit i el desenvolupament humà sigui real, integral i sostenible. El contrari només contribuirà al deteriorament de la societat i de la qualitat de vida de gran part de la humanitat.

Deia Pierre Hadot que el paper de la filosofia és el de revelar als homes la utilitat de l’inútil. Del que sembla inútil diria jo. O, si es vol, d’ensenyar-los a distingir entre dos sentits de la paraula “útil”. Quan es diu que ser informàtic, economista o enginyer és útil, sovint es pensa en l’esmentat paradigma tecnològic i econòmic. Ara bé, si es tracta de conrear l’esperit i el desenvolupament civic i cultural de la humanitat, útil és tot allò que ens ajuda a ser millors persones.

Dit així, algú pot pensar que la reflexió filosòfica sobre la situació de la humanitat, a banda de ser un concepte abstracte i inútil, és repetitiu i antiquat. Es tracta, no cal dir-ho, d’actualitzar-la, de confrontar-la amb la realitat de l’homo ecconomicus.

Tornant a la informació i l’expertesa, està clar que quan incorporem tot el que ens aproxima a la saviesa, no parlem d’àmbits mútuament excloents. Es pot ser per exemple metge -i no cal recórrer al metge humanista, que n’hi ha, podem pensar en el metge científic-, treballar en genètica i teràpies individualitzades sofisticades i no perdre l’essència de la naturalesa humana. I alhora es pot estar connectat al món de la informació digital hiperaccelerada, sense perdre la consciència de “qui sóc jo en realitat” o almenys la capacitat de preguntar-s’ho. El problema és quan no es va més enllà del coneixement i/o del consumisme de paquets d’informació.

Us convido a rellegir el post de 31 de juliol de 2014 “Escrit -aparent o realment- caòtic”. Citant Martha Nussbaum exposava el fet que els països on la riquesa es mesura fonamentalment pel creixement del PIB -ignorant la redistribució i l’equitat, i oblidant quines són les condicions bàsiques per a una democràcia estable-, acostumen a tenir sistemes educatius centrats en el foment d’habilitats útils i altament aplicables, capaces de generar guanys a curt termini. Es prioritza la formació instrumental descartant, irresponsablement, el foment d’aptituds bàsiques per a la convivència, l’equilibri i la pròpia democràcia, lligat a les humanitats i al foment de l’esperit crític, totalment absent en el format destinat a educar “robots clònics especialitzats”.

Ja m’he referit en altres ocasions a que compartir aquest tipus de reflexions, no té res que veure amb alliçonar. Ni induir la idea que qui escriu assoleix tant com voldria aquests objectius. No és això. Ja m’agradaria!

Ho dic abans d’assenyalar quelcom que em sembla fonamental per estar en condicions de contribuir a la reorientació reclamada: la necessitat d’estar en pau amb un mateix per poder desenvolupar certa sobrietat i humilitat. Virtuts indispensables per no tenir com objectiu vital el consum irracional que “idiotitza” (inclòs el consum irracional d’informació) i per prendre consciència que una societat dominada per l’hommo economicus, acaba transformant el món en el que vivim tots en un indret perillós i inhumà. Un medi en el que l’obsessió per acumular diners i poder amb l’ajut de la tecnologia i els avenços científics provoca el miratge, la creença, que es pot dominar el món, quan el perill és de deshumanitzar l’espècie i posar en risc el propi planeta. A tots els que l’habitem.

NORMES DE PARTICIPACIÓ

Els comentaris estan subjectes a moderació prèvia, per la qual cosa és possible que no apareguin publicats immediatament. Per participar és necessari que t'identifiquis, a través de nom i d'un correu electrònic que mai serà publicat ni utilitzat per enviar correu spam. Els comentaris hauran de ser sobre els temes tractats al blog. Com és lògic, els que continguin insults o siguin ofensius no tindran espai en aquest blog. Els comentaris que no compleixin aquestes normes bàsiques seran eliminats i es podrà vetar l'accés d'aquells usuaris que siguin reincidents en una actitud inadequada.
L'autor no es fa responsable de les opinions i informació continguda en els comentaris.

4 comentaris sobre “INFORMACIÓ, CONEIXEMENT EXPERT, SAVIESA

  1. ROSANA ha dit:

    És ben cert que és necessària una reorientació en molts àmbits de la nostra formació i actuació com a persones. Totalment d’acord.
    Del que em dono compte quan llegeixo els teus escrits és de que també necessitem gent que, com tu, expressin aquests pensaments. Moltes gràcies.

    1. josepmariavia ha dit:

      Moltes gràcies Rosana!!

  2. Josep Maria,
    Un cop més, felicitats! He gaudit llegint-te. No, evidentment, pel plaer de repassar problemes de difícil solució, sinó per la coincidència de perspectiva. A més, parles de temes cabdals en l’actualitat: tecnologia, transparència política, consumisme, economia, ecologia … Però no oblides qüestions menys actuals que podrien ser factors equilibrants de les derives assenyalades: evitar la marginació de les humanitats abandonant l’objectiu estrictament “productiu” de l’ensenyament, lligat a això fomentar l’esperit crític per analitzar i destriar la informació, i aquest “plus” de l’ésser humà tan descuidat, anomenem-li saviesa, consciència o espiritualitat: “ la consciència de “qui sóc jo en realitat” o almenys la capacitat de preguntar-s’ho”, una “inutilitat” que podria esdevenir increïblement útil en els nostres temps.

    1. josepmariavia ha dit:

      Gràcies pel comentari Guillermo. Es tracta de reflexions escrites. De nou sento la necessitat de deixar clar que el fet d’escriure no pressuposa que un aconsegueixi assolir el que propugna¡¡¡ Sempre tinc recança que ningú pensi que es pretén alliçonar…Simplement compartir reflexions per intentar millorar tots.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *